diumenge, 29 d’abril del 2012

Estic una mica tipa

Si la normalitat fos un assumpte de majories, jo seria definitivament anormal, potser si que sóc rara, però tot això que està passant em sembla que no és el que toca, i no me'n puc estar de dir-ho.
Mireu, estic farta d'aquesta veneració absoluta, arravatada i irracional cap al Guardiola.
No em cau malament el senyor en si, i em sembla que en aquest món del futbol, que un entrenador es declari lector de poesia i que sigui educat està molt bé, i em sap greu pensar que deu ser minoritari, la notícia és que n'hi ha un d'educat, no us ho perdeu.
Val, el Guardiola plega. Ha fet que el Barça guanyés un munt de copes i ara plega. Fantàstic, gràcies senyor. Però hi ha coses molt més importants que això. I ens estan distraient i tothom hi cau.
Perdoneu, potser sóc jo la que m'equivoco, amb la quantitat de gent que penja comentaris al facebook, publica cartes als diaris i en parla a totes hores, dec ser jo la que no hi toca.
Però amb la que està caient (en una setmana, només una setmana, tres coneguts meus a l'atur) que els diaris obrin amb la notícia que el Guardiola està cansat i ho deixa, mireu, és que no.
I jo? que no estic cansada, jo? I amb mi tots els professors de secundària, sigui a la pública o a la privada. A una classe de primer d'ESO el voldria veure jo, cada dia, i cobrant el que cobro jo, i amb la consideració social que tinc jo, i amb els llestos que em repeteixen que tinc dos mesos de vacances, i aguantant els dies durs, els nens adolescents, corregint mil exàmens i fent malabarismes per motivar els nois que són el futur d'aquest país.
Que jo estic intentant deixar el món millor del que l'he deixat, i ningú em reconeix la tasca social que estic fent,  i deixeu-vos estar d'històries, és molt més important per al futur del nostre país que els adolescents siguin responsables, autònoms i crítics, que no la copa del rei o la champions. M'estan retallant drets, m'apugen la ratio dels alumnes, em baixen el sou,  em fotografien si vaig a una manifestació per identificar-me, però això si, els telenotícies bavegen amb aquest senyor i no parlen del que realment importa: que als treballadors ens estan reduïnt brutalment les condicions de treball i els drets, que ens estan bombardejant la sanitat pública i gratuïta, que la qualitat de l'ensenyament recau moltes vegades en el voluntariat dels que ens hi dediquem, que ens estan destrossant el país.
I ens posen el futbol a la sopa perquè ens quedem endidalats amb aquests milionaris en calça curta i no ens plantegem el que està passant realment.
Potser si, que sóc rara, però ara que ho he dit m'he quedat molt més a gust.

dissabte, 28 d’abril del 2012

Visca la química!

L'amor són només reaccions químiques del cervell i dura com a màxim tres anys.
Amb aquesta contundència s'expressava l'Y, un alumne de quinze anys, recolzat a una paret, parlant amb la X, una companya seva de classe. En la poca estona que els vaig sentir parlar, ella no va discutir-li aquesta afirmació sorprenent en un adolescent.
Em van fer pensar una estona llarga. En algun moment de l'adolescència vaig pensar quan m'enamorava que era química cerebral? Tant han canviat els joves? O és que jo era terriblement beneita?
Avui he vist que l'Y i la X anaven agafats de la mà i es feien una moixaina.
Sigui cupido, sigui química, sigui la màgia de la primavera, benvingut sigui aquest arrabatament.
No se si els durarà tres anys o tres mesos, però en bona hora s'hi han trobat.
Visca la química!

dijous, 26 d’abril del 2012

Delícia

Mireu quina delícia. Quina pau, quina tranquil·litat

Aquests dies que tenim a casa un petitó ben bé com aquests, i tan poc que dura aquesta etapa, aquest video m'ha asserenat i m'ha posat de "bon rollo".
I de la mateixa manera que els dies que ens llevem de bon humor tot ens va millor, espero que aquestes criatures, rebent aquesta tendresa, siguin feliços tota la vida.
(de tota manera, deixeu-me dir que a mi em costaria anar a una clínica que es diu "clinica de la muette"!)

