divendres, 31 de desembre del 2010

Els llibres de 2010

L'any passat l'Assumpta va fer una llista dels llibres que havia llegit. Vaig pensar que seria una bona idea, i he apuntat els llibres que he llegit aquest 2010.
Aquí en teniu la llista:
- Viatge d'hivern. Jaume Cabré
- Contes complerts. Truman Capote
- Ocho años de silencio. Raquel Franco
- Cain. J. Saramago
- La carretera. C. Mc Carthy
- Crida a l'amor. Eduard Punset
- Los anónimos de la guerra de cuba. Emilio Vivar
- Miracle a Llucmajor. Sebastià Alzamora
- Fin. David Monteagudo
- Farenheit 451. R. Bradbury
- Luisito, una història d'amor. Susanna Tamaro
- Mai no és tard. Jordi Cervera
- El reflejo de las palabras. Kader Abdolah
- Tot el que podriem haver estat tu i jo si no fossim tu i jo- Albert Espinosa
- Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsoon.
- La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsoon.
- El món groc- Albert Espinosa
- La princesa en el palau de les corrents d'aire. Stieg Larsoon.
- La sal de la vida. Anna Gavaldà
- El violoncelista de Sarajevo. Steven Galloway
- De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami.
- Cuentos de Eva Luna. Isabel Allende
- Vita Brevis. J. Gaarder
- Temps difícils. Charles Dickens
- Lolita. Vladimir Nabokov
- Charlie i la fàbrica de xocolata. Roald Dahl
- Córrer per ser feliç. Arcadi Alibés
- Pa negre. Emili Teixidor.

L'Assumpta, com que s'ho curra més, té la llista en colorines diferents depenent de si ho ha llegit en català o en castellà, o si l'autor és home o dona. Però jo tinc un pollastre al forn i molta feina encara, o sigui que us ho deixo així.
A la propera persona que em miri amb cara sorneguera i em pregunti què faig sense televisor, l'enllaçaré a aquesta pàgina.
Ah! i bona entrada d'any!

dimecres, 29 de desembre del 2010

dilluns, 27 de desembre del 2010

Tot el que tenim (2)

Al blog del Jaume Pubill vaig trobar aquest video que no puc més que compartir amb vosaltres.

Deixeu que sigui dolenta molt dolenta, però el primer que vaig pensar quan el vaig veure és que si aquest nano hagués estudiat al mateix conservatori que jo, li haurien dit que barrejava massa el pedal de ressonància i que no articulava prou net.
Bé, directament no l'haurien deixat matricular-se.
La veritat és que havent-hi tantes coses que es poden fer, decidir tocar el piano quan no tens mans, és si més no, ganes de demostrar que res t'aturarà.
Tinc sentiments ambivalents amb aquest video.
Per una banda penso que pot fer mal, en el sentit que no tothom pot fer-ho tot.
Aquestes pel·lícules americanes on la gent sense cames arriba a guanyar una marató, em semblen insultants cap a la gent que no té cames i fa el que pot amb la seva vida, no se si m'explico.
Per altra banda, admiro la gent que lluita contra el seu destí, que es rebel·la contra tot el que el condemna.
Jo li respondria a aquest noi que tot i que ho fa força bé, millor que algunes persones que toquen amb mans, el piano està realment dissenyat per tocar amb les mans. Si el que vol és fer música, (més que demostrar als altres que té una força de voluntat fèrria,que aquest és un altre tema) el que pot fer, per exemple, és estudiar cant. Però està molt bé aquest esforç que fa, i és un bon exemple per la gent que es queixa per tonteries.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Tot el que tenim (1)

Hi ha dues maneres de viure:
Lamentant el que no tens o agraint el que t'ha estat donat.
Escollir-ne una o una altra determinarà com ens sentim, i també com es sent la gent del nostre costat.
Avui us deixo aquest video, i demà us en penjaré un altre.

És de propaganda, però realment maco. Val la pena.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès,
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més be hi estiga,
com una aucella al fer son niu
busques cercà per la garriga

Mes, de quina herba les trià?
d'aritja, arreu tan espinosa
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina

Ai! aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i l'indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència

Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh! i fer d'espines un niu blan,
vetaquí l'art d'un cor de mare!

