dilluns, 28 de desembre del 2009

Dos xerrades

Parlo per telèfon amb la L. La seva filla està ingressada per segon cop aquest mes. La nena te tres o quatre anys, la seva germana gran en té sis.
Diu que van passar el Nadal a l'hospital. Que van portar el tió i el van fer cagar, i que les nenes van estar molt contentes, i que després en parlava amb el seu home i li va dir que tenia la sensació que havia estat, malgrat tot, un bon Nadal, perquè sabien el que tenia la petitona i que no era el que es temien, i perquè les nenes ho van viure amb alegria, amb aquesta gran permeabilitat que tenen els infants.
Jo penso que ha estat un bon nadal per l'actitud positiva de la L., per l'esforç que ha fet perquè les nenes ho visquin bé.
Després ve a veure'm a casa la N., a qui jo estimo tant, malgrat els kilòmetres i els anys que s'entesten a separar-nos.
La N ha patit un drama tan gran a la família que aquest serà sempre recordat com "el primer Nadal sense..."
I m'explicava el que havien fet, la resignació dels que s'han quedat, l'esforç que fa per no mirar les fotos emmarcades, el dia a dia, aprofitar a sortir quan hi ha sol, assaborir les petites coses que fan la vida dolça.
I jo penso ara en elles dues, que estan passant Nadals tan diferents als nostres, que estan vivint com poden situacions que ningú vol viure, i com ho gestionen. És ben cert que ningú ens pot estalviar el dolor, els problemes o els Nadals foscos, però també ho és que una actitud positiva, malgrat tot, pot fer la vida molt més fàcil, a nosaltres i als que estan al nostre costat.

dissabte, 19 de desembre del 2009

déjà vu...

Ella no es pensava pas que pogués quedar embarassada. A classe d'Ètica la professora els havia parlat dels anticonceptius, però el seu nòvio li havia dit que ell controlava, i que si l'estimava de debò no tindria por.
Com que tenia les regles molt irregulars, va saber molt tard que estava embarassada. O potser és que no ho volia saber. Als seus pares els ho va dir quan estava de més de sis mesos.
El seu nòvio va dir que la culpa no era d'ell, que ell havia controlat, que el bombo li havia fet un altre, i que per tant ell no se'n faria responsable d'aquella criatura. Com que ni treballa ni estudia ni té ofici ni benefici no val la pena anar a perseguir-lo.
Va parir una nena poc abans de fer els quinze anys. Els seus pares, que són força joves encara, cuiden la nena quan la mare va a classe. A més els germans petits d'aquesta jove tenen la seva neboda com a la joguina favorita. És tan dolça, amb aquest mig somriure desdentat i els ulls que ho fitoren tot!
Ara l'única persona amb sou de la família, l'avi de la criatura, s'ha quedat sense feina i els han desnonat.
Van anar a passar una nit a un alberg, però hi havia molta gent, no tenien intimitat, i van decidir anar a viure a un pis que els va deixar un amic.
És un pis que no té aigua ni llum.
Això passa aquí, a Mataró. Una família amb una nena de tres mesos que amb aquest fred de justícia està vivint a un pis sense aigua ni llum. Amb aquest fred, repeteixo.
No us sona d'alguna cosa? Mare extremadament jove però valenta, infant que ve al món en unes condicions precàries, familia que confia en la providència per tirar endavant...
Doncs això, que Bon Nadal.

divendres, 18 de desembre del 2009

dimarts, 15 de desembre del 2009

El meu fill i la catequesi

Avui en Miquel me n'ha dit tres de seguides molt bones. Fem catequesi a casa. Li parlo de l'anunciació de Maria. Ell està força receptiu, però una micona de res esverat, lo just com per tenir ganes de riure però encara escoltant les coses i estant assegut.
Li explico que un Àngel va baixar i li va dir a Maria...
- I com sabia que era un Àngel? mira que si era un marciano i la Maria el va confondre amb un àngel!
- No, era un àngel. Duia ales i no tenia cap trajo especial, (se que no és fidel, però necessitava sortir-me'n) o a més li va dir que era un enviat de Deu. Que li havia de dir de part de Deu que seria mare de Jesús. I que Deu en seria el pare.
- No, t'equivoques- em diu ell amb aquella seguretat- el pare de Jesús era Josep que era fuster.
- No- li responc jo- El pare de Jesús era Deu.
- I Maria estava casada amb un senyor que no era el pare del seu fill?
- Si, però l'estimava molt, com si fos el seu fill.
-Ah! com el X (un nen de la seva classe)
Intento reconduir la situació, tot valorant que avui en dia és molt més normal que els nens visquin amb figures paternes més diverses que quan jo anava a catequesi.
- Bé, doncs , l'Àngel li va dir a Maria: "el Senyor t'ha escollit perquè siguis la mare del seu fill"
- I Deu era el pare?
- Si, responc jo.
- I com ho va fer? -diu burleta- Li va enviar cèl·lules de pare per fax?
Aquí m'he hagut de controlar molt per no esclafir a riure.
-No, és un misteri, un miracle. Jesús es va fer a la panxa de Maria, i era fill de Deu i de Maria.
- Ah! i per això Josep es va haver de casar corrents amb ella, perquè tingués un pare de carn i ossos!
Mai m'havia plantejat que la Mare de Deu s'havia casat "de penalty" que en dèiem a la meva joventut. Entre això i un dia que em va preguntar si sóc verge, ("si la mare de Jesús és verge, tu perquè no ho ets?") fer catequesi amb aquest fillet meu és un repte. Espero que l'Esperit Sant vagi fent ajudetes.
Realment si tots els nens plantegen aquestes preguntes, un deu per les catequistes que estan al peu del canó.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Inmaculada Concepció

Vaig anar a les monges de la Inmaculada Concepció, i quan era petita tal dia com avui era festa grossa. Fèiem exposicions, balls, una novena, i realment ho vivíem molt festivament.
Ara la cosa ja queda diluïda, i darrerament, suposo que pel fet de ser mare, m'he trobat repensant el paper de la mare de Jesús. Quan vaig tenir fills vaig sentir-la més a prop que mai. Aquest punt de misteri davant la maternitat, sabeu?
Quan vaig anar adonant-me que havia de respectar els meus fills, i que això volia dir acceptar que eren com eren, i no com jo volia que fossin, vaig estar pensant molt en ella. En quins deurien ser els seus plans, i com ho va portar.
A mi em fa una mica de recança aquest paper submís i infantiloide que moltes vegades he pensat que se li assigna a Maria, suposo que és per l'interès que es te en que algunes dones continuïn essent submises i infantiloides.

I no se si acaba de tocar o no, però em ve de gust compartir amb vosaltres aquest enllaç que em van enviar fa uns dies. El Miguel Bosé cada dia em cau millor, quan era jove em semblava una mica niñato, però ara penso que ha envellit la mar de bé.
Total, que em derriteixo en veure aquest anunci de no se exactament què.
I quan s'exalta la femeneitat, voldria que es parlés d'això: de les dones senceres i valentes, i no només de les sofertes i servicials. I quan es parli de Maria, que es parli de la seva valentia i la seva confiança. Del seu SI valent.
Del seu Si que va donar vida.


diumenge, 29 de novembre del 2009

Conte

Una vez un devoto tuvo una visión de Dios. Al verlo, le agradeció su aparición y cantó en alabanza. Dios permaneció ante el devoto mucho tiempo y éste pudo aclarar todas sus dudas y cuestiones de fe. Como Dios no se iba, al devoto se le ocurrió preguntarle algo sobre su reino. Le dijo: "¡Oh, Señor!¿Cómo es el tiempo en el cielo?
Dios sonrió y contestó: "Un millón de años en la Tierra equivale a un minuto en el cielo".
El devoto se quedó atónito y se atrevió a hacer otra pregunta: "¡Oh, Señor! ¿Qué valor tiene el dinero en el cielo?"
"Un euro en mi reino equivale a un millón de euros en la Tierra", le dijo Dios al devoto.
Este no podía creer lo que oía. Aún tenía otra pregunta para Dios: "Oh, Señor misericordioso!, si es así, ¿me podrías dar un euro celestial?"
"Sí, como no", le respondió Dios. "Espera un minuto"

d'"EL ÉXITO SUPREMO" de Swami Ramakrishnananda Puri

diumenge, 22 de novembre del 2009

Feliços 40

La Maria ha fet 40 anys. durant aquests anys ella ens ha dedicat molts
moments, ara n'hi podem dedicar un felicitant-la en aquest blog. Si
algú ja ho fet, que hi torni, que mai està de més.
Moltes Felicitats Maria!!!!
Comissió de festes

divendres, 20 de novembre del 2009

Goig i dol

Vam quedar el vespre, per assajar els cants del comiat de l'A. Vam afinar, i vam començar a cantar. Els cants els havia escollit ell mateix, i a mi això em frapava.
Demà serà difícil, va dir el J. Si, va contestar l'E. Però ho hem de fer. I ha de ser una cerimònia plena d'esperança i de serenor.
Ho va ser. El dia següent a Santa Maria els seus amics, els companys, la família, els que l'havíem estimat ens acomiadàvem d'ell serenament, esperançats. Donant gràcies per la seva presència entre nosaltres.
Sortint del funeral vaig anar a la meva festa d'aniversari. Molts dels presents a la festa ho havien estat també al comiat, us en parla la Mercè aquí.
Per a mi fou realment difícil fer el canvi de xip, i tampoc se si el volia fer. Vaig viure la meva festa molt contenta, veient molts amics estimats, alguns que no veia de feia massa temps. Si, vaig estar contenta però trista a l'hora. I al comiat estava trista, però tenia un punt de goig, quan algú amb tanta fe s'acomiada d'aquella manera, fent un cant a l'amistat com ho va fer ell, no pots deixar de pensar que ets molt afortunada d'estar allà, i de sentir que ell encara és present. Sentir que en mi viuen tants morts que encara habiten en mi. Goig i dol, tot junt, passant d'un a l'altre tan vertiginosament que el cor es queda astorat. Així és la vida.

