Les benaurances

Me l'han enviat, i no puc evitar compartir-ho amb vosaltres:

L'home de la plaça.

A Mataró hi ha una plaçoleta molt petita, cèntrica però bastant a recer de mirades, en la qual hi ha sempre, a totes hores, cada dia, un senyor assegut sempre al mateix banc. Li calculo uns cinquanta anys, és difícil de dir. No va mal vestit, tampoc va brut. He passat per allà en diferents hores i dies, i només el vaig trobar a faltar un dia feiner al matí.
No entenc què hi fa, amb una bossa d'esport al costat, sol. No parla amb ningú. No mira enlloc en concret. No es relaciona, ni desvarieja parlant en veu alta com molts fan, ni dorm. Fuma alguna cigarreta, sense fer cara de desgraciat, sense llençar les burilles a terra. Algun cop l'he vist amb una llauna de cervesa però mai begut.
Sembla que sigui part de la decoració del lloc, de fet ni incomoda als pocs nens que hi juguen.
I a mi, que com sabeu m'agrada inventar històries, cada dia que hi passo, penso en què porta a un home a seure en un banc a veure passar les hores d'aquella manera. No fa cara d'indigent. Sembla que esperi algú que no acabi d'arribar, com una Penèlope en versió masculina.
Alguna vegada penso si visita fidelment el lloc on un dia fou feliç. O si fa creure a la família que està treballant, i hi passa les hores esperant el moment de tornar. Podria haver fet una juguesca amb els amics.
Potser la plaça està en un camí que fa la persona de la qual està enamorat, i espera simplement per veure-la passar, sense gosar dir-li res.
Podria ser un extra terrestre que va quedar oblidat en una expedició i al qual han de venir a buscar un segle d'aquests.
Potser no té casa, i espera que es faci l'hora d'anar a dormir a un alberg que hi ha a prop.
M'agradaria preguntar-li-ho, i he de confessar que he estat a punt de dir de quin lloc parlo, per si algú el coneix i em pot dir qui és i què hi fa.
Quantes històries perdudes ens guaiten des dels racons de les nostres ciutats.

Dues d'ahir.

Una de les coses que més em fascinen dels nens, és aquesta simplicitat, aquesta innocència, aquesta alegria amb el que ho reben tot.
Ahir en Mateu me'n va fer dues que em sembla que recordaré sempre:
Pel matí va anar a fer un partit de bàsquet. Pobre infant meu, ha heretat la meva gràcia per les pilotes, però està entusiasmat amb el seu equip. A més, l'entrenador és un noi que, per sobre de la victòria, potencia l'educació i l'esportivitat dels nanos, i això es nota: té un grup cohesionat, i tothom juga, encara que n'hi ha de més bons i de menys bons.
Ahir en Mateu va tocar la pilota més o menys tres vegades en tot el partit. Jo patia perquè ell les veia passar, se li escapaven, queia... (realment és ben fill meu) El seu equip, però, va guanyar, i ell sortia pletòric. Quan em va veure, va obrir els ulls com plats i em va dir "mama! Has vist com he defensat?"
I jo em vaig posar molt contenta, perquè realment ell s'ho creu, això de que lo important és participar, i el treball d'equip.

L'altra feta d'ahir em va fer molta gràcia. Pel centre de Mataró ens vam trobar una parada d'un partit polític que repartia globus pels nens. En Mateu anava tot cofoi (com és, que els agraden tant els globus als nens?) amb el globus amb el logo del partit. Uns quants centenars de metres més enllà, ens vam tornar a trobar una paradeta d'un altre partit polític, i en Mateu allà que se n'hi envà...
...per tornar al cap de dos minuts, tot satisfet, i amb un somriure d'orella a orella, dient-me:
- Mama! Mira quin negoci que he fet! M'han canviat aquell globus per quatre d'aquests altres!!!

