Conjunció

Aquestes setmanes passades, els aficionats a l'astronomia estaven molt emocionats: estava a punt de donar-se la conjunció de dos planetes: Saturn i Júpiter s'acostaven a poc a poc, i s'havien de trobar el 21 de desembre, per després tornar a separar-se calmosament. Fins d'aquí a seixanta anys, en el 2080, no es tornaran a unir, us pot semblar molt de temps, però de fet és poc: la darrera vegada que havien entrat en conjunció fou  durant el segle XVII. 

M'ha emocionat, aquest comportament de les estrelles.

Nosaltres potser fem una mica igual, no trobeu?

A vegades coincidim amb persones d'aquesta manera: ens retrobem amb algú amb qui vam coincidir fa temps i que va ser important, per alguna raó. Al cap dels anys hem crescut, som més savis, i les nostres trobades són més intenses, també.

Després, però, cal respectar el cicle, cal deixar que els nostres camins segueixin el seu curs. Sigui per compromisos anteriors, sigui per fidelitat a projectes vitals, sabem que mantenir la conjunció seria trair les nostres òrbites. A vegades fa mal, però cal saber deixar anar, sense recança, respectar el camí. Sovint amb la confiança que, al cap d'un temps, ens tornarem a trobar.

Més savis, segur.

Entendre les coses

No us passa, que algunes coses les enteneu al cap dels anys? Que frases dites mil vegades, en algun moment cobren un sentit diferent, com si agafessin més volum, o com si fóssim més capaços d'enfocar?

Ahir va fer quatre anys que el tio Damià va partir. Serenament, com les onades de la cançó. El vam acomiadar abraçant-lo, i, agraïts d'haver pogut estar al seu costat fins al final, el vam saber deixar anar.

Demà farà  vint-i-nou anys que el Bartolo va rendir-se, després d'aquells quinze dies terribles a la UCI en els que els seus amics vam perdre la nostra innocència i vam entrar, de cop, a l'edat adulta. A ell no el vaig saber deixar anar. Era massa jove. Tot plegat era massa injust. No en vaig saber.

Fou el meu primer mai més. Potser per això em va costar tant acceptar-ho.

N'han vingut d'altres, i tant. Dolorosos o serens, tràgics o acceptats, alguns han estat imprevistos cruels, altres han estat després de processos penosos, en els que, en alguna corba del camí, perds la batalla de l'esperança i acceptes que s'acaba la vida de qui estimes.

No és que hi pensi constantment, però sí que és cert que tinc molt present, en el meu dia a dia, el llegat dels meus morts. Els duc al cor, hi penso, i alguns cops sento que visc de part seva: que he de ser feliç, que he d'assaborir cada dia, de part dels meus estimats.

I bé, entre tota la hiperactivitat d'homenatges i cançons maques que m'han bombardejat durant aquest confinament, m'ha arribat aquesta cançó, que havia cantat tantes vegades de jove, i ara veig que han hagut de passar tots aquests anys, per entendre-la. 

Que saber estimar també és saber deixar marxar.

Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, 

la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedar-se. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Lluis Llach, 

Disc Maremar.

1985

U de desembre

Cada dia u de desembre penso en el Pere Mariano. En la seva veu de porcellana, el seu gest elegant, el seu cos lleuger, la seva rialla. En les xerrades apassionades al tren, camí del conservatori. En els seus ulls. Amb l'elegància amb la que abraçava la guitarra.
Algunes vegades penso també en la seva lluita. En com la diagnosi de la Sida va caure com una bomba. M'entristeix recordar com alguns amics, porucs, van desaparèixer, però no els culpo, perquè als 90, la por i la desinformació era encara més terrible del que és ara. A mi m'asserena saber que vaig estar al seu costat.
Penso en ell, i no deixo que pesin els darrers instants compartits, quan era un ecce homo amb crostes, ulls enormes i gest fatigat. No renego d'aquell Pere, però penso que, per a ser-li fidel, el que he de fer és recordar-lo cantant feliç aquesta ària.
Dient alegre als mariners que partissin a altres ports a buscar altres amors.

(Ària del mariner, de l'òpera Dido i Aeneas, de Purcell)