divendres, 13 de novembre del 2009

Les quaranta coses (4)

Continuo amb la llista de quaranta coses per les quals estic agraïda:
31: Per ma mare i el meu pare. Dir alguna cosa més es quedaria curt, o sigui que ho deixo aquí.
32: Per què hi ha molta, moltíssima bona gent al món. Perquè els bons son molt més nombrosos que els dolents, encara que aquests facin més soroll.
33: perquè sempre, malgrat tot, hi ha espai per a l'esperança
34: per la salut
35: per la família que entre el Jordi i jo hem construït
36: per la inquietud artística, la meva petita i humil i la de tants grandiosos artistes que han fet del món un lloc més habitable
37: perquè les coses que realment importen no es paguen amb diners, i això vol dir que més o menys estan a l'abast de tothom. Només cal mullar-se per aconseguir-les.(Atenció: que no es paguin amb diners no vol dir que siguin gratis)
38: : amb els anys (ui) he après que "lo que jode curte", que la vida tossuda recomença, que els dies foscos donen pas a albades lluminoses, que el dolor ens ajuda a créixer. Que quan l'oruga pensa que és el final neix la papallona. I per aprendre tot això he hagut de plorar, i molt. I per això, estic agraïda a les llàgrimes que m'han fet com sóc.
39: He conegut molta gent molt interessant. Alguns encara hi són, altres ja han marxat, alguns els veig quotidianament, altres de vegada en quan arriben al meu port, deixen la seva emprempta i marxen fins a la propera. Dono gràcies, doncs, a la sort d'haver-me creuat en la vida amb gent tan interessant.
40:Per què estic on vull, amb qui vull i com vull estar. I suposo que això és la definició de felicitat més simple, però no per això menys real.

dijous, 12 de novembre del 2009

Les quaranta coses (3)

Continuo amb la llista de quaranta coses gratuïtes per les quals estic agraïda a la vida:
21: pels grans mestres que he tingut
22:Pel feliç atzar d'haver nascut dona.
23: pels colors de la tardor
24: perquè he pregat en esglésies catòliques i protestants, en una sinagoga, en una mesquita i amb un noi budista, i tot m'ha apropat a Deu
25: Perquè encara hi ha racons de món on perdre's per retrobar-se i no són gaire lluny
26: pel gran gust de tocar en orquestra, rodejada d'harmonia, de timbres diferents al del meu oboè, de diversitat i unió, pel gran gust de dissoldre el meu so en el resultat final, per l'experiència única de quaranta persones respirant a l'hora en el levare.
27: Pels estius que he passat, i per la gent amb els que els he passat.
28: pels records d'infantesa (i per tota la gent que hi està lligada)
29: Pel sexe. Que és un dels millors regals de Deu. (aquesta, com no, va provocar una gran resposta. No vull frivolitzar, però fer una llista de les coses gratuïtes que m'agraden i no posar el sexe fóra poc sincer)
30: Pels sopars amb amics, xerrant de tot i de res fins a altes hores

dimecres, 11 de novembre del 2009

Les quaranta coses (2)

Continuo amb la llista de quaranta coses gratuïtes per les quals estic agraïda a la vida:
11: La xocolata
12: El ronroneig del moix
13: Perquè tinc molt bona sort (que també me la treballo, eh?)
14: Per tot el que se'm mou per dintre quan canto (i no només quan canto, també quan toco, quan participo activament de la música)
15: Per la mandra de dissabte al matí (de tota manera ara els nens han començat a fer competicions en dissabte al matí :-(
16: Pel gust que em dóna que em gratin l'esquena. (siii, i altres coses també, però es tracta de que sigui una llista apta per a tots els públics)
17: Perquè malgrat no ser exactament el que havia triat, m'agrada molt la meva feina. (i ho escrivia en dilluns al matí, cosa que té molt mèrit)
18: Pel gust de la primera nit dormint amb manta
19: Per l'arena de la platja de sa Ràpita, i pel color de l'aigua
20: Per la rialla fresca dels meus fills

dimarts, 10 de novembre del 2009

Les quaranta coses (1)

Quan faltaven quaranta dies per fer els quaranta anys, vaig decidir fer una llista de les coses gratuïtes que m'ha donat la vida. Les he anat publicant diàriament al facebook, i resulta que em vaig trobant gent que diu que les va seguint.
Ara que em manquen només dos dies per ser considerada una dona madura (ui) he pensat que potser les puc penjar aquí.
Moltes d'elles eren improvisades per la vivència del dia. Per exemple, un dia que em va començar un constipat que encara arrossego vaig donar gràcies a la salut, i el dia de Sant Francesc vaig donar gràcies al germà sol i la germana lluna.
Algunes estan molt desenvolupades i altres són només una frase. No les he mirat totes en conjunt encara, o sigui que és possible que siguin poc equilibrades. Us poso en cursiva els comentaris que faig a posteriori
1: Les amigues (i també els amics, però molt especialment aquestes amigues íntimes que m'han fet sentir tantes vegades que tinc el cor repartit)
2: El germà sol, la germana lluna
3: El silenci a primera hora del matí
4: El bullici dels adolescents (aquesta va provocar un debat entre companys de feina, com puc estar agraïda d'una cosa que ens atabala tant? no em referia tant al soroll coma la seva força, el seu apassionament, la vida que es vessa per tots els seus porus. I si, malgrat ser esgotadors, m'encanta treballar amb ells)
5:La música de Bach. (I de tants altres: Mozart, Chopin, Beethoven, Satie... Però aquell dia escoltava Bach, i em va sortir així)
6: L'olor de pa (des de que els reis em van dur una màquina de fer pa, em llevo amb l'aroma del pa acabat de fer. es comença el dia de manera diferent!)
7:La pluja (la suau, la violenta, la que avisa, la que no, la que em recorda la meva precarietat... Aquell dia va ploure a bots i barrals)
8:els aniversaris (aquell dia feia 11 anys que el Jordi i jo ens vam casar...)
9: Els rovellons (és possible que si el meu aniversari fos durant la primavera hagués dit "per les maduixes". Ho podem englobar, doncs, dins un apartat més ampli: per la fruita de temporada)
10:Els dies festius entre setmana. (encara que fos la hispanidad, per tal de fer festa fins i tot la faria el quatre de Juliol!)
Continuarà...

dilluns, 9 de novembre del 2009

Cita

Si sabés que el món s'acabarà demà, jo, encara avui, plantaria un arbre
Martin Luther King

dijous, 5 de novembre del 2009

divendres, 30 d’octubre del 2009

El Mateu té febre

Avui havia d'anar a Barcelona, però tot semblava confabular-se perquè no hi pogués anar: una vaga de transport públic, se'm trenca la bossa, em deixo un paper imprescindible a casa que fa que hagi de tornar a buscar-lo... I quan finalment aconseguia sortir de casa, em truquen de l'escola que he d'anar a buscar el Mateu perquè té febre.
Vaja, he pensat, això deu ser que no havia de marxar, i per això tot anava malament: si haguessin anat les coses com tocava, jo hauria rebut la trucada ja a Barcelona, i el meu fill hauria hagut d'esperar-me més d'una hora enfebrat a secretaria.
Ara el tinc estirat al sofà, amb els ulls lluents i les galtes enceses. Està fet una coca.
Li tinc una tovallola humida al front per baixar-li una mica l'escalfor. I ell em mira, amb aquesta pell de vellut que té i les pestanyes llargues i els ulls grossos, i els llavis tan molsosos, i em diu "mama t'estimo" i jo em derriteixo.
Jo recordo quan era petita, que m'agradava una mica estar malalta i que la meva mare em mimés. A vegades era simplement comprant-me un mortadelo i fent-me un suc de taronja natural, però aquelles estonetes enfebrada amb ma mare al costat les recordo molt tendres.
O sigui que he decidit assaborir els contratemps. No puc fer les mil coses que havia de fer, però tinc una estufeta humana al sofà que em necessita. Vaig a fer-li caricietes i a donar gràcies perquè les coses han anat tan malament que he estat aquí quan el meu fill petit em necessitava.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Divertit

M'agradaria entrar a la política per tenir una conselleria del tipus "conselleria per la promoció del somriure ciutadà", o "Conselleria d'inutilitats divertides"
Us prometo que faria que els diners públics s'invertissin en coses com aquestes.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Quina religió hem d'escollir


M'ha encantat això que he trobat a un blog que es titula alguna cosa semblant a "ateus amables"
Es tracta d'un diagrama, per poder escollir la religió que més s'acosta a la teva personalitat.
Els que no sabeu anglès, demaneu a algú que us el tradueixi, perquè no té desperdici. Per exemple, al principi et dona a triar en quants Deus vols creure, en moltíssims, en un de sol o en cap.
Jo vaig escollir, com és natural, un de sol, i et dona a triar si t'agrada la cansalada o no. Si esculls que si, que t'agrada el porc, et dona a escollir: si ets una persona pesada podràs ser testimoni de Jehovà o Mormó, depenent del concepte que tinguis de la roba interior. Si pel contrari no ets especialment pesat has de ser un vulgar i avorrit cristià.
Si a dalt de tot hagués triat que no m'agrada la cansalada, hauria pogut triar entre ser musulmana o jueva.
El que m'ha fet riure més, però, és la opció de no creure en cap Deu.
Si ets ric i estàs tocat de l'ala, pots ser de l'església de la cienciologia. Si no ets ric o no estàs tocat de l'ala i no vols creure en Deu, has de triar l'ateisme.

