dilluns, 31 de desembre del 2007

Una de Benedetti

Uno no siempre puede hacer lo que quiere, pero siempre tiene el derecho de no hacer lo que no quiere.
(Mario Benedetti)

dilluns, 24 de desembre del 2007

Notícies tristes per Nadal

No se si és que per Nadal estem més tous, o que les notícies hi paren més atenció, que ens volen tocar la fibra sensible o què és, però la veritat és que per Nadal les notícies tristes sembla com si fessin més mal. Com si, rodejats de tant llumetes, sucre i purpurina, ser conscients de la nostra feblesa, reflectida en les desgràcies dels altres, ens fa encara més mal.
Avui a l'hospital, on anava a veure la meva padrina, m'he trobat la Lourdes, una amiga d'escola que ara viu molt lluny, però que ha tornat per estar prop de sa mare, que té un tumor al cap. M'ha dit que fa dos mesos que simplement, esperen que passi. La Lourdes m'ho explicava serena. Jo crec que no he pogut fer-li arribar cap paraula de consol.
Quan la mare mor, sembla que es mori la persona que més t'ha estimat en el món. No se. Sempre és trist, però que passi precisament en aquestes dates fa encara més mal, sembla que es deu sentir la solitud encara més fortament. A les cartes d'un cristià tranquil el Jacint en parlava fa uns dies.

Tornant de l'hospital sento a la ràdio del cotxe una notícia esgarrifosa: dues criatures i la seva mare recent viuda han estat trobades mortes a Caldes de Malavella.
Les hipòtesis apunten a un doble parricidi i un posterior suïcidi.
Penso en la noia que no s'ha vist amb cor de passar el Nadal sense el seu home. Me la imagino angoixada, preguntant-se què comprar per reis a dues nenes que han perdut el pare. I després decidint que ja no hi haurà més reis, ni més tió, ni cap Nadal separats. Em pregunto si li va dir a les nenes que s'adormissin, que es despertarien al costat de son pare, o potser els va prometre tornar a veure'l ben aviat. Penso en la desesperació. En la malaltia terrible que és una depressió, que et pot fer destruir el que més estimes.
Penso en la família d'aquesta gent, i els envio una pregària ardent. Prego per la mare desesperada, i per les dues nenes. Per aquest cas que sabem, i tants altres que no sabem
Sabeu el que us deia al principi? A vegades durant el Nadal se'ns fa insuportable la nostra feblesa, la nostra precarietat. Però resulta que és això el que celebrem el Nadal, no? un nen nascut a una establia. Precarietat, pobresa, humilitat... i a partir d'aquí, confiança.
A tots els que passeu per nit fosca, una forta abraçada. Bon Nadal.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Sense Comentaris

Em compraré una tele el dia que més gent parli amb aquesta clarividència.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Nadal?

Fa temps corria una llegenda urbana sobre un senyor que havia anat als jutjats a demanar la primera comunió civil per la seva filla. Penso que no n'estem gaire lluny. Dues petites anècdotes, que no deixen de ser la mateixa:
Fa unes setmanes vaig anar al Jardiland. Hi havia un munt d'arbres de nadal, i engalanaments nadalencs de tot tipus: estrelles, bolles de colors, espelmes mil, llaços de colors a joc amb les espelmes, rens de vellut, de cristalls, de fusta, llums de colors variats o només d'un color, grosses, petites, mitjanes,que s'encenen i s'apaguen o que només s'encenen, d'exterior o d'interior... No se, cliques "horror vacui" i surt una foto d'aquella botiga.
I de sobte vaig sentir una senyora que deia "Mira que gracioso que es esto!"
"Esto" era un pessebre! A la senyora en qüestió li va estranyar veure un pessebre en un lloc d'ornaments de nadal!!! De fet, entre tot aquell maremàgnum de purpurina era l'únic pessebre.
I aquí ve la segona anècdota: Vam anar a la fira de nadal de la plaça Santa Anna. Volíem comprar unes figuretes pel pessebre. No se quantes parades hi ha en total, algunes maquíssimes, altres horteres a morir (El pare noel em carrega cada vegada més)però la veritat és que de parades de figures de pessebre n'hi ha ben poques. i que tinguin exclusivament això, només 2. Per militància, vaig comprar a una d'elles. Si no, aviat decidiran que no dona prou, i tindrem fira de nadal sense el pessebre. Aviat els nens no sabran què celebrem pel nadal. De fet un alumne d'Eso m'ha dit en un examen que el nadal és un invent nòrdic! I s'ha quedat tan ample!
Entre això, i entre que quan s'acosta nadal els diaris solen treure suplements de compres, exalçant el luxe i tot això, no se, crec que cada vegada ens ho estan posant més difícil.

divendres, 14 de desembre del 2007

Cuando nos vemos


Cada dos o tres años, con suerte, los astros se conjuran y coincidimos en algun lugar.
Antes de vernos suelo sentir un cosquilleo. A veces parece que ya esteis aquí, aún antes de llegar os siento ya muy cerca y cuando al fin logramos sentarnos en la mesa y ponernos más o menos al día ya llevo horas sintiéndoos conmigo.
De hecho nunca os acabo de tener lejos. Como si con vosotros la distancia fuera una ilusión óptica.
Cuando finalmente se acaba la tregua y debemos volver a la batalla cotidiana, al fragor de los días, nos abrazamos y nos despedimos sin pena. Aunque sabemos que pueden pasar años antes de volver a estar juntos, no nos acabamos de decir adiós, y así como vuestra alma vuela a la mía y llega antes, también me persigue, comiendo kilómetros de vuelta a casa, y me doy cuenta de pronto que ya ha pasado casi una semana desde que nos vimos y aún me parece que estamos juntos.

dimecres, 12 de desembre del 2007

L'Arantxa s'ha casat

De l'Arantxa us en vaig parlar fa més d'un any, ho podeu llegir aquí .
Des que li van diagnosticar aquell càncer virulent ella ha continuat lluitant, sense rendir-se i sense deixar que els amics la veiessin en els moments més tristos.
Dissabte passat l'Arantxa es va casar. Fent llengots al pessimisme, proposant-se assaborir la vida fins a la darrera gota, negant-se a la fatalitat, diuen que va ser una festa molt maca, molt romàntica, molt alegre.
Clar que si. Perquè mai sabem quan arribarà l'hora, però com va dir el poeta, més val que la mort, quan arribi, ens trobi molt vius.
Que tinguis molta sort, Arantxa, te la mereixes. Que siguis molt feliç, us ho mereixeu els dos.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Solstici

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí Pol

Aquesta poesia la vam posar a la felicitació de Nadal fa uns anys. Fou en un moment dur, en el qual vèiem la necessitat de tirar endavant i tornar a abraçar l'alegria.
Aquests dies estic absent, tenim mogudes familiars varies. Els comentaris al post anterior em fan pensar en la necessitat de la reconciliació, de les ganes de sortir-se'n i perdonar, que no hi ha alliberament més gran que el perdó.
I realment ha estat així. D'aquell dolor vam aprendre molt, i vam construir aquest present tan enriquidor.
Desitjo que tothom que s'ho passi malament pugui construir amb el seu dolor una persona nova. Moltes vegades val molt la pena.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Les Capes, vint-i-quatre anys després


Vam estar juntes el primers anys de la nostra vida, els que diuen que són els més importants. Vam florir a l'adolescència juntes. Les primeres lletres, els jocs en aquell pati que ens semblava enorme, excursions en autobusos vetustos, la pista d'atletisme amb les valles inexpugnables, equacions amb el Sr Alarcon, aquell uniforme que feia tan fret a l'hivern i que a l'estiu picava tant, i que a més tenia aquell botó que quan arribavem a la pubertat semblava esclatar, lluitant amb els nostres pits.

Vam aprendre, les unes de les altres. La madre Honorata, amb aquells ulls tan blancs i la pell tan negra, i la Lucía, que era una monja tan marxosa que no ens semblava monja, i la Rufina, una directora que li va tocar el difícil paper de tancar l'escola i la nostra infantesa.

Quan vam acabar cada una va anar més o menys pel seu camí. El dia del sopar vam fer recompte: una viu a Betlem, dues a Itàlia, en tenim també a Estats Units, Andalusia, Galicia, Mallorca, i n'hi havia una a la Índia i una altra a Xina.

La vida ens ha anat portant, amb més o menys fortuna, però m'agrada que malgrat els anys passats, siguem capaces de trobar-nos, riure, i compartir una bona estona.