Amors no eterns i llavors adormides

Tanco un curs molt dur, en varis aspectes. He après molt, cert. Però, com tot el que importa, no ha estat gratis.
Entre d'altres coses, he après que hi ha amors que no són per sempre. 
I bé, cal acceptar-ho. Malgrat faci tant de mal. Relacions d'amistat que jo em pensava que eren fermes, s'han esmicolat d'un dia per un altre. Una d'elles, per qüestions polítiques, cosa que m'ha fet al·lucinar molt. Resulta que m'estimen molt, però no suporten que pensem diferent, i malgrat mai hem discutit de política, un dia qualssevol desapareixes del seu mapa sentimental. Una altra relació d'amistat que em pensava que era ferma i resulta que no, s'ha fos, com un terròs de sucre en el mar, i no entenc encara per què, i us asseguro que l'hi he donat mil voltes perquè de debò que no em cap al cap.
I em fa mal, molt més del que puc explicar. Però potser és això. Les relacions tenen el seu cicle, i alguns acaben abans del que voldríem.  Hi ha molta literatura contra les "relacions líquides". Però potser alguna relació "sòlida" és més aviat rígida, encarcarada, construïda sobre un abús, sobre una entrega molt asimètrica, i quan trontolla s'esquerda irremeiablement. M'ha calgut acceptar, malgrat fa tant i tant mal, que trencar algunes relacions pot oxigenar la vida.

També he après, però, que a vegades, hi ha llavors amagades esperant per florir.
I és que he vist que no sempre els punts i final ho són realment. M'he anat retrobant amb gent que feia anys que no veia, i me n'he adonat que, algunes vegades, l'estimació és una llavor que s'espera adormida, esperant temps propicis. Estic contenta dels amics retrobats. Potser sí que és cert que algunes vegades calen aquests llargs silencis, per tal de madurar i aprendre i aconseguir rebre el que et donen.

Finalment, he après (o bé, seria més just dir "estic intentant processar") que les coses passen quan passen, i que no s'hi val a lamentar-se, ni pretendre que "canviant alguna cosa" podríem haver-nos estalviat cicatrius. La nostra vida no és una foto en la qual puguem esborrar amb fotoshop els llocs, les persones, les situacions que ens han fet mal. Perquè esborrant algú, difuminant un error, ho mouríem tot. No pot ser. Per tant, mirem i acceptem serenament el passat, i les tries que hem fet.

Partir-nos el croissant.

Érem força amigues, la Núria i jo, fa cosa de trenta anys. Anàvem juntes en tren al conservatori, vam fer moltes assignatures plegades, i fins i tot vam fer treballs juntes. 
Bé, la cosa està que durant gairebé tot el curs, a l'hora de l'esmorzar ens partíem un croissant. No recordo si ho fèiem per estalviar (tot podria ser) o per no menjar tant (quadra en el meu cas, però no pas en el seu, que sempre va ser una noia molt prima) però el cas és que demanàvem una beguda cadascuna, i un croissant per a partir-nos. 
I jo sempre li donava el cor, que és el que m'agrada més. Ella el rebia i deia gràcies, i a mi, a mesura que el curs avançava i veia que ella sempre es quedava el cor i em donava a mi les banyes, doncs mireu, em feia com ràbia. A més, la veritat, sent ella tan bona xicota, no entenia com no em donava, algun dia, el millor a mi. Em mirava, somrient, acceptava el que jo li donava, quan era ella qui el partia em donava les banyes, sempre somrient, i jo també li somreia i menjava les banyes sospirant pel cor.
El darrer dia de curs vam dir, vinga, avui tirem la casa per la finestra, i ens vam comprar un croissant cadascuna. 
I quan vaig veure que ella començava pel cor, li vaig preguntar si no es deixava el millor pel final. 
–Sí –diu ella–, sempre em deixo el millor pel final. 
I ens vam mirar.
La primera a riure va ser ella. 
–Però que no t'agraden més les banyes?
–I ara! Si el millor és el cor! –li vaig dir jo.
Vam entendre que les dues havíem estat tot el curs sense gosar informar a l'altra que s'estava menjant el que més ens agradava.
I vam rebre la lliçó de com n'és d'important informar a l'altre, clarament, de què volem, què ens agrada, i com ho volem. 
Lliçó aplicable a tants aspectes de la nostra vida. 

In memoriam.

 

Avui, en l'aniversari de la mort del Bartolo, us deixo una preciosa ària del Rèquiem Alemany de Brahms.
Hi ha penes que no caduquen mai. I sempre més tal dia com avui tindré un record tendre pel Bartolo. Com el primer amor, o el primer gat, la primera mort és quelcom que no s'oblida mai. El Bartolo no fou la primera mort propera, però sí la primera mort d'algú tan jove, el primer tast de l'absurda aleatorietat de la mort.
Vint-i-sis anys, ja, sense el Bartolo