Miquel Costa i Llobera.

Fa anys vam fer servir aquesta poesia com a felicitació de Nadal .
Arreu del món, encara avui, hi ha mares que infanten en condicions precàries.
Un pensament per a elles, i pels seus fills.
I una abraçada a tots els que no passen aquestes festes ben bé com voldrien passar-les

dilluns, 20 de desembre del 2010

Recepta de matrimoni, (o en què s'assemblen els matrimonis a les croquetes)


(Dissabte passat es va casar una persona molt estimada per mi, i em va demanar que digués unes paraules a la cerimònia. Això que ve a continuació és la re-masterització del que vaig dir, doncs la parella ha demanat que no sortís cap referència al seu nom)
Sempre m'ha fet gracia que als casaments a l'església els capellans, que no s'han casat mai, cantin les excel·lències del matrimoni. Em fa gràcia perquè com que no saben què és viure amb parella insisteixen molt en la necessitat de mantenir-se units en l'adversitat, quan moltes vegades les adversitats uneixen les parelles, i el realment difícil és tenir encara il·lusió per la mateixa persona quan al llarg dels anys te la trobes a primera hora del matí, amb cara de son i abans de la dutxa. Potser els vots de matrimoni haurien de parlar, a més a més de l'adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, però també haurien d'anomenar el repte de no deixar que l'avorriment s'instal·li en la parella, personalment conec a més parelles trencades pel tedi que per grans adversitats.
Ara m'han demanat a mi que digui una recepta de matrimoni, i el cert és que no hi ha receptes màgiques. Cada parella és un món, i la felicitat ve a ser un calidoscopi ple de peces petites que s'encaixen amb més o menys fortuna, i on compta sobretot l'art de la parella, però també variables que no podem controlar absolutament, com poden ser la sort, la salut, i d'altres.
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que els matrimonis són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toque”que les fa diferents.
Tenint en compte això, m'he atrevit a proposar una petita recepta:
Recepta de matrimoni:
Abans de començar, tenir clar que és una recepta per a dos persones, però que molt sovint s'estira perquè arriba més gent.
  • Posar sobre la base d'amistat, que haurem deixat fermentar fins arribar a l'enamorament, un bon grapat d'il·lusió i quatre unces ben bones de passió
  • No oblidem amorosir-ho amb tendresa, complicitat, creativitat i moments de sexe desenfrenat.
  • Els projectes de futur, tot el que esperen que passi, juntament amb tot el camí que ens ha portat on som ara, s'han de barrejar enèrgicament  i amb molta creativitat, doncs donaran consistència al resultat i faran la recepta més esponjosa.
  • Hi ha gent que troba que el compromís pot fer que la recepta quedi rància. La veritat, però, és que quan el compromís és ple voluntat de retrobar cada dia la il·lusió i l'aposta de futur fa la recepta més sòlida. De totes maneres cal fugir d'un compromís buid, i revisar-lo sense por a mida que la recepta es va coent.
  • És bo que vagi fent xup-xup durant un temps. Aquestes receptes que es couen lentament a la llarga són molt saboroses, més que les que fan servir una fogonada que socarrima la superfície però deixa l'interior cru.

A partir d'aquesta recepta base cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.
Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

divendres, 17 de desembre del 2010

Chopin

Avui els meus alumnes m'han preguntat quin és el meu compositor preferit. N'hi ha molts. Bach, Mozart, Beethoven, Schumann, Schubert, Satie, Verdi...
Si, però i el que més?
Ai.
Si he de triar, Chopin. Se que no és el millor. Però és el que m'arriba més al cor.

divendres, 10 de desembre del 2010

Nadal actualitzat

Què passaria si Jesús nasqués ara?
Està en portugès, però s'enten perfectament.

