En guaret

Si alguna vegada caieu d'un vaixell en alta mar i nedeu en mig del no res, si amb poca esperança, davant d'una dificultat us pregunteu si sereu capaços de superar-la, sapigueu això: les ones venen d'una en una. El que es tracta, és de vencer-ne una. Concentreu-vos, doncs, en la propera onada. I després, penseu a superar la següent. No mireu les dificultats com un tot, no pretengueu lluitar contra el mar sencer, perquè sempre guanyarà ell. 

Quan, fa onze setmanes, ens van dir que ens havíem de tancar a casa, havien de ser just quinze dies. Només ens van dir la primera onada, i nosaltres ens vam armar de valor, i vam dir sí, farem el que toca. Però després va resultar que havien de ser uns quants dies més. I uns quants més. Vinga, unes setmanes més, dèiem, i van passar aniversaris, i es van posposar casaments, i va morir gent que estimàvem i que no vam poder acomiadar, i els que no teníem gos ni criatures miràvem des del balcó la gent passar, i després ens vam adonar de que els nois no tornarien a escola, enguany. I dèiem va, aguantem una mica més.

I els joves hem après a fer pa, i els vells, a fer video-trucades. Hem aplaudit a les vuit als sanitaris, hem amortitzat la bicicleta estàtica que es moria de fàstic enterrada en roba per plegar, hem passat dies en xàndal, hem endreçat calaixos, ens han manllevat Sant Jordi, han tornat dofins a les nostres platges i silenci a les nostres nits, ens vam tancar que era hivern i ha esclatat la primavera i ens ha trobat a casa, enyorant els amics, sospirant per abraçades que no sabem quan tornarem a tenir.

Hem estat en guaret. Ens hem aturat i hem deixat descansar molts àmbits, tenint cura de les nostres llavors, prenent consciència del que és essencial. La natura ens ho demanava feia temps i, fins que no ha estat rabiosament necessari, no ho hem fet.
Sembla que a poc a poc aquest temps estrany acabarà. No sé si ens avesarem, a tornar a sortir, o si la por ens haurà guanyat. Tornarem a anar a concerts, a cantar, a fer festa major?
Dono gràcies a que això ha passat ara, en que anímicament em sento forta i he recuperat l'alegria i el dormir que, en moments recents d'angoixa m'havien fallat. Tot i així, he de confessar que en algun moment s'ha instal·lat en mi la por, que m'ha agafat desprevinguda l'angoixa de pensar que pot morir gent que estimo. També alguna vegada m'he reconegut apàtica. Com si, tant d'estar tancada en aquesta closca que s'ha convertit casa nostra, tant de reprimir les ganes de sortir, les hagi acabat perdent. 
Per això, per tot el que estem passant, estic molt indignada per la inconsciència que veig en la gent que s'asseu a les terrasses dels bars a prendre cerveses, apilotonats tots, en grups grans, sense gaire mesures higièniques. Suposo que ho necessiten, però no deixo de pensar que exercint la seva llibertat de ser laxes en la prevenció poden estar condemnant-nos a tots a un segon confinament.
Jo no enyoro prendre canyes a les terrasses dels bars, enyoro l'efervescència feliç d'abans d'un bolo, tots de negre, en silenci i a les fosques esperant per sortir, enyoro molt cantar, però el que enyoro més, de totes totes, és abraçar els meus pares. Cada dia que passa sense abraçar-nos és un dia perdut, que no tornarà. Per això sento que aquest confinament ens ha robat tant i tant.
En tot cas, que aquest sacrifici no sigui en va. Ara que a poc a poc sembla que tornem a la normalitat, no fem bestieses.
I, ja que hem passat aquest temps, que sapiguem agrair el que hem après, i que tot això ens faci millor persones.
Una abraçada intensa als que han perdut tant, aquests dies. 

