dilluns, 26 de març del 2018

Diumenge de Rams



Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l'autoritarisme xipollejant en el ressentiment.
Setmana Santa de debò, doncs:
la dels poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l'odi i que omplen les presons,
que volen l'exclusiva del banc i de la taula, pròdigues en cops, eixorques en solucions.
Setmana Santa de debò, doncs:
no la d'ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons:
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant....Setmana Santa fins al fons.

David Jou Mirabent. 2018


dimecres, 21 de març del 2018

Somniar llibertat

He somniat que Jordi Cuixart s'escapava. He somniat l'alegria de saber que era lliure, ni que fos fugint com si hagués fet res mal fet. Pesava més l'alegria de saber que podia abraçar el seu fill petit que la humiliació de saber que havia hagut de ser d'estranquis, i diria que ha estat un bon somni... fins que m'he despert, a una hora intempestiva de la nit. En el moment incert en el que he obert els ulls i he vist, primer incrèdula, que no, que encara està empresonat, m'he sentit tan i tan trista que el cor m'ha començat a bategar d'una manera que el sentia a les orelles. 
Després he recordat aquesta entrada, que vaig dedicar a Íngrid Betancourt, fa gairebé deu anys. En aquells moments el seu alliberament era un somni, també.
Com durant un temps fou un somni que caigués el mur de Berlin, que Mandela fos alliberat, o Pinochet jutjat. O que a Estats Units hi hagués un president negre.
Sé que és trist, però intento no caure en la desesperança. I confiar en que sí, que cauran els murs. Que Jordi Cuixart (i tots els altres!) serà lliure, i que no serà d'estranquis, i que algun dia, no molt llunyà, recordarem les nits en blanc i sospirarem perquè seran, ja, un malson. Que els que ara prevariquen seran jutjats, i no els desitjo cap venjança, simplement justícia. Que algun dia es respectarà el que els catalans hem votat. Que algun dia, potser, recuperaré aquesta entrada i diré mira, en una nit de desesperança vaig confiar en que serien lliures, i malgrat semblava impossible, vaig confiar en que ho veuríem.
Normalment quan tinc malsons intento continuar dormint. Aquesta nit, però, no ho he volgut fer. D'una banda, per donar-ne testimoni. D'altra, per solidaritat amb els que porten tants nits sense dormir amb els que estimen. 

dimarts, 13 de març del 2018

El cigró

pels que no sabeu anglès, tenim una princeseta intentant dormir.
 Ha posat capes i capes de matalassos amb negacions,
 per tapar el cigronet de la veritat.
Del blog de la Sarah Andersen, que us recomano calorosament, trec aquesta fantàstica pàgina. 
Què és el que no voleu acceptar? Sota quines capes de comoditat ens amaguem, neguem el que som o el que ens agrada, o el que no volem ser i ens sentim obligats a ser?
Quantes nits d'insomni, afegint més matalassos sobre el cigró dur de la veritat? Però anem ajornant l'acceptació. Pensem que ens serà menys dolorós tapar que enfrontar-nos al que no volem.
El cos ens avisa: aquesta tristor opaca, a vegades imperceptible, que ens mossega a la mínima que ens despistem. Aquesta contractura muscular que no hi ha manera. Aquesta sensació vaga de viure una vida que no és del tot teva.
Mentre, continuem amb les excuses. Que ja és massa tard, o que encara és massa d'hora, que no sóc capaç, que no vull que els que estimo es decepcionin, que tinc unes obligacions.
Però el cigró, impertinent, continua allà sota. I nosaltres afegim més matalassos.