dimecres, 25 d’abril del 2012

Humor musical amb jocs de paraules

Aquests dies passen coses intenses, algunes molt felices, altres doloroses, que necessito pair per parlar-ne.
Per no baixar el ritme, us deixo amb un video que m'ha fet somriure.
I realment ho necessitava!

dilluns, 23 d’abril del 2012

Aniversari

Avui aquest blog fa sis anys. Déu n'hi do!
En aquests sis anys he escrit 533 entrades (aquesta és la 534), he tingut un total de 46.370 visites.
D'aquestes visites, un 38,53 % són noves, i un 61,47 % són de retorn, o sigui, gent que ha llegit alguna post i hi torna.
Em va gràcia veure que han llegit el blog gent de Hong-kong (i varies vegades!), Panamà, Turquia, Canadà, Equador, Estats Units, Perú, Irlanda, Colòmbia i molts llocs més, tot i que evidentment d'on més em llegeixen és dels països catalans.
M'han fet 1506 comentaris (per cert, els he comptat un per un abans de saber que blogger els comptava…no li digueu a ningú!) m'han citat a l'Avui i a un diari de Girona (que jo sàpiga) i han publicat un llibre, Super-vivències quotidianes, amb una selecció de posts, en català i també traduïts al castellà. (teniu l'enllaç aquí sobre)
No em pensava mai que la cosa donés per tant. De fet, amb aquest blog, com en les grans històries d'amor, no m'he plantejat mai fins on arribaria. Simplement he assaborit el moment, el dia a dia.
Tot això del blog és com una caixa de sorpreses. Alguna vegada publico una entrada que penso que tindrà molt èxit i poca gent me la contesta, d'altres escric entrades irreflexivament, "rup-tup", que en diuen a Mallorca, i tenen una contesta espectacular. Una entrada amb el que em va passar això fou la de "si em quedo embarassada avorto!" i la següent: Comentari a l'anterior post.
L'entrada que va tenir més comentaris fou una que vaig dedicar als meus alumnes d'ESO. Acabava un curs molt dur emocionalment per a mi, i em vaig voler acomiadar d'ells amb una entrada, "continua cantant", que va tenir una calorosa resposta. Aquells nois ara ja estan a la universitat, i espero que em recordin sempre, perquè jo sempre els recordaré a ells.
També va tenir molta contesta l'entrada dedicada a Rostropovich
Una entrada que esperava que tingués més repercussió és la que vaig escriure parlant sobre la depressió. Per a mi va ser com despullar-me en públic parlar-ne, però ho vaig fer amb l'esperança d'ajudar a algú.
Una altra a la que tinc carinyo, és la dedicada al Guapo, i la de Gulliver.
He intentat publicar almenys una entrada a la setmana, tot i que he tingut moments en els quals he estat més callada i altres en les quals tinc com incontinència. He abocat aquí part de la meva vida i els pensaments. Algunes coses han estat massa doloroses per parlar-ne. Altres moments la voragine del moment m'ha impedit deixar constància del que em passava.
Estic molt contenta d'aquest blog, de l'acollida que em doneu, de la possibilitat d'obrir-me al món des del teclat del meu ordinador.
M'agrada molt escriure i poder oferir als altres els meus escrits és per a mi un gran luxe.
Això del blog és genial, i penso donar molta més canya.
Gràcies per visitar-me.

dissabte, 21 d’abril del 2012

En Bernat ja és aquí

Sostenint en les mans tres kilos i mig d'esperança i de tendresa.
Quan un infant arriba ens envia el missatge que Déu encara confia en nosaltres.
Quan aquest infant és tan desitjat com ho ha estat el Bernat no podem més que donar gràcies perquè tot hagi anat tan bé.

divendres, 20 d’abril del 2012

L'absència

L'any 1914 un noi va encadenar la bicicleta a un arbre i se'n va anar a la guerra. Mai va tornar. El temps va passar i l'arbre va engolir la bicicleta, així com la guerra va engolir el noi.
I allà ha quedat, com a penyora d'una joventut truncada.
Molt sovint les nostres vides són com aquest arbre. Creixem per sobre les ferides que ens ha deixat la gent que ha marxat.


(Imatge vista a rebloggy)

dijous, 19 d’abril del 2012

Néixer és una alegria que fa mal.

