Bonica lluna

He sortit fora al balcó. La lluna m'enamora. Mig amagada darrera els núvols, es reflexa en el mar en calma. Jo la miro. Que maca que estàs avui, li dic, com si pogués sentir-me o l'importés una mica el que penso d'ella.
Després penso que de fet, no és la lluna que està maca. Ella està igual, però em guaita des d'una cortina de núvols trencats i em captiva amb els jocs de llum que fa al cel, i sobre el mar.

Potser amb la nostra vida passa igual. El que la fa irrepetible, preciosa, són els núvols, els problemes que ens tapen, i la nostra capacitat de brillar per sobre de les dificultats que ens entelen.

Em volien fer fora

Normalment no vaig a la platja en cap de setmana, hi ha massa gent. Però avui amb les ones era impossible banyar-se a les roques, i amb la calor que feia no s’hi podia estar, o sigui que he anat a la platja, jo sola, amb els nens. 

La platja, com no, estava estibada de gent. He caminat una bona estona i finalment he trobat un lloc, a uns dos metres d’una de les ombrel·les dels xiringuitos. M’hi he posat i del no res ha sortit una italiana, cridant com una energúmena, exigint-me que me n’anés del seu lloc, que ella havia pagat. Jo m’he retirat una mica, però ella ha continuat cridant. Finalment li he dit que la platja era de tots, m’he estirat i l’he ignorat. 

Quan he anat a banyar-me ella ha aprofitat per posar la seva tumbona sobre la meva tovallola. Quan he tornat de l’aigua he hagut de tornar-me a fer lloc, i ella tenia reforços: una altra italiana que m’ha cridat també. 

El seu argument era que elles havien pagat per estar a aquell lloc. Jo, però, ni estava sota la seva ombrel·la ni a la seva hamaca: només a uns dos metres (en una platja, repeteixo, atiborrada)

Elles em cridaven en italià, em tiraven sorra, jo només els deia que jo he pagat els meus impostos i tinc dret a estar a la meva platja. Els meus fills al·lucinaven, jo em mantenia ferma, elles ho han donat per impossible i se n'han anat.

Al cap d’una estona ha vingut el senyor de les hamaques, que m’ha dit que me n’havia d’anar. Jo li he dit que marxaria quan em mostrés la llei que diu que no puc asseure’m allà. Ell m’ha dit que la llei no la tenia impresa, però que si no marxava cridaria a la policia. Jo l’he convidat a cridar-la, i li he dit que conec la llei de costes i se que no em poden impedir estar allà, i que ningú em mouria d’allà, que al cap de mitja hora me n’aniria. 

Mentre, la italiana, que també havia fet fora a dues adolescents que no han volgut lluitar pels seus drets, (i que també estaven a més de dos metres d’ella) se n’ha anat a banyar. 

I allà estava jo, sola, amb els nens entusiasmats preguntant-me si se m’endurien emmanillada, jo amb un mal de ventre brutal, i preguntant-me perquè sempre em passen aquestes coses quan vaig sola. 

Al cap d’una estona, quan era hora de marxar, m’he adreçat a un senyor que semblava anar amb elles. En anglès, m’ha dit que era la seva dona. Li he dit que me n’havia d’anar perquè ja era tard, que no m’havien fet fora, i que li digués a la seva senyora que si m’hagués demanat una mica amablement que no em posés allà me n’hauria anat. Que ha d’aprendre amabilitat. 

Me n’he anat, i encara em tremolen les cames. 

Després he pensat altres coses que li podria dir. Sempre passa igual. 

Ja a ca nostra, mentre em dutxava amb aigua dolça i intentava endolcir el meu ànim, em preguntava, què passarà si arriben a construir la salvatjada de l’hotel a Sa Ràpita (us imagineu, mil persones més a la platja, cada dia?)

I també pensava que aquest és el perill dels mallorquins: que ens acabem creient que com que els turistes han pagat, tenen dret a fer-nos fora.

Desclavant l'àncora

Aquests dies d’estiu he estat pensant en escriure un post sobre el que he après navegant, que és molt. Ahir, però, va passar una cosa que penso que mereix un post per si sola. 

Vam anar a sopar en barca a una platja solitària. Una de les poques que queden a Mallorca. Vam arribar sobre les vuit del vespre, vam tirar l’àncora i ens vam llençar a l’aigua. Poc a poc el sol agònic es capbussà en el mar donant pas a una nit tota esquitxada d’estrelles. Nosaltres nedàvem encara quan la nit s‘obria pas. No hi havia lluna. Com que és un lloc que no està urbanitzat, l’única llum que hi havia era la de les barques que quedaven, que poc a poc anaven encenent les llums de fondeig.

Vam pujar a la barca quan el cos ja estava enredat de fred. Vam sopar amb llumetes d’espelma i una petita làmpada que penjava d’una corda. Va ser un moment molt agradable, d’aquells que saps que recordaràs tot l’hivern. Després de la xafogor insuportable del dia, amb el bany i l’oratge de la nit, teníem fred, i ens vam haver d’abrigar. Jo anava amb pantalons llargs i suadora!

Ja a quarts de dotze, després d’un munt de rialles, vam decidir tornar a casa, teníem una bona tirada fins al port. 

Vam intentar desclavar l’àncora. I no podíem, de cap de les maneres. Ho vam intentar tres persones diferents, mentre la quarta feia anar el timó per intentar enganyar la cadena i desclavar-la. No hi havia forma. 

El més fàcil era tallar la corda i llençar l’àncora. Al fons del mar hi ha un munt d’àncores clavades. Però a mi se’m va posar entre cella i cella recuperar-la. 

