"¡Doneu-me als vostres rendits, als vostres pobres
Les vostres masses amuntegades anhelant respirar en llibertat
El desemparat rebuig de les vostres desbordants platges
Envieu-me a aquests, els desemparats, sacsejats per les tempestes a mi!
Jo elevo el meu far darrere de la porta daurada!!"
— Emma Lazarus, 1883
Aquest és el final del poema d'Emma Lazarus titulat «The New Colossus» (El nou colós), i està gravat als peus de l'estàtua de la llibertat. (Si voleu llegir tot el poema, en anglès i Català, cliqueu aquí.)
Potser és això el que ha fet d'Amèrica un país gran, no creieu? No tenir por del nouvingut. Acollir-lo, i donar-li una oportunitat. No fer-lo sentir estrany, ni menys valuós pel fet d'haver hagut de marxar del seu país.
Fixeu-vos qui demana: "masses amuntegades anhelant respirar en llibertat, el desemparat rebuig de les desbordants platges"
No us fan pensar en els que arriben aquí en pasteres?
Si, ja se el que em direu: que els que arribaven havien d'anar a la illa d'Ellis on se'ls sotmetia a un reconeixement i se'ls permetia, o no, entrar. És cert, com també ho és que van arribar a passar 5000 persones al dia i que la gent rebutjada fou el 2%.
Ja se que hi ha molts matisos, però penso que això no se li pot negar, a aquest país: ha sabut acollir els que venen de fora. Em pregunto si una estàtua amb un vers així hauria estat ben acollit al nostre país, o algunes persones haurien protestat, dient que "no poden venir tots" etc.
Encara són molt recents les desafortunades paraules d'Alvarez del Manzano, que deia que s'havia d'evitar la "contaminació cultural". Per cert, aquestes paraules van provocar que el gran Pedro Guerra escrivís una de les meves cançons favorites.
Durant el viatge a NYC vam pujar a l'Empire State dos cops: un al vespre i un altre al matí.
El dia que hi vam anar al vespre vam haver de fer molta cua. I quan finalment vam sortir a l'exterior era més tard del que ens pensàvem. El cel estava amb aquell to rosat, i els llums de la ciutat tremolaven als nostres peus.
Va ser un xoc, tanta bellesa dins tanta ciutat, no se com dir-ho. Estic acostumada a associar bellesa amb natura, i allà dalt tens la sensació que hi ha com una mena de natura salvatge associada a la gran ciutat.
La terrassa estava plena de gent, i tothom mirava a través del visor de la càmera. Jo era la única, em sembla, que no vaig treure la càmera i em vaig posar a mirar. Admirar, més ben dit. Una de les moltes coses bones que té anar amb el Jordi, és que com que ell fa les fotos tan maques, no cal que jo m'hi entretingui gaire.
Malgrat estar al pis 86, el soroll del carrer arribava, encara que atenuat: era com un motor engegat molt lluny, i algun moment sentíem una sirena, més o menys a prop.
I em va donar per resar, ves per on. Perquè veia mil llums, i cada llum il·luminava una història, una persona amb una lluita, una oficina on encara hi ha algú treballant, un cotxe en el qual algú se'n torna a casa cansat, un taxi que porta turistes al·lucinats com nosaltres, trens plens de treballadors, de joves estudiants, de gent sense papers que treballa per quatre xaus.
I lluny, molt lluny, a Brooklyn, a Queens, famílies com la que jo havia deixat a casa, nens fent casal d'estiu, alguna dona embarassada, una àvia que fa randa al porxo de casa, un adolescent enamorat, algú amb un gran secret, algú preparant-se per sortir al cine.
I pensava en allò que ens ha dit Jesús: que no se'ns cau un cabell del cap sense que Deu ho sàpiga, i sentia que Deu ens estima a tots. A tots.
I estava allà mirant lluny quan algú em va demanar de darrera "¿ya has hecho la foto?" y jo li vaig dir "no".
I vaig continuar resant i donant gràcies. Gràcies per ser tots tan diferents, per poder estar allà, i per poder pregar per la gent que no conec, i per les vegades que gent que no conec ha pregat per mi.
Acabo de tornar d'un viatge a New York. De fet, encara estic amb el jet-lag, el meu cos està com despistat, i no sap si té gana o son o què.
Ha estat un viatge molt intens, unes senyores vacances. He après molt, i voldria anar-ho compartint amb vosaltres una mica poc a poc.
