dijous, 27 de setembre del 2007

Trobada de blocaires cristians

Ens hem trobat, érem menys dels que ens pensàvem, però ha estat bé. M'ha agradat veure cara a cara a gent que fa temps que segueixo.
El Jordi té les fotos, espero que en pengi alguna!
Moltes gràcies per aquests moments. I els que no heu pogut venir, no us perdeu la propera!

dimecres, 26 de setembre del 2007

L'amor autèntic no fa vendre més.

En un blog he trobat una carta d'un musulmà a un amic capellà assassinat a Irak.
És corprenedora. Però no crec que en parlin els telenotícies, perquè no crea mal rotllo, fa pensar que és possible entendre'ns, estimar-nos i respectar-nos.
Ven més premsa una visió de la fe com quelcom que incita a la incomprensió, l'odi o la intransigència. Els únics musulmans que surten al diari són els terroristes islàmics. Els únics catòlics que surten a la premsa són els d'una manera de pensar molt concreta, que ni de molt és comú a tots els catòlics. I quan més de dretes o més esperpèntics siguin els capellans, millor. I quan més estrambòtics siguin els imans, millor.
I alguna cosa hem de fer, no? ni que sigui donar testimoni. Que el que ens uneix, a cristians i musulmans és molt més del que ens separa.

Llegiu la carta aquí

dimarts, 25 de setembre del 2007

Unes vinyetes

L'he trobat navegant.
Vol protestar contra la falta de llibertat a la xina, i es titula "cómo obtuvo Pequín el logo para los juegos olímpicos"
Sempre he admirat a la gent que amb quatre garbots pot dir tantes tantíssimes coses.




divendres, 21 de setembre del 2007

Una altra cita

La historia de la cristiandad es un mareante recuento de cismas, sectas, herejes, reformadores, contrarreformadores, excomuniones mutuas, divisiones. (...) Entre la unidad a costa de la renuncia a las propias convicciones o la fidelidad a costa de la desunión, los políticos eligiran la unión y los religiosos la fidelidad.
(J.A. Marina, Por qué soy cristiano)

dilluns, 17 de setembre del 2007

cita

Al final recordarem, no les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics
Martin Luther King
Senyor, dóna'm força per no callar. Per no restar en silenci quan algú em necessita. Per ser prou atenta a les necessitats dels altres
Senyor, dóna'm força per perdonar aquells que van callar quan tant els necessitava. Perquè necessito ja perdonar el seu silenci. Perquè fins que no aconsegueixi perdonar de cor continuaré patint.
Senyor, gràcies pels que no van callar.

dissabte, 8 de setembre del 2007

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia com la vida continuava amb optimisme.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de Pancreas. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant estirat a la camilla a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que li va costar bastant néixer, o potser simplement era el so d'un part natural, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, va veure passar la camilla amb la mare tota suada amb el nen en braços. I li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar en aquestes dates, que s'escau l'aniversari d'aquella operació. Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit, que diu Papasseit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que aquests dies fa set anys. Si és un digne recanvi del meu padrí jove deu ser un nen vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Barceló, des de la fe




Antigament les escenes que es representaven als temples religiosos servien per educar a un poble analfabet. Era una mena de catequesi visual. Per això les esglésies estan tan plenes de símbols, per donar en les imatges el màxim d'informació possible.
Pensava en això veient la capella del Santíssim de la Seu de Miquel Barceló.
M'ha dit molt, moltíssim, m'ha interpel·lat, m'ha commogut. Aquest Crist incorpori, ressuscitat, victoriós sobre la mort (les cal·laveres atònites), aquests peixos bocabadats davant els hams, la xíndria sucosa, les peles de taronja, el vi, la viscositat marina (com es pot tenir argila viscosa un cop eixuta? encara me'n faig creus!)
M'he assegut en un banc, respirant poc a poc i assaborint, perquè aquesta obra no es veu ni es mira, s'assaboreix. És curiós com sent tan espiritual pot ser a l'hora tan terrenal, o potser és aquesta la raó per la qual és tan espiritual: perquè hi surt una col, un pop, totes les criatures, i estàs tan de peus a terra (i enfonsada al mar) com tocant al cel. És com un moment integral: estàs submergida en la creació, amarada de l'immens do de Deu, absolutament agraïda, xopa del seu amor. Tot el misteri de la fe en la foscor del mar, en la lluminositat de les fruites, en els peixos vibrants que fan camins pel mar.


Mentre estava asseguda un guia explicava a un grup de turistes, en un anglès tan macarrònic que l'entenia perfectament, el significat de l'espai. I em va sobtar que els expliqués el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Donava per fet que molts d'ells no ho sabien.
Anem en aquesta direcció, poc a poc la cultura religiosa de segles s'està dissolent en la mediocritat de la cultura actual, en la gran superficialitat de les masses, en el consumisme buit, i ara si a molts joves els dius "Ave Maria" els sona més a Bisbal que a la verge.
O sigui que poc a poc, tornarem a la funció primigènia. L'art als temples servirà per explicar als nous analfabets que una vegada Jesús va multiplicar els pans i els peixos, i que ens promet una aigua viva que no ens tornarà a deixar assedegats, i que va triomfar sobre la mort i que tota la creació és un do de Deu.
Em vaig quedar sense paraules. I em pregunto si algú arribarà a la fe des de l'art, així com molts han arribat a l'art des de la fe.
És curiós, per cert, que Barceló es declari no creient. No entenc com un no creient ha pogut fer una obra tan intensament espiritual. No se, és com un ateu doctorat en teologia (n'hi ha?) Es pot parlar de Deu, es pot explicar tan intensament Deu sense sentir ni el suau pessigolleig del seu amor?