dimecres, 8 de desembre del 2010

El Crae i el Nadal

Ahir vaig veure que alguns dels balcons que tenen penjats insults cap al mossèn i cap l'alcalde de Mataró arrel del Crae (ho podeu llegir aquí) tenen penjades llumetes de Nadal.
I m'ha sobtat molt, la veritat. Perquè es suposa que per Nadal celebrem la vinguda del Jesús petit, humil, el que no va trobar lloc per néixer més que en una establia.
I em sembla si més no incoherent que es vulgui recordar això i a l'hora es vulgui mantenir ben lluny els nens humils i petits. No se si és molt agossarat dir que segurament els que no van allotjar a Josep i Maria no hi tenien res en contra, simplement volien viure tranquils i aquells dos desarrapats podrien portar problemes. Potser van dir, com diuen alguns dels contraris al Crae, que això no s'ha de solucionar així, que hi ha d'haver més ajuts socials. Bé, així segur que no ho van dir, però segurament van pensar que no tenien perquè ser ells els que els solucionessin la papereta.
No sóc qui per jutjar. Però em sembla que la realitat de Jesús està més aprop d'aquests nanos del Crae que dels que penjen llumetes de colors als balcons i mantenen el cor ressec davant la precarietat dels seus iguals.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Conversa amb els nens


Atenció: Aquest post no és apte per a menors de deu anys(no crec que cap menor de 10 anys el llegeixi, però per si un cas...)
He tingut una conversa amb els meus fills, en Mateu, que en té 7, i en Miquel, que en té 9, que m'agradaria compartir amb vosaltres:
Comença en Mateu:
- Saps, mama? hi ha nens al cole que diuen que els reis no existeixen.
- I tu què opines? - Dic jo guanyant temps
- Que són uns mentiders- contesta tot indignat
- Tu penses que si que existeixen?- Dic jo, valorant que no se què prefereixo, si que els ho diguin els altres o fer-ho jo.
- I tant!- S'hi fica en Miquel, que ja està a punt de fer deu anys i trobo que ja comença a ser hora que ho sàpiga.
- Però com poden deixar tots els regals en una sola nit?- Diu en Mateu
- Perquè són màgics -diu en Miquel, tot convençut.
- Miquel -dic jo -tu saps que totes les màgies tenen un petit truc?
- Si, perquè no són de veritat. Però la màgia dels reis és de veritat i no té cap truc.

I jo m'he quedat una estona en silenci. No he gosat dir res més. Fa temps que pensem que aquest any serà el darrer, però cada any torna a arribar Nadal i els nens continuen en la seva feliç ignorància.
Aquesta fe sense fisures, aquesta confiança absoluta, aquesta militància en el misteri em fa tanta enveja!

Se d'un nen que quan ho va saber, va preguntar als pares:
- I Déu també sou vosaltres?
Clar, si tota la vida t'han dit que hi ha tres senyors que et duen regals per la patilla, que una rateta s'endú les teves dents i també et deixa un regal, i que Deu t'estima per sobre de tot, i resulta que de les tres grans veritats dues no ho són, qui et garantitza que algun dia la tercera gran veritat no s'ensorrarà?

dissabte, 4 de desembre del 2010

Nova adolescència?

Aquesta és una entrada atípica. Darrerament, no se si ho heu notat, estic atípica. Passen moltes coses en poc temps. Canvis imperceptibles pels altres, però molt profunds, que fan que m'estigui plantejant si als meus quaranta-un tacos estic començant una segona adolescència.
Sento una mena d'alegria que no sabria dir d'on ve. És quelcom serè (o sigui, que gens adolescent!) i potser té a veure, d'alguna manera, en l'acceptació de que la vida no ha anat ben bé com pensava quan tenia disset anys, però que en el fons, no em pensava mai que la vida pogués anar tan bé.
Tenir aquest teixit de gent propera també hi fa molt. Els amics, que fan la vida tan habitable tantes vegades. Sentir que importes a la gent. Que els altres participen de les meves alegries. Tenir gent que em truca, només per preguntar com ha anat el dia.
I sabeu? miro enrera, i estimo el dolor que m'ha portat aquí, no se si m'explico. Fa molt temps l'Eloi va escriure que sent fidel a una opció era també, d'alguna manera, fidel a les opcions a les quals havia renunciat. No ho se pas. He renunciat a coses, i a altres simplement no hi he arribat. Sigui com sigui, no concibeixo triomf més gran que veure el somriure dels meus fills cada matí.
I la confiança. Alguna cosa canviarà, segur. I és possible que d'aquí a un temps no em senti com ara. Però d'alguna manera confio en el camí que Deu ha escollit per a mi.