dijous, 15 de desembre del 2022

Els danys col·laterals

Fa molts anys vaig tenir un disgust enorme: el Fernando, un nano que havia portat a l'esplai, estava a la presó per un triple assassinat. Us ho vaig explicar aquí i aquí 

Aquella mateixa setmana, a la tele van dir que el famós "violador del casc" havia estat detingut a Barcelona. Un fill de puta menys pel carrer, vaig pensar. Al cap d'unes hores vaig saber qui era aquella persona, i va resultar que el coneixia, i em vaig quedar a quadres

Això del Fernando una mica es podia veure venir (no tan bèstia, però bé, ja apuntava formes quan era un nen), però la persona que havien detingut era un home que jo apreciava i respectava molt, i mai ho hauria pensat.

De la impressió terrible que em va fer, tot plegat, em vaig quedar sense veu.

Suposo que el meu cos es va crispar tant que em va bloquejar. 

O potser em va dir calla. No parlis. No et moguis. Una persona que tu apreciaves és un assassí. L'altre, és un violador. Tens massa mal, has de viure aquest dolor en silenci.

Hi penso molt, en aquell moment tan dur, i en la reacció del meu cos. A vegades la ràbia ens empeny a cridar, quan en realitat el que necessitem per a sanar és interioritzar el dolor, acceptar-lo per a gestionar-lo.

I aquests dies ha passat una altra cosa, que m'hi ha fet tornar. Ara fa poc han detingut un home per abusos sexuals a menors d'edat. En aquest cas és un músic conegut, fins aleshores respectable pare de família, prou famós com perquè TV3 tingui imatges d'arxiu d'ell actuant i les emeti, dient el seu nom, el lloc on viu i on treballava. 

I jo penso, primer de tot, en les seves víctimes, en el dolor que deuen estar passant. 

Però penso també en la seva família, en els seus fills, en la gent que pateix pels pecats de la gent que s'estima. Penso en aquests danys col·laterals en els que potser no parem prou atenció, com si, per una concepció judaica de la vida, trobéssim que també en són responsables. M'explico, o és molt embolicat? Aquest home no només ha fet un mal infinit a les seves víctimes, sinó també a la gent que se l'estimava, que confiava en ell i que el tenia com referent. 

I pensant-hi, en tot això, i desitjant que la justícia actuï, que mai més pugui fer mal, que les víctimes se sentin cuidades i respectades...

Penso, i penso, i penso en la gent que l'estimava a ell. No ho puc evitar. I em pregunto si nosaltres, els de a peu, els que no som policies, ni jutges, ni investigadors ni advocats, si tots nosaltres no podríem callar, enlloc d'opinar, massacrar, escarnir, jutjar sense proves. 

Torno a la reacció que va tenir el meu cos quan vaig saber que dues persones que jo apreciava eren un assassí i un violador. No diuen que el cos és savi? Potser vaig quedar-me muda per poder processar el dolor. Potser tanta ràbia, comprensible, no ens ajuda.

No voldria que això semblés una justificació ni una exculpació, i en cap cas, de cap de les maneres, estic dient que s'hagin de silenciar aquestes situacions. Vull que la justícia treballi, i tant. Però tampoc vull afegir més i més dolor, sobretot a aquestes víctimes col·laterals, i tant soroll mediàtic penso que fa més mal que bé.


(P.d. Els que esteu temptats de dir-me que vaja amistats que tinc, us ho podeu ben estalviar. Gràcies)

dimecres, 14 de desembre del 2022

El blog adormit

Quan vaig començar aquest blog hi penjava, com a mínim, una entrada a la setmana, tot i que molt sovint eren més. 

Escrivia molt, i ho publicava aquí. Era la meva manera de donar-me a conèixer a gent llunyana. Sempre vaig dir que els blogs són la democratització de la publicació:  no necessito intermediaris per arribar als lectors.

Publicant en el blog vaig aprendre moltíssim. A corregir, (quin mal que fa llegir textos del principi!) a deixar reposar les idees abans d'obrir-les, a .... 

Sempre dic que sóc escriptora gràcies a aquest blog, que va ser el meu petit gimnàs, el lloc on vaig entrenar-me abans de sortir a córrer. 

No tot són avantatges, però: en un blog no tinc editor, per tant, els textos no passen un control de qualitat: no tinc un corrector que m'avisi de les faltes, o per exemple, ningú m'avisa si hi ha alguna incorrecció (d'estil, o de to), o si el meu text pot ferir gent, etc. 

Aquesta falta de control, fa que qualsevol pugui penjar els seus textos, i al final, provoca que el que publico quedi enterrat en moltes altres entrades de gent que també està en el seu dret de publicar, i ara!

Ara publico molt menys, al blog. Escric moltíssim, però els meus textos tenen altres maneres d'arribar a la gent. 

Tot i així, no vull tancar aquesta història. Suposo que li tinc una estimació especial. Com el primer gat, o el primer amor, aquest blog és el primer mitjà pel qual vaig tenir lectors més enllà de la meva família.

Molt sovint penso en articles que podria penjar. En tinc alguns de pensats, però el dia a dia se'm menja i em costa trobar el moment. 

Ara em disposo, però, a tornar-hi. Ho intentaré. 

No puc assegurar una entrada setmanal. Però de debò que hi torno.


divendres, 17 de juny del 2022

Aquest estiu, escriu!

 


No trobeu que l'estiu és un moment fantàstic per a deixar anar la creativitat? Per fer, amb tranquilitat, el que durant en el dia a dia no ens dona temps?

Jo també ho trobo. Per això us proposo que m'acompanyeu en aquesta proposta: 

Aquest estiu, escriu!

Durant tot l'estiu, cada dia rebreu una proposta de text. Tindreu un retorn per setmana, i una trobada on-line quinzenal. 

Està pensat per a que sigui un temps per a que vosaltres, al vostre ritme, desperteu la vostra creativitat. L'he preparat amb molta cura i moltes ganes, i estic convençuda que us agradarà.

Us hi animeu? 

Cliqueu aquí per a més informació. 


dissabte, 21 de maig del 2022

Recordant el Miquel Roger.

Què és el paradís?

M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica.  I avui no toca recordar-te, no és cap dia especial, però perquè sí, sense cap raó, avui de sobte, t'he recordat. 

Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, mentre plantejaves una pregunta i ens deixaves discutint entre nosaltres, observant-nos en silenci. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.

Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat ser tan proper als alumnes. 

Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.

Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares, amb els deures fets, estimat professor. Et demanàvem respostes. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem sortit de classe tranquils. Però sortíem amb més i més preguntes, i ens deixaves anar, atemorits, assedegats i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 

Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va crear empremta en nosaltres.

I ara, no sé per què, m'ha donat per recordar-te. 

No és cap aniversari, no toca. 

Simplement, avui t'he recordat. 

I he pensat que els professors com tu sou immortals. 


divendres, 13 de maig del 2022

La bona sort

L'horòscop, que compartim la meva mare i jo, recomanava no viatjar, i quan ho vam veure, ens va fer gràcia. A qui se li acudeix recomanar no viatjar en temps de vacances? Ens n'anàvem cap a Mallorca la meva mare, la meva germana i jo. Teníem els bitllets d'avió per a dimarts 13. Sortíem a les 13 hores, i diria que de la porta 13 (però potser no, perquè d'això fa molts anys)
Quan varem veure les coincidències vam somriure. Quan ens va tocar a la fila 13 de l'avió encara vam riure més. A l'altra banda del passadís, també a la fila 13, una noia portava un transportin amb un preciós gat negre. 
I nosaltres vinga riure. 
Mentre les hostesses feien la seva performance de les sortides d'emergència, vaig obrir el diari: "Greu accident d'un avió de la companyia McDonell Douglas"
Miro la finestreta i veig que...Bingo! l'avió en el que viatjàvem,  també era fabricat a McDonell Douglas!
Bé, ens vam dir les tres, si arribem a Mallorca serà que això de la malastrugança no funciona. 
Vam arribar al cap de mitja hora. A part de que el gat havia vomitat (pobreeet!) tot va anar bé. 
Sempre hi penso, quan algú, en divendres o dimarts tretze, fa un comentari sobre la sort o la mala sort.
Potser és per aquell dia, que no hi crec en la mala sort. O potser perquè he vist un munt de gent culpar a la sort, enlloc de a la procastinació, a la poca preparació o a la mediocritat. 

I sí, és cert, penso que sóc una persona molt afortunada. Just d'haver nascut aquí i ara, puc donar-ne gràcies. Just de tenir salut, i de que en tenen els que estimo. Just d'haver aconseguit publicar tres novel·les. Just de poder dedicar-me al que és la meva vocació, el meu Ikigai. 
Sí, sóc una persona afortunada, és cert. 
O sigui...
Crec en la bona sort. Però no crec en la mala sort. 
(Sóc incoherent?)

(Actualització: Ara veig que ja vaig parlar de la sort, quan vaig fer cinquanta anys. Podeu llegir-ho aquí)
 

dimarts, 19 d’abril del 2022

Signatures de Sant Jordi

 Sí! 

Sembla ser que tindrem Sant Jordi, i que serà normal, després de dos anys de pausa forçada. Ara estem tots els que ens dediquem a les lletres pregant per que dissabte vinent faci bon dia, (que no plogui, sobretot que no plogui!) i puguem treure'ns l'espineta d'aquests darrers Sant Jordi perduts. 

