dilluns, 24 d’octubre del 2011

L'impremta


Passejant dissabte passat pel centre de Mataró, vam veure l'impremta oberta, i vam entrar a saludar. Hi havia el Trini, un senyor que és allò que a Mallorca en diem agradós, i té una manera de fer com de pa bimbo: suau i esponjosa.
Els meus fills es van entusiasmar amb les màquines antigues. En Trini, que té una paciència que a mi em va semblar infinita, els va ensenyar els caixonets amb els espais per les lletres, el va fer triar les lletres del seu nom i els va mostrar com es munten i s'imprimeixen les paraules. En Miquel va entendre ràpid que si posava les lletres tal i com es llegien quedaven impreses de l'inrevés. El Trini componia tranquil les peces del nom, i en Miquel no podia esperar, estava impacient per veure el resultat final, mentre en Mateu investigava pel seu compte i trobava peces amb imatges enlloc de amb lletres.
A mi sempre m'ha fascinat l'impremta. Recordo quan hi anava de petita amb ma mare, a visitar la Tona. Els locals, un baix d'una casa senyorial de Mataró, amb rajoles antigues, portes de fusta i un petit caos endreçat que a mi em deixava absorta. Normalment no passava del despatx. A baix hi havia les màquines, que rítmicament cantaven el so de les lletres estampant-se als fulls, però era perillós per a nens, o això era el que em deien, i jo em quedava al dintell i mirava. Alguna vegada, ja de més grandeta, havia pogut veure els caixons de fusta amb espais per als caràcters, i a mi em semblaven minúsculs trossos de llibres (bé, de fet ho eren, oi?) i pensava que depèn de com es posessin les lletres podien fer mal o fer bé, fer maco o fer lleig, mira per on, la vida està aquí, i depèn de com l'endrecis serà d'una manera o una altra.
Dissabte vam poder entrar a les màquines, ja en queden ben poques. A les parets hi ha penjades unes fotos de quan l'impremta tenia molts treballadors. És difícil de dir, jo calculo que deuria ser una imatge de la primera meitat del segle XX. Els treballadors, tots ben compostos, encorbatats, amb davantals impecables, miren a la càmera amb formació gairebé militar, però fent veure que han aixecat un moment la vista i que de seguida tornaran a composar els trenca-closques de les pàgines. Suposo que s'hi van posar per retratar-se, perquè el que jo recordava dels treballadors de la impremta era gent amb roba molt més de batalla i bastant marcada de tinta.
Em va fer pensar aquella imatge. No se com funcionen avui en dia les impremtes. A mi em sembla molt romàntic aquest món de pecetes petites en caixons compartimentats, aquest ordre impecable en un espai atapeït, aquest anar poc a poc lletrejant el que necessites i pensar les coses perquè quedin del dret, aquesta estona en la que parles amb l'encarregat, del que està escrivint i de la vida en general.
No crec que les impremtes modernes tinguin aquesta pàtina d'artesania, aquest gust per les coses fetes a poc a poc. El món modern ens duu a una voràgine d'eficiència gairebé asèptica, i m'imagino que els que tenen impremtes ara s'embruten ben poc, però difícilment entusiasmaran a dues criatures inquietes com el Trini va fer amb els meus.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

La JOBAC

Em van preguntar què era això que anava a fer diumenge passat a la tarda i no vaig saber què dir. Com explicar el que va ser la JOBAC per a mi?
No podia explicar-ho en una resposta curta.
Després hi vaig anar pensant. En un moment concret, quan tenia vint anys i em pensava que em menjava el món, em vaig acostumar a revisar la meva vida. A la llum de l'evangeli. I a què aquesta revisió em portés a un compromís. En el que jo podia fer.
No érem il·luminats, ni sectaris, ni perro-flautes. Els grups eren força homogenis. Encara recordo un company divagant sobre què era i què no era sortir amb una noia. Ens vam acostumar a dur sempre una bíblia i posar-la damunt la taula. Perquè sempre hi fos present, malgrat alguns dies no la obríem.
Ens vam ajudar molt. Vam forjar amistats més fortes que les ventades de la vida. Algun es va perdre pel camí, altres van trobar parella. El Bartolo es va morir. L'Àngels es va fer carmelita. L'Àlex també va entrar en una comunitat, on hi ha estat divuit anys sense perdre el contacte amb el grup, i de fet, va venir a la trobada el passat diumenge.
Molts joves se sentien força lluny de l'església “oficial”, però passar per la Jobac els feia conèixer capellans tan “enrotllats” que es replantejaven tot el tema, i arribaven a acceptar la universalitat de l'església, o sigui, que tots hi cabem.
Els joves que vam passar per la Jobac sentíem que allà parlàvem del que realment ens preocupava. Sentíem un Jesús de veritat, implicat en els barris, en els problemes dels joves, que ens interpel·lava, molt sovint incòmode en els seus plantejaments.
Ser de la JOBAC em va ajudar a créixer com a persona i com a cristiana, i sempre n'estaré agraïda.