"No nos da risa el amor cuando llega a lo más hondo de su viaje, a lo más alto de su vuelo: en lo más hondo, en lo más alto, nos arranca gemidos y quejidos, voces del dolor, aunque sea jubiloso dolor, lo que pensándolo bien nada tiene de raro, porque nacer es una alegría que duele. Pequeña Muerte, llaman en Francia a la culminación del abrazo, que rompiéndonos nos junta y perdiéndonos nos encuentra y acabándonos nos empieza. Pequeña Muerte, la llaman; pero grande, muy grande ha de ser, si matándonos nos nace. " 



Eduardo Galeano

dimarts, 17 d’abril del 2012

L'opció de sentir.

Visc molt en contacte amb els meus sentiments. Sempre ha estat així. He de confessar que durant l’adolescència això em va comportar més d’un problema (i més de dos!) però ara que he afegit a l’emotivitat el bagatge de l’edat, he de dir que aquesta actitud m’ha suposat, penso, una vida ben fonda, vibrant, intensa, plena. He tingut grans alegries i grans disgustos, algunes vegades he hagut de plantejar-me què fer amb els sentiments que no toquen, he plorat fins que m’han fet mal els ossos, però també he rigut i m’he sentit plenament realitzada. Sospesant la balança, sincerament, penso que val molt la pena deixar espai a les emocions en la nostra vida.
Amb això no vull dir deixar que ens governi la sensibilitat, en absolut. Però sí entendre què sentim, perquè ho sentim, i fins i tot ser conscient que al capdavall, res és etern i el que ens commou evoluciona amb el temps.
No m’acabo de creure la dicotomia pensament-sentiment. No tenen per què ser antagònics, i si ho són, o sigui, si no som capaços de posar en harmonia el que pensem amb el que sentim per força serem infeliços.
Algunes vegades m’ha passat que algú ha ferit els meus sentiments. I m’he quedat al·lucinada, pensant “com és possible que no se’n doni compte?”. Suposo que els que vivim escoltant els sentiments solem estar molt (massa?) pendents de no ferir els sentiments dels altres, i ens costa entendre que, per exemple, si t’interesses per una persona i aquesta no et contesta, o et tira un moc, si demanes ajuda i no te la donen, potser no és que et vulguin fer mal. Simplement que no has pogut arribar al seu cor.
Podria ser que la persona que fereix els nostres sentiments, dient coses que no toca, o no dient-les quan toca, és una persona que no és conscient que ens està fent mal. I potser no n’és conscient perquè intenta no viure pendent dels seus sentiments.
Qui sap. Per supervivència, per por al risc de les llàgrimes, per por a la felicitat sense excuses, per por a què els sentiments canviïn irremeiablement la seva vida, per por a que si deixa la porta oberta acabi tot ensorrant-se, decideix no viure a fons. I no entén el dolor que provoca.
Hi ha gent que opta per viure epidèrmicament, potser perquè els sentiments li fan massa mal. És una opció, tan respectable com qualsevol altra, però no deixo de pensar que a la llarga provoca més dolor que res.
Qui sap.
En tot cas, no és la meva opció.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Les aportacions del públic

De la llista d'ahir, us dic aportacions que lectors d'aquest blog han fet.
Dos d'elles estaven als comentaris:
Riquesa amb diners
Democràcia amb vots
Ètica amb estètica
Filosofia amb paciència
Cat amb gat
Sort amb «bruixa d`or»
Real amb reial
Voler amb poder
Ser amb estar
Tenir amb ser
Estimar amb aproximar
Passió amb Setmana Santa
Èmfasi amb contundència
....
I.... Pronoms febles amb prescindible! ;-)
Tota aquesta llista amb la qual m'identifico totalment l'ha fet l'Em Soc.

L'Imma ha dit que no s'ha de confondre inseguretat amb covardia. És ben veritat!

Al Facebook, on també hi penjo les entrades d'aquest blog, hi ha participat més gent:
La Silvia Jané ha proposat el "Després ho faré" amb "no ho penso fer perquè no en tinc ganes" també es podria completar amb "em fa mandra".
La Montse Martí ha proposat no confondre que t'escoltin amb que et creguin. Com que les dues estem al ram del guix, afegiria que no s'ha de confondre que et sentin amb què t'escoltin.
L'Anna Valés proposa que no confonguem prudència amb covardia. Fa temps que hi dono voltes a aquest tema, i en vaig parlar aquí. És veritat que per tal de maquillar la nostra covardia molts cops la disfressem de prudència.
L'Inma (que em sembla que és la mateixa que va fer la primera aportació al blog) diu al facebook que no s'ha de confondre pobresa amb ignorància, o amb falta d'intel·ligència. (Inma, ets tu duplicada, o sou dues de diferents?
Res companys, que moltes gràcies per participar!
Aquests dies estic molt tocada, per qüestions que ja he exposat al blog i altres que fan de mal publicar. O sigui que m'ha anat molt bé que aquesta entrada l'hagueu fet els lectors.