He rigut molt, m'agraden aquestes caricatures simpàtiques de la religió. Suposo que alguns puristes es deuen estar estirant els cabells, però m'ha fet gràcia la frescura d'aquesta estampa.
I si ens hem de posar profunds, també podem, eh? Estaria bé que tothom es plantegés en serio si la opció espiritual que ha triat és la més adient.
O em puc posar punyetera. També estaria bé plantejar-nos si la vida que portem concorda amb la religió que diem que professem.
Ahi queda eso.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Acomiadar-se

Sempre he pensat que quan em mori, me'n vull donar compte. Voldria tenir temps d'asserenar-me i preparar-me, de dir adéu als que estimo, de perdonar i ser perdonada.
També voldria, posats a demanar, morir gran, havent pogut conèixer els fills dels meus fills i sentint que he tingut una vida plena i feliç.
Voldria que quan arribi la mort em trobi molt plena de vida. I que la gent que deixi aquí pugui pensar que he estat feliç i que me'n vaig contenta de tot el camí recorregut.
L'A. el coneixem més o menys de tota la vida. No és un amic íntim, però com que viu a Mataró i fa anys que ens anem trobant a misses a la cripta al principi, i després a pregàries, altres misses i eventos similars, tenim una relació d'afecte i de sentir-nos units en un projecte.
L'A. està en fase terminal d'un càncer virulent i cruel que se l'emportarà massa d'hora pel gust de tots. Diuen que ell i la seva dona ho estan vivint amb una serenor admirable. Nosaltres, els amics que no som íntims no gosem molestar i simplement preguem per ells i els fem saber que els estimem i que volem que sentin el nostre carinyo.
Ahir quan el Jordi i jo anàvem a dormir parlàvem d'això. De què faríem nosaltres si ens passés això, si seriem capaços d'estar serens i tranquils, de no enrabiar-nos amb tot.
La fe hi juga un paper molt important, aquí: ser capaç de confiar i d'acceptar els plans de Deu. Encara que no siguin els que nosaltres havíem fet. I quan això no s'entén, és quan surt la frase que el seu regne no és d'aquest món.
Ahir pensava com deu ser la conversa amb una persona que sap que veurà Deu cara a cara ben aviat. Si no s'omple tot de transcendència greu. Una de les coses que més m'agrada de l'A. és aquella rialla fàcil i contagiosa, aquell somriure amb que sempre il·lumina totes les frases. Desitjo que no l'hagi perdut, malgrat tot.
Ahir doncs, mentre la dolça marea de la son m'anava vencent tenia la ma de'n Jordi entre les meves i donava gràcies per tenir-lo encara al meu costat. Sembla que hagem de prendre consciència, una vegada més, que cada dia és un regal, un petit miracle, que no hem d'estalviar cap carícia ni cap somriure ni cap moment de dolçor possible.
A, prego per tu i t'envio el meu afecte més profund.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

El dauradet

En Miquel està terriblement trist: se'ns ha mort el dauradet, el peix que va guanyar per les fires de Mataró.
Ell, que és de plorar ben poc, ha fet uns llagrimots ben espessos durant una bona estona.
M'ha emocionat la serenitat greu amb la que posteriorment ha volgut fer una petita pregària pel seu amic peix. Amb els ulls vermells, molt compungit, pregant a Deu que el tingui al seu costat.
M'ha fet molta pena. Jo tenia molta feina, havia de preparar classes i històries, però ell m'ha abraçat i ens hem quedat asseguts al sofà en silenci. Encara plorava a estones.

Abans que passés això jo estava francament desencoratjada: per la tarda havíem participat en una pregària infantil i semblava que en Miquel anava molt a la seva, no li agradava, i fins i tot havia tingut actituds de boicoteig. I jo em plantejava si ho estem fent bé: que el nen estigui tota l'estona remugant i dient "quin rollo" no inspira gaire a la pregària.
Però després, quan ha sabut la mort del seu amic, ha volgut pregar i estar en silenci. I en acabat hem parlat de la germana mort. De com n'és, d'inevitable. De com tots hi hem de passar.
No li he estalviat cap llàgrima. Tampoc li comprarem cap altre peix.
Pensem que avui el Miquel s'ha fet una mica més gran, i estem contents que espontàniament hagi volgut pregar. Hagi volgut posar Deu en la seva vida.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Què hauria fet ELL?

Feia temps que no em passava, i avui m'ha tornat a passar.
Tornava de plaça, anava molt carregada i m'he aturat un moment en un carrer on no hi passava ningú en aquell moment, per fer una trucada. En això que se m'ha acostat un noi. Li calculo uns 35 anys, no us ho sabria dir perquè estava bastant atrotinat. Tenia la mirada boirosa i no vocalitzava bé. M'ha començat a explicar la història per demanar: que té una nena de 7 mesos, que viu a una furgoneta i tenen gana i patatin i patatan.
Jo se la seva història real, se que és un drogoaddicte del barri que els diumenges es posa a demanar sortint de missa i al qual algunes vegades les monges li donen menjar.
Li he dit que no duia monedes i he començat a caminar. Ell s'ha posat a caminar al meu costat continuant amb la seva lletania.
Jo m'he aturat, tenia por: no passava ningú, anava molt carregada, duia el telèfon a la ma i el bolso obert amb la cartera a la vista, m'he sentit molt vulnerable. I amb la veu dura i mirant-lo als ulls li he dit "Déjame en paz, porfavor"
I se n'ha anat.
I després, caminant cap a casa pensava en això que m'ha passat. En la meva reacció, en la meva por.
Com per consolar-me he pensat que realment no l'ajudo donant-li diners. Ho tinc claríssim, però també tinc clar que tampoc l'he ajudat no donant-li res.
Què hauria fet Jesús?
No estaria en condicions de donar almoina, més aviat de rebre'n, ho se. I també se que no hauria passat de llarg. Se que s'hauria commogut (jo també m'he commogut, però no fins al punt de ser capaç d'aturar-me)
Se que hauria estat capaç d'interpel·lar-lo. Se que aquell pobre noi no se n'hauria anat amb les mans buides.
Se que Jesús no hauria tingut por que li robessin, entre altres coses perquè no hauria dut res de valor més que la seva paraula.
Se que no sóc digne d'ell, amb la meva por a l'exclòs, amb la meva casa còmoda i el meu mòbil nou.
Ei, també se el que són les drogoaddiccions, i que la solució no passa per que jo m'assegui al seu costat i li faci reflexions i copets a l'esquena. Però tampoc passa per pensar que, com que no puc fer-ho tot, no cal que faci res.
És com molt fàcil dir-te seguidora d'ell quan simplement vas a missa i llegeixes la bíblia i col·labores amb unes quantes ONG's i votes el partit que penses de cor que protegeix els desafavorits. Però no deixa de ser un compromís epidèrmic, en el sentit que no canvia ni un pèl la meva vida.
Aquell noi se n'ha anat amb les mans buides. I jo he vist com n'està, de buit i de poruc, el meu cor acomodatici.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Solidaritat?

Què està passant aquí? Això va de solidaritat o de traieu-me aquesta nosa?
Jutgeu vosaltres mateixos...

dimarts, 29 de setembre del 2009

Àngels

Cada vegada hi crec més. Cada vegada em sento més protegida i estimada per àngels que vetllen per mi. Estic segura que la meva padrina Maria ha esdevingut àngel i prega per mi com jo per ella, sento que encara estem connectades i que la tinc al meu costat escrivint això.
També tinc altres àngels íntims que em protegeixen, i que a vegades em deixen caure, perque aprengui i em faci més forta
Avui és la festa dels arcangels, de fet és el sant del meu fill Miquel. Però a mi m'entendreixen més aquests altres àngels, em són més propers : els àngels humils que han tingut amb nosaltres una relació tan estreta i que la continuen tenint.

Us deixo amb un video amb una cançó de Silvio sobre els àngels. Espero que us agradi.

dijous, 24 de setembre del 2009

dimecres, 23 de setembre del 2009

La situació.