Les converses del whatsapp

Fa un parell de setmanes, vaig perdre totes les converses de whatsapp. No sé pas com va ser. Vaig deixar el telèfon dins la bossa, vaig veure un llum obert, el vaig agafar per a tancar-lo, i el que vaig fer en realitat va ser donar l'OK a esborrar el whatsapp del telèfon. Me l'he tornat a instal·lar i he conservat tots els contactes, però he perdut les converses.
Al principi em vaig quedar amb cara de beneita mirant el telèfon. No pot ser, no pot ser, no pot ser, em repetia nerviosament. 
Després una glopada de tristor intensa em va venir: he perdut la conversa amb la Txelo. Altres coses són recuperables (fotos, acudits) però totes les albades que em va enviar la Txelo durant la seva malaltia ja no ho tornaran mai més.
Quan ho he explicat a amistats, hi ha hagut gent que m'ha dit que de fet, es pot recuperar, fent alguna cosa al mòbil, anant a l'historial de còpies de seguretat, alguna cosa així. 
De totes maneres, he decidit no fer-ho. Sabeu per què?
Un cop superada la pena de perdre la conversa de la Txelo, vaig sentir una mena d'alliberament. Pot semblar-vos una beneitura, però vaig veure que no era tan important com això, guardar tants acudits i tantes fotos, i tantes converses. 
Perquè també he perdut alguna conversa desagradable. He perdut converses que sempre encetava jo, i viceversa. He perdut un munt de xorrades que m'ocupaven memòria, i no només del telèfon, no sé si m'explico.
He pensat, sabeu, que va bé fer neteja. Tampoc està malament, tornar a començar. He pensat que les coses que se m'obliden si no les rellegeixo, és que no valen la pena de recordar. 
Ara hi haurà contactes que tardaran molt a tornar a estar a dalt de tot. S'han perdut, allà avall de tot, i no passa res, perquè la vida és això, tirar endavant.

I tanmateix, la Txelo sempre la duré al cor, i no em cal repassar la nostra conversa. Potser va ser una manera inconscient que vaig tenir de passar pàgina. I fa mal perdre segons què, però és el preu d'avançar.

Sabeu allò de "si volviera a vivir, viajaría más liviano"? Doncs això. He vist que netejar les converses m'ha alleugerit.

La creu de l'Angelo

L'Angelo era un noi italià que va estar-se a casa durant la trobada de Taizé de Barcelona, en el pas dels anys 85-86 (acabo d'adonar-me que fa més de trenta anys. Respiro fondo i continuo)
Bé, al cap d'un temps va venir a passar uns dies a Mallorca, a l'estiu. 
Total, que un dels primers dies d'estar a casa, vam anar a nedar just davant de casa, ens varem endinsar bastant dins el mar, i vam estar molta estona xerrotejant. Ens havíem de posar al dia de tot, i a més parlàvem en aquella barreja mallorquí-italià, que feia els diàlegs tan divertits. Va ser una estona molt agradable.
I quan vam tornar a ser a terra... l'Angelo es va posar la mà al coll i va dir, desesperat: la croce!!!
Mentre estàvem nedant li havia caigut la creu que duia al coll. Era una creu d'or que la seva mare li havia regalat, un record familiar molt valuós per ell. 
Vam tornar a l'aigua a veure si la trobàvem, tot i saber que era impossible. El mar és enorme, no sabíem exactament on havíem estat, ni on havia caigut, i a més hi ha la correntia... no hi va haver manera. Vam tornar a casa decebuts i tristos.
A sobre, justament aquella tarda es va desfer un temporal que ens va tenir apartats de l'aigua durant dos dies. I quan ens vam poder tornar a banyar, l'aigua estava tèrbola, encara agitada de la tempesta. La vam buscar tots: la meva germana i jo, el meu pare, que bussejava cada dia, els amics... va ser impossible. 
L'has perdut, li vam dir. Però ell, un noi de muntanya, nascut als Alps, que vivia amb neus perpètues i que de cap manera tenia l'experiència marítima que teníem nosaltres (ni nedava tan bé com nosaltres, també s'ha de dir), va continuar cada dia, matí i tarda, agafant les ulleres de busseig (que crec que era la primera vegada que es posava) i anant a nedar a veure si les trobava. 
El meu avi, recordo que se'l mirava amb paternalisme condescendent, cada vegada que ell deia vaig a buscar-la. Tots sabíem que no la trobaria. Era impossible.
I van passar deu dies.
El darrer matí, unes hores abans d'anar a agafar l'avió, l'Angelo va tornar a agafar les ulleres i va dir que anava a buscar-la. 
Jo el vaig acompanyar, i em vaig quedar a terra, prenent el sol. Era aquell temps que encara preníem el sol sense tanta por com ara. 
I al cap d'una estona molt llarga, mig endormiscada pel calor i l'oreig suau, em va semblar que l'Àngelo em cridava. Vaig aixecar el cap: ben lluny, des del mar, el meu amic em feia senyals.
–Maria!!! Vieni!!! La croce!!!
Vaig tirar-me a l'aigua i vaig nedar cap a ell el més ràpid que vaig poder.
Em vaig posar les ulleres que ell em donava. Vaig mirar al fons. 
Una tènue brillantor em va picar l'ullet, mig enterrada entre les algues.
Era un lloc molt profund, l'Angelo no hi podia arribar, i a mi em va anar just... però allà estava. La creu, i la cadena, les dues juntes. Després de deu dies desaparegudes, amb temporal inclòs. Era impossible trobar-les. Però l'Angelo les va trobar. No es va creure que fos impossible, i va continuar lluitant.
Hi penso molt sovint, en aquesta anècdota.
Quan alguna cosa em costa, quan vull quelcom que no pot ser. Tantes coses que són impossibles han acabat esdevenint! Potser només necessiten la nostra fe, la nostra lluita, la nostra tossuderia. 
Qui sap.
Ara que s'acaben les vacances, i que comença un nou curs. Ara que tornarem amb les nostres lluites diàries, amb el nostre quefer quotidià. 
Serem capaços de continuar lluitant? De creure en els miracles?

Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.

Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.

Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.

Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 

Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 

Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.

La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.

Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.

Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?

El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 

Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 

Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 

I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 

I vaig fer aquesta foto.

Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.

Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 

Però sí. 

Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.

Acompanyar en el dolor

A vegades voldríem poder carregar damunt les nostres espatlles la pena dels altres. Només una estoneta. Perquè l'altra persona pugui, per una estona, caminar sense el pes feixuc del seu dolor, i erguir-se i respirar a fons, i agafar forces per continuar després caminant amb el pes de la seva lluita.
Potser només caldria això: ser capaç, almenys durant uns moments, de respirar normalment, de mirar normalment, de funcionar sense tenir l'ànim enterbolit per les nuvolades fosques. 
Com voldria poder fer-ho, poder treure la pena dels altres, encara que fos posar-me-la jo, com si fos una funda humida i freda, perquè els altres, almenys momentàniament, poguessin ventilar-se, sentir l'escalfor del sol, obtenir vitamines, i després, segur, quan jo em deslliurés de la seva pena i els la tornés, la trobarien diferent, airejada, potser jo hauria pogut treure'n una mica de pes.

Els anys i els amics

Quan vaig fer vint-i-cinc anys, em van fer una festa-sorpresa xulíssima, en la que vaig haver de fer una gincama i passar diverses proves per aconseguir els regals que m'anaven donant (vint-i-cinc, en total, com no)
De tots aquells presents, el que guardo amb més estimació és un àlbum amb tot de dedicatòries d'amics, alguns que vivien ben a prop, altres que ja eren massa lluny en Kilòmetres, però ben dins del cor.
Va ser una tarda estupenda, que es va allargar fins a una nit memorable en què em vaig anar a dormir feliç i extenuada, demanant poder tenir sempre aquella gent que em feia sentir tan estimada al meu costat. 
Demà fa vint-i-un anys que en tinc vint-i-cinc, i he recuperat aquell àlbum.

Amb tendresa veig fulls de gent que ja ha marxat: els meus avis, la tia monja... i algú ben jove que no li tocava encara.
Dels que encara són vius, puc dir amb goig que encara en mantinc el contacte amb la gran majoria, i que, a dia d'avui, gairebé tots repetirien a l'àlbum. Puc dir que he perdut pocs amics, en aquest procés de créixer. 
I també dic amb goig que n'he afegit d'altres, que en aquell moment no havien aparegut, o que ja coneixia però no eren ni de bon tros tan importants per a mi com ho són ara.

Doncs això. Que em sento afortunada. Pels que m'acompanyaren en aquells anys tan feliços, pels que encara ho fan, pels que de ben segur s'incorporaran a aquest viatge.
Gràcies, de debò.

Cartes no enviades

Durant els 15 dies que el Bartolo va estar en coma vaig començar a escriure-li una carta. Necessitava dir-li tantes coses! 

La intenció era que ho lleguissim junts, un cop ell s'hagués recuperat.  Com que sóc de mena de muntar-me pel.lícules (i així em va...) m'imaginava la seva recuperació, que segur que seria molt lenta, i ja em veia asseguda al seu costat, en un racó de sol, fent-li la lectura comentada de les coses que havia pensat i sentit, com d'antipàtica era la infermera més grossa, els comentaris dels parents dels altres ingressats a la UCI, el metge aquell tan bèstia dient les coses, que lluny estava ca'n Ruti...

Quan va morir encara tenia moltes coses a dir-li. Vaig continuar la carta. Adreçant-me a ell, li parlava del meu desconcert, del dolor, tan intens que era gairebé físic. Es va convertir com en un diari del dol. Algun cop el renyava (per què no et vas posar el casco, imbècil?) altres li recordava coses que havíem passat junts. Altres li parlava de mi. Del que em passava, o de la ràbia en veure que el sol lluïa i l'estiu esclatava i jo m'enamorava i el cel era serè i blau i la felicitat trucava a la porta i ell havia quedat enrere.

Vaig estar molt temps escrivint-li. Com si fos el meu amic invisible. 

I a poc a poc la meva escriptura va anar-se espaiant. Vaig trobar altres orelles que m'escoltaven en directe. Vaig tornar a desenamorar-me, i em vaig tornar a enamorar, i van venir altres estius i altres dols.