diumenge, 15 d’abril del 2012

Coses que cal no confondre

Fa uns quants mesos que faig la llista de coses que no s’han de confondre, perquè tot i que sovint van juntes, no sempre coincideixen. La porto al telèfon, la vaig repassant i m'ajuda a reflexionar.
I vosaltres, què penseu? No trobeu que cal vigilar de no confondre aquestes coses?.

Silenci amb absència
Absència amb oblit
Església amb jerarquia
Sexe amb amor
Amor amb amistat
Amor amb dependència
Ràbia amb odi
Fidelitat amb exclusivitat
Pecat amb pecador
Ser estricte amb ser intolerant
Ser atrevit amb ser inconscient
Ser guapo amb ser atractiu
Tenir gana amb estar avorrit
Ser tímid amb ser callat
Ser callat amb no saber què dir
Un nen hiperactiu amb un nen maleducat
Estar prima amb estar bona
Bon artista amb artista conegut
Artista incomprès amb artista dolent
Cridar més amb tenir raó
Ser estoic amb tenir por de ser feliç
Enamorament amb amor

S’accepten noves aportacions!

dissabte, 14 d’abril del 2012

Acotxant en Mateu

Acotxo en Mateu. L’abraço ben fort i respiro fons. Quan em vull separar d’ell encara m’estreny, tan fort que quasi em fa mal.
No te’n vagis mama, em diu, i jo li dic Mateu va que has de dormir.
Em diu m’agrada l’olor que fas.
Jo li pregunto olor de què.
Ell diu olor a mama.
Li acaricio la galta de vellut. Endevino els seus ullassos en la penombra. Té les pestanyes llargues i espesses. Somriu seductor, enfonsa el cap en el coixí i es tapa amb la manta. Dono gràcies a Déu per aquests moments.

Parlava l’altre dia amb el G. i em deia que les filles de la Marga estan prou tranquil·les. No saben encara el que han perdut.
En aquest moment de tendresa infinita amb el meu fill penso en els nens que no ho tenen. En les mares que ja no hi són. En el dolor de la dona malalta que sap que els seus fills creixeran sense les seves carícies. En els nens que no poden recordar la seva mare, perquè va marxar abans de que els records es relliguessin en la seva consciència. En les àvies i els pares vidus que fan el cor fort i donen tendresa i petons a nens sense mare.

divendres, 13 d’abril del 2012

El salt al buit

La fe no va de certeses, sinó de confiança. No funciona amb respostes fàcils, sinó amb esperança, que molt sovint se’ns fa costeruda. No deixa de ser un gran salt al buit. Algú amb més fe que jo, dirà que aquí hi ha la gràcia.
Jo, que em descobreixo pobra de fe, voldria en moments dolorosos com aquest tenir certeses, potser perquè davant de la mort d’una persona jove em flaqueja la confiança, perquè costa de creure que això sigui just. Voldria que algú em pogués demostrar que de veritat tot això té sentit. Que hi ha alguna raó de ser.
Com voldria saber-ho segur. Però no.
Ahir parlant amb els alumnes d’ètica sobre les sectes els deia precisament això: que davant les grans preguntes de la vida només trobaran més preguntes, i que desconfiïn sempre dels que els donin respostes absolutes i categòriques.
Ara mateix, però, com voldria, com desitjo, una resposta absoluta i categòrica que em digui que la mort de la Marga té algun sentit.

dijous, 12 d’abril del 2012

Mala notícia

Una trucada a una hora intempestiva em dóna una molt mala notícia, no per esperada menys dolorosa. Estant lluny de tot i de tothom es fa tot molt més difícil. Els meus amics pateixen, mar enllà, i jo estic massa lluny per poder abraçar-los.
Envio un mail al Marcos, que també està massa lluny i com jo, es sent impotent de no poder estar físicament amb els amics quan passen tràngols tan terribles com aquest.
Marga estimada, siguis on siguis, gràcies pel teu somriure. Per la teva presència. Pel que ens has deixat.
Una abraçada a la seva família. Tirareu endavant, segur. I sereu feliços, de part d’ella.
Mai l’oblidarem.

dimecres, 11 d’abril del 2012

M'agrada el facebook

A la pasqua urbana a la qual he assistit, una de les activitats del via creu fou aturar-nos a mirar algunes realitats que ens aïllen del món: la televisió, l’MP3, l’ordinador. I si, és veritat que aquests estris poden ser una gran eina de procastinació, i d’aïllament del món.