La creu de l'Angelo

L'Angelo era un noi italià que va estar-se a casa durant la trobada de Taizé de Barcelona, en el pas dels anys 85-86 (acabo d'adonar-me que fa més de trenta anys. Respiro fondo i continuo)
Bé, al cap d'un temps va venir a passar uns dies a Mallorca, a l'estiu. 
Total, que un dels primers dies d'estar a casa, vam anar a nedar just davant de casa, ens varem endinsar bastant dins el mar, i vam estar molta estona xerrotejant. Ens havíem de posar al dia de tot, i a més parlàvem en aquella barreja mallorquí-italià, que feia els diàlegs tan divertits. Va ser una estona molt agradable.
I quan vam tornar a ser a terra... l'Angelo es va posar la mà al coll i va dir, desesperat: la croce!!!
Mentre estàvem nedant li havia caigut la creu que duia al coll. Era una creu d'or que la seva mare li havia regalat, un record familiar molt valuós per ell. 
Vam tornar a l'aigua a veure si la trobàvem, tot i saber que era impossible. El mar és enorme, no sabíem exactament on havíem estat, ni on havia caigut, i a més hi ha la correntia... no hi va haver manera. Vam tornar a casa decebuts i tristos.
A sobre, justament aquella tarda es va desfer un temporal que ens va tenir apartats de l'aigua durant dos dies. I quan ens vam poder tornar a banyar, l'aigua estava tèrbola, encara agitada de la tempesta. La vam buscar tots: la meva germana i jo, el meu pare, que bussejava cada dia, els amics... va ser impossible. 
L'has perdut, li vam dir. Però ell, un noi de muntanya, nascut als Alps, que vivia amb neus perpètues i que de cap manera tenia l'experiència marítima que teníem nosaltres (ni nedava tan bé com nosaltres, també s'ha de dir), va continuar cada dia, matí i tarda, agafant les ulleres de busseig (que crec que era la primera vegada que es posava) i anant a nedar a veure si les trobava. 
El meu avi, recordo que se'l mirava amb paternalisme condescendent, cada vegada que ell deia vaig a buscar-la. Tots sabíem que no la trobaria. Era impossible.
I van passar deu dies.
El darrer matí, unes hores abans d'anar a agafar l'avió, l'Angelo va tornar a agafar les ulleres i va dir que anava a buscar-la. 
Jo el vaig acompanyar, i em vaig quedar a terra, prenent el sol. Era aquell temps que encara preníem el sol sense tanta por com ara. 
I al cap d'una estona molt llarga, mig endormiscada pel calor i l'oreig suau, em va semblar que l'Àngelo em cridava. Vaig aixecar el cap: ben lluny, des del mar, el meu amic em feia senyals.
–Maria!!! Vieni!!! La croce!!!
Vaig tirar-me a l'aigua i vaig nedar cap a ell el més ràpid que vaig poder.
Em vaig posar les ulleres que ell em donava. Vaig mirar al fons. 
Una tènue brillantor em va picar l'ullet, mig enterrada entre les algues.
Era un lloc molt profund, l'Angelo no hi podia arribar, i a mi em va anar just... però allà estava. La creu, i la cadena, les dues juntes. Després de deu dies desaparegudes, amb temporal inclòs. Era impossible trobar-les. Però l'Angelo les va trobar. No es va creure que fos impossible, i va continuar lluitant.
Hi penso molt sovint, en aquesta anècdota.
Quan alguna cosa em costa, quan vull quelcom que no pot ser. Tantes coses que són impossibles han acabat esdevenint! Potser només necessiten la nostra fe, la nostra lluita, la nostra tossuderia. 
Qui sap.
Ara que s'acaben les vacances, i que comença un nou curs. Ara que tornarem amb les nostres lluites diàries, amb el nostre quefer quotidià. 
Serem capaços de continuar lluitant? De creure en els miracles?

Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.

Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.

Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.

Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 

Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 

Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.

La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.

Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.

Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?

El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 

Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 

Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 

I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 

I vaig fer aquesta foto.

Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.

Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 

Però sí. 

Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.

Coses que he après navegant

Fa un temps ja us vaig dir, mentre parlava de l'àncora que vaig recuperar, que tenia ganes d'escriure sobre el que he après navegant.
Hi ha moltes coses, aquí en van unes quantes:

- A les onades, se li ha de donar la galta. 
Quan venen ones, sobretot si la teva barca no és molt gran, a vegades fa impressió. Tens ganes de fugir-ne. Però no ho pots fer, i l'ona s'acosta. La millor manera d'encarar l'ona és de cara, però no frontalment, sinó del que es diu l'amura, que vindria a ser, pels que no sou mariners, com la galta de la barca.
De la mateixa manera, els problemes s'han d'encarar. Però fer-ho bé. No posar-t'hi en contra (intentar agafar una ona grossa de proa pot espantar molt la gent que dus a la barca) ni intentar-ne fugir, perquè les grans onades de la vida, sempre t'acaben enxampant, per més que en vulguis fugir. 

– No es pot anar contra el temps. 
Navegant a vela, no es pot anar directament en la direcció d'on ve el vent. Si s'ha d'anar forçadament en aquella direcció, s'han de fer bordos: anar fent ziga-zagues per acostar-h'hi poc a poc.
Intentar anar frontalment contra les circumstàncies és un absolut malbaratament d'energia.
Clar que cal lluitar! i tant! Però cal fer-ho d'una manera intel·ligent. A vegades sembla que les coses han de costar. Però si costen massa, potser és que no han de ser, o no han de ser així.