Fa temps que no escric al blog, (es van publicant automàticament cites programades) perquè no tinc paraules.
Tinc aquella sensació de que per més que comparteixis la pena no aconsegueixes alleugerir-la, i és una mica cruel això, perquè sembla com si les alegries va molt bé compartir-les, i de fet així es fan mes grans, però les penes no es fan menys quan es comparteixen.
He de confessar que darrerament em sento enfadada amb Deu, i se que dir-ho sona molt gruixut, (i escriure-ho encara més) No em queixo de mi, parlo del que passa gent del meu costat a qui jo aprecio molt.
Això que ha passat a la Gemma és massa gros com perquè ho aguantin unes espatlles soles. No se si estic trista per solidaritat o és simplement que projecto en mi això que ha passat.
No vull semblar infantil amb aquests raonaments, però els llenço a l'aire, demanant ajut a qui em pugui fer un comentari.
Si tot lo bo em ve de Deu i li'n dono gràcies, penso que també se li poden demanar comptes quan les coses van tan tortes com han anat. Si Jesús ens va dir que no sen's cau un cabell del cap sense que Deu ho sàpiga, realment amb la Gemma sembla que badava una mica.
No renego del dolor, en absolut. Tot això de la resurrecció m'ho crec, hi confio. Per mi la setmana santa té molt sentit. Mirant la meva vida, veig que he crescut molt més en moments de passió que en moments de goig.
No em queixo del dolor que m'ha tocat passar a mi, m'ha fet forta i millor persona.
De tota manera, el que ha passat a aquesta família, que en quinze dies ha perdut a una mare, el seu fill i l'àvia, em sembla massa gros.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Cita

(...) llegó a estar clara una cosa: la falta de sincronización entre el lenguaje del reloj o del calendario y el curso real del tiempo, que unas veces anda llevándonos en él y dejándonos habitar los paisajes a que nos asoma, y otras, las más, desconectado de nosotros igual que un tren vacío de cuya llegada a las estacions llevamos, eso si, puntual cuenta.
(Carmen Martín Gaite, "El Balneario")

dimecres, 9 de setembre del 2009

Fènix

El petit Oriol donarà vida a altres nens. A mi m'emociona pensar que el seu cor bategarà en un altre pit, saber que un altre nen podrà viure gràcies a la immensa generositat de la família que malgrat la pena i el desconcert ha pensat en els altres.
En el funeral vam parlar de la Gemma, de com queda repartida en tots nosaltres, que cada un porta un trosset d'ella, un record, un temps compartit, i com ella continua vivint en nosaltres.
Més enllà de lo metafòric, el seu fillet anirà també a repartir-se. I altres nens jugaran i cantaran i riuran i creixeran i es faran grans i s'enamoraran, i tot gràcies a la donació de l'Oriol.
Dins la pena, la generositat, i l'esperança d'altres famílies.
Que siguin ben feliços, aquests nens que tornaran a la vida. Que visquin de part de l'Oriol.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Morir de part

Encara passa. Avui en dia, en ple segle XXI i a Barcelona, encara hi ha dones que moren parint.
La Gemma va morir dijous passat. El seu fillet, un nen preciós, rosset i amb bon pes, és inviable i anirà a trobar-se amb ella ben aviat. I nosaltres mirem atordits per la incredulitat. No pot ser, no pot ser, ens repetim com en un mantra. Com si repetint-ho aconseguíssim canviar-ho. Tornar enrere uns quants dies, tornar a veure-la encara una vegada més.
Ahir la Nuri em deia que estan sorpresos de com la gent s'ha bolcat en ells, deia que es senten molt recolzats en aquest dolor gairebé físic que estan patint.
I jo pensava que ara serà relativament fàcil, comparant-ho amb el que vindrà. El dia a dia, les setmanes anònimes que vindran a partir d'ara, sense ella, sense l'infant, només amb la petita Minerva, que no sap encara que no tornarà a veure la mare.

dissabte, 5 de setembre del 2009

La dent

Al Mateu li ha caigut una dent. Està pletòric, emocionat, avui no cal pregar-lo perquè se'n vagi a dormir. Agafa una caixeta, hi posa la dent i la col·loca, amb molta cura, sota el seu coixí, just al centre. Després se'n va a la cuina i agafa un plat petit, em demana un tros de formatge per la rateta i deixa el plat a terra, perquè la rateta mengi alguna cosa si té gana.
Es fica al llit amb un somriure ampli, es tapa, creua les mans darrera el cap, fa un sospir profund i em mira amb una lluïssor als ulls semblant a la de la nit de reis.
I jo no puc més que dir-li, quina enveja que em fas, Mateu.
Ell em contesta que ja em deixarà jugar amb el que li dugui la rateta.
Però el que a mi em fa enveja és això que ell te i jo vaig perdre fa tants anys: la innocència.

dijous, 3 de setembre del 2009

Cita

(Continua d'ahir)
Al despertarme, me siento por completo reconciliado con este proceso. Me sumiré profundamente en la tierra, a más profundidad que en el sueño, y no me perderé. Formamos un continuo con la tierra en todas las partículas de nuestro ser físico, como en la respiración formamos un continuo con el cielo. Entre nuestros cuerpos y el mundo existe unidad e intercambio.
(David Malouf, "Una vida imaginaria")

dimecres, 2 de setembre del 2009

Cita

(Continua d'ahir)
Alrededor de la base de estas raíces, buscando refugio y alimento entre ellas como en un bosque, están las criaturas más pequeñas, cochinillas, hormigas, tijeretas, lombrices de tiuerra, escarabajos, otro mundo y otro orden de existencia, tupido y ocupadísimo en su interminable proceso de creación, supervivencia y muerte. Hemos llegado a unirnos con ellos. El calor de la tierra bajo mi cuerpo, cuando me tiendo por la noche, es asombroso. Es como el calor de otro cuerpo que ha absorbido el sol durante todo el día y ahora vuelve a emitir el calor almacenado. Es más suave, más oscura de lo que jamás habrá creído, y cuando tomo un puñado de ella y huelo sus aromas extraordinarios, de improviso sé de qué estamos compuestos, como si la energía que hay en este puñado de tierra negra se hubiera abierto de repente, entre mi cuerpo y ella, como si entre ella y los tallos de hierba hubiese un corredor por el que fluyera nuestro ser comun. Ya no la temo. Me tiendo a dormir, y me pregunto si, en el abandono del sueño, podría aplastar las raíces a lo largo de mi cuerpo, y cuando tengo el primer sueño casi siento que eso empieza a suceder, percibo que mis poros individuales se abren a las partículas individuales de la tierra, cuando comienza el intercambio.
(Continuarà)
(David Malouf, "Una vida imaginaria")

dimarts, 1 de setembre del 2009

Cita

Ahora que estoy a punto de abandonarla, qué íntima me parece por fin la tierra. Me despierto y ahí, tan enormes en su proximidad a mis ojos que es como si mirase entre los troncos de los árboles el interior de un bosque desconocido, están las raíces de la hierba, y entre las raíxes, uniéndolas, alimentándolas, la míriada de redondas partículas de tierra, tan minúsculas, tan visibles, que de repente comprendo el proceso por el que su energía fluye a través de los tallos dorados. Estos tallos largos y finos son casi transparentes. Uno puede mirar a su través y ver las burbujas de la savia ascendente. Son columnas de luz, canales verticales por los que la tierra se da en alimento al cielo. Y en su cima, tan lejos que parecen inalcancables, las plumosas cabezuelas, rollizas, mecidas por la brisa, a cuyas dulces semillas asciende toda la riqueza de la tierra.
(Continuarà)
(David Malouf, "Una vida imaginaria")

divendres, 28 d’agost del 2009

Deixant-la

I sempre que me'n vaig és el mateix: preguntar-me com estaré d'aquí a un any, quan torni a veure la silueta de la Dragonera. Preguntar-me si encara tendré tots els que estimo a prop, com estaran els meus fills, com tindré les il·lusions que ara m'encoratgen: si encara m'alimentaran o hauran quedat adormides en el sopor de l'hivern.
I com sempre, fer el ferm propòsit de no perdre aquesta llum càlida, aquest estat d'ànim. I de mantenir les ganes de fer coses, de no anar d'esma complint, sinó d'assaborir la vida amb totes les coses, petites i grans que trenen la quotidianitat.
Ja ho veieu, molta gent fa bons propòsits per cap d'any. Jo els faig acabant l'estiu, davant el mar, quan dic adéu a Mallorca, que en aquests moments (sóc al vaixell) s'està convertint en una ombra grisosa i llunyana en el mar en calma.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Pep Manté

Em va ajudar en moments duríssims. La seguretat i tranquil·litat que va tenir en tot el procés fou per mi un oasi en la voràgine en la que estava immersa.
Al d'un temps ens va ajudar a muntar la cooperativa que va donar peu a l'orquestra de cambra del maresme. Altre cop vaig veure com actuava amb entusiasme, la música era per ell molt important.
Sento molt la seva mort, i com jo la sentiran molts treballadors als quals va ajudar, i molts activistes culturals que es sentiren acompanyats per ell.

