diumenge, 20 de novembre del 2016

Vell heroi romàntic


Aquest és el que vaig escriure en homenatge a Jordi Colomer, i que estava al programa de ma del concert d'avui que ha fet en el seu record Camerart-Orquestra del Maresme . 
Ha estat un concert molt emotiu, potser us en parlo més en un altre moment.

Amb posat d’heroi romàntic, la cabellera despentinada, els ulls de mar i el cap ple de música, vas passar per les nostres vides. 
Investigaves les partitures amb meticulositat d’orfebre fins tenir la idea musical claríssima, i demanaves en nosaltres la mateixa fidelitat i precisió que t’exigies a tu mateix. Eres capaç d’insistir fins a l’extenuació en petits detalls, i mai defallies en buscar l’excel·lència. En aquells moments tenies un aire asceta, semblava que se’t difuminessin els contorns, la teva persona, i deixaves de ser tu, oblidaves les coses més essencials, perquè el teu cap, tota la teva atenció, es centrava cap a la tasca sublim de fer, de ser art. Hi ha paraules, com Música, So, Art, que tu vivies en majúscules.
Paties la mediocritat del país que et va tocar viure. Furgaves amb tossuderia, intentaves convèncer polítics, agents culturals, empresaris, periodistes… eres, però, tan artista que oblidaves parlar de les coses terrenals. Pretenies, profeta incomprès, convèncer al món de la necessitat de la música amb només eines musicals. 
Perquè a tu et bastava la música. Perquè tu t’explicaves amb música.

Vell heroi romàntic, ens vas deixar de cop, i molts teníem amb tu una conversa pendent. Just abans de Nadal, el teu silenci sobtat ens va descol·locar a tots. 
Al cap d’unes setmanes ens vam reunir els que havíem tocat amb tu tantes vegades. Tal i com avui també ho fem, vam alçar les copes i vam brindar, celebrant la teva vida. Amb pena, sí, però també amb agraïment per tot el que amb tu vam compartir.
I avui, quan la música comenci a sonar, en el teu homenatge, diguem-ho tots junts: que compartir música fa el dia més habitable, la vida més viscuda. Que respirar junts en el levare ens ha unit molt més del que ningú que no ho hagi experimentat podrà saber mai.
I en el teu record, en agraïment, el so de la teva orquestra s’elevarà i anirà a cercar-te, allà on siguis. 
I tornarem a estar units en la música.


foto Joan Devesa


dilluns, 7 de novembre del 2016

Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.
Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 
Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 
Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.
Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.
Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 
La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 
Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.
Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.
Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.
Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.
A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.
Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.
foto: Ricard March

dimarts, 1 de novembre del 2016

Els meus morts

La recordo com si fos ara mateix. És curiós com la memòria guarda gestos innocents, paraules dites sense ànims de transcendència, però que, per alguna raó, queden impreses a foc en la consciència i ja mai t'abandonen.
La meva padrina Maria em va donar el nom, un to tràgic, i un munt de moments que encara ara m'acompanyen. Com aquest: La tinc al meu costat, al sofà florejat i un tant passat de moda de casa seva. Porta una bata grisosa i un mocador fet una pilota a la màniga. El gos vell, mig coix i amb la cua torta, dormitant feliç a sobre el meu padrí, que mirava la tele. El tio Damià trescava per la casa. Sa padrina i jo, però, miràvem fotos.
I hi va haver un moment en que ella va fer un lament anguniós. Em va passar una foto on estava ella en un grupet. I em va dir, ai Maria, no saps quants d'aquests ja són morts?
I a mi em va passar de llarg, aquella angoixa. Perquè sabeu, tots aquells ja eren morts, quan jo havia nascut. Cap era un mort meu, tots eren seus. I jo, tot i que la teoria la sabia, no ho vivia en carn pròpia. Els morts de la meva àvia eren seus. Veia el seu dolor, però era incapaç de fer-me'l meu. Perquè en aquell moment jo no en tenia, de morts. 
Ara sí que en tinc. Ja m'estremeixo en mirar algunes fotos.
Avui hem anat a visitar la seva tomba, al cementiri. Estan els tres juntets, com sempre van estar. Ells son els meus morts. En tinc d'altres, i per una mena de solidaritat d'ultratomba, quan els visito a ells també visito els altres, i quan m'emociono pensant en els altres també estic pensant en ells.
Els meus fills m'acompanyaven amb respecte, però per ells, aquests són els meus morts. Als meus padrins no els van conèixer, i el Damià estava ja tan atrotinat que no sé si l'enyoren.
Algun dia seré jo, la seva morta. I potser ells entenen el que estic sentint jo ara pels meus morts. Que m'acompanyen. Que em fan sentir agraïda, feliç, plena de records. Els meus morts, que van omplir la meva vida de moments vibrants. Que em van estimar tant.

Potser us sembla contradictori, però jo, en un dia com avui, em sento més viva que mai. Perquè visc plena de l'amor dels meus morts.