- La gent és solidària. 
Al mar, com a la muntanya, és tradició saludar a la gent que et creues. M'ha passat més d'un i més de dos cops, que algú d'un altre vaixell hagi vingut a la meva barca perquè li ha semblat (equivocadament o no) que tenim un problema. Recordo una vegada que una barca es va incendiar en mig del mar, i del no res sortiren moltíssimes barques que anaven en aquella direcció per tal d'ajudar. 

–…però maleducats n'hi ha a tot arreu!
La nostra barca és un llaüt, el que a Catalunya en diuen una menorquina. És una navegació tranquil·la, no és una barca per córrer. Moltes vegades ens trobem que alguna barca ràpida passa arran i fa ones que ens molesten molt. A vegades em pregunto si aquesta gent no ens veu. Tant costa passar més lluny, o minorar una mica? 
Ah! i això no té res a veure amb les possibilitats econòmiques, eh? una simple moto d'aigua pot empipar molt i moltíssim.

- Cal equilibri.
El nostre somni és tenir un veler. Els velers tenen orsa i màstil. Són alts, i són també són profunds. Per poder oferir la vela al vent necessiten alçada, per no escorar amb el primer cop de vent necessiten anar a fons. 
I és que no es pot anar amunt sense tenir els peus ben clavats a terra, i, com diu l'himne de Mallorca, "la soca més s'enfila quan més endins pot arrelar"

–Els velers són genials, però… tenir una barca humil té els seus avantatges. El nostre llaüt, no tan majestuós, ens permet, en canvi, anar a molts altres llocs que un veler no pot. Em refereixo, per exemple, acostar-nos a terra... o ficar-nos en una cova.
La humilitat és sovint un avantatge. 

- El gran luxe de les coses petites.
No sabeu com de bo és el menjar, al mig del mar. Un simple trempó, unes galetes, són una delicatessen. I una dutxa d'aigua dolça, i quelcom per abrigar-te quan comença a fer fresqueta.

– No pots navegar sense mullar-te.
Bé, potser podríem: pujar a la barca, entrar al camarot i no sortir-ne. Potser sí, però no gaudiríem ni la meitat. És incòmode, esquitxar-te d'aigua, (i si duus ulleres és molt més incòmode) però el plaer de sentir que cavalques les ones s'ho ben paga. 
També passa amb la vida, suposo. Arriscar-nos, despentinar-nos, estar incòmodes. A vegades és el preu que paguem per viure intensament.
I val la pena.

–S'ha de saber una mica de tot.
Perquè en mig del mar, no pots cridar el lampista. Ni el metge.
Nosaltres hem tingut poques emergències, i la més grossa que vam tenir va ser en una barca que no era nostra i que, gràcies a Deu, ens va poder dur a port molt ràpidament. 
Pot passar. Hi ha emergències. I sols aprendre'n molt. Relativitzes, i dones gràcies a totes les vegades que han anat bé les coses.

–Hi ha coses que es perden per sempre... i és bo que així sigui, i ho hem d'acceptar.
Molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d'estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta. 
I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.

Els llocs sagrats

Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.

Desclavant l'àncora

Aquests dies d’estiu he estat pensant en escriure un post sobre el que he après navegant, que és molt. Ahir, però, va passar una cosa que penso que mereix un post per si sola. 

Vam anar a sopar en barca a una platja solitària. Una de les poques que queden a Mallorca. Vam arribar sobre les vuit del vespre, vam tirar l’àncora i ens vam llençar a l’aigua. Poc a poc el sol agònic es capbussà en el mar donant pas a una nit tota esquitxada d’estrelles. Nosaltres nedàvem encara quan la nit s‘obria pas. No hi havia lluna. Com que és un lloc que no està urbanitzat, l’única llum que hi havia era la de les barques que quedaven, que poc a poc anaven encenent les llums de fondeig.

Vam pujar a la barca quan el cos ja estava enredat de fred. Vam sopar amb llumetes d’espelma i una petita làmpada que penjava d’una corda. Va ser un moment molt agradable, d’aquells que saps que recordaràs tot l’hivern. Després de la xafogor insuportable del dia, amb el bany i l’oratge de la nit, teníem fred, i ens vam haver d’abrigar. Jo anava amb pantalons llargs i suadora!

Ja a quarts de dotze, després d’un munt de rialles, vam decidir tornar a casa, teníem una bona tirada fins al port. 

