divendres, 29 de desembre del 2006

Ser feminista

Jo tenia uns vint anys, no gaire més. Era a primera hora del matí, i estava molt adormida perquè la nit anterior havia tingut un concert que havia acabat tard, però tenia classe pel matí al conservatori. A la cuina, asseguda amb cara de zombie davant d'un cafè que esperava que m'ajudés a tornar a ser persona, li vaig dir a ma mare: "quin pal haver d'anar a classe" Ella em va mirar amb una tendresa infinita, i em va respondre "Ai, Maria, si jo hagués pogut estudiar..."
Se'm va fer un nus terrible a la gola, em vaig sentir fatal, pija, desagraïda, de tot. Després, ja al tren, entre Vilassar i Premià, eixugant-me les llàgrimes furtives que no podia aturar, em vaig prometre que aprofitaria al màxim la oportunitat que m'havien donat. De part de totes les que no havien estudiat, de part de les que no havien pogut mai ni somniar en sortir de la predeterminació que pel sexe se'ls havia imposat.
Jo estudiaria i seria lliure. De part de la meva besàvia analfabeta, que pentinant a ma mare amb cura li deia "tu has d'aprendre molta lletra", i de part de ma mare, que va haver de posar-se a treballar amb quinze anys. I jo tindria una relació de parella amb un igual a mi, malgrat que algú molt estimat m'aconsellés que em casés amb algú superior a mi, i que si no ho era, que no li mostrés que me'n donava compte.
I amb el meu home m'uniria les ganes d'estar unida. No la dependència econòmica, ni emocional, ni res d'això. De part de totes les dones mal casades que sobrevivien en un matrimoni atroç del qual no se'n podien alliberar.
Quan em defineixo feminista recordo aquest llegat, les dones que m'han precedit, el camí que s'ha fet. No té res a veure amb anar contra els masclistes. Però declarar-se feminista no és el mateix declarar-se masclista. Crec que les feministes no "anem en contra", ni pretenem imposar rols en els altres. Simplement volem que tota dona pugui triar el seu futur, què vol ser, com vol viure. I encara hi ha moltes dones que no ho poden fer.
I el futur, el no assumir rols que no desitgem, es mama de petits. Quantes noies de la meva edat, amb mares que es suposava que no les volien fer submises mestresses de casa havien de fer el llit als germans? Quantes d'aquestes dones ara tenen una relació de parella en la qual elles se'n carreguen de tota la intendència familiar, malgrat els dos treballen?
I si, Sir 6,14; tinc molt en compte que hi ha molts homes maltractats per les dones, més dels que ens pensem, en tinc casos roents ben a prop. Però no vull entrar en el joc masclisme versus feminisme. No és el mateix. Jo no necessito, per sentir-me "més dona" que hi hagi un home per sota. Em dóna més joc un home que em miri de cara.
Per cert, allò que dius que no ens enteneu. És veritat, tampoc les dones us acabem d'entendre del tot. Tinc una amiga heterosexual que sempre diu que les més felices són les lesbianes... perquè finalment han trobat qui les entengui!

diumenge, 24 de desembre del 2006

El pessebre de les monges

A les carmelites de Mataró tenen un pessebre magnífic, molt gran, amb figures fetes per una de les germanes (em sembla que és la germana Carmel, però no ho se segur) Les figures són molt vives, tendres fins i tot: hi ha un cargol i una tortuga a la cova (cosa que als meus fills els va entusiasmar) una noia enfilada a una escala collint fruita, un pou que fa ganes de treure l'aigua...
I a un racó d'un camí, asseguda en una cadira plegable, amb el cap entre les mans, fent un gest de cansament infinit, hi ha una prostituta.
Una de les germanes va anar en cotxe pel Vallès i en va veure, com hem vist tots a moltes carreteres, assegudes esperant el client, algunes amb un gest provocatiu, altres com qui espera un autobús. I la va colpir, i va pensar que també les prostitutes havien de tenir un lloc al pessebre.
Pensava ahir en això, mentre l'Àngels ens explicava als de l'ACO com viuen al convent el nadal, com de diferent ho ha trobat, acostumada com estava a despatxar a la botiga i viure l'aspecte més consumista del nadal, a viure només l'aspecte religiós, d'exaltació de la petitesa, de la pobresa, de la senzillesa.
Molta gent que no coneix el que és un convent de monges contemplatives, els critica que s'aïllin del món. Diuen que "es tanquen". Quan més les conec, més penso que en realitat elles s'obren, i ens obren als altres, als que hi anem de visita, a un món de sensibilitat molt especial.
I penso que molts dels que pensen que aquestes monges no s'assabenten del món és possible que hagin passat pel costat de realitats com aquesta, o d'altres, sense ni veure-les, o sense tenir el cor prou obert com per deixar-se commoure per aquestes situacions. O si més no, no prou com per posar-les al seu pessebre, al seu cor.
Aquestes monges estan molt més al dia del que pensem, i aquest gest d'incloure una prostituta és un símbol del seu tarannà integrador, i també d'aquesta manera tan especial de convertir la vida en pregària.
Deixeu-me posar un toc d'humor, estan tan al dia que no m 'estranyaria que el proper any en el seu pessebre hi hagés un tros de terra requalificat per fer-hi uns adossats i un camp de golf!
Per cert, bones i santes festes de nadal.

divendres, 15 de desembre del 2006

A les donzelles de l'any dos mil

“A LES DONZELLES DE L’ANY DOS MIL”

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que vindreu quan mon passatge s’haurà fet esborradís ;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís”

(Maria Antònia Salvà, 1869-1958)



Buscava el vers que vull posar a la felicitació de nadal (que al pas que vaig serà per nadal de l’any que ve) i he trobat aquesta petita joia, d’una poeta mallorquina, poc famosa ara, suposo que per poeta, per dona i per mallorquina, que ens escriu a nosaltres, dones del dos mil. Com qui llença un missatge en una ampolla, sense saber qui el rebrà. Sense saber com seriem, però pressuposant que seríem flors d’amor i gentilesa. (Gràcies!)
Aquesta senyora era una mica més gran que les meves besàvies. I ens envia una abraçada. Suposo que era conscient que moltes de les coses que ens passen ara a les dones ella no les podia ni imaginar, i potser sospitava que poca gent la continuaria llegint, cap a l’any dos mil. M’emociona aquesta sensibilitat, tan femenina, de saber-se part d’una cadena, de saber que vindrien altres després que recollirien els seus fruits i continuarien sembrant per les de després. Això és el que hem fet sempre les dones, no hem sortit gaire als llibres d’història, però hem anat deixant petjades de tendresa i amor pels que vindrien després.
Sempre m’he sentit deutora d’aquestes dones que m’han precedit. I penso que he de ser feliç, que he de dur una vida intensa, de part d’elles. De part de les que van poder escriure’ns una salutació per ser llegida en el futur, i de part de les que no van poder aprendre a escriure. De part de les que es van veure atrapades en una societat que els va anar tallant les ales, relegant-les a papers secundaris, sense deixar-les triar quina vida volien portar. I de part de les que van trencar motlles, exposant-se, en el millors dels casos, al rebuig de la societat, i en els pitjors... més val no pensar-ho.
Nosaltres, les dones del dos mil, pretenem ser, com ella deia, flors d’amor i gentilesa. Però també molt més. I demanem als homes que ens estimin, que ens respectin, que ens valorin, i que ens deixin volar.
L’altre dia em vaig definir feminista, i un alumne (que feia cinc minuts s’havia definit racista, “però només amb els moros”) es va escandalitzar. No se què entén ell per feminista. Però jo penso que és la manera més honesta de ser dona.
Em defineixo ardentment feminista. Per respecte a les que em van precedir. Porto la meva condició de dona, un atzar que no he triat, amb gran orgull. Vull ser una dona, una gran dona, un tros de dona. Una vegada un noi que m’agradava molt em va dir que era “massa dona per ell”. No vaig saber si prendre-m’ho com un compliment, o com una declaració de covardia, de por davant d’algú que no vol al costat algú que no és inferior o submís. Vull lluitar per la meva llibertat, i per la de les altres dones sense veu, i em nego a reproduir en la meva família (per cert, m’ha sortit una família tota d’homes) patrons sexistes. I poder encaminar les dones del 2100. Encara que no em llegiran.

dissabte, 2 de desembre del 2006

Tècnica bàsica per amants de la xocolata



A veure... La xocolata no es menja. Ni molt menys s’ingereix. La xocolata es pren, com si fos una medicina, en moments dramàtics (quan tens la regla, quan el novio no et truca, quan et fa mal tot el cos, o part de l’ànima...) En altres moments, s’assaboreix. No es pren mai xocolata de peu. Has d’estar asseguda, tranquil·la, perquè ja que és una bomba calòrica tan important, com a mínim s’ha de paladejar al màxim. Si l’has de tenir un minut a la boca i una eternitat als malucs, que aquest minut sigui el més intens possible.
Guardar la xocolata a la nevera hauria de ser un delicte penat amb treballs forçats. La xocolata a la nevera perd la olor, o pitjor, agafa olors d’altres coses. I abans de la primera queixalada, heu de tancar els ulls i deixar que l’olfacte, que és el més espiritual dels sentits, es recreï amb l’aroma del que aviat us delectarà el paladar. Una altra raó per la que no s’ha de guardar mai la xocolata a la nevera és perquè es torna blanquinós (i acaba essent com una fotocòpia esmorteïda d’una carta d’amor) La xocolata ha de ser fosca. Depèn del dia la podem suportar més o menys fosca.
La llet a la xocolata, amb moderació, perquè la xocolata es basta ella sola. No li cal cap acompanyant. Com a molt, un humil tros de pa, per fer homenatge a aquells horabaixes infantils, quan la teníem enterrada dins un tros de pa, com un rudimentari bollicao casolà. La música per acompanyar a la xocolata ha de ser suau i tendra, com un preludi de Chopin, o les gymnopedies de Satie, o algun minuet de Boccherini, o un segon temps d’algun concert de Mozart. Ha de ser música d’escoltar amb els ulls tancats i un mig somriure, molt lleu però intens.
I clar, si no es guarda a la nevera la xocolata tampoc està dura. És que no hi ha d’estar, mai ha de fer un so sec quan es trenqui, s’han de separar les preses poc a poc. Mirant-les amb delit. La xocolata, després d’haver-nos extasiat amb la seva fragància, ens l’hem de ficar a la boca, molt poc a poc i tancant els ulls. Respirem fons i deixem que se’ns acabi de fondre a la boca, com si fos un petó que feia temps que esperàvem. Mai s’ha de mastegar. Si tenim la sort que ens hagi embrutat els dits, després ens els podem llepar amb delectació, com acabant d’arrodonir el pecat que hem fet, com aquests petonets petits i lleugers de després d’un gran i apassionat petó profund.
No beveu mai després de prendre xocolata, a no ser que sigui alguna cosa molt glamourosa, un cava o un xampany, el cafè també hi diu molt, però res de beure coses dolces, i molt menys insípides com l’aigua.. Perquè com les carícies dels amants, amb la xocolata s’ha de deixar que el delit es difumini, molt lentament, deixant un rastre de plaer i de desig finalment aconseguit.