divendres, 21 d’agost del 2009

Cita

Crec que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor. Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà, com a fruit, la pau.
Martin Luter King

divendres, 14 d’agost del 2009

L'estel fugaç

Hem anat en barca a sopar a una platja salvatge, de les darreres que queden a Mallorca. És el darrer dia que els nostres amics estan a casa, i es barreja la pena per saber que demà se'n van amb l'intens desig de que tot vagi bé.
Quan arribem, a quarts de vuit del vespre, el color càlid del final del dia amoroseix el verd dels pins, el blau intens del mar, el blanc dels lliris de platja.
Anem nedant a la platja i ens asseiem a la sorra, mentre els nens busquen "tresorets" (petxines, cargols, pedres maques)i ens els mostren victoriosos.
Els darrers banyistes recullen i comencen a marxar, si no es ve en barca hi ha un bon tros caminant, i com que no està urbanitzat i avui no hi haurà lluna cal sortir aviat.
Tornem a la barca, enredats de fred, ens canviem de roba i sopem, apurant el darrer vespre. Quan el sol agonitzant s'amaga darrera els pins llunyans, el mar conserva encara una mica de la seva llum, i pren un to rosat. Poc a poc la penombra ens desdibuixa: encenem un petit llum que pengem del tendall, i veiem com les altres barques poc a poc encenen els llums, i sembla com si s'acostés nadal a mig agost: petits llums humils en la nit misteriosa.
Tornant cap a port el Jordi es posa al timó, i els nens estan tranquils jugant dins el camarot.
La Sandrine agombola la nena, que s'ha adormit de seguida. El Vincent parla amb el seu fill, sento la dolça cadença del seu idioma, i em pregunto què li deu explicar. Jo recordo en nits com aquesta converses sota la nit estrellada que de nena em van marcar i encara recordo amb carinyo. Penso amb dolcesa que potser ara el fill del meu amic està vivint un d'aquells moments memorables que l'acompanyaran tota la vida.
Vaig a proa. Hi ha una mar vella, suaus ondulacions sobre les quals la barca llisca tranquil·la. La nit està esquitxada d'estrelles, feia molts anys que no en veia tantes. Fa molt fred, però vaig ben abrigada i el vent no em molesta.
Estic cavalcant sobre el mar, en la nit immensa i vibrant. No penso res, només estic allà, davant del silenci quallat d'estels.
I en aquell moment passa un estel fugaç, enorme. Passa tan lentament, em dóna tant temps a veure'l que en algun moment dubto de si ha estat un estel o fruit de la meva imaginació. A més, l'estel rutilant i tranquil que ha dibuixat una corba sobre l'horitzó és de color rosa.
I sabeu què? No he pensat a demanar cap desig. La nit és tan complerta, tan plena de tot, que no puc demanar res més.

dissabte, 1 d’agost del 2009

l'atemptat

Quan estavem literalment pujant a l'avió per venir a Mallorca, a una noia que estava darrera nostre la van trucar per dir-li que hi havia hagut un atemptat a Palmanova i que havien tancat l'aeroport.
El nostre vol va ser el darrer que va arribar a Palma. Va ser desencoratjador, veure totes les cintes de recollida d'equipatges, que normalment estan bullint de gent, tan solitàries i silencioses. Semblava que elles també estaven de dol.
Vam arribar a casa normalment, i després de berenar vam decidir anar amb la barca a estrenar les vacances.
No ens van deixar sortir del port. Per deixar-nos marxar havíem de donar els papers de la barca i el DNI de tots els tripulants, i deixar que la guàrdia civil ens escorcollés, tant per sortir com després per entrar. A mi em va semblar lleig marxar, no se, a aquell guàrdia civil li acabaven de matar dos companys i nosaltres sortint de passeig.
O sigui que vam tornar a casa, amb la cua entre cames. I després pensava que aquests energúmens ( la paraula que vull dir és més forta, però queda lleig d'escriure-la)doncs això, aquests assassins, han aconseguit el que volíen. No només matar a dos persones i destrossar dues famíles (i això és, de molt, el pitjor) sinó també condicionar-nos a molta altra gent, malbaratar plans, aquesta sensació que enlloc estàs tranquil, canviar petits gestos. No poder actuar com si ells no hi fóssin.
I em queda, com sempre, el dubte de quina és la millor opció. Pot semblar una tonteria, però em pregunto si no hauriem hagut de sortir en barca malgrat les incomoditats, per demostrar-los que no aconseguiran res.
(No vull semblar frívola, plantejant-me aquests dilemes davant el drama de les dues morts, espero haver-me sabut explicar)

dimecres, 29 de juliol del 2009

L'acollida



"¡Doneu-me als vostres rendits, als vostres pobres
Les vostres masses amuntegades anhelant respirar en llibertat
El desemparat rebuig de les vostres desbordants platges
Envieu-me a aquests, els desemparats, sacsejats per les tempestes a mi!
Jo elevo el meu far darrere de la porta daurada!!"
— Emma Lazarus, 1883


Aquest és el final del poema d'Emma Lazarus titulat «The New Colossus» (El nou colós), i està gravat als peus de l'estàtua de la llibertat. (Si voleu llegir tot el poema, en anglès i Català, cliqueu aquí.)
Potser és això el que ha fet d'Amèrica un país gran, no creieu? No tenir por del nouvingut. Acollir-lo, i donar-li una oportunitat. No fer-lo sentir estrany, ni menys valuós pel fet d'haver hagut de marxar del seu país.
Fixeu-vos qui demana: "masses amuntegades anhelant respirar en llibertat, el desemparat rebuig de les desbordants platges"
No us fan pensar en els que arriben aquí en pasteres?
Si, ja se el que em direu: que els que arribaven havien d'anar a la illa d'Ellis on se'ls sotmetia a un reconeixement i se'ls permetia, o no, entrar. És cert, com també ho és que van arribar a passar 5000 persones al dia i que la gent rebutjada fou el 2%.
Ja se que hi ha molts matisos, però penso que això no se li pot negar, a aquest país: ha sabut acollir els que venen de fora. Em pregunto si una estàtua amb un vers així hauria estat ben acollit al nostre país, o algunes persones haurien protestat, dient que "no poden venir tots" etc.
Encara són molt recents les desafortunades paraules d'Alvarez del Manzano, que deia que s'havia d'evitar la "contaminació cultural". Per cert, aquestes paraules van provocar que el gran Pedro Guerra escrivís una de les meves cançons favorites.

dissabte, 25 de juliol del 2009

Pregar a l'Empire State



Durant el viatge a NYC vam pujar a l'Empire State dos cops: un al vespre i un altre al matí.
El dia que hi vam anar al vespre vam haver de fer molta cua. I quan finalment vam sortir a l'exterior era més tard del que ens pensàvem. El cel estava amb aquell to rosat, i els llums de la ciutat tremolaven als nostres peus.
Va ser un xoc, tanta bellesa dins tanta ciutat, no se com dir-ho. Estic acostumada a associar bellesa amb natura, i allà dalt tens la sensació que hi ha com una mena de natura salvatge associada a la gran ciutat.
La terrassa estava plena de gent, i tothom mirava a través del visor de la càmera. Jo era la única, em sembla, que no vaig treure la càmera i em vaig posar a mirar. Admirar, més ben dit. Una de les moltes coses bones que té anar amb el Jordi, és que com que ell fa les fotos tan maques, no cal que jo m'hi entretingui gaire.
Malgrat estar al pis 86, el soroll del carrer arribava, encara que atenuat: era com un motor engegat molt lluny, i algun moment sentíem una sirena, més o menys a prop.
I em va donar per resar, ves per on. Perquè veia mil llums, i cada llum il·luminava una història, una persona amb una lluita, una oficina on encara hi ha algú treballant, un cotxe en el qual algú se'n torna a casa cansat, un taxi que porta turistes al·lucinats com nosaltres, trens plens de treballadors, de joves estudiants, de gent sense papers que treballa per quatre xaus.
I lluny, molt lluny, a Brooklyn, a Queens, famílies com la que jo havia deixat a casa, nens fent casal d'estiu, alguna dona embarassada, una àvia que fa randa al porxo de casa, un adolescent enamorat, algú amb un gran secret, algú preparant-se per sortir al cine.
I pensava en allò que ens ha dit Jesús: que no se'ns cau un cabell del cap sense que Deu ho sàpiga, i sentia que Deu ens estima a tots. A tots.
I estava allà mirant lluny quan algú em va demanar de darrera "¿ya has hecho la foto?" y jo li vaig dir "no".
I vaig continuar resant i donant gràcies. Gràcies per ser tots tan diferents, per poder estar allà, i per poder pregar per la gent que no conec, i per les vegades que gent que no conec ha pregat per mi.