O sigui que em vaig treure la roba i vaig respirar fons. Els meus amics apuntaven amb la làmpada a l’aigua negra, però la llum era tènue i semblava que rebotés en el mirall de l’aigua.

Jo sabia que tenia només una oportunitat d’arribar a l’àncora, perquè estava clavada molt profunda i necessitaria l’inèrcia de llençar-me de cap per arribar tan a fons. 

Dit i fet. 

Primera sorpresa: l’aigua, que des de la barca era negra i gairebé amenaçant, un cop a dintre ve resultar ser tèbia, i, no us ho creureu, sota l’aigua s’hi veia millor que des de dalt la barca. Com si el mar hagués guardat una mica de la claror de la tarda i la tingués reclosa.

Vaig agafar-me a la cadena i ràpidament la vaig seguir. Això que us explico va durar poc menys d’un minut, però en aquell moment, com si el temps fos elàstic, diria que fins i tot vaig poder veure els peixos despistats, les algues que dansaven amb les ones, i sobretot, la roca on estàvem enganxats. 

Quan arribar a l’àncora vaig entendre que, de la manera que estava enganxada, era impossible treure-la si no era de la manera que ho vaig fer jo.

Va ser més qüestió de manya de que força: la vaig desclavar i la vaig posar sobre la roca. Després vaig pujar assaborint la velocitat de les bombolles d’aigua relliscant sobre el meu cos. 

Un cop ja de tornada, un altre cop vestida, encara amb el cabell moll, a la proa de la barca, amb casiopea mirant-me indiferent, vaig estar pensant en tot això.

En les coses que em lastren. Les àncores que no em permeten avançar. Les pors, les idees preconcebudes que no em permeten ser feliç. 

Quants cops intento deslliurar-me’n des de dalt la barca. Estirant amb força. Em fa por llençar-me a l’aigua, quan és l’única manera de sortir-me’n.

L’única manera de deslligar-me del que m’impedeix avançar és aquesta: Llençar-m’hi de cap, vencent la por, decididament. Arribant a fons. 

Qui sap, per ventura quan em llenci, descobriré, com vaig fer ahir, que l’aigua que des de la superfície era negra, de dins és acollidora, plena de vida, càlida i vibrant. Potser resultarà que no és tan difícil com em pensava. Potser, un cop ja navegant, veuré que m’ha agradat capbussar-me en la nit. 

Per què escric?

Per què escrius?

M’ho va preguntar la Teresa, a principis d’estiu. Mai m’havia plantejat per què escriure, com tampoc em plantejo per què respirar o per què anar a fer esport. Escric, simplement. 

Vaig anar a la resposta fàcil: qui no té feines, el gat pentina. És ben cert que amb la feinada que tinc, embarcar-me amb el blog, amb la novel·la i amb les col·laboracions que puntualment faig a algunes publicacions, sembla una mica de bojos. 

Per què escric?

Aquest estiu hem anat de creuer pel Mediterrani. Ha estat una setmana molt intensa, ja aniré penjant entrades al blog. 

Un dels motius del viatge era poder visitar, finalment, Pompeya. 

Quan vaig ser-hi vaig sentir un pessigolleig especial. M’emocionava trepitjar les mateixes pedres que segles enllà trepitjaren altres peus tan llunyans i tan propers a la vegada. 

I allà, entre carrers mil·lenaris i temps congelat, vaig entendre per què escric. 

Escric per no morir. Perquè d’alguna manera, el que jo sóc passi als altres. 

Escric la novel·la per salvar de la mort als seus protagonistes.

Construeixo la meva Pompeya particular. Un moment en el què la història s’aturi, i puguem palpitar amb les vides anònimes dels que ens van precedir. 

Escric per guaitar al passat, per entendre el meu present. Escric amb l’esperança que el futur em contempli. 

La Presentació del llibre a Campos

Ahir vam presentar el llibre “Super-vivències quotidianes” a Campos. Va ser molt i molt emocionant per a mi. Moltes gràcies als que hi vau ser, a l’Obra Cultural Balear que ho va organitzar, a don Francesc Munar que va fer una presentació tan entusiasta. 

Quan duia uns quants llibres signats, vaig veure amb espant que n’hi havia un que el cos del llibre no era el meu, o sia, la coberta s’hi corresponia, però el contingut era el d’un altre llibre.

Vam trobar-ne uns quants que tenien aquest problema, però ara pateixo que alguns haguéssiu comprat el llibre i ara tingueu, enlloc de “Super-vivències quotidianes”, “Esposos i esposes sants”.

Si és aquest el cas, si us plau, poseu-vos en contacte amb mi (podeu deixar un missatge al blog) o amb l’Obra Cultural Balear de Campos, per tal d’esmenar el problema. 

Mil excuses per la incomoditat. 

Presentació del llibre a Mallorca

Després d'aquests dies en què he estat absolutament desconectada (ja us explicaré què he fet en propers posts), torno a escriure per convocar-vos a la presentació de “Super-vivències quotidianes” a Mallorca.

Serà a Campos, i ho organitza l'Obra Cultural Balear.

Així doncs, lectors que em seguiu des de Mallorca (que no sou pocs!) m'agradaria molt veure-us i poder-vos agrair la vostra fidelitat, el proper dilluns dia 13, a les 21,30 al centre cultural polivalent (antic convent de Franciscanes)

Presentarà el llibre Francesc Munar, rector de Campos, i jo mateixa. 

Us hi espero!

Vídeo simpàtic

Jo també havia fet coses d'aquestes quan era estudiant, però no ho enregistràvem ni ho penjàvem a internet. Per això se que segur que s'ho van passar d'allò més bé assajant.