Pregunto als alumnes de batxillerat què és art. Algun em diu que Messi en fa. Jo voldria ser capaç de meravellar-me’n, però només veig un milionari en calça curta donant coces a una pilota. Potser sóc tan insensible com qui veu un quadre de Miró i diu “això ho podria fer una criatura”.
Serà que l’art és subjectiu? Aquesta és la segona pregunta que els faig. És possible que el concepte art depengui de la nostra percepció? Què ho fa, que algú s’emocioni amb Bach i a d’altres els resulti indiferent? Podem arribar a una definició que no depengui de gustos o sensibilitats?
Continuo preguntant: L’art és bell? Sí, diuen.
Els projecto un quadre de Lita Cabellut: Un pallasso els mira, amb el maquillatge malmès. Té foc als ulls, i tot el cansament del món a la seva faç.
–Això és bell?
–No –diu una alumna–, però em diu moltes coses.
–Quines?
–Que està cansat. Que està trist. Que fer riure sempre és extenuant.
Enceten el debat. Arriben a la conclusió que, molt sovint, l’alegria és una closca darrera la qual la nostra desesperança ens mossega l’ànima. Veig alguns ulls lluents, i m’emociona pensar que la conversa pot haver despert inquietuds.
Visc les classes d’història de l’art a batxillerat com si fes proselitisme: Vull despertar-los fam, voldria que sempre continuessin cercant, gaudint-ne.
Perquè que l’art és la manera més bella i efectiva que tenim de ser humans.
M’explic: Segons tenc entès, el nostre cervell ha evolucionat per capes concèntriques. A la més interna hi ha les funcions bàsiques: ens fa sentir gana, ordena al cor que bategui i als pulmons que alenin. La segona capa és comú als mamífers, i és la que, entre altres coses, ens fa emocionar, controla la memòria i ens fa desitjar i sentir.
La tercera capa… aquesta és només humana, i per tant, si només és nostra, serà la que ens defineix com humans.
Sabeu què hi tenim, aquí? És on elaborem teories més complexes, on entenem l’univers, on relliguem el passat, el present i el futur, i on tenim el sentit creatiu.
Així, el que ens fa humans, i no simis depilats, és la pulsió per entendre el cosmos, l’habilitat i la necessitat d’expressar-lo de manera creativa i simbòlica, anant més enllà del que és literal. Unint la nostra història, el present i l’esdevenidor.
L’art ens fa humans.
I no importa que sigui bell, ni el que en paguem.
Quan davant d’una realitat necessitem entendre-la, interpretar-la, raonar-la, i l’expressem sublimant, emprant un llenguatge simbòlic, feim art.
–I per això –dic mirant als ulls a l’alumne culé–, Messi no fa art. Però quan de petit dibuixaves, amb traç gruixut i fosc, tota la ràbia que et feia haver perdut la pilota, sí que feies art.
Maria Escalas.
Article publicat al Diari de Mallorca, al suplement cultural Bellver.