Una abraçada a totes, gràcies per créixer amb mi.





dissabte, 17 de novembre del 2007

Un consell

"Parla de l'alegria amb serenitat, i de la tristesa amb esperança"
Ho va dir fa uns quinze anys Benet Casablancas en una classe, no recordo si era d'Estètica o de Formes musicals, al conservatori de Badalona.
Es referia a l'aspecte emotiu de la música. Però a mi, que sóc tan emocional, m'ha anat sempre molt bé recordar aquesta frase. Va dir que era de Shakespeare, però com que no se la cita concreta, ho deixo aquí.

Moltes vegades els professors no sospiten la petjada tan profunda que deixen als alumnes.

divendres, 16 de novembre del 2007

Obvietats

Aquests dies estic assaborint tot un seguit de tòpics, sobre la felicitat, o com estar bé, o com superar tràngols, etc.
I la veritat és que si són tòpics, per alguna cosa serà. Serà que és veritat.
I una de les frases que sempre et diuen o tu mateix repeteixes com d'esma, però sense ser conscient que estàs dient una veritat com un piano, és que per ser feliç, s'ha de viure el present. No pensar en el que "hauria estat", o el que "hauria hagut de ser", sinó en el que és. I acceptar-ho i estimar-ho.
I clar que és fàcil estimar el meu present, amb dos fills com dos sols, una vida professional més que bona, una vida sentimental equilibrada... Però s'ha de vigilar per no pensar en el que no fou.
Per tant, assaborint aquest moment, aquest present que de fet és l'únic que tenim, avui he tingut un munt de moments feliços:
- Quan ens hem despertat ens hem trobat una personeta al llit: El Mateu, que diu que havia "zomiat cozez hororozez" i ha vingut al recer dels pares. Mig endormiscat ens abraçava i ens feia petons, i aquest moment de tendresa, a primera hora del matí, ha estat un petit regal.
- M'he dutxat sense presses, (avantatges d'estar de baixa) i m'he pogut posar totes les cremes que a la meva edat (ui) comencen a ser necessàries.
- He fet unes llenties que crec que tombaran de cul.
- M'ha trucat l'Àngels, només per preguntar-me com estic. Hem xerrat una estona.
- Quan he sortit a comprar, un ocellet petit amb el pit de color vermellós m'ha estat mirant una estona, valorant si era un perill per a ell. Malauradament he fet un esternut d'aquells potents, i l'he enviat a Sebastopol (aproximadament)
- I a més, avui fa sol, i el mar llueix d'una manera molt intensa, i aquesta nit em tornaré a trobar amb amigues d'infantesa, i casi no em fa mal res. Trobo un munt de coses que fan que el dia d'avui valgui la pena, i encara estem al migdia!
El que us deia, obvietats: el dia està ple de petites coses que si les assaborim ens ajuden a ser feliços.
Perdoneu pel post cursi. Seran coses de l'edat.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Mirar envant i enrera


Avui és el meu aniversari, faig trenta-vuit anys. Els que no hi heu arribat, pensareu que "Deu n'hi do", i els que ja els heu passat pensareu que estic encara a la flor de la vida... A mi em comença a semblar una xifra respectable.
Cada any tinc dos moments de balanç, en un miro enrera, en l'altre miro envant.
Miro enrera en el dia del meu aniversari. Solc comparar com estava fa un any, o fa dos, a com estic ara. Intento mirar la situació global, i sobretot, mirar en quina direcció vaig, més que en quin moment estàtic em trobo.
El moment en el que miro envant, no se perquè, és quan guardo les figures del pessebre. Em sol entrar un moment de nostàlgia i solc preguntar-me què serà de mi quan torni a treure de la capsa les figures que guardo, em pregunto (sóc així de tràgica) si encara tindré tots els que estimo a prop, i si encararé la vida amb un somriure.
Aquest està sent un aniversari emotiu. Vull agrair els que m'heu enviat missatges d'ànim, gràcies Daniel, gràcies Vladi, gràcies Lu, gràcies Lulu, i gràcies els que m'heu trucat, i els que ho fareu- ho se- durant la tarda.
A veure si puc explicar com estic. Sóc feliç. Molt feliç. Visc com vull viure, amb qui vull viure, i casi casi del que vull viure. No desitjo estar amb ningú altre ni en cap altre lloc, i suposo que això és la definició de felicitat més acurada que puc fer.
I fa uns dies he tingut una tristesa fonda, molt fonda. Però se que no destorba la felicitat que tinc. Que puc ser feliç malgrat estar trista, i no dic cap tonteria. No vull negar la tristesa, però tampoc m'hi vull recrear, i se, amb el cap clar i la maduresa que em donen els anys (ui) que la tristesa sedimentarà. La portaré sempre a sobre, però hi aniré posant més moments de serenor, d'alegria, d'amistat, de música, d'amor.
I mirant envant, desitjo per aquest any, aquesta nova xifra que ara enceto, poder continuar com ara, amb relacions tan enriquidores, amb amics i amigues tan de debò, amb la família que m'acull, amb la feina que m'enriqueix tant.
Si, me'n sortiré, ho se, i dono gràcies per tot el que m'ha estat concedit: per les alegries, que han estat tantes, pels reptes, pel dolor, per tot. Per les consonàncies i dissonàncies que conformen la música de la meva vida.

dijous, 8 de novembre del 2007

el meme de la Lu

Aquests dies estic passant per un petit calvari, que no és encara el moment d'explicar.
Intento contestar el meme que em vau llençar fa uns dies. Tot i això, penso que estarà entelat pel moment en el que em trobo.
Cinc coses que m'agrada fer als amics:
- Escoltar. En converses maratonianes, sense mirar el rellotge, potser amb una tassa d'un tè aromàtic, i sentint com encara puc descobrir coses noves de la gent que estimo. Compartir moments intensos. I també estar en silenci. Ser-hi quan cal, encara que no hi hagi paraules, moltes vegades sobren
- Cuinar. Sigui dolç o salat, alguna recepta, a ser possible mallorquina (tumbet o coca de verdura) I després assaborir-la plegats, i aplicar durant l'àpat el primer apartat.
- Massatges. M'agrada aliviar amb les meves mans el cansament dels meus amics. També m'agrada molt abraçar, fer petons, magrejar, fer pessigolles...
- M'agrada molt riure amb els amics. I també plorar amb ells, quan s'escau.
- Tocar junts, si l'amic és músic. M'agraden les confidències de faristol. I poder fer harmonia unint les melodies de cada u.

Cinc coses que m'agrada que em facin.
-M'agrada que estiguin pendents de mi. Que em mimin una mica
- Que m'expliquin secrets. Sóc molt bona confident!
- Que en mostrin racons especials, que em portin a llocs on no havia anat abans. També s'hi val si el lloc el descobrim plegats.
- Que em recomanin llibres o música.
- Que m'estimin, i que m'ho diguin. Que flirtegin, com si encara tingués vint anys.

Hi ha moltes més coses: passejar per la platja, anar en barca, a un concert, o a la Cantina, o fer llargs viatges en cotxe, o....
Però n'he de dir només cinc!

I per cert, gràcies als amics que em sosteniu en moments on tot s'ensorra. Gràcies.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Una poesia

Tu verdad me asegura
que nada fué mentira.
Y mientras yo te sienta,
tu me serás, dolor,
la puerta de otra vida
en que no me dolías.
La gran prueba, a lo lejos,
de que existió, que existe
de que me quiso, si,
de que aún la estoy queriendo

Pedro Salinas

dilluns, 5 de novembre del 2007

El Puxan

Potser és una mica poc respectuós, però nosaltres sempre l'havíem anomenat així, "el Puxan", ni mossèn, ni nom de pila... Puxan a seques.
Ha mort al peu del canó. L'han trobat davant l'ordinador.
A l'Agulla podeu llegir un petit homenatge i un escrit seu.
Descansi en pau.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

la neutralitat (II)/el halloween

la neutralitat (II)
Fa temps vaig escriure un post sobre neutralitat.
Ara he rebut una cita que diu ben bé el que volia dir en aquella època i no sabia com fer-ho:
"En el conflicte entre el poderós i el desposseït, no intervenir-hi no significa ser neutral, sinó posar-se al costat del poderós"
(Paulo Freire)

El Halloween
A veure, hi ha algú que s'apunti a fer un col·lectiu d'apòstates del Halloween?
Fa setmanes els meus alumnes d'ètica expressaven la por que els immigrants ens fessin perdre la identitat cultural. Avui estaven tots emocionats amb el Halloween.
Clar, una cosa són els costums magribins i l'altra els dels ianquis, on vas a parar!