Al cap d'uns anys, preparant una mudança, vaig trobar aquells papers. Vaig rellegir-los amb una dolça melangia. Una tarda d'hivern els vaig estripar en mil bocins. No sé ben bé per què ho vaig fer. Potser pretenia tancar aquella etapa. Potser sentia que aquells papers tan íntims em feien molt vulnerable. 

Una part de mi, però, pensava que, d'alguna manera el Bartolo ja sabia tot el que li havia dit en aquells papers, i que tanmateix no em calia conservar la foto del meu dolor.

Encara ara em passa que sento la necessitat de dir coses a gent però no les puc dir. Per protegir-me a mi, o perquè potser no hi ha tanta confiança com això... Però necessito escriure-ho, perquè si no ho trec, si no ho endreço escrivint-ho, em farà mal. 

Encara ara, doncs, escric cartes a gent. Sabent que no les llegiran mai. M'adreço a gent que m'importa. Els dic com em sento, els explico les meves frustracions. Algun cop els retrec coses, els dic què m'ha molestat, o em justifico quan penso que potser els he fallat. 

Ja no escric gairebé gens en paper. Moltes d'aquestes cartes no enviades dormen el son dels justos en la safata d'esborranys del meu correu electrònic. Altres les he reciclat per històries que escric.

Va bé, fer aquest exercici. Posar les idees en clar. Analitzar què sento, i per què. Hi ha un munt de coses que no puc dir, per por de ser malinterpretada o ferir, però que necessito treure.

Algú digué que un diari s'escriu amb la secreta intenció que algú ho llegeixi. No ho sé pas. Però sí que sé que escrivint el que sento ho puc entendre, i entenent-ho puc gestionar-ho molt millor.

Prega per mi

Li he demanat a una persona molt estimada que pregui per mi. 
Sé que ho farà. Em sento acompanyada. Fa temps que tenim una trobada pendent, i no sé ben bé si els desencontres de la vida moderna, les convencions o la tirania de l'estrés farà que la trobada que fa massa que espera hagi d'esperar més. Però sabem que quan ens trobem no caldran gaire paraules per sentir-nos propers, que el temps no ens erosiona, que poden més les ganes que els silencis. 

De mentre, li he dit prega per mi, jo prego per tu. Tots dos ho necessitem. 
I ara em sento, dins la voràgine del final de trimestre, intensament acompanyada. Continuo amb el munt de feina, amb les incògnites que couen, amb la ràbia perquè la vida no és com jo volia. Però no em sento tan sola com fa una estona, ni tan estressada, ni tan trista. 
Perquè sé que hi ha algú, en la distància, que em té present i m'encomana al Senyor. 
(Els ateus podeu dir "que m'envia energia positiva")
Doncs això. 
Que gràcies, estimat.

Esperar cartes

Els joves d'ara no sabran mai el que és això. Escriure el que et passa, el que penses, el que sents, en papers en brut, amb tatxades, amb asteriscs cap a altres paràgrafs, i corregir-ho, passar-ho a net,  rellegir-ho mil cops, i enviar finalment la carta. Calcular quan l'altre l'ha rebut. Esperar la resposta, impacient, comptant el temps que l'altre tardarà a contestar, preguntant si la resposta està ja escrita, dormint en un sobre esperant un segell, o de camí cap a tu.

Arribar a casa i guaitar la bústia amb ànsia. Si és divendres i no arriba carta, desesperar-te, doncs el cap de setmana no passa el carter.
Quan finalment arriba, obrir amb compte la carta. Somriure pensant que el que toquen les teves mans ho han tocat abans mans estimades. Trobar al fons del sobre una flor seca, o un missatge amb lletra de puça sota el segell.
A vegades perdre alguna carta, i no saber mai si s'ha perdut la teva pregunta o la seva resposta, i no gosar preguntar per no fer-te la insistent. Algun cop aprofitar aquesta excusa: dir que no has rebut una carta, perquè t'ha fet massa mal, perquè no goses contestar-la, perquè no saps què contestar.
Penso que als de la nostra generació ens va anar bé, tot això de no tenir wha'ts up. En el moment de la impaciència juvenil vam haver d'avesar-nos a esperar. Va estar bé, construir amistats a base de confiança, de paraules i també de silencis. 