Algunes veus clamen contra el facebook, per exemple. Jo hi estic bastant enganxada, ho he de reconèixer. M’agrada retrobar vells amics i mirar per una finestreta el trosset de vida que em volen ensenyar. Hi ha gent a la qual li havia perdut la pista, i tampoc tinc temps per quedar a fer una clara, però està bé saber com els va la vida, o tenir un recordatori de quan és el seu aniversari, per exemple. Evidentment que no “convalida”, i la qualitat del cara cara, de l’abraçada, de la presència física, no ens ho treu ningú.
Mai he deixat de quedar amb algú per tal de poder estar més estona a l’ordinador. A mi, el facebook no m’aïlla, al contrari, m’apropa a gent.
Ja se allò que diuen “ets més fals que un amic del facebook”. Se els que són amics i els que no, ho sé perfectament. Sé els que hi són i els que no hi són.

Ja sé que queda molt progre maleir el facebook, que si la nostra privacitat i tal i pasqual, és veritat. Però si es sap portar bé, penso que això d’obrir una finestreta al món no és mala idea.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Hi va haver una guerra, i no hi va anar ningú.

Hi havia una cançó, o un acudit, o una poesia, no ho recordo bé, que deia “hi va haver una guerra però no hi va anar ningú”.
Les guerres les provoquen gent que no hi va. Gent que en traurà profit, però no s’hi juga la pell, ni la dels seus fills. Aquest és el gran drama. Que la gent en realitat no vol les guerres, però els “de dalt” els fan creure que són necessàries, un “mal menor” , que els altres són una amenaça (per cert, on són les armes de destrucció massiva?)
Tot això ho dic perquè he vist aquest video, que ha penjat una amiga al facebook i m’ha semblat esperançador.



L’iniciativa d’aquest jueu contra la guerra ha tingut una gran resposta en la gent, tant jueva com iraniana. Quina cosa més maca que la gent del poble es declari el seu amor, per sobre de les consignes pro guerra. La premsa, sobretot la d’aquests països, la classe política, el que vol ser el pensament dominant, no pot ofegar la veu del poble, ara ja no, la xarxa ens dóna una oportunitat única.
Aprofitem-la.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Al·leluia!




GERMANS, GERMANES! JESÚS HA RESSUSCITAT!
AL·LELUIA, AL·LELUIA, AL·LELUIA!


Feliç Pasqua de Resurrecció.
Feliç Pasqua de Revolució.

dissabte, 7 d’abril del 2012

I ara què.

I ara què?
Com s’han pogut capgirar tant les coses?
I tot allò que ens deies?
Eren tot paraules maques? Jugaves amb nosaltres? O només volies donar una mica d’esperança buida a les nostres vides sense sentit?
Ens has ensarronat com tots els altres.
On és ara el teu regne?
T’han clavat a la creu, i fins i tot tu has dit Déu meu perquè m’heu abandonat. Fins i tot tu has defallit.
T’han derrotat. T’han torturat, humiliat i assassinat cruelment, i el teu Déu els ho ha deixat fer. No eres el seu fill?
Ara ets mort, amortallat en una tomba nova.
I ens hem quedat sols.
Estem decebuts, tristos, perduts. No ens queda esperança.
Tot s’ha acabat.

divendres, 6 d’abril del 2012

Música per al divendres sant


Divendres Sant... Un tros de la passió segons Sant Mateu, de J.S.Bach, interpretat aquest cop per la contralt Delphine Galou i el violinista François-Marie Drieux
Dirigueix el conjunt Les Siècles, François-Xavier Roth

Aquesta ària va just després que Pere se n'adoni que ha traït a Jesús.
Sempre m'ha semblat una cançó d'amor i penediment profunds.
Bon divendres Sant.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Salvem es Trenc, un munt de preguntes