Vam intentar desclavar l’àncora. I no podíem, de cap de les maneres. Ho vam intentar tres persones diferents, mentre la quarta feia anar el timó per intentar enganyar la cadena i desclavar-la. No hi havia forma. 

El més fàcil era tallar la corda i llençar l’àncora. Al fons del mar hi ha un munt d’àncores clavades. Però a mi se’m va posar entre cella i cella recuperar-la. 

O sigui que em vaig treure la roba i vaig respirar fons. Els meus amics apuntaven amb la làmpada a l’aigua negra, però la llum era tènue i semblava que rebotés en el mirall de l’aigua.

Jo sabia que tenia només una oportunitat d’arribar a l’àncora, perquè estava clavada molt profunda i necessitaria l’inèrcia de llençar-me de cap per arribar tan a fons. 

Dit i fet. 

Primera sorpresa: l’aigua, que des de la barca era negra i gairebé amenaçant, un cop a dintre ve resultar ser tèbia, i, no us ho creureu, sota l’aigua s’hi veia millor que des de dalt la barca. Com si el mar hagués guardat una mica de la claror de la tarda i la tingués reclosa.

Vaig agafar-me a la cadena i ràpidament la vaig seguir. Això que us explico va durar poc menys d’un minut, però en aquell moment, com si el temps fos elàstic, diria que fins i tot vaig poder veure els peixos despistats, les algues que dansaven amb les ones, i sobretot, la roca on estàvem enganxats. 

Quan arribar a l’àncora vaig entendre que, de la manera que estava enganxada, era impossible treure-la si no era de la manera que ho vaig fer jo.

Va ser més qüestió de manya de que força: la vaig desclavar i la vaig posar sobre la roca. Després vaig pujar assaborint la velocitat de les bombolles d’aigua relliscant sobre el meu cos. 

Un cop ja de tornada, un altre cop vestida, encara amb el cabell moll, a la proa de la barca, amb casiopea mirant-me indiferent, vaig estar pensant en tot això.

En les coses que em lastren. Les àncores que no em permeten avançar. Les pors, les idees preconcebudes que no em permeten ser feliç. 

Quants cops intento deslliurar-me’n des de dalt la barca. Estirant amb força. Em fa por llençar-me a l’aigua, quan és l’única manera de sortir-me’n.

L’única manera de deslligar-me del que m’impedeix avançar és aquesta: Llençar-m’hi de cap, vencent la por, decididament. Arribant a fons. 

Qui sap, per ventura quan em llenci, descobriré, com vaig fer ahir, que l’aigua que des de la superfície era negra, de dins és acollidora, plena de vida, càlida i vibrant. Potser resultarà que no és tan difícil com em pensava. Potser, un cop ja navegant, veuré que m’ha agradat capbussar-me en la nit. 

Pescado fresco

Record el meu padrí, amb el capell de palla i la camisa vella descordada, arribant de pescar amb una senalla ben atapeïda de peixos de tota casta: serrans, vaques, donzelles, esparralls, raors, aranyes, calamars o sípies, depenent de la temporada o del lloc on haguessin anat a pescar. Molts peixos encara boquejaven i es movien nerviosos, lluents i porucs. A mi m'anguniejaven: semblaven horroritzats, sense entendre què els passava, alguns amb la mandíbula destrossada per l'ham, lluitant frenèticament contra no sabien què, fent contorsions per intentar tornar a l'aigua salvadora, sense saber que estaven totalment sentenciats i maldament tornessin a l'aigua ja no podrien viure més.
En canvi, m'agradava acariciar els calamars i veure la fosforescència de la pell canviant de color. Em semblava màgic. A més els calamars no em feien llàstima, suposo que perquè arribaven ja tots morts i no se'ls veia cap ferida.
És típic, quan un pescador arriba, mostrar la feta als que estan a port. Si hi ha un col·lectiu que sigui propens a bravejar és aquest. Fa molts anys, al port de Pollença, on anaven molts militars a estiuejar, el meu padrí estava mostrant la pescada a peu de pantalà. Acabava d'arribar, i els peixos encara es movien, i tothom feia espants. Va passar per allà una senyora molt estirada i tota endiumenjada, la dona d'un coronel importantet de Madrid.
I es va dignar a acostar-se al meu padrí, que tot joiós assaboria l'èxit del matí, va fer una ullada a la senalla, i parlant poc a poc, amb aquella veu engolada i arrossegant les vocals, va dir-li al seu acompanyant, sense ni mirar al meu padrí:
“En Madrid sí que comemos pescado fresco!”
El meu padrí es va enrabiar molt, però la meva padrina ho explicava morta de rialles, realment és impressionant que la senyora no s'avergonyís de la imbecil·litat supina que estava dient.