Córrer

No sabria dir-vos en què penso quan corro. De fet, em sembla que és l'únic moment del dia en el qual em permeto no pensar, només avançar.
Això de córrer és realment addictiu. Poc a poc hi vas entrant. El primer dia amb vint minuts treus el fetge per la boca, però gairebé sense adonar-te'n fas una hora i encara et quedes amb ganes. Hi ha un moment que sembla que et mors, però si aconsegueixes superar-lo, tens la sensació que podries anar a la lluna i tornar.
M'agrada córrer. Solc fer-ho a primera hora del matí, abans de treballar, i els dies que ho faig tot em va molt millor. Curiosament, em llevo molt abans que els altres dies, però estic més desperta, més energètica. Quan començo les classes, he vist sortir el sol, he fet estiraments, he escoltat música, i durant un temps, no he estat mama, ni profe, ni tan sols la Maria: només una respiració, un ritme, un avançar. Córrer i res més.
No sempre va ser així. Quan vaig començar a córrer, anava amb un bon amic, que a força de Kilòmetres i confidències va esdevenir un gran amic. Després el vent de la vida se'l va emportar ben lluny, i no he trobat encara ningú més amb qui compartir aquests moments.
Aquests dies estic lesionada i no puc córrer, i la veritat és que ho trobo a faltar.
Potser altres disciplines, la meditació zen, per exemple, arriben al mateix lloc per una altra banda: Jo córro, altres s'aturen, la qüestió, suposo és tenir algun moment en el qual puguem desconnectar, per connectar-nos millor.

Prou

A vegades el nostre cos diu prou. Ens demana que ens aturem.
Ho pot fer de varies maneres, una estrabada muscular, una grip, el que sigui.
Cal escoltar-lo. I fer bondat.
I sobretot, no caure en l'error de "ja-que-estic-a-casa...."(netejaré els armaris, endreçaré la cuina, etc.)
Perquè el que demana el cos és mimitus, seure al sofà, amb la manta i el gat ronronejant, i veure passar la vida per la finestra i entendre que no som imprescindibles, i que el món no s'enfonsa encara que nosaltres no estiguem a totes, i que els altres són capaços de sortir-se'n sense que hi estiguem a sobre.
El que demana el cos és que dormim. I que mengem amb calma. Infusions, coses calentes, coses dolces...
I que descansem. Que la vida continua, i nosaltres només tenim un cos.

Nou blog

He obert un nou blog, que vull portar paral·lelament a aquest.
En principi la meva intenció és penjar una poesia o una audició cada dia. Tot serà que quan el curs vagi fort m'enneuri i no pugui complir.
El nom del blog és cursi, ho sento. Són els noms de les muses de la poesia lírica i la música: Erato i Euterpe
Aquí teniu l'enllaç:
http://eratoieuterpe.blogspot.com/
Apa. Qui no te feina, el gat pentina!

D'homes i de dones

Aquests dos videos haurien de ser d'obligada visió en els cursets prematrimonials.
Salvarien molts matrimonis!

Primera part:


Segona part:



(Després d'unes quantes entrades "espesses", necessito una mica d'humor!)

No te salves

Els sentiments

Què fer amb aquests sentiments que no toca tenir?
Cada u fa el que pot. Tampoc és que jo en sàpiga molt, però a poc a poc n'he après.
Si els sentiments cabalosos pretenen passar per la nostra vida, podem intentar construir una presa, un gran mur que aturi la riuada violenta que sen's vol emportar. Potser funciona, hi ha un munt de gent amb grans traumes amagats que va fent.
La veritat, jo dubto que això sigui efectiu, penso que tard o d'hora vessa i acaba fent més mal. A més crec que viure sense respectar (atenció, dic respectar, no pas obeir) els nostres sentiments és poc intel·ligent. Moltes vegades la gent que construeix aquests murs, pretesament infranquejables, ho fan per protegir-se a ells mateixos, o a l'estabilitat que els sentiments que no toquen fan trontollar.
Altra gent decideix llençar-s'hi de cap, sense pensar. Aquests,tots en coneixem, yonquies de l'emotivitat, que troben l'amor de la seva vida cada dos anys i canvien de vocació com de camisa. Incapaços de mantenir cap compromís que no els doni un subidon d'adrenalina constant. Aquesta gent és molt perillosa. Almenys els que intenten contenir els seus sentiments, molt sovint ho fan per protegir a altra gent, i si bé fan mal als altres, ells són els primers perjudicats. En canvi, aquests que es llencen al corrent sense mirar el que deixen enrera solen ser egoistes i superficials.
Però més superficial encara és pretendre no tenir sentiments que no toquen. Ens passa a tots.
Cada u fa la seva batalla particular. Per ara, penso que el millor és acceptar aquests sentiments. Ni contenir-los ni deixar que ens poseeixin. Deixar passar la crescuda, sense capbussar-s'hi.
Perquè no podem nedar contra corrent, ni contenir la riuada. Deixem-la passar.

Els parèntesis

Sempre he pensat que els budistes s'ho munten molt bé. Això de la reencarnació deu ser molt reconfortant: si en aquesta vida no aconsegueixo acabar la Marató, ja ho faré a la següent.
En canvi nosaltres, els que no hi creiem (la veritat encara que només sigui per estalviar-me una altra adolescència, passo de reencarnar-me) ens trobem que només tenim aquesta vida, i un munt de projectes.
Com ens agradaria poder tenir varies oportunitats.
Si jo pogués viure vàries vides, en una tocaria el violoncel. En una altra seria monja contemplativa, i en alguna estudiaria a l'estranger.
Cadascú de nosaltres ha hagut de fer una tria, i deixar anar coses molt interessants.
Com ens agradaria poder obrir parèntesis. Aturar un moment, o fer un doblete, i continuar amb el que fem però tastant aquella altra vida que no podrà ser.
Deixar la nostra família en Stand-by mentre fem un viatge.
Mantenir la nostra parella però donant-nos el gust de tornar a enamorar-nos.
Aparcar els fills, per poder fer coses interessants sense perdre'ns la seva infantesa.
Deixar la feina per un temps i escriure una novel·la.
El dolent dels parèntesis és que no existeixen. La vida continua, i cada matí triem si volem anar per aquest camí o per un altre.
Voldríem parèntesis, a tots ens ha passat, pensar en el que no vam triar, en les monedes que vam perdre, en totes les coses a les que vam renunciar per ser on som ara. Fa temps ja vaig escriure sobre això, ho podeu llegir clicant aquí: com res que valgui la pena s'aconsegueix sense esforç, sense renúncia.
Aquest missatge va dedicat a algú. Que ha fet una ullada a un possible parèntesi.

Ser feliç

Sempre m'han intrigat els mecanismes de la felicitat. Conec gent que malgrat passar per moments molt durs és capaç de mantenir la serenor i l'optimisme. D'altra banda, tots sabem de gent que s'ofega en un vas d'aigua, potser a nosaltres mateixos ens ha passat algun cop. Quins complicats engranatges a la nostra ment, o a la nostra ànima, fan que un mateix aconteixement el puguem encarar o ens pugui enfonsar? Perquè hi ha moments en que som tan feliços que plorem? Perquè quan estem tan i tan i tan tristos no tenim ni ràbia?
Hi ha moltes raons: penso, per exemple, que tenir una vida espiritual pot ajudar molt, així com tenir salut, i amics, i família, i que la gent que estimes estigui bé.
Penso també que és molt important pensar, però no "menjar-se el coco". I que ser agraïts per tot el que tenim és un gran què.
També he pensat moltes vegades que la felicitat s'hauria de poder encapsular, perquè quan en tenim molta la puguem guardar per moments més durs. Estaria bé, no? tenir potets de felicitat sobrera d'altres moments, per poder-los obrir en dies foscos. Estaria bé que la felicitat encapsulada no caduqués. (potser ja s'ha inventat això, i se'n diuen records...)
Ahir pensava en totes aquestes coses, parlant amb l'A., i avui he vist aquest video i m'ha semblat lluminós.
La felicitat depèn de moltes coses, algunes les podem controlar nosaltres, algunes no.
I com que vivim dos dies, (i un plou i l'altre tens la regla) més val que no ens estalviem cap petita dosi de felicitat. Mai es sap quan ens mancarà, per tant, quan la tinguem, vivim-la intensament.

Recomençar

Dues persones a qui estimo molt estan passant per moments aspres, recomençant una nova vida després d'un temps embarcats en un projecte vital que han vist que no era el que volien.
Sigui després de divuit anys, com el cas d'un, o de només sis mesos, en l'altre cas, tots els trencaments costen. És dur fer-se a la idea que hem d'encaminar noves passes, i que ha de ser possible retrobar la il·lusió.
I fins i tot pensar que hem de tornar a fer-nos vulnerables. Que val la pena.
Tots hem passat per aquests moments. Plorem, creixem, i tirem endavant.
Només puc oferir la meva amistat. No puc estalviar-los cap llàgrima. És el preu de créixer.