Penso en aquell exercici de paciència aquests dies,  doncs fa setmanes que espero un mail. No sé si arribarà, i en el cas que arribi, no sé si dirà el que jo vull que digui. 
De mentre, però, com si tornés a ser adolescent, miro el meu telèfon compulsivament i com que em costa dormir tot i pensant-hi, em llevo més d'hora només per mirar el correu. Em pensava que havia après a ser pacient, però es veu que no, que la paciència és un múscul que s'ha d'anar exercitant, i suposo que feia estona que no ho feia.
Després em sento alleugerida: encara bo que tot això de la immediatesa dels what's up, dels mails, m'ha agafat de gran. Tot i que en aquell moment ho passava malament, penso que em va anar bé, aprendre a esperar. A confiar que tard o d'hora arribaria la carta esperada.
Tinc una amiga molt estimada que està en un procés mèdic que li exigeix tenir molta paciència. Aquest tros de dona, que sempre ha agafat el toro per les banyes i és una de les persones amb més empenta que conec, ha d'asseure's a esperar els resultats d'una analítica, sense poder fer res més.
Com que fa poc a casa també hem hagut de fer això, esperar i pregar, i confiar, i tornar a esperar, sé el que és, i sé com s'ho passa de malament. És molt frustrant sentir que no tens el control de la teva vida. Que no pots fer ja res més que no sigui esperar.
Jo penso en ella, prego per ella, li envio tots els ànims del món. Avui em deia que els processos naturals no coneixen impaciències, i que n'hem d'aprendre. És veritat.
En aquest món tan immediat que tenim, sembla que la vida s'entossudeixi a ensenyar-nos a esperar. Un mail, una analítica, un procés que vol el seu temps.

Amics i amigues

Jo tinc amics que ho han deixat tot i han agafat un cotxe per venir només a abraçar-me. Una vegada un amic va fer tres-cents Kilòmetres en un cotxe destartalat perquè va intuir que jo el necessitava, i quan incrèdula li vaig obrir la porta, em va dir vamos a ver el mar, que lo necesitas. Al cap dels anys, quan el seu pare va morir inesperadament, jo en vaig fer mil, de kilòmetres, per estar al seu costat. Ni jo li ho havia demanat, ni ell a mi. Però els dos vam saber quan l'altre patia, i hi vam estar.
Altres amics han vingut de molt més a prop, vencent obstacles en un moment, just a temps d'escoltar-me i agombolar-me, posant les seves vides en stand-by per atendre'm. Tinc amigues que m'han suportat quan ni jo mateixa em suportava. He pogut riure fins quedar-me afònica, i he pogut compartir moments de silencis vibrants. He fet llargs viatges, i he estat hores asseguda xerrant. He pujat muntanyes, m'he capbussat al mar, he fet algunes bestieses memorables, he passat nits en vetlla, he pregat amb els meus amics.
Tinc un amic que em va aparèixer una mica d'improvís, va confiar en mi quan no podia confiar en ningú més, em va dir paraules com ferro roent, i em va fer acompanyar-lo en un camí de dol, d'iniciació i d'auto-acceptació que encara ara continua.
Tinc el cor repartit, en molts altres cors, alguns ben lluny però ben a prop. I és que quan s'estima, els Kilòmetres només són una il·lusió òptica, i els anys que han passat no importen en el moment de la retrobada. Tinc amics que tenen cura de mi des de l'altra banda: alguns des de l'altra banda de l'oceà, també en tinc a l'altra banda del riu Estígia, àngels que vetllen per mi. Altres amics i amigues viuen a la meva ciutat i compartim mil complicitats.
Tinc amics i amigues ben diferents a mi. Alguns amb opcions polítiques i vitals a les antípodes de les meves. Alguns que no llegeixen ni la lletra del xampú, altres amb els que m'he d'entendre en altres idiomes. Els meus amics han entès els meus silencies, les meves incoherències, els meus moments foscos. Els meus amics han estat a les dures i a les madures, algun cop qüestionat totalment les meves opcions, però sempre respectant-me i recolzant-me. Sé qui m'ajudaria a amagar un cadàver, si li ho demanés, i sé també que no faria preguntes.

Quan he hagut de passar per moments aspres, he tingut mans amigues. Cors oberts. Tasses fumejants d'infusions aromàtiques.
A vegades fa mal, sabeu? Estimar és fer-te vulnerable. Patir amb el patiment dels altres. Plorar quan els altres ploren.
Però hi ha molts moments, molts, en que l'amistat és l'únic que no trontolla quan tot s'ensorra.
I algun dia s'acabarà la festa. Espero, en els darrers moments de la meva vida, poder donar gràcies, i us ben asseguro que una de les coses que més agrairé serà això: Haver sabut tan de primera mà el que és la veritable amistat.