El que més m'ha impressionat és l'amabilitat dels ciutadans de New York, la veritat és que no ho esperava! Ens va passar més d'una, de dos i de tres vegades, que estàvem consultant el plànol, i gent s'aturava a oferir la seva ajuda, a orientar-nos. Després si no tenien pressa preguntaven d'on som, i en dir "Barcelona" solien tenir una reacció simpàtica ("Barça champions, Madrid fuera" ens va dir un, fins i tot a Manhattan em persegueix el Barça)
Tampoc vull el·laborar una teoria, només hi he estat una setmana, i suposo que hi ha de tot com a tot arreu, però en serio que no m'esperava aquesta bona disposició. Potser és perquè com que sóc Mallorquina tinc molta mania als turistes (perdoneu, és una cosa visceral)i m'ha sorprès veure'm tan ben rebuda.
A veure si n'he après, i sóc capaç d'oferir la meva ajuda, sense que me la demanin, a la gent anònima del carrer. I a no tenir tanta mania als turistes, que jo també ho sóc quan puc.
(Ah! La imatge no és nostra, però es que encara hem de triar les prop de 2000 fotos que hem fet. Però aviat en penjaré de fetes nostres)
Vaig a veure el Damià. És una tarda molt calorosa, i quan s'ha despertat de la migdiada, per no vestir-lo, simplement l'han incorporat al llit. Està en bolquers, tapadet amb un llençol fi, i respira tranquil quan arribo. Un bebè gran, amb el cabell canós.
Em reconeix, i xerrem una mica. La seva conversa, que sempre havia estat molt limitada, ho és encara més. Constantment em demana que l'incorpori o que l'estiri, és com divertit, anar amunt i avall amb el llit elèctric. El que li passa, pobret, és que no està bé de cap de les maneres.
Fa molta calor, l'habitació té les dues finestres obertes però no corre ni un bri d'aire. Li eixugo la suor, l'agafo de la mà.
I ell em pregunta per la seva mare. Se n'ha anat al cel, li dic jo, i noto que m'ennuego.
- porquè?
- Perquè era gran i estava molt cansada i malalta- li dic jo, recordant la lluita feroç que va fer la meva àvia per no morir-se i deixar-lo a ell.
El Damià sospira i calla un instant. Després hi torna:
- ¿Donde está mi mama?
- La teva mama està "al cielo"- li dic jo, barrejant, com sempre que parlem, les dues llengües- Però t'estima molt, i des d'allà ens mira i ens acaricia.
I quan dic això, un suau ventijol infla la cortina i m'acarona la cara.
Ha estat com si la meva estimada padrina em tornés a acariciar, com feia fa tants anys, quan jo era nina i el Damià era encara ell, i tot estava per començar.
Com enyoro aquelles carícies que mai tornaran.
Per a mi no ha estat una casualitat. La meva padrina estimada, que em va donar el seu nom i el seu carinyo i mil petites coses que feren de mi un infant feliç, m'ha acariciat amb un suau vent a la cara.
Dissabte passat vaig assistir al sopar-debat que ACO de Mataró, amb Justícia i pau, associació Valors i grup tercer món van organitzar a Mataró. La ponent d'enguany era Teresa Forcadas, i el tema fou el plaer.
Vaig tenir la sensació que la gent sortia hipnotitzada. Aquesta dona té un gran domini de la oratòria, uns recursos espectaculars: gairebé una hora parlant sense guió escrit, però amb un fil conductor absolutament impecable.
En un moment de la xerrada, citant a Kant, va dir una frase que em va colpir: "l'ocell pensa que sense l'aire, que li ofereix resistència, volaria millor, quan és precisament gràcies a la resistència de l'aire contra les seves ales que pot volar"
Bellíssim, oi?
Ella ho va relacionar amb les teories que pensen que el cos ens impedeix la vida espiritual, quan és gràcies al cos que tenim vida, espiritual o com sigui.
Després hi he anat donant voltes. Tot el que he après realment a la vida, el que he arribat a ser, tot el que tinc que valgui la pena, ha estat gràcies a la resistència. Al dolor, a l'esforç. Res de tot el que tinc i valoro (que és molt, per altra banda) ho he aconseguit gratuïtament. Sigui la carrera, que m'ha costat moltíssimes hores de feina solitària, sigui la meva relació de parella, que ha suposat entregar-me confiada i renunciar al meu egoïsme i la meva por, sigui els fills, que m'han suposat desaparèixer durant uns anys de molts escenaris, en sentit figurat i literal. Tot m'ha costat, tot ha requerit una feina constant que de fet, no acaba mai.
I el dolor m'ha ensenyat molt més que les alegries. Ara miro el camí fet i puc agrair tot el que em va oferir resistència, perquè em va fer volar més amunt.
No es tracta de fer-nos la vida difícil "per créixer més", de fet suposo que es tracta d'intentar fer-nos-la més fàcil, perquè el punt de resistència i de frustració sempre hi serà.
Es tracta, doncs, d'acceptar que l'aire contra el qual hem de fer força ens ajuda a volar. Perquè el cotxe avança gràcies al fregament dels pneumàtics amb l'asfalt, i nosaltres creixem amb els pals que ens dona la vida.