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Els deu manaments de la serenitat



1- Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense resoldre el problema de la meva vida, tot de cop.
2- Només avui posaré tota l'atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment, no criticaré ningú i no voldré millorar o disciplinar ningú, només a mi mateix.
3- Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó també en aquest.
4- Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs.
5- Només avui dedicaré deu minuts del meu temps a una bona lectura, recordant que, així
com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
6- Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú.
7- Només avui faré una cosa que no m'agradi fer, i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n'adoni.
8- Només avui em faré un programa detallat; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
9- Només avui creuré fermament (encara que les circumstàncies em demostrin el contrari) que la bona providència de Déu s'ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més.
10- Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.

Puc fer el bé durant 12 hores... M'esparveraria pensar que havia de fer-ho durant tota la meva vida.

Joan XXIII, el Papa bo.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

la il·lusió de dedicar-se a la música

Estic a l'escola de música endreçant papers. Arriba una noia i em saluda. La conec vagament, vaig anar a la seva classe fer-los una audició sobre l'oboè fa unes setmanes.
S'asseu al meu costat. I em comença a parlar.
Diu que la música és la seva vida, que es vol dedicar a això, que els seus pares ho van trobar massa car i que fins ara, amb 20 anys, no s'ha pogut matricular. Però que ha deixat els estudis perquè té molt clar que es vol dedicar a la música. Que si no s'hi dedica no serà feliç.
Ella vol de mi un consell. Però tots els consells que li pugui donar seran massa dolorosos. A més, qui sóc jo per dir-li que és massa gran, que aixeques una rajola i surten quatre pianistes... a mi també em van dir que era massa gran, i això que a la seva edat ja estava a 7è de piano. Ella tot just fa primer.
Ella vol, doncs, un consell, però no li puc pas donar, perquè hi ha coses que han de caure pel seu propi pes. No serveix de res la meva experiència. Ho ha de passar ella.
I penso que està bé que ho intenti, que no es quedi amb la nafra de haver-s'ho deixat perdre. Aquest camí penso que val la pena de recórrer, encara que després decideixi canviar de ruta.
Només li dic una cosa: els instruments són això: instruments, eines per arribar a la música. Que potser amb un altre instrument que toqui menys gent li serà menys difícil arribar a dedicar-s'hi.
Em quedo al tinter una cosa, que em sap greu no haver-li dit. Jo sóc feliç, molt. I seria capaç de ser-ho sense la música. No hi ha res indispensable per ser feliç. Res pot tenir el poder de negar-nos la felicitat. Ni la impossibilitat de viure de la música. Que ja és dir!

divendres, 12 d’octubre del 2007

No hi ha color!!!

De camí cap a escola, en Miquel i jo solem tenir xerrades molt sucoses.
L'altre dia em preguntava si la Aisatou té un altre Déu.
No- li responc jo- Tenim un sol Déu, però per estimar Déu ella prefereix ser amiga de Mahoma i nosaltres preferim ser amics de Jesús.
I és el mateix Déu?- Pregunta ell arrufant una mica el nas
Si, hi encara hi ha una gent, els jueus, que per estimar a Déu són amics de Moisès
Moisès???- Aquí en Miquel obre els ulls com plats- El que va clavar un pal a terra i va fer un tsunami???
Sí - li responc.
Ostres! Aquest és el més guai!!!!

Realment, entre ser clavat a una creu o provocar un tsunami amb un bastó... la veritat, no hi ha color!

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Instint o compassió?

Aquest vídeo de national Geografic penjat al youtube mereix un comentari:
Un leopard femella caça un babuí també femella. Resulta que la víctima estava prenyada i pareix quan el leopard la mata. Aleshores el leopard s'oblida de la seva presa, i comença a tenir cura del bebè, l'acarona, l'abriga, el llepa...
En el foro on vaig trobar això hi ha una encesa disputa sobre si el que passa aquí és una mostra d'instint salvatge o de compassió animal.
A mi m'agrada pensar que som bons per naturalesa, que la compassió no és cap complicat mecanisme cultural sinó un impuls innat. Vosaltres què penseu?

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Acompanyar en el dolor


Aquest estiu, una de les persones que més estimo ha patit una pèrdua molt gran. Des d'aquell dia de Juliol en que ho vam saber, he estat intentant fer-li costat. Moltes vegades sento la gran pobresa de paraula: no saps què dir-li, és tan i tan i tan fort, que no pots més que callar, estar en silenci al seu costat i desitjar poder fer el temps endarrere, abans que passés tot.
I és terrible, perquè me n'adono que en el patiment, estem moltes vegades sols. Així com l'alegria és terriblement contagiosa, i quan la compartim encara en tenim més, amb la pena immensa, per més que la compartim no aconseguim alleugerir-la. Ni una mica.
És molt dur. Estar al seu costat, i saber que hi ha com un mur infranquejable: el seu dolor, que no minva amb la meva estimació més profunda. I estant al seu costat, plorant juntes alguna vegada, no aconsegueixo deslliurar el nus. Només aconsegueixo, potser, que en alguns moments no es senti tan sola. Però aquesta desaparició ha estat com una amputació traumàtica, i sento que pretendre que no s'ho passi tan malament és com si a algú que li han amputat un braç li dones les coses. Notarà l'absència del braç, el buit que ha deixat.
No puc fer res. Només estar al seu costat. Moltes vegades en silenci, perquè davant d'algunes coses et quedes sense paraules.
Intento encomanar esperança. Perquè ser feliços malgrat la mort no és trair els que se n'han anat, sinó honrar-lis la memòria.
Però el dol s'ha de passar. I ni la més forta abraçada aconsegueix estalviar-li el dolor.
A tots els que pateixen dedico aquests dies les meves pregàries més ardents.

dijous, 27 de setembre del 2007

Trobada de blocaires cristians

Ens hem trobat, érem menys dels que ens pensàvem, però ha estat bé. M'ha agradat veure cara a cara a gent que fa temps que segueixo.
El Jordi té les fotos, espero que en pengi alguna!
Moltes gràcies per aquests moments. I els que no heu pogut venir, no us perdeu la propera!

dimecres, 26 de setembre del 2007

L'amor autèntic no fa vendre més.

En un blog he trobat una carta d'un musulmà a un amic capellà assassinat a Irak.
És corprenedora. Però no crec que en parlin els telenotícies, perquè no crea mal rotllo, fa pensar que és possible entendre'ns, estimar-nos i respectar-nos.
Ven més premsa una visió de la fe com quelcom que incita a la incomprensió, l'odi o la intransigència. Els únics musulmans que surten al diari són els terroristes islàmics. Els únics catòlics que surten a la premsa són els d'una manera de pensar molt concreta, que ni de molt és comú a tots els catòlics. I quan més de dretes o més esperpèntics siguin els capellans, millor. I quan més estrambòtics siguin els imans, millor.
I alguna cosa hem de fer, no? ni que sigui donar testimoni. Que el que ens uneix, a cristians i musulmans és molt més del que ens separa.

Llegiu la carta aquí

dimarts, 25 de setembre del 2007

Unes vinyetes

L'he trobat navegant.
Vol protestar contra la falta de llibertat a la xina, i es titula "cómo obtuvo Pequín el logo para los juegos olímpicos"
Sempre he admirat a la gent que amb quatre garbots pot dir tantes tantíssimes coses.




divendres, 21 de setembre del 2007

Una altra cita

La historia de la cristiandad es un mareante recuento de cismas, sectas, herejes, reformadores, contrarreformadores, excomuniones mutuas, divisiones. (...) Entre la unidad a costa de la renuncia a las propias convicciones o la fidelidad a costa de la desunión, los políticos eligiran la unión y los religiosos la fidelidad.
(J.A. Marina, Por qué soy cristiano)

dilluns, 17 de setembre del 2007

cita

Al final recordarem, no les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics
Martin Luther King
Senyor, dóna'm força per no callar. Per no restar en silenci quan algú em necessita. Per ser prou atenta a les necessitats dels altres
Senyor, dóna'm força per perdonar aquells que van callar quan tant els necessitava. Perquè necessito ja perdonar el seu silenci. Perquè fins que no aconsegueixi perdonar de cor continuaré patint.
Senyor, gràcies pels que no van callar.

dissabte, 8 de setembre del 2007

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia com la vida continuava amb optimisme.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de Pancreas. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant estirat a la camilla a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que li va costar bastant néixer, o potser simplement era el so d'un part natural, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, va veure passar la camilla amb la mare tota suada amb el nen en braços. I li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar en aquestes dates, que s'escau l'aniversari d'aquella operació. Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit, que diu Papasseit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que aquests dies fa set anys. Si és un digne recanvi del meu padrí jove deu ser un nen vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Barceló, des de la fe




