Aturar la vida

Com gairebé cada dia, tinc al correu un mail de n'Antònia. Entre altres notícies (unes ensaïmades, una mica de plany per l'estiu acabat, i altres coses que no vull reproduir) m'explica, esgarrifada, que l'Arantxa té càncer d'úter. Dimarts li trauran l'úter, i després miraran com ha quedat tot.
L'Arantxa té trenta-dos anys, és una noia guapíssima i molt agradable. Jo només la conec d'un sopar durant el juliol, on vam riure molt i hi va haver molt bones vibracions.
La conec poc, però no puc deixar d'esgarrifar-me. Que tan jove hagis de patir per la teva vida em sembla brutal. Que t'hagin d'extirpar alguna cosa, em sembla també brutal, i que sigui precisament l'úter, i sense haver tingut temps de tenir fills, em fa mal, molt mal.
I el que m'impressiona, el que em fa fins i tot ràbia, és que la vida continua, i avui fa solet, i he tornat a fer feina i m'he posat molt contenta de retrobar companys, i en Miquel m'ha fet un dibuix molt maco, i...
Ja ho se, sempre hi ha gent patint, i potser hi ha gent que pateix més que ella. Però avui tinc un regust de pena. Em sembla cruel, no poder aturar la vida, en aquest intant, no poder evitar-li el dolor que porta.
També m'he estremit quan he pensat, de refiló, que algun dia la vida continuarà, a pesar del meu dolor, o de la meva absència.
Els que ho feu, pregueu per ella. Els que no, envieu energies positives. O sigueu molt feliços, de part dels que no ho son tant.