Avui al matí

Em llevo encara de nit fosca. Com tantes vegades, el meu cervell dóna per acabat el descans nocturn molt abans que el despertador soni.
Resignada, em llevo. La meva gata, que té complexe de gos, em rep melosa, tota contenta de tornar a veure'm. Ronca feliç, em mira amb els ulls mig closos i refrega satisfeta els seus bigotis a la meva cama.
Surto al balcó. Fa aquella fresqueta tan agradable. No és tan fosc com semblava des de l'estudi. Els núvols s'acoloreixen de tons rosadencs. El mar serè pareix, gairebé escup, un sol rotund, com de rovell d'ou. És una imatge brutalment bella, d'una sensualitat gairebé obscena.
Jo m'entretinc a mirar-lo. Els ocells del parc anuncien que s'acaba la fosca, i que tot torna a començar. 
I en aquell moment de plenitud, penso. En la gent que estimo. Penso en tot el que tinc. En el que aquesta setmana m'ha estat concedit, també en el que he donat, que és molt. En l'aventura d'estar viva, d'estimar, d'arriscar-me. En la joiosa sort d'estar ara i aquí.
Penso en la gent que tinc al costat. 
Sento una gratitud fonda. Em sento reconciliada amb la vida. I tinc ganes de plorar, no de pena, de pura emoció.

Al cap d'una hora rebo un what's up.

Una de les persones en qui més he pensat, m'envia una foto de la sortida del sol des de casa seva. Em diu que pensa en mi.
Em sento, encara més, connectada a la vida d'una manera tan visceral i fonda que gairebé fa mal. 

Els noms de les espelmes

En vaig encendre dues. Les dues tenien nom. Dues espelmes, per dues dones que estan lluitant, cadascuna la seva batalla. Dues dones fortes i tendres. Dues dones que m'han marcat.
Em vaig emocionar, ves per on. Em vaig quedar allà al costat, mirant la llumeta que feia la petita flama i enviant tota la meva energia cap a elles.
Al meu costat, una noia russa amb uns tacons demencials va encendre una altra espelma. Ella també plorava. 
Just després una família catalana, amb dues nenes d'entre vuit i deu anys. La petita va voler posar l'espelma, es va cremar i va xisclar. 
Just després un noi amb una pinta de gai que tirava de cul va encendre'n una altra, i, al seu costat, una monja d'uns seixanta anys també en va encendre una, fent gestos i resant d'aquella manera que havia vist tantes vegades a la meva àvia: mormolant frases molt ràpides en veu molt baixa.

Una espelma fa ben poca calor, i ben poca llum. Però a aquell racó de Montserrat, sortint del cambril, la temperatura es nota, de totes les llumetes enceses, i vaig pensar, mira, la unió fa la força.
Jo havia estat tota l'estona mirant fixament la flama de les "meves" espelmes. Respirant fons i demanant que els vagi bé. 
Després vaig agafar el telèfon per enviar-lis un what's up a les dones per les que estava pregant. Els volia enviar una foto de la seva espelma. Quan vaig tornar a aixecar la vista, vaig veure que ja no podia reconèixer quines eren les espelmes que havia encès jo. Perquè just al costat, altres llums tentinejant demanaven força també, Déu sap per a quina altra situació. 
I vaig pensar en això, doncs. En totes les pregàries que en aquell racó s'elevaven. En com la meva energia es dissol amb l'energia de la gent que estava al meu costat i que no conec de res. En com una llumeta feble no és res, però tantes llumetes petites esvaeixen la foscor i escalfen tant.
En un moment de la missa, preguem per les pregàries no formulades. Jo allà a Montserrat, a més de pregar per aquestes amigues meves a les que envio tota la meva força, vaig voler dissoldre el meu amor amb l'amor que surava en totes les pregàries humils i anònimes, amb totes les peticions multicolors que cremen en aquell racó.

Guardar ausencia

La primera persona que me'n va parlar va ser la señora Ana, una veïna andalusa dels meus pares que quan jo era petita m'estimava com si fos una tieta. Segons ella, guardar ausencia era recordar algú estimat, em va dir “vivir normal pero tener un rinconcito en el corazón para aquella persona”. M'ho deia a la seva cuina diminuta, amb l'extractor a tot drap, traient els calamars arrebossats de la paella, amb un davantal una mica enfarinat i el seu pentinat desafiant la gravetat.

A mi em va semblar molt poètic, que entre olor de fritura i veient per la finestra de la galeria els calçotets enormes que la senyora Montserrat estenia al pati de llums, la señora Ana em parlés de guardar ausencia, de que en la vida gris i quotidiana hi hagués un espai lluminós per pensar en els que estimem de lluny.

–Algún día tu guardarás ausencia, ya verás, Marieta –em va dir picant l'ullet.

Jo en aquells moments era petita, potser no arribava als deu anys, però sabia perfectament el que era guardar ausencia, tot i que encara no l'hi havia posat nom: sent de Mallorca i vivint a Mataró, ben bé feia això: vivia normalment, però tenia un raconet del meu cor per a la gent que m'importava i havia de tenir lluny. Sentia un enyorament dolç, a vegades trist, però no sempre. Tenir present gent llunyana va donar-me, crec, una dimensió més profunda del que els que m'envoltaven s'imaginaven, una vida molt més plena: no només el que ells sabien, les amigues d'escola amb qui saltava a corda, les classes de piano els dimarts, atletisme i catequesi els divendres, sinó també un munt d'afectes llunyans que feia que no em sentís mai sola. Escrivia cartes cursis i llargíssimes, i a vegades simplement m'entretenia preguntant-me què estaria fent tal o qual persona, o me n'anava a dormir imaginant algú estimat que també estaria anant al llit en aquells moments.