dimarts, 21 de juliol del 2009

NYC



Acabo de tornar d'un viatge a New York. De fet, encara estic amb el jet-lag, el meu cos està com despistat, i no sap si té gana o son o què.
Ha estat un viatge molt intens, unes senyores vacances. He après molt, i voldria anar-ho compartint amb vosaltres una mica poc a poc.
El que més m'ha impressionat és l'amabilitat dels ciutadans de New York, la veritat és que no ho esperava! Ens va passar més d'una, de dos i de tres vegades, que estàvem consultant el plànol, i gent s'aturava a oferir la seva ajuda, a orientar-nos. Després si no tenien pressa preguntaven d'on som, i en dir "Barcelona" solien tenir una reacció simpàtica ("Barça champions, Madrid fuera" ens va dir un, fins i tot a Manhattan em persegueix el Barça)
Tampoc vull el·laborar una teoria, només hi he estat una setmana, i suposo que hi ha de tot com a tot arreu, però en serio que no m'esperava aquesta bona disposició. Potser és perquè com que sóc Mallorquina tinc molta mania als turistes (perdoneu, és una cosa visceral)i m'ha sorprès veure'm tan ben rebuda.
A veure si n'he après, i sóc capaç d'oferir la meva ajuda, sense que me la demanin, a la gent anònima del carrer. I a no tenir tanta mania als turistes, que jo també ho sóc quan puc.
(Ah! La imatge no és nostra, però es que encara hem de triar les prop de 2000 fotos que hem fet. Però aviat en penjaré de fetes nostres)

divendres, 10 de juliol del 2009

Les carícies de l'àvia

Vaig a veure el Damià. És una tarda molt calorosa, i quan s'ha despertat de la migdiada, per no vestir-lo, simplement l'han incorporat al llit. Està en bolquers, tapadet amb un llençol fi, i respira tranquil quan arribo. Un bebè gran, amb el cabell canós.
Em reconeix, i xerrem una mica. La seva conversa, que sempre havia estat molt limitada, ho és encara més. Constantment em demana que l'incorpori o que l'estiri, és com divertit, anar amunt i avall amb el llit elèctric. El que li passa, pobret, és que no està bé de cap de les maneres.
Fa molta calor, l'habitació té les dues finestres obertes però no corre ni un bri d'aire. Li eixugo la suor, l'agafo de la mà.
I ell em pregunta per la seva mare. Se n'ha anat al cel, li dic jo, i noto que m'ennuego.
- porquè?
- Perquè era gran i estava molt cansada i malalta- li dic jo, recordant la lluita feroç que va fer la meva àvia per no morir-se i deixar-lo a ell.
El Damià sospira i calla un instant. Després hi torna:
- ¿Donde está mi mama?
- La teva mama està "al cielo"- li dic jo, barrejant, com sempre que parlem, les dues llengües- Però t'estima molt, i des d'allà ens mira i ens acaricia.

I quan dic això, un suau ventijol infla la cortina i m'acarona la cara.
Ha estat com si la meva estimada padrina em tornés a acariciar, com feia fa tants anys, quan jo era nina i el Damià era encara ell, i tot estava per començar.
Com enyoro aquelles carícies que mai tornaran.
Per a mi no ha estat una casualitat. La meva padrina estimada, que em va donar el seu nom i el seu carinyo i mil petites coses que feren de mi un infant feliç, m'ha acariciat amb un suau vent a la cara.

divendres, 3 de juliol del 2009

Pensa l'ocell

Dissabte passat vaig assistir al sopar-debat que ACO de Mataró, amb Justícia i pau, associació Valors i grup tercer món van organitzar a Mataró. La ponent d'enguany era Teresa Forcadas, i el tema fou el plaer.
Vaig tenir la sensació que la gent sortia hipnotitzada. Aquesta dona té un gran domini de la oratòria, uns recursos espectaculars: gairebé una hora parlant sense guió escrit, però amb un fil conductor absolutament impecable.
En un moment de la xerrada, citant a Kant, va dir una frase que em va colpir: "l'ocell pensa que sense l'aire, que li ofereix resistència, volaria millor, quan és precisament gràcies a la resistència de l'aire contra les seves ales que pot volar"
Bellíssim, oi?
Ella ho va relacionar amb les teories que pensen que el cos ens impedeix la vida espiritual, quan és gràcies al cos que tenim vida, espiritual o com sigui.
Després hi he anat donant voltes. Tot el que he après realment a la vida, el que he arribat a ser, tot el que tinc que valgui la pena, ha estat gràcies a la resistència. Al dolor, a l'esforç. Res de tot el que tinc i valoro (que és molt, per altra banda) ho he aconseguit gratuïtament. Sigui la carrera, que m'ha costat moltíssimes hores de feina solitària, sigui la meva relació de parella, que ha suposat entregar-me confiada i renunciar al meu egoïsme i la meva por, sigui els fills, que m'han suposat desaparèixer durant uns anys de molts escenaris, en sentit figurat i literal. Tot m'ha costat, tot ha requerit una feina constant que de fet, no acaba mai.
I el dolor m'ha ensenyat molt més que les alegries. Ara miro el camí fet i puc agrair tot el que em va oferir resistència, perquè em va fer volar més amunt.
No es tracta de fer-nos la vida difícil "per créixer més", de fet suposo que es tracta d'intentar fer-nos-la més fàcil, perquè el punt de resistència i de frustració sempre hi serà.
Es tracta, doncs, d'acceptar que l'aire contra el qual hem de fer força ens ajuda a volar. Perquè el cotxe avança gràcies al fregament dels pneumàtics amb l'asfalt, i nosaltres creixem amb els pals que ens dona la vida.

dimarts, 30 de juny del 2009

Cantar

M'agrada molt cantar. Sempre que el temps m'ho ha permès he cantat a algun lloc. Ara estic amb el Cor Ciutat de Mataró, que farà el seu primer concert el proper dia 29 al Teatre Monumental de Mataró.
No fem res d'aquest estil, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres. Es diuen Vocapeople, i canten a capella. O sigui, només sentiu veus, no hi ha instruments ni efectes electrònics.

divendres, 26 de juny del 2009

Dir adéu

Costa dir adéu. Però hi ha moments en que s'ha de fer. Malgrat les llàgrimes indiscretes botin a la mínima que el pensament torni a segons quins lloc. Em nego a dir-te si has fet el correcte, això ho has de decidir tu. Sents que el camí cap on vols anar ha de passar per aquesta vall fosca, per aquest trencament desgavellador, per aquest tràngol. Sents que més enllà hi ha la persona que tu vols ser en realitat, i tot i agraint el camí fet, tot i havent estat molt feliç, saps que ara no estàs anant per on has d'anar per ser tu.
No pot ser que aquests darrers vuit anys siguin un error. Has creat llaços, has estimat molt, has estat feliç. I ara has de desnuar poc a poc els nusos que durant tant temps vas anar traçant.
I alguns fan més mal que altres. Perquè més que nusos de papers, que també n'hi havia, has traçat nusos de complicitat, de moments, d'il·lusions. I costa acceptar que aquests nusos no us han lligat prou fort i que cal llençar amarres.
Però més enllà del dolor i les llàgrimes hi ha la persona que faràs néixer d'aquest part dolorós.

dijous, 25 de juny del 2009

La pena que no caduca


Tarragona. Setmana Santa 1991

ELEGÍA

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se
me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,
con quien tanto quería).

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento.
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández, 10 de enero de 1936

A la memòria del Bartolo. Avui fa divuit anys que ens va deixar.

dimarts, 23 de juny del 2009

Una de capellans

Va passar fa poc a una parròquia: La filla d'una bona amiga d'infància feia la primera comunió. Els pares d'aquell grup de catequesi eren gent molt maca, i van treballar molt per fer una cerimònia molt viscuda. S'hi van implicar, i els nens i tots els que hi vam assistir vam poder sentir com era una cerimònia molt plena de sentit.
Els infants sabien què anaven a fer i no en vaig veure cap pendent del seu vestit o del seu rellotge nou. Un grup d'amics (entre ells jo) tocàvem, vaig pensar que voldria que la primera comunió dels meus fills s'assemblés a aquella, senzilla però plena de símbols i viscuda molt intensament.
Al cap d'unes setmanes hi va haver la reunió de fi de curs de la catequesi.
El rector va dir que no podia ser que hi hagués comunions de primera i de segona, i que per tant, l'any que ve no admetria que ningú dugués amics músics per lluir la cerimònia, ni expliqués contes, ni res d'aquelles modernors. Que ell tenia un esquema i que totes les cerimònies havien de ser iguals.
Quedeu-vos amb el detallet que no va dir "no pot ser que els pares no s'impliquin", sinó que no pot ser que els pares s'impliquin massa, per dues raons:
a. perquè fan la cerimònia a mida dels seus fills, entenedora.
b. Perquè els pares que no s'impliquen després comparen les cerimònies i es senten malament.
O sigui, enlloc de dir "que tothom s'impliqui", el missatge és "no us impliqueu, que queda massa maco i els altres es senten incòmodes"
Va, preguntes:
- Qui es sent incòmode? Em sembla que l'únic incòmode va ser el rectoret que en una de les comunions no va tenir el protagonisme que el seu ego demanava.
- Perquè no es pot fer una missa a mida dels infants? (ei, que no es va fer cap heretgia, eh? simplement els pares (tots!)van sortir a cantar Camins, una cançó de Sopa de Cabra al final, i els nens van fer unes pregàries molt sinceres, i es va explicar un conte) Perquè les misses han de ser al gust del rector, i no al gust dels fidels?
- Perquè el rector pensa que l'errada és implicar-se massa, enlloc d'implicar-se massa poc? Perquè no va dir que no pot ser que l'any que ve les comunions siguin grises i amb gent xerrant mentre fa la homilia, perquè si totes les misses han de ser iguals, no va demanar que tots els pares s'impliquessin?. Posats a fer totes les misses iguals, més val que totes siguin intenses, no?
Hi ha més preguntes. Però el rector no les pensa contestar. El que diu ell va a missa, mai tan ben dit. I a qui no li agradi, que no en mengi.
Segurament aquest bon home, amb veu engolada, dirà algun dia que el problema de que es buidin les esglésies és d'aquesta societat tan consumista i materialista. El problema, ja es sap, sempre és en els altres.

dimecres, 17 de juny del 2009

Una audició

La meva òpera favorita és La Traviatta, de Verdi. Suposo que n'hi ha d'altres de millors, però aquesta, no se perquè, em toca el cor.
El meu instrument favorit és l'oboè, com no. Altres instruments són més manejables, menys complicats o toquen més (els de corda, per exemple) però l'oboè té alguna cosa màgica en el seu so. Quan escoltes un bon oboista, sembla que el so de l'oboè surti de tu, no entri en tu.
No se si m'explico gaire.
Aquesta audició que us proposo junta els meus dos amors: L'oboè i La Traviatta, en una obra de Pasculli que es titula "Simpatici ricordi della Traviata" . Te moments de molt virtuosisme, però en cap moment aquest eclipsa el sentit musical i expressiu.
Apa, assaboriu-ho.

dilluns, 15 de juny del 2009

Vint minuts, altra vegada

El març de 2007 vaig escriure un post sobre la famosa fotografia guanyadora del Pulitzer, aquella del voltor esperant la nena.
Ahir vaig llegir un post sobre el mateix tema, us el recomano:
No es lo que tengo, es lo que soy

divendres, 12 de juny del 2009

Acabant el curs

No se què ho fa, però tinc la sensació que el curs costa molt de passar, i a l'hora, que passa molt ràpid. Em sembla que no m'explico gaire bé, no m'ho tingueu amb compte. Entre la son que passo, per culpa dels exàmens i per culpa dels concerts, tinc la impressió de que sóc una part de mi, però no tota.
Els meus alumnes de Batxillerat ja han fet la selectivitat. Ja no els tornaré a veure. Sempre em passa igual, em sap greu acabar el curs i deixar de veure'ls, és llei de vida, però alguns d'ells són tan macos!
No se si recordaran el seu pas per l'escola amb un somriure. També em pregunto com em recordaran a mi, al cap dels anys, jo d'algun professor guardo molt bon record.
Em consta que algun m'odia perquè no li he regalat una dècima, però confio que algun dia entendrà perquè no li vaig voler regalar cap nota.
Queda molt de "iaia", però penso que algun dia m'ho agrairà.
A l'hora de posar-los notes a ells, també me les poso a mi. He treballat prou bé? He fet tot el que podia pels meus alumnes? He estat algun cop injusta, o passota? Alguna vegada he entrat a classe sense tenir-la prou preparada?
És tan difícil, treballar bé! I és extenuant, també, però molt gratificant.
M'agrada la feina que faig, però com deia La Teresa al seu blog, també necessito un descans.

dilluns, 8 de juny del 2009

La p. fira

Ahir a les dues de la nit desmuntaven la fira a cops de martell. Vaig trucar dos cops a la policia local, i em van dir que tenien permís per desmuntar la fira, però que ho havien de fer sense fer soroll. (?)
Us imagineu desmuntar la muntanya russa silenciosament? Apa! crits, cops de martell, transformadors encesos a tot drap...
Em vaig adormir a les tres, encara picaven, i jo tenia una sensació de indefensió i "recochineo" per part de la policia local. Van passar de mi. Els va fer mandra anar a dir res.
Em pregunto, si avui em poso a tocar el piano a les tres del matí, si tindran pebrots de venir a dir-me que no deixo dormir als veïns.
Perquè un altre sensació que tinc és que amb segons quins sorolls s'és més condescendent que amb altres.
I que consti que no em queixo de la fira, eh? Quan vam comprar el pis ja sabíem que tindríem la fira davant. Em queixo que any rera any, els firaires desmuntin per la nit sense cap respecte ni consideració cap els que l'endemà hem de treballar. I que cada any avisi a la policia i no facin res. Sembla que com que ells han d'estar de guàrdia tota la nit, els sigui igual que els altres no descansem.

dissabte, 23 de maig del 2009

El iaio del gos

No sabem com es diu, a casa sempre li hem dit "el iaio del gos". És un senyor al qual li calculo uns 75 anys, que es passeja pel parc amb un gos barreja de pastor alemany, segur que tots els nens que van a escola i travessen el parc a quarts de 9 del matí el coneixen.
Des de que els nens anaven en cotxet ell sempre havia estat molt amable amb ells. Va començar simplement somrient-los, després amb frases curtes i ara ja el coneixen i li expliquen les seves coses. És un d'aquells personatges, a totes les ciutats n'hi ha, que associes amb un paisatge, que sembla que sempre hi siguin, que l'ajuntament els hi posi allà, com els semàfors i els arbres. El iaio del gos sempre diu bon dia i somriu i si ens veu que no té pressa s'atura a preguntar pels nens o a parlar del temps.
Sempre l'he vist sol, sempre amb el seu gos.
Un dia fa poc me'l vaig trobar i anava sola. Ell em va aturar, i es va posar a parlar amb mi com si fóssim molt coneguts. Em va fer dos petons i em va agafar la mà mentre parlàvem. A mi em va incomodar una mica aquella proximitat física, però no vaig gosar dir res perquè no se si jo era el primer contacte físic del dia. I jo que sóc tan petonera i abraçadora, vaig pensar que potser aquell senyor necessitava tenir la mà d'algú agafada durant una estoneta.
Avui me l'he tornat a trobar, i per primer cop en sis anys l'he vist sense el seu company fidel. Ell s'ha aturat, m'ha tornat a fer dos petons, i m'ha preguntat pels nens.
Jo li he preguntat pel gos. I m'ha dit que el té malalt. Veia que intentava somriure però tenia una tensió molt amarga en la veu.
Diu que espera que es recuperi, que ja té tretze anys, però que espera que es recuperi i poder tornar a passejar-lo.
A mi m'ha fet molta pena, he recordat en Chispa, el gos petaner que va acompanyar els meus avis tants anys i que els va fer tanta companyia.
Els meus avis tenien tota la família al costat, però aquell gos lleig i nerviós els va fer molta companyia, també. És mes, estic convençuda que els va donar salut, perquè els obligava a sortir a caminar cada dia i això els va allargar la vida.
Espero que el iaio del gos tingui família. No m'atreveixo a preguntar.

divendres, 22 de maig del 2009

l'anunci que fa por

Suposo que els senyors d'Esquerra Republicana no sabien que a Mataró a la funerària se'n diu "ca'n Junqueres", però potser algú els hauria hagut d'avisar que aquí el seu anunci de la campanya electoral s'entén diferent dels que ells pretenen.
Doncs això: avui passejant per la Riera m'he esglaiat en veure anunciat:
Junqueres: propera estació.

dilluns, 18 de maig del 2009

Benedetti, in memoriam

Fa deu dies us en parlava. Ara ha mort, i em queda com una buidor, aquell silenci sord que ens queda quan se'ns moren els poetes, aquesta pena difusa, el sentiment que la vida continua però els poetes se'ns moren i caldrà tirar endavant sense la seva veu clarivident.
Vull acomiadar-me d'ell amb el seu parenostre. Segurament no és el seu millor poema, però és el primer que em va arribar d'ell, i el primer poema, com el primer amor o el primer gat, no s'oblida mai.

Padre nuestro que estás en los cielos,
con las golondrinas y con los misiles,
quiero que vuelvas antes de que olvides
cómo se llega al sur de Río Grande.

Padre nuestro que estás en el exilio,
casi nunca te acuerdas de los míos;
de todos modos, dondequiera que estés,
santificado sea tu nombre,
no quienes santifican en tu nombre
cerrando un ojo para no ver las uñas sucias de la miseria.

En junio de mil nueve setenta y cinco
ya no sirve pedirte "venga a nos el tu reino",
porque tu reino también está aquí abajo,
metido en los rencores y en el miedo,
en las vacilaciones y en la mugre,
en la desilusión y en la modorra,
en este ansia de verte pese a todo.
Cuando hablaste del rico, la aguja y el camello
y te votamos todos, por unanimidad, para la gloria,
también alzó la mano el indio silencioso
que te respetaba pero se resistía a pensar "hágase tu voluntad".

Sin embargo, una vez, cada tanto,
tu voluntad se mezcla con la mía;
la domina, la enciende, la duplica,
más arduo es conocer cuál es mi voluntad
cuando creo de veras lo que digo creer,
así en tu omnipresencia como en mi soledad,
así en la tierra como en el cielo,
siempre estaré más segura de la tierra que piso
que del cielo intratable que me ignora.

Pero, ¿quién sabe?, no voy a decidir
que tu poder se haga o se deshaga.
Tu voluntad igual se está haciendo en el viento,
en el Ande de nieve,
en el pájaro que fecunda a su pájara,
en los cancilleres que murmuran "Yes, sir",
en cada mano que se convierte en puño.
Claro, no estoy segura si me gusta el estilo
que tu voluntad elige para hacerse;
lo digo con irreverencia y gratitud,
dos emblemas que pronto serán la misma cosa.

Lo digo, sobre todo, pensando en el pan nuestro de cada día
y de cada pedacito de día.
Ayer nos lo quitaste, dánosle hoy.
O al menos el derecho de darnos nuestro pan,
no sólo el que era símbolo de algo,
sino el de miga y cáscara,
el pan nuestro.

Y ya que nos quedan pocas esperanzas y deudas
perdónanos, si puedes, nuestras deudas,
pero no nos perdones la esperanza;
no nos perdones nunca nuestros créditos.
A más tardar mañana saldremos a cobrar a los fallutos,
tangibles y sonrientes forajidos.
A los que tienen garras para el arpa.

Poco importa que nuestros acreedores perdonen
así como nosotros, una vez, por error,
perdonamos a nuestros deudores.
Todavía nos deben como un siglo de insomnios y garrote,
como tres mil kilómetros de injurias,
como veinte medallas a Somoza,
como una sola Guatemala muerta.

Y no nos dejes caer en la tentación
de olvidar o vender este pasado,
o arrendar una sola hectárea de su olvido,
ahora que es la hora de saber quiénes somos
y han de cruzar el río el dólar y su amor contra-reembolso
arráncanos del alma el último mendigo
y líbranos de todo mal de conciencia.

Amén.

dimecres, 13 de maig del 2009

Sindrome d'Stendhal

Ahir pel matí duia els nens a escola i em vaig trobar unes obres, i els nens es barallaven i a mi estava a punt de donar un atac. La veritat és que aquests dies vaig més atabalada del que és costum en mi, (que ja és dir) perquè se m'ha ajuntat el fi de curs amb problemes de salut propis i de gent propera i alguns dies estic a punt de petar.
Ahir doncs, anava en un cotxe amb els dos nens discutint, anava justa de temps, estava nerviosa, cansada, i m'esperava un dia duríssim.
I vaig encendre la ràdio (per escoltar les notícies, a veure si m'enervava més del que estava) però va resultar que hi havia un CD i va començar a sonar això: l'"et incarnatus est" de la gran missa en Do menor de Mozart.
I em va passar tot. Vaig tenir una mena d'embriagament, davant tanta bellesa, i la llum del matí va entrar a la meva ànima, i com que darrerament estic tan emotiva, se'm va fer un nus a la gola, però de joia, d'agraïment de poder tenir aquesta música.
Us la deixo en una versió amb instruments originals, m'agrada més.
Realment canvia el dia començar amb això.

divendres, 8 de maig del 2009

Mario Benedetti

Al blog del Martí Rosselló he trobat aquest vídeo. M'agrada molt Benedetti. Com diu el Martí, les imatges són una mica lamentables, però m'agrada molt aquest poema. I a diferència del que diu el Martí, jo coincideixo bastant amb el text.

dijous, 7 de maig del 2009

El Barça

Només són onze milionaris en calça curta donant puntades de peu a una pilota. No em representen, ni a mi, ni al meu país.
Avui, però, tothom en parlava. I servidora no deixa de sentir-se una mica marciana.
És com si fos atea i intentés creure sense poder-ne, doncs el mateix amb el Barça: jo intento sentir alguna cosa, emocionar-me, però no puc. Dec ser frígida del Barça.
Es clar que me n'alegro, perquè molta gent que estimo és culé (els meus fills són socis des del dia que van néixer) i m'agrada que la gent que estimo estigui contenta, i avui tothom estava radiant, però com massa: no es parlava d'altra cosa.
I si, hi ha altres coses, sabeu?
Una pregunteta capciosa: si ahir s'hagués descobert la vacuna de la Sida, o s'hagués resolt el tema de Gaza, o haguessin trobat el remei per no dependre tant de les energies fòssils, hauria sortit tanta gent al carrer?
No estem perdent una mica els papers?
Val la pena que la felicitat de tanta gent depengui de que una pilota entri a una xarxa?
Què canvia substancialment a la nostra vida si ahir l'Iniesta no hagués fet el gol?
Tan important és que guanyi el Barça?

Postdata:
El dia següent de que el Barça guanyés la copa del Rei, la mestra de permanències de l'escola progressista i laica on van els meus fills, els va fer cantar a tots l'himne del Barça. Em pregunto què hauria passat si els hagués fet passar el rosari, o simplement els hagués fet fer una petita pregària per agrair el nou dia que començava.

dimarts, 5 de maig del 2009

Dir a la gent que te l'estimes

A mi mai m'ha costat dir a la gent que l'estimo, i mai me n'he estat. Alguna vegada ha provocat algun malentès, però cada vegada em passa menys, potser perquè cada vegada vigilo més amb les meves proves d'afecte. Però si que dic a la gent que l'estimo, i ofereixo sempre que em surt l'oportunitat, a vegades a gent que amb prou feines conec, la meva disponibilitat. I quan estic bé amb la gent, em dono el gust d'expressar-ho, de dir que estic bé, que m'agrada estar allà.
Darrerament rebo un munt de missatges al correu de gent que amb prou feines conec, o amb la qual tampoc m'uneix una relació tan estreta, amb fotos més o menys maques, missatges més o menys encertats, filosòfico-lights, i amb un missatge final que normalment diu alguna cosa com "si t'envio això és perquè t'estimo, envia aquest missatge a tots els que estimes, inclòs a mi si és el cas..."
Curiosament la gent que m'estima més profundament no me n'envia, d'aquests, potser perquè ja saben quin és el meu estil.
Per més que m'agradi el missatge que m'envien, si al final demana ser re-enviat no el re-envio. No m'agrada participar en els missatges en cadena, ni que la meva adreça de correu aparegui a un missatge new-age enviat cinquanta mil vegades.
A més, puc dir que a mi no m'han calgut mai missatges amb flors amb colors molt saturats i versions d'àries de Bach amb sintetitzador per dir a la gent que l'estimo.
Potser si que la nostra societat necessita noves maneres de mostrar afecte i aquesta és una com qualsevol altra, potser si que anem cap aquí, però ahir em vaig trobar una persona que figura en el meu facebook com amiga i no ens vam saludar, i em va fer sentir malament. Sembla que avui en dia a qualsevol cosa en diuen amistat, però jo sóc més aviat de la vella escola.
La meva àvia potser mai va dir als seus veïns "t'estimo", però sempre que hi havia algun malalt portava una tassa de brou, i quan algú moria anava a ajudar a preparar el mort, i guardava els fills de les veïnes que treballaven al camp i estava realment immersa en una veritable xarxa de relacions intenses.
No se, perdoneu-me si alguna vegada m'heu enviat un missatge d'aquest tipus i heu esperat una resposta que no us ha arribat, però espero haver estat capaç d'expressar afecte d'altres maneres.

dimarts, 28 d’abril del 2009

La melmelada

La pinya havia sortit molt dolenta, però em sabia greu llençar-la. O sigui que per primera vegada en la meva vida, vaig fer melmelada. La cosa és que vaig haver d'afegir més pinya i un munt de sucre, al capdavall és com trobar-se un botó i fer-se un trajo per aprofitar el botó, però bé.
La veritat és que m'ha sortit una melmelada apoteòsica.
Després, amb aquesta malaltia que sembla que tinc que de tot en faig metàfora, vaig pensar que és ben bé així.
Que quan alguna cosa ens surt agre, si sabem cuinar-la i amorosir-la, en solem treure profit. No parlo de conformitat, (això hauria estat menjar la pinya amb el cap cot) sinó de treure coses realment bones de les adversitats. Això si, cal cuinar i treballar-s'ho. Com tot a la vida

dilluns, 27 d’abril del 2009

Per somriure una mica

M'han enviat aquest video, i m'ha fet molta gràcia.
Està subtitulat en anglès, però tinc la impressió que encara que no entengueu anglès i encara que no hagueu tocat mai en orquestra us farà gràcia.

dimecres, 22 d’abril del 2009

La madre Roser

No va aconseguir mai que aprengués a dibuixar. En aquella època en la qual els alumnes suspeníem, el dibuix fou una creu per a mi. Estic convençuda que el que Deu m'ha donat de més en la música, m'ho ha tret del dibuix. La madre Roser bé que ho va intentar, pobreta.
La madre Roser era la profe de dibuix. Ahir vam saber que ha mort. Ha donat el seu cos a la ciència, quina actitud tan despresa i generosa, no?
Avui en dia que a les monges moltes vegades se les mira en plan paternalista ("una monjita") vull recordar aquestes dones valentes i generoses que han donat la seva vida als altres.
Vaig saber massa tard que la madre Honorata havia mort, i suposo que encomanant a Deu la madre Roser li encomano també aquelles monges que em van acompanyar tants anys.
Descansi en pau.

(La Sandra Donadeu, la madre Roser i jo mateixa el novembre de 2008)