Bé, doncs si voleu tenir l'Estimada Mirta, (o qualsevol dels meus llibres anteriors) signada, podeu venir a saludar-me a aquests llocs:

Dimecres 20: 

Llibreria Doria (Mataró) 18 h. 


Dissabte 23:

Barcelona

16-17: Plataforma per la llengua (Rosselló-Rambla Catalunya)

18-19 Ona (Pau Clarís, 94)

19-20 Punt i Apart (Comte Borrell, 225)



Va, veniu-me a veure!



dijous, 7 d’abril del 2022

Estava malalt, i em vinguéreu a veure

He tingut el pare ingressat uns dies (ja està bé i a casa, gràcies a Deu) i amb tot això de la maleïda covid les visites han estat restringides, tot i que la seva malaltia no hi tenia res a veure.

Al desànim de la malaltia, doncs, el meu pare hi ha hagut d'afegir la solitud, els vespres llarguíssims, estant absolutament ben atès mèdicament però amb una gran manca d'escalf humà, i m'atreveixo a dir, tot i que no sóc metge, que el necessitava gairebé tant com les bosses de sang que li posaven.

I ha vingut a mi, altra vegada, aquesta frase, "estava malalt i em vinguéreu a veure" de l'Evangeli de Marc (podeu llegir-lo aquí)i diria que l'he entès en una altra dimensió.

A veure si em sé explicar.

En l'època de Jesús, i més en el poblucho de mala mort on vivia, suposo que no deurien saber quines malalties eren infeccioses o no. No deuria ser gens fàcil, anar a visitar algú malalt i exposar-te a emmalaltir tu, o contagiar la teva família, posant en risc tantes, tantes coses. Te la podies jugar, i molt, visitant un malalt, i suposo que molts passaven la malaltia sols, per a protegir els seus. M'imagino, afegir a la desesperació de la malaltia, l'ostracisme.


Ara, però, que tenim més eines per controlar les malaties infeccioses * potser pot semblar, quan parlem de "estava malalt i em vinguéreu a veure",  que estem parlant de fer visites de cortesia, i penso que el sentit d'aquesta frase va més enllà. 

Penso que no es referia a anar a una clínica, deixar el cotxe al pàrquing i entrar a fer una visita de cortesia, parlant de quatre foteses asseguts a un sofà. Potser quan Jesús diu "estava malalt, i em vinguéreu a veure", el que volia dir és "t'importava tant, que vas ser capaç de fer-te vulnerable i acompanyar-me en moments durs".

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir acceptar fer-nos vulnerables,  estimar-los, crear-hi llaços encara que sapiguem que podem plorar després (oh, estimada  Txelo !)

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir, simplement, no obrir el mòbil mentre estem amb ells, ni incomodar-nos amb la seva decrepitud, la seva mala estampa, o, en el cas dels avis, les seves llacunes de memòria, o les mil vegades que repeteixen les coses, o seves manietes.

Potser avui, anar a visitar malalts és permetre'ls estar tristos i no obligar-los a fingir optimisme. És deixar-los parlar de les seves pors, de les angoixes, és escoltar, acollir i no imposar una alegria fictícia. 

Potser, avui, fer-nos vulnerables és acostar-nos de debò al dolor dels que pateixen.

Ei, potser...


*(tot i que recordo amb una fiblada de dolor com molts amics van desaparèixer quan al Pere Mariano (també aquí) li van diagnosticar la sida) 

dilluns, 31 de gener del 2022

Estimada Mirta, una entrevista

Tinc aquest blog una mica molt oblidat, em sembla que no havia estat mai tant de temps sense dir res... La promoció d'Estimada Mirta, juntament amb algunes contingències familiars, i aquest petit costum que tenim de menjar i necessitar diners, fan que no pugui dedicar-m'hi tant com voldria, a aquest blog. Sóc molt feliç amb la nova vida, tot i que l'estrés no ha afluixat gaire, és un estrés feliç,i puc dir que em fa il·lusió quan arriba dilluns. I això és fantàstic. A més, "Estimada Mirta," està tinguent una molt bona rebuda entre els lectors/es, llibreters/es i la premsa. Moltes gràcies als que us poseu, d'una manera o una altra, en contacte amb mi, per dir-vos que us ha agradat, us ha emocionat, us ha arribat al cor. No es pot escriure pensant a agradar, però quan el que escrius arriba, et dona una sensació de plenitud immensa. Ara us penjo l'entrevista que em va fer Sebastià Portell al programa de la Xarxa Connecticat. També vaig ser entrevistada en el programa +324, amb Xavier Graset, el passat 13 de desembre. Ja us penjaré el vídeo en un altre post.