Ara que ja m'he fet gran, i que les noves tecnologies han empetitit les distàncies, que puc enviar un what's up a algú que sento proper però que fa massa temps que no veig, de totes maneres, continuo guardant ausencia.

Algunes de les persones que tinc present ho saben perfectament que les duc al cor, altres ho sospiten, i n'hi ha que ni s'ho imaginen, i m'és ben bé igual.

Tinc al cor, doncs, presències vibrants, és cert, però també absències, també renúncies, també afectes poderosos que no gestiono a la meva vida quotidiana, però que no deixen de ser-hi, il·luminant dies grisos, fent que em senti tan acompanyada.

Continuo vivint, atenent a les meves obligacions, com la senyora Ana, però hi ha un espai lluminós, un racó, al meu cor, per a gent amb la que, per una circumstància o una altra, (quin pal, tenir només una vida, quin rollo, dies de només vint-i-quatre hores!) no puc estar tant com voldria.

A vegades m'enyoro, i a vegades estic trista, però després accepto la meva enyorança i fins i tot l'assaboreixo, i dono gràcies als sentiments que omplen la meva vida de volum, malgrat en algun moment em facin mal. I penso en aquella persona, i li envio un missatge curt (o potser m'estic dies dient que l'he de trucar sense arribar a fer-ho!) Confio en que d'alguna manera, aquella persona que tinc present senti l'escalf del meu cor.

I guardo absència. No es veu, però hi són.

Mostrar la panxa

La major prova d'afecte que et pot fer un gat és mostrar-te la panxa. Ho fa quan sent que pot confiar en tu. S 'ajeu i es posa panxa amunt. En aquests moments t'ofereix la part més indefensa que té, i et dona l'oportunitat de fer-li mal.

Aquests dies hi penso molt en això. En com les persones funcionem igual. Quan algú ens importa, ens tornem vulnerables: oferim el nostre temps, la nostra atenció, fem un espai al nostre cor per a aquesta persona. 
I ens arrisquem. Per una part, perquè mostrant-nos donem idea de quins són els nostres punts febles: permetem que no ens vegin tan perfectes, deixem que ens vegin les vísceres.
Per altra banda, perquè donem poder sobre nosaltres. Perquè si algú ens importa, ens pot fer mal. De moltes maneres. Sigui amb la indiferència, o sigui volent ocupar tot el nostre espai. Sigui amb malentesos. Sigui amb massa paraules, o amb massa silencis, o amb una barreja anàrquica de silencis i presències que atabala.
Hi ha gent que amb els anys aprèn a nedar i guardar la roba. A protegir-se. A no mostrar la panxa a no ser que l'altre la mostri ben visible, i en tot cas, amb molta prevenció. Aquestes persones no es solen fer mal, en les relacions humanes. Són capaços d'implicar-se amb seny. Amb contenció.
En canvi, n'hi ha que continuen panxa amunt, com els gats. Hi ha gent que pensa que tot i els perills, paga la pena fer-se vulnerable, malgrat algunes vegades els hagin ferit. Que prefereix que "no quedi per mi".
Admiro la gent que amb tossuderia continua deixant espai al seu cor, malgrat sàpiguen que es poden fer mal. Que gosen sortir de la seva zona còmoda i anar més enllà.
S'enduen moltes més bufetades, és cert. Però quants instants brillants de dolça complicitat assaboreixen mentre els altres estan mirant-s'ho covardament des de la prevenció!

Cal deixar marxar

A vegades cal deixar marxar. Encara que faci mal. 
Quan dic deixar marxar, parlo de nosaltres, del nostre cor: molt sovint costa acceptar que aquella persona ja no hi serà, almenys amb la intensitat que hi era abans.
Quan aprecies a aquella persona has de ser capaç d'alegrar-te'n de la seva bona sort, del nou camí que enceta. 
En aquestes estem, doncs. 
Que tinguis sort, Joan Carles. Vas arribar de cop te'n vas també de cop, com la tramuntana.
Avui no t'he dit tot el que volia. Per no ferir-te, suposo, i per l'esforç que faig de deixar-te marxar. De fet tot ha anat tan ràpid, que tinc la impressió que no me n'he fet encara a la idea.
Gràcies, doncs, i bon camí.

Quan vaig començar a redactar aquest post, volia posar el vídeo de "que tinguis sort"… però després he pensat que et vull acomiadar amb alegria. 

Prefereixo, doncs, dir-t'ho així: