El cor virtual

Cada vegada estic més fascinada per les immenses possibilitats que ens ofereix internet, si es juga bé amb la creativitat i amb les ganes de participar de la gent.
Penso que iniciatives com aquesta son veritables senyals de pau, d'agermanament, d'harmonia.
Un compositor, Eric Whitacre, ha creat un cor virtual: 185 persones de 12 països diferents, van rebre les partitures mitjançant facebook i el blog del compositor, van enviar videos a youtube amb la seva participació i el compositor ho va editar.
A mi m'ha semblat bellíssim.

Poema

no quiero dormir, como las estrellas no duermen...
con la piel de piedra, sin ojos, sin manos,
así debe ser el silencio.

(poemas sin terminar, Israel G. Araujo)

Quaranta-vuit hores, dues xerrades (1)

És curiós com el temps s'allarga i es contrau. Aquest cap de setmana he estat quaranta-vuit hores a Mallorca. I m'han aprofitat com si hagués estat una setmana.
Han passat moltes coses, moltes converses, i també moltes estones en silenci, només amb el mar i el vent.
Jo us parlaré de dues xerrades.
Vam anar a sopar amb M&M, una parella als quals estimo molt, malgrat la vida i els camins que hem anat triant hagin fet que darrerament no ens veiem tant com fa uns anys.
Ho estan passant molt malament, per qüestions de salut.
Però vam estar com abans. Xerrant de tot i res, acudits varis, somriures, jocs de paraules. Va ser com un petit oasi.
I jo els admiro, per la seva enteresa, per la naturalitat amb la qual afronten la malaltia i hi lluiten i no deixen de ser ells mateixos, malgrat l'angoixa i les males estones que se que estan passant.
I no els ho vaig dir, perquè va ser com si la malaltia no hi fos, en aquelles hores. És curiós com per telèfon t'atreveixes a dir a algú que pregues per ell, però cara a cara et costa.
Quin estúpid pudor.

La carretera

No he vist la pel·lícula, perquè soc molt impressionable i no em vaig atrevir, però he llegit el llibre de Cormac McCarthy "la Carretera"
L'argument ja el deveu saber: en una Amèrica postapocalíptica on ja no surt el sol i plou cendra i no hi ha plantes ni animals ni gairebé humans, un pare camina amb el seu fill rumb al sud, buscant millor clima, i fugint de les bandes de caníbals que esclavitzen la gent que atrapen.
I el pare, que té una pistola amb dues bales només (i després serà només una) intenta protegir el seu fill. Li diu que ells duen "el foc". La civilització, una manera de fer diferent.
Que ells són dels bons, perquè ells no es mengen la gent. Encara que tinguin gana. Encara que potser moriran.
Hi he pensat molt, aquests dies. En la tossuderia d'aquest pare, de voler salvar el seu fill malgrat potser la mort és més suau que viure en segons quines condicions.
El pare té uns valors als quals no pensa renunciar. Malgrat seria molt més fàcil caure en la desesperació, i tornar-se també caníbal. Vol que el seu fill visqui, però no a qualsevol preu. Vol que visqui respectant els altres. Essent encara, davant la desolació i la bestialitat extremes, humans.
Des de que tinc fills aquests tipus d'història les miro d'una altra manera. És cert: quan posem una personeta al mon estem fent una aposta de futur. I algunes vegades aquest futur sembla no tenir solta ni volta, i mirem estranyats aquesta societat tan lluny del que nosaltres voldríem per ells.
I les eternes preguntes: aconseguiré deixar al meu fill un món millor del que vaig rebre? Què passaria si jo morís abans que el meu fill es pogués valdre per ell mateix? Val la pena encaparrar-se contra la tònica general i mantenir uns valors que sembla que ja no ens puguin protegir contra la bestiesa, ans al contrari, ens facin més vulnerables?