Se’n diu “Balearització” de la destrucció sistemàtica del litoral, cercant un rendiment turístic. S'ensenya a les universitats com exemple del que no s’ha de fer.
I és que a les Balears es van fer veritables salvatjades, i tenim un litoral cosit d’hotels per a que gent forana passi uns dies bevent cervesa ajagut al sol i se’n torni al seu país amb la pell en carn viva i ressaca. Lo fotut del cas és que ens ho van vendre com la panacea: diner fàcil, els turistes van passar a ser la nostra raó d’existir i es va encaminar cap a ells tota la nostra energia.
Un racó de Mallorca se’n va lliurar d’aquesta follia: L’arenal que va des de Sa Ràpita a Sa Colònia de Sant Jordi. Una platja encara verge. Només pins, aigua cristal·lina i arena fina. Un espai encara familiar.
Ara volen construir a Sa Ràpita, un macro-hotel (de luxe, això si!) amb 1200 places.
Podeu llegir la notícia aquí.
Se que molta gent diu que “Ja era hora” que Campos tengués un hotel. És aquesta gent que s’ha cregut aquesta història de que la raó de ser dels Mallorquins és abocar-nos a la gent de fora, a qualsevol preu.
Quin és el preu que pagarem per a aquest hotel?
Donarà feina, és veritat. La notícia parla de 200 llocs de feina. Però com serà aquesta feina? Sabeu que als hotels del Maresme ja es paguen 300 € al mes per treballar 38 hores setmanals? És aquesta la feina que necessita la gent de Campos? Convé que els nostres joves abandonin els estudis i es posin a fer llits per a turistes cobrant 300 € al mes? Ens fa més forts dependre d’aquest turisme?
I qui farà feina en aquests llocs? Voleu dir que no duran gent de fora per fer feina aquí? (gent disposta a sous baixos per a feines extenuants) Algú vos ha fet creure que les feines de més responsabilitat seran per a gent de Campos? Que coneixereu el gerent d’aquest hotel?
Creieu que els cuiners d’aquest hotel compraran la verdura a plaça? Vos han convençut de què augmentar més el turisme serà una solució? Realment la gent de Campos s’ha cregut que d’alguna manera aquesta bestiesa els enriquirà?
Sigueu sincers: a qui enriquirà aquest hotel? A nosaltres? A la gent normal?
I d’on trauran l’aigua per a tanta gent? I els residus? Què trobarem ara a la platja, si els que la visiten són gent que no estima aquest lloc? Trobau que aniran alerta a no embrutar-la? O que pensaran que tanmateix pels doblers que paguen per estar aquí ja se’n poden encarregar uns altres de tenir-ho net?
Sabeu què suposarà per a nosaltres aquest hotel? I quan hagin fet aquest hotel, com que ja no ve d'aquí… quant tardaran a venir-ne més?
Sa Ràpita fins ara ha estat un lloc familiar. On els nins podien anar sols en bicicleta pel carrer, i les al·lotetes anaven a festejar al “trampolin” als vespres, i els pares estaven tranquils. Anàvem a la platja i més o manco ens posàvem sempre al mateix lloc i ens anàvem saludant tots.
Deixareu els vostres fills adolescents fer una volta el dia de les festes de Sa Ràpita? Estareu tranquils?
Arribaran els turistes per la carretera serpentejant de s’Estanyol? O travessaran Campos autobusos i més autobusos de gent que cerca sol i platja i luxe? Faran una carretera de tres carrils perquè arribin? Quants camins arrasaran per que els turistes arribin còmodament? Penseu que s’aturaran a comprar a Campos, i que per això compensa destruir la platja?
És aquest el país que volem? És això el que ens convé? Ser un decorat més o menys exòtic per a turistes amb més poder adquisitiu?
Ens compensa, aquest hotel? Esteu segurs que val la pena?
És cert que ara, amb el mateix partit governant a tot arreu és més difícil aturar-los els peus, però és impossible? Vull dir que si que és veritat que tenen majoria, però en total, hi ha més mallorquins que no els han votat que mallorquins que sí que els han votat. Això no compta? No és possible que si tothom s’hi oposa amb força aconseguim aturar-ho? Que tenguin por de perdre els seus votants si continuen per aquest camí?
No us enganyeu, i penseu fredament en la següent pregunta:
Quanta gent s’està embutxacant una murterada de doblers per a destruir-nos el poc que ens quedava? Com és que no els cau la cara de vergonya, com és que encara hi ha gent que els saluda pel carrer?

He de confessar que anit m’ha costat dormir. No puc evitar pensar que deixaré als meus fills un món pitjor que el que vaig trobar jo. No puc treure’m del cap que destruirem un dels darrers llocs de pau que queden a Mallorca, per mor de l’avarícia insaciable de gent que no és d’aquí i no l’importa ni el nostre benestar, ni la nostra cultura, ni el nostre país.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Irresponsabilitat

Un amic del facebook penja al seu perfil una nota de l'any 75, en la què la professora es queixa del seu mal comportament. La nota és graciosa, en castellà i tal, i la gent va fent comentaris. Una persona fa aquest comentari:
"(…)eras igual que mi hijo ahora, lo único que cambia es que ahora le quieren dar una pastilla para que esté quieto en el cole, manda huevs, pues que se la tomen ellos."
La senyora aquesta no la conec de res, i penso que amb el seu comentari es retrata. Em reprimeixo les ganes d'intervenir i dir-li que si estima el seu fill i vol que sigui un nen acceptat i feliç faci un cop de cap. Després d'una estona mossegant-me la llengua li contesto:
"Uy si (…)! A mi hijo ahora le quieren poner unas prótesis en los ojos para que vea la pizarra manda huevos, yo les he dicho que lo sienten más adelante y escriban más grande"
Ara aquí, amb calma, voldria comentar aquest tema, perquè em sembla d'una gran irresponsabilitat.
A la feina tinc varis nois hiperactius (cap nena, ara que m'hi fixo) Vaig parlar de la seva problemàtica aquí.
És un gran perill no distingir un nen hiperactiu d'un maleducat, no té res a veure: Jo classe tinc nois hiperactius, i maleducats, i nens que a sobre de ser hiperactius són maleducats.
Hi ha alumnes que presumeixen de ser hiperactius i no prendre medicació. Un d'ells està repetint curs, i és un noi encantador que fa veritables esforços per no convertir tot el que li cau a les mans en un instrument de percussió. És un noi força brillant i fa anys que em pregunto fins a on podria arribar si fos capaç d'estar atent a classe. Te dies més durs que altres. Ningú es vol sentar al seu costat, és un veritable estrés. Ell s'asseu sol a darrera. Al mateix grup tinc un bordegàs asilvestrat, que també presumeix de ser hiperactiu " a pelo". Potser si que ho és, però a més és un maleducat, amb un comportament de cap manera excusable per la hiperactivitat i que té un rendiment francament molt inferior al que el seu intelecte podria donar de si. Imagineu-vos que aquests nois enlloc de tenir un desequilibri químic al cervell (que d'això es tracta el TDAH) tinguessin un problema cardíac, els pares estarien (com estan els pares d'aquests dos casos, o la mare d'aquest comentari al facebook) tan cofois de desobeir al metge? negaríeu al vostre fill un marcapassos? Si li faltés una cama, li escatimaríeu una cama ortopèdica o una cadira de rodes? Mireu, no m'agrada entrar en polèmica, però em sembla que queda com molt "progre" dir que no dones al teu fill medicació per la hiperactivitat. Si que és veritat que hi ha molts pares que s'excusen en aquest diagnòstic per justificar un noi maleducat. També és possible que molts diagnòstics hagin estat fets a la lleugera. Però sapigueu que els nens amb TDAH són nois que pateixen, i molt, que sempre els estan renyant i castigant, que duen a sobre una etiqueta de nens dolents, que no tenen ni de bon tros el rendiment que podrien tenir a escola, que no solen tenir amics (perquè són esgotadors!) que ningú els convida a cap festa, ni els escull de parella per treballar a escola, ni res d'això.
Darrera el TDAH hi ha molt patiment, molt més del que des de fora es veu. La solució farmacològica no és la panacea, ha d'anar sempre acompanyada de teràpia psicològica, no sempre té resultats espectaculars a la primera, però molt sovint la ditxosa pastilla pot ajudar al noi a sortir d'un cercle viciós que el fa profundament infeliç, que dificulta la relació amb el seu entorn i enterboleix la vida acadèmica, social i familiar.