Antigament les escenes que es representaven als temples religiosos servien per educar a un poble analfabet. Era una mena de catequesi visual. Per això les esglésies estan tan plenes de símbols, per donar en les imatges el màxim d'informació possible.
Pensava en això veient la capella del Santíssim de la Seu de Miquel Barceló.
M'ha dit molt, moltíssim, m'ha interpel·lat, m'ha commogut. Aquest Crist incorpori, ressuscitat, victoriós sobre la mort (les cal·laveres atònites), aquests peixos bocabadats davant els hams, la xíndria sucosa, les peles de taronja, el vi, la viscositat marina (com es pot tenir argila viscosa un cop eixuta? encara me'n faig creus!)
M'he assegut en un banc, respirant poc a poc i assaborint, perquè aquesta obra no es veu ni es mira, s'assaboreix. És curiós com sent tan espiritual pot ser a l'hora tan terrenal, o potser és aquesta la raó per la qual és tan espiritual: perquè hi surt una col, un pop, totes les criatures, i estàs tan de peus a terra (i enfonsada al mar) com tocant al cel. És com un moment integral: estàs submergida en la creació, amarada de l'immens do de Deu, absolutament agraïda, xopa del seu amor. Tot el misteri de la fe en la foscor del mar, en la lluminositat de les fruites, en els peixos vibrants que fan camins pel mar.


Mentre estava asseguda un guia explicava a un grup de turistes, en un anglès tan macarrònic que l'entenia perfectament, el significat de l'espai. I em va sobtar que els expliqués el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Donava per fet que molts d'ells no ho sabien.
Anem en aquesta direcció, poc a poc la cultura religiosa de segles s'està dissolent en la mediocritat de la cultura actual, en la gran superficialitat de les masses, en el consumisme buit, i ara si a molts joves els dius "Ave Maria" els sona més a Bisbal que a la verge.
O sigui que poc a poc, tornarem a la funció primigènia. L'art als temples servirà per explicar als nous analfabets que una vegada Jesús va multiplicar els pans i els peixos, i que ens promet una aigua viva que no ens tornarà a deixar assedegats, i que va triomfar sobre la mort i que tota la creació és un do de Deu.
Em vaig quedar sense paraules. I em pregunto si algú arribarà a la fe des de l'art, així com molts han arribat a l'art des de la fe.
És curiós, per cert, que Barceló es declari no creient. No entenc com un no creient ha pogut fer una obra tan intensament espiritual. No se, és com un ateu doctorat en teologia (n'hi ha?) Es pot parlar de Deu, es pot explicar tan intensament Deu sense sentir ni el suau pessigolleig del seu amor?

dijous, 30 d’agost del 2007

Analgèsics

Continuo penjant posts que vaig escriure a Mallorca. La cremada de la que us parlo ja està totalment cicatritzada

Avui m'he fet una cremada enoooorme al braç. El meu problema és que no controlo bé l'espai, per això sempre em cauen coses i em cremo, o em tallo, o caic si els graons no són perfectes.
És terrible, el dolor d'una cremada. M'hi he posat Aloè Vera de seguida, i cada dos per tres me n'hi vaig posant, però de tota manera fa molt mal, això.
La meva rebesàvia, la mare de la meva besàvia, va morir cremada. Era ja gran i estava baldada, no podia caminar i a penes es movia. La meva besàvia la va deixar asseguda a una taula camilla i se'n va anar al terrat, a estendre roba. Mentre la filla era fora el braser va encendre els faldons de la camilla. La senyora cridava però la filla no la sentia.
Quan va arribar la filla la va apartar com va poder, però ja s'havia cremat les cames, els braços, les mans i bona part del cos.
Va morir el dia següent. Us estic parlant de principis del segle passat. No hi havia analgèsics, i em temo que aquella pobra dona es va haver d'empassar el dolor amb humils Aloè Veras, potser la van emborratxar, és possible que quedés inconscient però segur que va morir de dolor.
Sempre hi penso en ella, quan em faig una cremada. En ella i en la quantitat de gent que avui, en ple segle XXI no té accés als analgèsics.

diumenge, 26 d’agost del 2007

Castells de sorra

Ara que torno a tenir connexió a internet aniré penjant aquests dies entrades que no vaig poder publicar durant l'estiu. Aquí va la primera.

L’arena de la platja on solem anar és molt fina, i va molt bé per fer castells de sorra. En Miquel, que té sis anys, és un autèntic enginyer. Ja sap que la sorra humida és més manejable, però s’ha de barrejar amb una quantitat de sorra eixuta per obtenir la consistència adequada. Li encanta calcular el risc que pot permetre’s: si fa un castell prop d’on trenquen les ones podrà fer camins per on passi l’aigua, però en contrapartida serà molt més fràgil, perquè alguna vegada una onada massa forta s’empassa d’un glop un bon tros de la construcció.
Ahir va fer un castell realment maco. Amb caminois que s’omplien amb les onades, i ponts i túnels, i unes algues que semblen palmeres sobre les torres que feien maco. Hi havia estat molt temps, perquè es va posar a construir-lo gairebé quan vam arribar a la platja i quasi no es va banyar.
Ell sabia que la seva obra mestra estava exposada a les ones, i construïa afanyosament dics de contenció, hi posava pedres, emprava el seu cos per impedir que les onades hi arribessin, reconstruïa els trossos malmesos....
Quan li vaig dir que havíem de marxar es va atabalar. Va voler posar-hi més protecció, però les ones se la menjaven. I es va començar a angoixar. No era com els dies en què es fa el ronso per continuar jugant, estava realment preocupat.
I em va dir “mama, no ho entens? M’he de quedar a protegir el castell, si no s’enfonsarà!”
Em va costar molt convèncer-lo de marxar, i va marxar trist perquè sabia que no tornaria a veure el seu castell.
I mentre tornàvem agafats de la mà, amb el Miquel trist pel seu castell perdut, pensava que els grans som ben bé com els infants: Quantes vegades no ens esforcem a mantenir en peu fràgils castells de sorra? Relacions que ens fan mal, feines que no ens omplen, una imatge nostra que volem preservar, un nivell de vida que no ens fa feliç... I això ho fem malgrat sabem que en el fons és inevitable que d’un moment a un altre el castell es dissolgui amb el primer cop d’onada que arriba. Però continuem lluitant, que no sigui dit que no hi vam posar tot de la nostra part, tot i que hi deixem la salut i les forces.
I quan abandonem la platja ho fem tristos pel castell perdut, enlloc d’alegres per no haver de continuar lluitant contra l’inevitable.
Les nostres platges, les nostres vides, estan plenes de castells que construïm i mantenim a costa de la nostra felicitat, moltes vegades. Deixem que se’ls empassi la mar?

dissabte, 25 d’agost del 2007

Les vacances s'acaben


Ara estic en aquells dies de final de vacances. Aviat tornarem a Mataró, hem començat a endreçar la casa, guardar coses, plegar l’hamaca, rentar tovalloles de platja de la gent que ha marxat...
La gent que ha marxat. Els que ja han hagut de tornar a Mataró. Aquests em deixen una pena dolça.
Com aquell esclau que sostenint la corona al Cèsar li anava repetint que és mortal, les habitacions buides dels que ja han marxat em van recordant que aviat la meva habitació estarà igual: amb el matalàs orfe cobert amb una tela que el protegirà fins l’estiu que ve, les persianes tancades, la cortina posada...
A vegades m'agrada pensar que un tros meu, una essència, com un fantasma, es queda a viure entre aquestes parets blanques que m'han vist créixer, i espera que torni l'estiu següent.
Hi crec molt, en les vibracions que deixa la gent als llocs, segons sigui feliç o infeliç. Potser en parlo en una altra entrada al blog. Si aquesta casa té una mena de consciència, un disc dur on guarda imatges, sensacions, colors, converses, segur que té guardat un munt de bons moments, de bons amics, de plenitud.
A Mataró sóc feliç, m’agrada la rutina de l’hivern, no em puc queixar de com estic vivint. Però aquests dies de final de vacances em produeixen una pena dolça i constant. Ha passat molt ràpid, no se si m’ha acabat d’aprofitar, com diria Neruda, fué tan corto el amor y tan largo el olvido.

dilluns, 20 d’agost del 2007

El Guapo

No vam saber mai com es deia, tampoc és que fos un noi espectacular, però estàvem molt desenfeinades a la platja, li vam penjar totes les virtuts imaginables i el vam batejar com “el guapo”, per raons obvies. Durant anys i anys ens el vàrem estar trobant al mateix racó de la platja on anàvem nosaltres, als búnkers, lluny de la “zona familiar”, que és el tros de platja que hi ha just a l’entrada. Als Búnkers s’hi arriba després de caminar un quart d’hora, i això fa que estigui sempre molt més buit de gent, mentre que la zona familiar està plena de famílies amb nens petits, inflables i castells de sorra.
I cada estiu als búnkers prenia el sol el guapo, sempre solitari, arribant amb el seu caminar elegant i la tovallola esfilagarsada sobre l’esquena.
Per la gent a la que saludava suposàvem l’edat que tenia (uns anys, pocs, més que nosaltres) i a quin institut anava. Després, per la nostra natural idealització, vam suposar que anava a la universitat, i desitjàvem que estudiés a Barcelona, com molts illencs universitaris, amb l’esperança de trobar-nos-el un dia al metro.
El vam anar espiant, sense atrevir-nos mai a encetar converses que havíem encetat amb altres joves de la platja. Ell semblava no donar-se compte que existíssim, però nosaltres sabíem quina era la seva bicicleta (això al principi, quan no teníem edat de conduir) i després el cotxe de segona mà que duia (segur que era el vell de la seva mare, tots hem començat a conduir amb el cotxe vell de la mare) i més o menys a quina zona vivia.
El guapo. Algun dia ens dèiem “he vist el guapo” i sempre hi havia la llista de preguntes: On? Com? Quan? Amb qui?
Amb qui! Aquesta era la pregunta més delicada. Anava a les festes dels pobles poques vegades, i amb grups de gent, més o menys nombrosos. Ell solia anar encara més guapo, mai anava mudat com molts joves que s’empolainaven per anar a les verbenes, ell anava natural, amb una simple camisa de fil crua, uns shorts i unes avarques era encara més guapo. En aquests grups hi havia nois i alguna noia, que nosaltres observàvem i jutjàvem amb una ràbia i una gelosia insospitada.
Mai el vam veure agafat de la mà de cap noia.
Fa uns anys ens vam deixar de veure. L’any passat ens el vam trobar a la Cantina del club nàutic. Portava una camisa oberta, mostrant el pit torrat pel sol, anava sol com sempre, i conduïa un Audi, cosa que va fer que baixés l’aurèola de progre que tenia.
Aquest any ens l’hem tornat a trobar. A la zona familiar, que abans menyspreàvem . On érem nosaltres amb els nens, els flotadors i els castells de sorra.
Ell anava amb dues criatures. Conservava la mirada salvatge, el somriure blanquíssim... I havia fet panxa!
Ens vam mirar i per primer cop va fer un petit gest de reconèixer-nos, tot somrient i aixecant la mà de la seva criatura, com mostrar-nos que ell també ha crescut, s’ha fet gran.
Per això feia tant temps que no el veiem. També ha tingut fills. També ha fet panxa. També s’està fent gran, com nosaltres, que ja no anem amb aquells bikinis tan atrevits.
Els nostres mites fan panxa. Han anat fent-se grans, com nosaltres. I ara es queden, com nosaltres, a la zona familiar, a jugar amb els nens.

dimarts, 14 d’agost del 2007

Us extranya?



...O com diuen a Mallorca , Trobau raro que no m'aturi a escriure coses?
Estic capbussant-me en aquest blau immens. Tinc sal a la pell i tot el sol dins els ulls.
Dedico aquest post al Marcos i a l'Àngels, que els trobem molt a faltar. Una abraçada a tots dos des del paradís, que ho és menys sense vosaltres

diumenge, 12 d’agost del 2007

meme

El Ramon m’envia un meme, i ja van dos! a veure si me'n surto. Em demana que recomani blocs. A Mallorca no tinc connexió a Internet a casa, i per connectar-me he de fer quilòmetres. Escric això des de casa, de memòria, i quan em connecti intentaré buscar les adreces i posar-les correctament.
A més dels blocs que tinc als enllaços, us recomano aquests altres:
Un bloc en català: El bloc dels oients de versió original. M’agrada molt molt molt.
Un bloc en un altre idioma: El Gorkalimotxo.
Un post d’especial interès: un microconte del post de la Care, que ja vaig recomanar en un altre meme
Un web: Menéame, o la prova que internet posa a l’abast de tothom tota la informació
Una eina d’Internet: Google earth. Tinc gent que estimo i viu lluny, i el google earth crea addicció. És un petit exemple de com les distàncies han canviat amb la xarxa.
Un Video/ un Audio... Els aniré penjant aquests dies.

Envio aquest meme al Vladimir, El Manel Filella i L'Eloi Aran
Petoneeeeeets


diumenge, 5 d’agost del 2007

Arribada

Penjo ara un post que vaig escriure quan finalment vaig arribar a Mallorca per estar-m'hi tot l'estiu. És una mica antic, però connectar-me aquí és una proesa

Arribo de nit a la casa en calma. Entro de puntetes a l’habitació on dormen els meus nens, fa més d’una setmana que no els veig i els trobo dormint despreocupadament. Els abraço, fan olor de nen, els faig un petó i els noto suats. Fa calor, aquesta nit.
Els prometo que no tornaré a passar tan temps sense veure’ls. La veritat és que se m’ha fet insuportable.
Malgrat la son, m’assec una estona a la terrassa. Necessito desintoxicar-me. Hi ha un silenci monacal, que no gosen destorbar ni els grills. La lluna festeja el mar en calma. Em recolzo a la barana. Parant molt la orella, sento el soroll de les ones. El pi majestàtic m’acull, l’oratge suau de la nit m’acarona. Alguna vegada passa un cotxe. Respiro fons, olor de pi i de nit. Ara sento una òliba. Noto la humitat a la pell, però no em molesta.
La lluna plena destorba els estels que tímidament gosen guaitar per darrera la fulla de la palmera.
Dono gràcies a Deu de poder tornar a estar aquí. Són les dues de la nit. Finalment he arribat a ca nostra.

dijous, 2 d’agost del 2007

Temps de Relax

Ara que qui més qui menys està de vacances, us penjo aquesta petita delícia relaxant.
Una mica com a prova de que no hi ha enemics irreconciliables i que els gats no són tan esquerps com diuen els que no en tenen.
I el vull dedicar al titi, el meu primer gat(que com el primer amor, no s'oblida mai, segons va dir el pèrich) que era talment aquest.

dissabte, 28 de juliol del 2007

Avui fa un any

Avui fa un any que vaig ser vilment segrestada, maltractada i oblidada a l'aeroport del prat. Precisament avui he de tornar a agafar un altre vol, he de fer el mateix trajecte, Barcelona- Palma.
Tinc poca memòria, i per això em faig aquestes preguntes. Algú va dimitir? Es van tornar totes les maletes?
Tornarà a passar? m'ho pregunto mentre intento encabir-ho tot en una maleta minúscula, per tal de no haver de facturar.
Van aconseguir alguna cosa, els que van fer aquella salvatjada?
Bé, si, han aconseguit que cada vegada agafi l'avió amb més prevenció.
Espero que no aconseguissin el que demanaven. Com els nens petits, que no se'ls ha de donar el que demanen de mala manera.
Que tingueu bones vacances, i bons viatges.

divendres, 27 de juliol del 2007

La missa de les Santes

Acabo d'arribar a casa després de tocar la missa de les Santes. La música d'aquesta missa és maquíssima, no entenc com no es toca més, vull dir a les sales de concerts.
Faig aquest mini-post per explicar-vos com d'indignada estic. Quan la missa començava s'ha saludat als assistents: al bisbe, als capellans que havien de concelebrar , als representants de l'ajuntament, etc... i als representants de caixa Laietana!!!
Perquè se'ls saluda? Han pagat més? Són més cristians?
Jo entenc que facin menció dels representants que el poble hem escollit democràticament, però perquè es té aquesta deferència amb representants d'una entitat bancària? per la seva pietat vers els desvalguts?
Hi havia monges de moltes congregacions, segur que hi havia algun sindicalista, i algun accionista de Repsol. Què passa? perquè no se'ls saluda a ells?
Quin favor econòmic ha fet la caixa Laietana perquè se l'anomeni a la missa de festa major? I és més, encara que l'hagi fet, això no és barrejar ous amb cargols?
Al Cèsar el que és del Cèsar, no?