Deixeu-me que us expliqui una petita anècdota. Jo sempre he tocat a totes les celebracions. De fet, em sembla que en l'únic casament al qual no he tocat ha estat en el meu!
Bé doncs, les vetlles pasquals a Tarragona eren molt reeixides. Els músics ens ho curravem molt, i la veritat és que la música sempre era de bastant nivell, amb molts músics molt variats. Això implicava, però, que moltes vegades no podiem estar tant per a la celebració, perquè estavem preparant partitures, o tocant, o el que fos.
Recordo una vegada que el Toni Roman portava els cants. I just abans de començar la vetlla, darrera aquelles cortines de pedaços a quadrets (recordeu?) en Toni ens va proposar fer una senzilla pregària. Perquè després segurament estaríem atabalats, però convenia recordar bé el que fèiem i perquè.
Aquest era l'esperit de la JOBAC. Al servei, però mai perdent la raó que ens hi portava: l'esperit.

Diumenge passat, a la trobada de presentació del llibre que sobre la Jobac ha escrit la Montserrat Sintes, ens vam retrobar molts. Per a mi va ser molt especial tornar a tocar a la celebració, al costat del Jordi, el Dani i el Miquel Àngel, amb els quals havíem tocat en tantes pasqües, amb el Morlans portant els cants, com no.
Em pregunto què viuran els meus fills. Si podran trobar, com jo vaig trobar, algun grup que els faci sentir part de l'església com a mi em va fer sentir la JOBAC.


divendres, 7 d’octubre del 2011

El pare pres

El Mateu em parla d'un nou amic:
- Saps què, mama? el pare del X està a la presó.
- Ah si?
- Si, i sortirà quan en X faci batxillerat.
- I tu com ho saps això?
- Perquè m'ho ha dit ell.
- I està trist?
- Nooo!.- Aquí en Mateu em mira amb cara còmplice, se m'acosta i em diu fluixet el gran secret- Diu que algun dia el seu pare s'escaparà i l'anirà a buscar i fugiran lluny els dos.

El conec, aquest nen inquiet i bellugeta, que té els mateixos vuit anyets que el Mateu. Però que enlloc de somniar amb Star Wars o dracs voladors, sospira perquè el seu pare pugui escapar-se de la presó. Se moltes més històries d'aquest nen, d'aquesta família. No se quin delicte ha fet son pare, però se que fa anys que és a la presó i que no s'espera que surti fins d'aquí a uns deu anys.
Se el dolor d'un nen. Se d'un pare que no hi és, un germà gran adolescent i problemàtic, una mare a l'atur que lluita sola per tirar endavant els dos fills.
Se la innocència d'un nen que espera que son pare el vingui a buscar i se l'endugui ben lluny.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Steve Jobs

Avui deia als meus alumnes d'ESO que Steve Jobs ha canviat el món. I que ho ha fet sense fer guerres.
Els meus alumnes sabien que era "l'inventor de l'Iphone i l'Ipad". Però va més enllà. El concepte ordinador personal és seu. Posar la informàtica al servei de tots ha estat idea d'ell, potser hauriem d'agrair-li també tot el que ha vingut després: a tots els que tenim a casa un ordinador, aquest senyor, en certa manera, ens ha canviat la vida.
Aquest discurs em sembla que ja el vaig penjar en el seu dia, però tinc ganes de tornar a compartir-lo.
Descansi en Pau.
I gràcies per tot.