divendres, 29 de juliol del 2016

Els premis

Recordo el dia que el meu avi em va comprar una xuxe.
El meu avi era molt estricte, militar jubilat. Tenia un cor d'or i m'estimava amb bogeria, però la seva estimació era la d'un home de la seva època, i es traduïa en passejades llargues, històries intenses explicades a la serena de nits d'estiu, i un orgull mal dissimulat per veure'm créixer, tan semblant a ell, i per tant, tan enfrontada a ell.

Bé, doncs un dia, jo tindria uns deu anys, passejàvem i em va comprar una xuxe, tot dient-me "Que no sirva de precedente!", i jo, li vaig dir que no, que no serviria de precedente, i quan vaig arribar a casa els meus pares de seguida vaig preguntar què era un precedente, perquè em feia por haver-me compromès a alguna cosa que no podia complir. 
Recordo, doncs, aquella llepolia com un gran esdeveniment. Era quelcom excepcional, que aquell home auster i estricte, inesperadament, em comprés una cosa innecessària. 
Bé... els nostres fills no recorden les xuxes que els han comprat els avis. Perquè els n'han donat tantes, tantíssimes, que ja és quelcom normal. Fins i tot és possible que recordin les poques vegades que no els han comprat el que ells volien. Perquè és aquesta l'excepció. I això fa que, enlloc d'estar agraïts per totes les coses que els han donat, estiguin molestos per les que no han obtingut.
Hi penso molt, com educadora d'adolescents. 
Estan avesats a que, pel simple fet d'existir, hi ha coses que els donaran. Sembla que sigui una obligació, que tinguin xuxes, o smartphones, o paga setmanal. Recordo quan un alumne es queixava que "només" tenia un Iphone 4.
Potser no aprendran a agrair, potser es passaran la vida pensant en tot el que no els han donat, enlloc d'aturar-se a pensar en el que tenen sense haver fet cap esforç. I com que és impossible que ho tinguin tot, els estem preparant per a ser infeliços sempre.
No sé, eh?
Una altra anècdota: quan jo era petita, que et compressin una bossa de patates, o un gelat, era un premi. Ara, moltes bosses de patates, i molts gelats, porten premi, un regal, moltes vegades és una beneitura, però els nois obren la bossa buscant la calcomania, o el cromo, o el tazo, o el que sigui que porti, de més a més, el que els acaben de comprar. Com si no en tinguéssim prou. Com que de patates ja els en regalen, han d'oferir alguna cosa més. 
No en tindrem mai prou?

diumenge, 24 de juliol del 2016

La mort i el pa bimbo


Quan vam veure que el tio Damià es moria, eren aproximadament les cinc de la tarda. Vam anar a la residència la seva família més íntima: els meus pares, la meva germana Antònia i jo. El Damià jeia al llit, sense reaccionar, i respirava desordenadament.
Vam demanar estar els quatre amb ell durant la seva agonia. Això va provocar un trasbals. La residència no estava preparada, deien, les instal·lacions no són les adequades…
Vam estar negociant, no us podeu imaginar com vaig pregar per trobar les paraules adequades. Ens van donar permís fins a una hora determinada, i després havíem de marxar dues persones. Gràcies a Deu, el Damià va morir abans del plaç que ens havien donat, i va poder acomiadar-se d’aquest món rodejat dels que més l’estimàvem, de tots quatre. 
L’endemà una de les infermeres ens va dir que no s’hi havien trobat mai. O sigui, que mai, en els quinze anys que fa que funciona aquella residència, mai, repeteixo, cap família havia demanat estar tots junts amb el malalt moribund.
Encara me’n faig creus. No ho acabo d’entendre, doncs tinc la impressió que vivim en un món on es busca molt l’emoció. Ho veig treballant amb adolescents, però també ho veig amb els programes de televisió, amb la manera que té de fer la gent, amb les converses que sento al super, amb els amics que cada dos per tres s’enamoren de “la persona de la seva vida”. Com que tinc aquesta malaltia que tothom m’explica les seves coses, al·lucino de veure com l’emoció, la llàgrima i l’alegria extremes tenen tanta cabuda, se li dóna tant espai. 
Potser és que volem emocions tipus pa bimbo. Perdoneu la metàfora barata, però heu tastat alguna cosa més insípida i sense personalitat? És tou, i queda bé amb dolç i salat, perquè no té gust de res, no és res. Pot durar setmanes amb el mateix aspecte. Així volem, les emocions: fàcils d’empassar, que no ens canviïn gaire la vida, amb poc gust, i que no evolucionin gaire. A mi, el pa, com les emocions, m’agraden amb gust d’alguna cosa. Amb crosta, amb personalitat.
Potser la gent menja pa bimbo com per dir he menjat pa, i es lliura a les emocions, però en realitat tot plegat ho fa light, no el commou gens.