Les Santes

Escric això just abans de marxar a tocar a la missa de les Santes. M'agrada aquest ambient de festa que es respira. M'agrada anar pel carrer i trobar-me tot de gent. Sento les campanes repicar, m'han llevat els petards a les 7 del matí i ahir vaig anar a dormir força tard, però m'agrada. Encara que no sigui una autèntica mataronina, m'agrada.
Dic que no sóc una autèntica mataronina, i només m'entendran els que, com jo, no són "dematarodetotalavida", que és com ho diuen, amb un punt d'orgull i casi sense respirar, com si fos una sola paraula, els que tenen quatre generacions endarrere de gent nascuda a Mataró.
Malgrat no tenir aquest pedigrí que molts exhibeixen amb orgull, m'agraden les Santes. De tota manera, i suposo que perquè em manca aquesta puresa de sang, trobo que estan bé, però que tampoc són "les millors del món", que hi ha altres festes majors molt sentides també, i que fins i tot alguns aspectes de les Santes es podrien millorar.
Dit això sense ànims d'ofendre als Santeros purs.
Glòria a les Santes!

divendres, 20 de juliol del 2007

Si aneu a Mallorca

A Mallorca ja hi ha molta gent, i tinc una mena de prevenció a l’hora de parlar-vos d’aquest lloc, com els pescadors que no diuen on pesquen els millors calamars, perquè no hi vagi més gent.
Però no me’n puc estar de fer-vos una recomanació. Si aneu a Mallorca i teniu prou temps per fer-ho, agafeu un vaixell. No s’hauria de passar de la voràgine a la pau en vint minuts, que és el que tarda l’avió de Barcelona a Mallorca. Hauríem de tenir un temps de descompressió, d’anar asserenant l’ànima, d’anar preparant-nos perquè la terra ens rebi. Per tant, si nombre de dies de vacances us ho permet, aneu en vaixell. Preneu-vos-ho amb calma.
I si és possible, ja posats a demanar, que sigui un vaixell que arribi entre les 8 i les 9 del vespre. I si feu aquest vaixell a aquesta hora, heu d’escollir seients a babord, o sigui, la banda esquerra del vaixell. Té la seva importància.
Asseguts a babord, doncs, aproximadament una hora i mitja abans d’arribar veureu molt lluny, a la línia de l’horitzó, una ombra grisosa i us preguntareu si és un núvol baix o una al·lucinació, perquè encara falta molt per arribar i si teniu posat el xip de l’avió pensareu que és molt d’hora per veure terra. Però és que en vaixell les coses van més lentes. I aquell núvol indefinit de la llunyania s’anirà convertint poc a poc en la roca estimada, la meva illa.
És important la hora. Perquè si arribeu al capvespre veureu els penya-segats de la serralada nord acolorits amb la llum agònica del sol ponent-se. I és un espectacle que val molt la pena.
Pot ser el primer regal que aquesta terra us dona. L’espectacle de les ones feréstegues estrellant-se contra el mur implacable de les roques salvatges, altíssimes, desafiants. Alguna vegada un veler navega innocent, blanc puríssim contra el gris-verdós i aspre de les roques. I és com veure una papallona davant d’un elefant. L’elegància de la fragilitat.
El sol amoroseix encara les roques donant un punt de calidesa. Poc a poc s’anirà fonent i la llum passarà a ser més freda i les roques perdran els matisos i seran encara més implacables. I el veler immaculat continuarà desafiant la duresa de les roques i l’embat de les ones. Com qui diu que davant de la fortalesa i l’agressivitat perdurarà la innocència i la puresa.

divendres, 13 de juliol del 2007

... ni et casis ni t'embarquis!

Doncs traint la saviesa popular, agafarem un vaixell. Ens embarcarem cap a Mallorca.
No és la primera vegada que viatjo en un dia "de mala sort".
Una vegada vam anar ma mare, ma germana i jo en avió. Era dimarts i 13, l'avió sortia a les 13 hores, embarcàvem per la porta 13 i teníem la fila 13. Just darrera anava una noia que duia un gat negre. El meu horòscop, que comparteixo amb ma mare, deia que sobretot no viatgéssim. I en primera plana del diari hi havia una notícia d'un accident d'avió de la mateixa companyia amb la que viatjàvem.
Anàvem mirant totes les coincidències i rèiem pels descosits. No ens va passar absolutament res, exceptuant que el gat es va marejar i... bé, el que passa amb la gent, el mateix però en versió felina. l'avió va anar a l'hora i no ens van perdre les maletes.
O sigui, que això de les supersticions no deu anar ben bé així, oi?

dimarts, 10 de juliol del 2007

Sobre les relacions

Hi ha dues castes de gent: els que estimen, i els que són estimats.
La gent que estima és la que recorda els aniversaris de tothom. La que truca només per saber com va tot. La que sol organitzar sopars, parar taula amb estovalles i espelmes i copes pel vi. La que fa carícies i petons, i quan troba que a algú li para bé la roba que duu, li diu. Durant tot l'any van trobant possibles regals d'aniversaris, i algunes vegades no se'n poden estar i els compren abans d'hora. Per si un cas.
Els que són estimats ho reben, amb més o menys consciència. Sembla com natural, oi? No és que siguin egoistes, no és que ells no estimin també, és simplement que no se'ls acut que si la faldilla que porta tal persona és maca no fa cap mal dir-li. Algunes vegades no recorden els aniversaris. I solen dir que no els agrada regalar coses "perquè toca".
Algunes vegades els que estimen es cansen d'anar donant i es senten buits. Algunes vegades els que són estimats s'atabalen i desitgen que els deixin una mica en pau i no els demanin esforços.
Si sou dels que estimen, cal que vigileu per no demanar a la gent que sigui diferent del que realment és. Cal que preneu consciència que potser la vostra entrega incomoda una mica als altres.
Si sou dels que són estimats, cal que algun cop us mireu el que fan per vosaltres i tingueu un detall, ni que sigui petit, perquè els que estimen es sentin estimats.

dissabte, 7 de juliol del 2007

if I were a rich man..

...dubi dubi dubi dubi dubi dubi dubiduuuu...
Ahir en un sopar a la fresca parlàvem de què faríem si ens toqués la loteria. El R., sempre tan provocador, va dir que es dedicaria a organitzar concerts de la Isabel Pantoja. (en pocs dies seguits he anomenat aquesta dona dos cops en el meu blog, això és preoucupant)
La C. diu que deixaria la feina. la M. amb el seu humor surrealista diu que es compraria molts abrics de pell i que aniria a la missa de les Santes (*)amb un abric de pell, perquè tothom la veiés. Desvariegem sobre algú que l'anés ventant. Ens imaginem l'escena i riem una estona.
El Jordi diu que ens compraríem un veler.
Fa molts anys jo vaig dir com viuria si em toqués la loteria. Deixaria de treballar a aquella escola de música on em feien fitxar tot el juliol, estaria només a l'escola de secundària, i em dedicaria més als fills.
Al capdavall, estic vivint com vaig dir que viuria si em toqués la loteria, o sigui que em puc considerar una persona afortunada.
De tota manera, com que sempre volem més, m'apunto a la idea del veler.
M'agraden aquestes converses intranscendents dels vespres d'estiu. Somniar és gràtis!
I vosaltres? Què faríeu si us toqués la loteria?
(*) pels que no sou de Mataró, us explicaré que l'ofici de les Santes es fa el dia de la festa major de Mataró. És el dia 27 de Juliol, de 10 a 13, la basílica de Santa Maria plena de gom a gom, i una calor que fon les idees... terrible!

dimecres, 4 de juliol del 2007

No-casualitats

L’Andrés sempre diu que no hi ha casualitats. Que totes les coses passen per alguna raó, que la vida tossuda ens va teixint trobades i ensopegades per tal que acabem aprenent.
Potser és veritat. Moltes vegades un fet fortuït, una pedreta molt oportuna, ens ha donat un cop i ens ha fet reaccionar.I amb el temps veus que aquell problema va ser, en el fons, la manera d'arribar a ser com volies. I costa creure que les coses passin fortuïtament.
Potser no és casualitat que avui m’hagi trobat el Josep E. , tot i que no deixa de ser curiós, que vivint ell a Navarcles i jo a Mataró hàgim anat a passar pel mateix lloc just a la mateixa hora. Jo mai passo per allà a aquella hora, però just avui m’he entretingut amb una cosa. Ell hi ha passat avui perquè no havia trobat aparcament.
El Josep és capellà. Un capellà gran, com aquells dels que parlava el Josep A. Colomés. En un moment de la meva vida bastant dolorós em va acollir, en una confessió maratoniana que em va ajudar a encaminar el que sóc ara.
Potser aquesta feliç no-casualitat ha estat per què d’alguna manera necessitava dir-li el que li he dit. Que sóc molt feliç, que les coses em van bé.
Potser ha anat bé, per mirar una mica enrera i ser capaç d’agrair el camí que m’ha dut aquí, tot el camí, amb les ensopegades i els llocs ombrívols.
I ara penso que potser no era jo la que havia de trobar-me’l sinó ell. O sigui, que potser és a ell que l’hi ha anat bé trobar algú que li digués que amb la seva manera de ser i viure ha ajudat a molta gent.
Ara no se si li he arribat a dir “gràcies”, o simplement ha quedat implícit, en parlar-li de la meva felicitat, de la meva plenitud. Quan el torni a veure, segurament a l’octubre, intentaré dir un GRÀCIES ben gran i ben fort.

