Poc s'ho imagina

Ahir vaig tenir una enganxada brutal amb ella. Va arribar a amenaçar amb agredir-me, però gràcies a Deu es va contenir en el darrer moment. Va sortir de la classe llençant tot el que podia per terra (esborradors, bàsicament) i donant un cop de porta.
Poc s'imagina, que la vida no és tan horrible com ella pretén. Que si no anés mossegant tot li aniria molt millor. Que els somriures obren més portes que les puntades de peu.
Poc s'imagina que reso per ella. Si, ho faig per que Deu m'ajudi a veure l'adolescent ferida que hi ha darrera la façana agressiva i insolent.
Reso per ella. No ho sabrà mai, ni li cal saber-ho, però vull pensar que d'alguna cosa servirà.

Una del Mateu

Deixeu-me avui ser una d'aquelles mames empalagoses que baven explicant coses dels seus fills. Avui toca una del Mateu, que té cinc anys.
Després d'un dia extenuant, l'enviava al llit, i ell es feia el ronso.
- Vine amb mi, mare!
- No, que necessito estar asseguda una estoneta.
- És que no vull anar al llit sol!- em diu amb els seus ullassos i aixecant les celles tot llastimosament
- No estàs sol, estàs amb el bon Jesús- li responc jo, que sempre aprofito per ficar-hi cullerada.
- Però el bon Jesús no el veig!- insisteix ell.
- No el veus perquè està al teu cor.
I ell s'aixeca la samarreta del pijama i diu:
- Mare, jo miro i miro i només veig la panxolina!

Vaig haver de mossegar-me per no esclatar a riure.
Just després d'això vaig tenir reunió d'ACO a casa, i vam estar parlant de què passa, com és que en la nostra societat costa tant trobar a Jesús.
Potser és que ens passa com el Mateu: Ens mirem massa el melic.

El perquè del silenci

Els que seguiu habitualment aquest blog (per cert, gràcies) deveu haver notat que darrerament estic una mica gossa amb això d'escriure.
Puc excusar-me en la feina, que se'm menja, però no seré del tot sincera: altres vegades he tingut molta més feina i he escrit puntualment almenys un cop per setmana.
Mireu, això de Gaza m'ha afectat molt, i ja se que arreu moren nens, i que hi ha altres guerres anònimes tant o més terribles que aquestes. Però aquesta m'ha tocat especialment, i m'he quedat com paralitzada: no se dir res sobre això, i no vull parlar de res que no sigui això. No se si m'explico.
Aquests dies m'he estat plantejant deixar de llegir el diari i escoltar la ràdio.Viure en la ignorància feliç. Però després pensava que saber-ho era l'únic que podia fer per ells. Simplement el meu cor de mare se'm rebel·la quan veig nens que podrien ser els meus, mares com jo. Dolor i més dolor.
En aquest blog he trobat un recull de fotos, comparant l'holocaust jueu amb l'holocaust palestí. Podeu veure'l tranquil·lament, dins el que cap no és escabrós, però fa pensar.
Els meus fills, per un bell atzar han nascut en aquesta banda. Però haurien pogut néixer a l'altra banda.
També us recomano aquest vídeo: un jueu parla amb propietat. Està en anglès, però s'entén prou bé.

Per si no l'enteneu, us resumeixo només una frase: explica que la seva àvia estava al llit malalta quan un soldat nazi li va disparar al cap. I que la seva àvia no va morir perquè altres soldats matessin a àvies palestines.

Desitjos

Encara que tard, escric els desitjos per l'any 2009.
"Lo mejor que uno puede desear para el año nuevo son felices sobresaltos, maravillosas alarmas, sueños imposibles, deseos inconfesables, venenos no del todo mortales y cualquier embrollo imaginario en noches suaves, de forma que la costumbre no te someta a una vida anodina. Que te pasen cosas distintas, como cuando uno era niño"
(Manuel Vicent)

La música i la maternitat

Estava assajant el concert de violoncel de Haydn, quan vaig saber que estava embarassada.
En el segon temps els oboistes no toquen (fan tacet, que es diu tècnicament)
I jo gaudia d'aquella música excepcional i pensava en el fill que encara ningú sabia. I se'm va ocórrer pensar que la maternitat és ben bé com aquell segon temps.
L' orquestra comença a fer música sense el solista. La música és complerta, no hi falta res, tot encaixa. Després el violoncel comença a tocar. Només una nota, i al principi és tan suau que gairebé no es sent, dissolta en el tutti, però paulatinament comença a fer-se més poderosa, i sobresurt de l'orquestra, que ara es difumina i passa a segon terme i acompanya al solista.
Ben bé som així, les mares. Vivim vides plenes de sentit, fem moltes melodies. En un moment donat, però, una nota llarga en el ventre de la música es va engrossint, i al capdavall és un instrument que entona la seva melodia.
I nosaltres hem d'acompanyar-los, al principi, fent els acords justos, el coixí harmònic, intentant no ofegar-los amb la nostra música pròpia, permetent que ells mateixos facin la seva música.
Perquè al principi l'instrument solista recull la melodia que havia fet l'orquestra. Però després la desenvolupa i en fa d'altres que ni sospitàvem. I per deixar que els solistes cantin, l'orquestra ha d'acompanyar, suau però fermament, alguns cops renunciant a fer destacar les pròpies melodies, per tal de deixar cantar al solista.
Així mateix, les mares acompanyem els nostres fills al principi de les seves vides, i si ho fem bé, els deixarem marxar entonant la música que no pararà mai.

Dedico aquest missatge al Joan i la Laia, i al cigronet que està creixent.


El concert el tocava la orquestra de cambra del Maresme, i el solista era Joan Antoni Pich. Com que no tinc cap enregistrament d'aquell moment, us en deixo un de Rostropovich, en un concert de 1981