Si no és així, no entenc com tanta gent ha renunciat a aquest moment, com és que una emoció intensíssima com és acompanyar un moribund els fa por. No sé, com si fos “massa fort”. Realment és molt fort, acompanyar una persona estimada mentre s’està morint. Jo he tingut la sort de poder acompanyar a tres dels meus avis i al tio Damià. Portaré aquests moments sempre al meu cor, i és un gran regal de la vida ser present en una mort. Vius millor després d'haver acompanyat en la mort, i és un dels actes més grans d'amor.

No vull jutjar a ningú, eh?
Només volia dir que ho trobo molt estrany.

dijous, 21 de juliol del 2016

M'hauria agradat ser guapa

A mi m’hauria agradat ser guapa. 
Sí, ja sé que la bellesa està a l’interior, i que hi ha altres coses importants. No cal tampoc que em feu comentaris del tipus de si ets molt guapa i tal i pasqual. Sé el que hi ha, i en trec el màxim profit, però  no sóc “guapa”. Sóc resultona, i simpàtica, i suposo que fins i tot sexi.
Però a mi m’hauria agradat ser guapa. Tenir d’aquelles belleses naturals que fan que algunes persones siguin guapes sempre, sense maquillatge, a primera hora del matí, amb cansament o amb el cabell fet un desastre. Hi ha gent així, sabeu? I jo, doncs no. No ho he estat mai, i veure’m a primera hora del matí, amb les marques dels llençols a la cara inflada, els ulls lleganyosos i el cabell estil Mafalda electrocutada, és la més gran prova d’amor.
Potser m’hauria conformat de tenir els ulls blaus, o les pestanyes més espesses (i no les celles… ehem) o un nas una mica menys prominent, o ser més alta i tenir una complexió més prima, o simplement ser rossa, o tenir delicades mans de pianista, jo que he tocat tant el piano. 
Jo sempre he estat “del montón”. Mai he fet girar els homes pel carrer, i si algú parla de mi, no dirà “aquella noia tan guapa”.
No passa res, eh? Ho tinc assumidissim. Quan jo era adolescent la meva àvia un dia em va fer asseure al seu costat i em va informar de que no era guapa, i que per tant hauria de ser molt simpàtica perquè per rica, tampoc trobaria marit. (sí, ho sé, és molt bèstia, però ella era així: estimava d’aquesta manera gruixuda que tenen les dones de poble d’estimar)
Tenim tendència a posar, en la gent que ens agrada físicament, altres virtuts. Deixem-nos estar de correccions polítiques i siguem sincers: la gent guapa agrada més, d’entrada, la trobem més simpàtica, i passem més gust de mirar-la. Si després són mala gent o beneits ja és el seu problema, però ja hi té molt guanyat, una persona que fa ganes de mirar.
Tampoc m’hi poso pedres al fetge. No he estat “guapa”, però tampoc he estat lletja, ja us ho he dit abans, “del montón”, o sigui, hi ha un munt de gent com jo: no destaquem, però si ens miren amb carinyo, agradem.
Com que de jove la meva àvia em va advertir bé, he de dir-vos que vaig intentar fer-li cas. Quan algú parla de mi, no diu “aquella tan guapa”, però potser sí que diu “aquella tan simpàtica”. 
I està molt bé que el teu potencial principal no sigui el físic, doncs així t’obligues a treballar atres qualitats per a tenir èxit, des de la simpatia i el bon humor fins a la cultura, la conversa interessant, i tantes d’altres. I aquestes qualitats amb els anys solen millorar, de tant entrenar-les. En canvi, la bellesa física, inexorablement perd amb els anys.
Per tant, ves per on, la jugada surt molt millor. 
No he estat mai una dona guapa. Però mireu, tinc quaranta-sis anys, les noies que eren guapíssimes amb quinze ara tampoc no estan tan bé com això. En canvi, servidora continua tenint altres qualitats a les que trec molt profit.
I la veritat, tampoc m’ha anat tan malament, la vida.