dilluns, 2 de juliol del 2007

Comentari al post de la Care

El post de la Care m'ha fet pensar.
Es pregunta si un cos pot oblidar-se de si mateix. La meva resposta és si. Quan passes una depressió, per exemple, oblides les teves necessitats: no tens gana, ni tens desitjos, i fins i tot respires poquet, agafes l'aire just per continuar vivint, no tens esma, a vegades, ni de parlar. Els ulls se't tornen petits. Fas moviments lents, arrossegues els peus, intentes no fer soroll, no fregar amb la vida.
Terrible, la depressió. I quan et mediques et preguntes com la química serà capaç de conhortar l'ànima. Et sembla impossible, com els avis que no es creuen que un supositori pugui calmar el mal de coll. Però només el fet que una píndola t'ajudi a dormir una mica ja és un descans, o sigui que te la prens.
I maleeixes els matins. Un altre dia per passar, per arrosegar-te sense esma.
I malgrat estiguis rodejat de gent que t'estima no pots sentir ni gratitud, per ells. Perquè estàs en la foscor més terrible, i no pots sentir com l'escalfor dels altres intenta i·luminar-te.
Quan surts d'una cosa així sempre restes més vulnerable. Com els que s'han trencat un os i se'l senten quan ha de canviar el temps, després d'una depressió les llàgrimes solen trobar un camí més fàcil. A més sempre hi ha el perill que l'angoixa et torni a rossegar i tornis a estar descol·locada, òrfena i vulnerable en un món immens que sembla no tenir cap sentit.
I tant, que el cos es pot oblidar d'ell mateix!. I sembla que les llàgrimes mai s'acaben. Però quan acabes de plorar no estàs millor, saps que no has desfet el nus i que demà, o d'aquí una estona tornaràs a plorar sense aconseguir ni estovar la crostera immensa que portes al pit.
I el pitjor de tot és no veure-li el final. El sentiment de que ja no podràs mai més tornar a ser tu. A ser normal, a riure, a emocionar-te per les petites coses i estar agraïda a la vida.
Cada vegada més gent emmalalteix de depressió. No és cap pijada. No és cap malaltia de gent desenfeinada, no és cap vergonya haver-ho passat.
Jo he passat una depressió. Fa ja molts anys, us en vaig parlar de passada el maig de 2006. No me n'amago, com no me n'amagaria d'haver tingut una urticària o una pneumònia.
I si per una casualitat algú deprimit està llegint això, i ha pogut arribar aquí, vull enviar-li un missatge d'esperança. Perquè malgrat ara sembli que és impossible, la depressió es cura. I es pot tornar a somriure, i a ser feliç, immensament feliç, assaborir la vida.
Ara pot no semblar-ho, però la vida es regenera, i s'inventa de nou. I poc a poc plores cada vegada menys, i algun dia el passes sencer sense plorar. Després plores dos dies seguits i et desesperes perquè sembla que hi tornes, però poc a poc, molt molt molt lentament, l'angoixa va cedint. I surt la llum.
Es pot. I així com els gossos que han estat abandonats són els que més estimen els amos que els han acollit, els que hem passat per això som els que més apreciem el fràgil miracle de la felicitat quotidiana.
Quan he començat aquest post no tenia previst dir tot això. Però no ho vull callar, ni que sigui per la petita possibilitat que aquest humil testimoni pugui ajudar a algú.

dissabte, 30 de juny del 2007

Conversa amb el meu fill

Tinc una llibreta on apunto les sortides enginyoses dels nens. Hi ha coses realment divertides que em sabria greu oblidar amb el pas del temps.
Avui en Miquel, que té sis anys, me n'ha dit una de graciosa.
Pel matí protestava perquè deia que no tenia ganes d'anar a veure el Damià, de qui us he parlat el maig de 2006 i el febrer de 2007. No és estrany, realment no és el pla guai per un nen anar a fer una visita a una residència d'avis.
Jo, que aprofito qualsevol ocasió per enxufar-li catequesis casolana, li he dit que per ser amics de Jesús havíem de donar menjar als que tenen fam, aigua als assedegats, anar a visitar els malalts, i anar a veure els que estan a la presó.
En Miquel fa cara de consternació i em replica:
"Doncs haurem d'anar a veure l'Isabel Pantoja, si volem anar al cel"

dilluns, 25 de juny del 2007

In memoriam

"Pots plorar perquè se n'ha anat,
o pots somriure perquè ha viscut;
pots tancar els ulls i resar perquè torni,
o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè no el pots veure,
o pot estar ple de l'amor que vau compartir.
Pots plorar, tancar la porta,
sentir el buit o donar l'esquena,
o pots fer el que a ell li agradaria:
somriure, obrir els ulls, estimar i seguir".
Popular escocesa

En record del Bartolo, que ens va deixar fa ja setze anys.

diumenge, 24 de juny del 2007

Sant Joan

M'agrada l'olor de la pólvora. I la cara extasiada dels nens amb les bengales. I l'expectació nerviosa dels menuts quan el foc va consumint la metxa i no saben què en sortirà, si esclatarà o sortirà una font de colors, o una palmera elegant enfilant-se al cel. I les coques, i el cava, i sopar a una terrassa, i la conversa afable, i rescatar els pinyons que han quedat oblidats a la safata, i els acudits, i ballar.
I el silenci del dia de Sant Joan pel matí.
I les restes de petards pel terra, "como sábanas blancas después del amor", que diria Silvio.
I anar a comprar el diari i veure la cara de son de la noia que despatxa i pensar que ella també s'ho va passar molt bé ahir.
M'agrada aquest dolç cansament que tenim tots el dia de Sant Joan.

diumenge, 17 de juny del 2007

Petits Plaers

Petits plaers que he retrobat des que tinc fills:

-Gronxar-me. Si pot ser ben fort, i després llençar-me fent un bot i veure fins on arribo. Si trobo un tobogan on hi càpiga el meu cul, baixar-lo.
-Anar a la platja a darrera hora de la tarda. Fer castells a la sorra. Amb túnels llargs que s’ensorren quan arriben les ones fortes si no posem un mur de contenció. Buscar petxines maques.
-Jugar amb un io-io. O amb legos.
-Pintar sense sortir-nos de la ratlla.
-Seguir els gegants.
-Buscar formes als núvols.
-Fer bombolles de sabó.
-Llegir les històries de la bíblia com un conte: la balena de Jonàs, la història de Moisès, l’Arca de Noé...
-Els làctics imaginatius: Actimels, batuts, petits suïssos...
-El pa amb xocolata.
-Fer guerra de pessigolles, o de coixins. Jugar a veure qui és el primer en riure.
-Cantar al cotxe.
-Les pel•lícules antigues de Walt Disney...
-I les noves pel•lícules d’animació. (Gràcies a ells he conegut l’Shrek, el Nemo, el planeta del tresor, Robots....)
-Inventar-nos contes. Cada un diu una cosa o un personatge i després ens inventem un conte on surti tot. (proveu de fer un conte amb la caputxeta vermella, un astronauta i un tresor amagat)
-Jugar al parxís
-Caminar per la muntanya. Escoltar els ocells, buscar pals que semblen lletres, pedres amb formes estranyes o colors diferents.
-Cantar “cargol treu banya” a qualsevol cargol despistat i esperar que tregui les banyes.
-Anar a la cavalcada dels reis.
-Resar el Parenostre (no pregava d'aquesta manera feia molt temps)
-Banyar-nos tots junts, intentant no fer un tsunami. Amb l'escuma del sabó, posar-nos barba o crestes al cabell.

Podria fer una llista dels petits plaers que ja no assaboreixo, per exemple, ahir vaig anar a prendre una cervesa amb uns amics i em vaig donar compte que feia molt temps que no podia permetre'm el luxe. Una mica per militància em poso a fer aquesta llista. Malgrat tot el que he deixat de fer, penso que està valent la pena, això de tenir fills.

diumenge, 10 de juny del 2007

Addiccions

A què sou addictes? El primer que se’ns acudeix és típic: tabac, alcohol, cafè, herbes i químiques variades...
Aquests dies feia llista de les múltiples addiccions que he tingut al llarg de la meva vida. Les que he superat, les que faig veure que he superat, les que encara em dominen.
Tots hem estat addictes, alguna vegada. Al tabac, suposo que al principi, per mantenir aquesta imatge “cool” amb els nostres amics. Al cafè del matí, sense el qual no som persones. Alguns han necessitat portar un “puntillo” per aguantar una nit de marxa ( a mi això no m’ha calgut, sóc tan esbojarrada que amb mi sola em basto i em sobro) Ara molts som addictes al mòbil, i no sortim de casa sense ell, com si fóssim cirurgians i haguéssim d’estar constantment localitzables per tal de salvar vides. (no som tan importants, sabeu? El món no ens necessita tan imperiosament com per no poder anar a fer un volt sense el telèfon)
Hi ha altres addiccions més subtils. Ser addicta a una imatge del nostre cos, i voler estar sempre, no prims, sinó “estar bons”. Moltes dones som esclaves d’aquesta addicció, i de fet el millor que pots dir a moltes dones és “T’has aprimat, oi?” Aquesta addicció fa que passem gana, que ens matem al gimnàs, que ens gastem una fortuna en tractaments corporals i cremes cada vegada més específiques. L’altre dia una noia molt propera a mi em deia que després de dutxar-se es posa cinc cremes diferents.
Hi ha gent addicta al “mal rollo”, gent que necessita estar sempre en conflicte amb algú, anar contra el món. La relació amb aquests addictes sol ser extenuant, però si es porta a distància és tan intensa que pots pensar que enriqueix, estar sempre discutint, intentant millorar la relació. Sempre han d’anar “a fons”, per d’aquesta manera trobar alguna petita diferència, per ells irreconciliable, que demostra que, com sempre, ningú els entén.
De tota manera, els més perillosos són els altres, els addictes al bon rollo, i han d’estar sempre rient, sempre de bon humor, i fugen de qualsevol conflicte o discussió. La relació amb aquests addictes sol ser còmode, perquè sembla que tinguis amics que s’ho passen molt bé estant amb tu, però són perillosos perquè si no vigiles, no te n’adones que en realitat no són amics teus fins que els necessites, i resulta que no hi són, normalment per alguna excusa. (els darrers addictes al bon rotllo que em van deixar penjada em van donar la culpa a mi... em van dir que m’ho havia muntat malament, i que no podien gestionar una situació - de la qual jo era víctima- que jo tenia raó, però que tampoc érem tan amics, que ens acabàvem de conèixer... encantadors, oi?)
També hi ha gent addicta als amors impossibles. De fet no hi ha amors impossibles, són en realitat amors covards, no creieu? Però és còmode, posar la felicitat en alguna cosa que mai ens atrevirem a assolir, i culpar de la nostra incompletitud a aquesta covardia. Així no som nosaltres els culpables de la nostra infelicitat, sinó una situació que pretenem no poder canviar. No sigui cas que l’amor impossible es converteixi en possible, i després resulti que es tira pets al llit com tothom.
He anat superant algunes d’aquestes addiccions, i ara estic lluitant contra una altra, que no penso esmentar. Va ser com una il•luminació, una caiguda del cavall com li va passar a Sant Pau. M’estic “desenganxant”. Tampoc ho passo tan malament com això, no tinc el mono, és fàcilment suportable. I allibera adonar-te’n que pots prescindir d’una addicció i no passa res que sigui especialment dramàtic. Que ets forta, si tens ganes.

Addiccions...He escrit aquest post posant-me fins al capdamunt de xocolata de taronja amb ametlles Lindt. Ara mateix dec semblar una criatura, perquè me l’he menjat poc a poc, assaborint-lo, llepant-me els dits. Segur que tinc bigotis de xocolata. Fa temps vaig escriure un post sobre menjar xocolata. (Sóc una experta)
Penso continuar assaborint aquesta addicció a la xocolata. A aquesta no renuncio.

dijous, 31 de maig del 2007

Viure amb etiquetes

He estat fent un curs a la fundació hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. El curs es deia "pares conscients, fills feliços" Ahir el vam acabar, i m'ha agradat força, hi ha coses que va bé que te les vagin recordant.
És curiós observar que és veritat el que ens deia l'Anna Mascaró en el curs, que els nens són el que senten que diuen d'ells. Si constantment li dius a un nen que és un desastre, un patós, un maldestre, o un nen dolent, a la fi el nen acaba assumint el rol que els imposem. I encara que realment el nen sigui maldestre, el pitjor que es pot fer és reforçar la seva poca habilitat recordant-li cada dos per tres que tot li cau. Així quan agafa alguna cosa ja ho fa amb por, i mai aconseguirà sortir-se'n.
La teoria la sabem tots. Però és curiós com inconscientment anem penjant etiquetes als nostres fills, i moltes vegades, perquè siguin millor, els anem repetint que fan les coses malament, i ells assumeixen que no són bons, o pitjor, que no ens agrada com són. El repte, suposo, és trobar la manera d'ajudar-los a millorar sense "maxacar-los"
També nosaltres obeïm la imatge de nosaltres que tenen els demés.
I si això funciona per les coses dolentes, oh!, màgia! també funciona per les bones! i si saps que algú et troba simpàtic és possible que ho siguis més, i si algú t'ha dit que ets seductor, tendre, intel·ligent, amable, dolç... és possible que aconseguim ser-ho més.
Una vegada va venir a parar a mi un alumne de piano rebotat d'altres professors que se'l treien de sobre. El primer que vaig fer va ser canviar-li el repertori, buscar obres més assequibles per ell. I després, dir-li constantment que ho feia molt bé. Va fer una millora espectacular. Ell sabia que jo esperava la següent classe per veure com havia millorat, i això l'esperonava a estudiar. Als professors que havia tingut abans ell no els importava. No es van prendre la molèstia de buscar obres que fossin assequibles per ell (que no eren del seu curs, és veritat, però que feien que ell toqués a gust)I per això ell no tenia ganes de treballar. Va ser "baixar el nivell" i que ell el comencés a pujar. Al cap dels anys va recuperar tot el repertori que no havia fet abans.
Fer-li classes era esgotador, perquè no era un alumne fàcil, però súper enriquidor. I per primer cop ell es va sentir dir que tocava bé, i va ser la manera de tocar millor.
Potser es tracta de buscar a la gent que estigui a gust amb nosaltres, que ens accepti tal i com som, i que encara que ens sàpiga les mancances, que tots en tenim, ens reforci les nostres bones qualitats.
Acabo amb una frase de Goethe, que ens va regalar l'Anna. Funciona pels nens però també pels adults.
"Tractem els fills tal com són, i seguiran essent com són
Tractem-los com si fossin el que poden arribar a ser, i així els ajudarem a aconseguir-ho"

diumenge, 27 de maig del 2007

divendres, 25 de maig del 2007

Dia de l'orgull friki


Doncs això, resulta que avui és el dia de l'orgull friki (ja no saben què inventar) Es fa en commemoració de l'aniversari de Star Wars, que es va estrenar avui fa just trenta anys.
Ho llegeixo al País, on llegeixo també que el Froilan de todos los Santos ha fet la primera comunió. Gran notícia. (serà també la darrera?) Sigui com sigui, no és de la meva incumbència, però a vegades penso que les ganes de tornar a anar a l'església són inversament proporcionals a la parafernàlia que es fa servir en aquestes ocasions. Hi ha una foto al diari, i com no podia ser d'altra manera, va vestit de mariner. Em pregunto què tenen a veure els mariners amb anar a combregar per primera vegada.
I ara em ve el dubte de si aquesta disfressa li van posar a la criatura per commemorar la Copa de l'Amèrica o el dia de l'orgull friki.

foto: EFE

dissabte, 19 de maig del 2007

Acudit

Ahir vaig veure a l'aparador d'una fleca a Vilassar de dalt dos anuncis.
El de dalt deia "es busca forner". El de sota deia "es busquen dependentes"
A mi em va recordar aquell acudit:
"Prestigiós quartet de corda reconegut mundialment busca segon violí, viola i violoncel"