(però a mi m’hauria agradat ser guapa)

dissabte, 16 de juliol del 2016

Les alegries de la novel·la.

La novel·la continua el seu camí. La veritat és que estic molt agraïda, de com de bé està funcionant, de la resposta que està tenint. Ja portem cinc edicions, cosa que per a una primera novel·la és moltíssim.
L’altre dia, a més, vaig tenir una gran alegria, una més de les moltes que m’està donant. Lluís Cera, un escultor que no conec personalment, ha creat aquesta obra: 

Es diu “estança de la memòria”. Està feta de marbre de carrara i ferro. És maca, oi?
Doncs el text que hi ha és el principi de la novel·la. Em va fer moltíssima il·lusió quan ho vaig saber, ja l’hauria trobat preciosa sense que fos el meu text, però el fet que les paraules que vaig trenar hagin servit a un artista per a crear una obra, m’emociona d’una manera que no sé explicar.
Però si voleu que ho intenti, podem tenir una cita: us vull convocar a una tertúlia que farem el proper dimarts dia 19 a les 19:30 a La Rata Corner, una llibreria de Palma. 


Us fa ganes venir? A mi m’agradaria molt saludar-vos. 

dimecres, 6 de juliol del 2016

Ajudar-te

No em coneixes de res, i per xat em demanes consell. No saps amb qui parlar, i et sembla, pel que has llegit de mi, que jo puc ajudar-te.
Jo sento que no puc donar-te consell. No et conec, no sé la situació, i tampoc en sé tant, de viure, com per gosar donar consells. I l'únic  que puc dir-te és pensa bé les coses i intenta no fer mal, però sobretot, sigues sincer amb tu i amb els altres. Si has de triar entre no fer mal i ser sincer, tria sempre la sinceritat, que si no, a la llarga fas encara més mal. 
Però tot això és molt poc concret, ho sé. 
Vols que t'ajudi, dius. Necessites consell. 
Jo estic atabalada. Estic en un moment que faig mil coses i no et puc contestar. I penso que no sóc jo qui t'ha d'ajudar, que no puc ajudar-te. Que has de trobar a algú proper amb qui parlar, però tanmateix, aquesta persona més propera que jo, tu creuràs que no t'està ajudant. Ningú pot ajudar-te en la manera que tu vols, perquè a la teva edat, creus que ajudar és estalviar-te el dolor. 
I saps, jo, que podria ser la teva mare (ui!) sé que aquest dolor ningú te l'estalviarà.
Que això que passes ara, tal volta per primera vegada, ens ha passat a tots, i sí, males notícies, sempre continua fent molt mal, sempre ho vius com si se n'hagués anat la darrera oportunitat de ser feliç, i sempre sents la mossegada de la solitud.
Així doncs, el meu consell és que ploris. Que acceptis el teu dolor. No el penso relativitzar, no et diré que això es passa, que vindran altres alegries, que et tornaràs a enamorar. No penso suavitzar el teu dolor, perquè l'has de passar, i punt. 
És el preu que es paga. Benvingut al món adult.