Pensava en aquesta anècdota l'altre dia, parlant amb en Toni. Estic a Sa Ràpita, el meu racó de món preferit (no el més maco, segur, però el meu, al capdavall). Els ajuntaments dels quals depenen Sa Ràpita i S'Estanyol tenien un projecte molt interessant, de fer un passeig al llarg de la costa, on es pogués anar en bicicleta i caminar sense por a que els cotxes se t'enduguin per davant. Però la llei de costes ho impedeix. Resulta que costes està a Madrid, ja es sap que a Madrid hi entenen molt de costes, i a més mengen peix més fresc que nosaltres, i consideren més apropiat una carretera amb una vorera just a ran (m'estranya que encara no hagin matat a cap infant, suposo que quan hi hagi una desgràcia tothom es lamentarà)
Damunt les roques de davant ca nostra hi havia fins fa uns anys uns escà, o sigui, una petita construcció per a guardar una barca. N'hi havia molts a Sa Ràpita, cosint el literal. Eren centenaris, fets de pedra, amb porta de fusta, i feien olor a llargues estones guaitant el mar. Els joves ens hi trobàvem a recer d'un o altre per xerrotejar els vespres d'estiu. La llei de costes, però, els va fer enderrocar tots, algú en un despatx a Madrid, sense pensar en l'encant o valorar si realment era un atemptat al paisatge (que no ho era) va decidir enderrocar una part important del nostre patrimoni.

Així ens va, depenent de lleis de costes redactades i fetes complir des dels despatxos de Madrid per senyors encorbatats que sí que comen pescado fresco.

L'estel fugaç

Hem anat en barca a sopar a una platja salvatge, de les darreres que queden a Mallorca. És el darrer dia que els nostres amics estan a casa, i es barreja la pena per saber que demà se'n van amb l'intens desig de que tot vagi bé.
Quan arribem, a quarts de vuit del vespre, el color càlid del final del dia amoroseix el verd dels pins, el blau intens del mar, el blanc dels lliris de platja.
Anem nedant a la platja i ens asseiem a la sorra, mentre els nens busquen "tresorets" (petxines, cargols, pedres maques)i ens els mostren victoriosos.
Els darrers banyistes recullen i comencen a marxar, si no es ve en barca hi ha un bon tros caminant, i com que no està urbanitzat i avui no hi haurà lluna cal sortir aviat.
Tornem a la barca, enredats de fred, ens canviem de roba i sopem, apurant el darrer vespre. Quan el sol agonitzant s'amaga darrera els pins llunyans, el mar conserva encara una mica de la seva llum, i pren un to rosat. Poc a poc la penombra ens desdibuixa: encenem un petit llum que pengem del tendall, i veiem com les altres barques poc a poc encenen els llums, i sembla com si s'acostés nadal a mig agost: petits llums humils en la nit misteriosa.
Tornant cap a port el Jordi es posa al timó, i els nens estan tranquils jugant dins el camarot.
La Sandrine agombola la nena, que s'ha adormit de seguida. El Vincent parla amb el seu fill, sento la dolça cadença del seu idioma, i em pregunto què li deu explicar. Jo recordo en nits com aquesta converses sota la nit estrellada que de nena em van marcar i encara recordo amb carinyo. Penso amb dolcesa que potser ara el fill del meu amic està vivint un d'aquells moments memorables que l'acompanyaran tota la vida.
Vaig a proa. Hi ha una mar vella, suaus ondulacions sobre les quals la barca llisca tranquil·la. La nit està esquitxada d'estrelles, feia molts anys que no en veia tantes. Fa molt fred, però vaig ben abrigada i el vent no em molesta.
Estic cavalcant sobre el mar, en la nit immensa i vibrant. No penso res, només estic allà, davant del silenci quallat d'estels.
I en aquell moment passa un estel fugaç, enorme. Passa tan lentament, em dóna tant temps a veure'l que en algun moment dubto de si ha estat un estel o fruit de la meva imaginació. A més, l'estel rutilant i tranquil que ha dibuixat una corba sobre l'horitzó és de color rosa.
I sabeu què? No he pensat a demanar cap desig. La nit és tan complerta, tan plena de tot, que no puc demanar res més.

els reis ja venen....

Així els va dibuixar el Mateu a finals de desembre. Vam fer servir aquest dibuix a la felicitació de Nadal, i no me'n puc estar ara de compartir-ho amb tots.
Ara us el desxifro: els tres reis que van en barca. (el Mateu de gran vol ser pirata) N'hi ha dos que remen, (podeu veure els rems a l'aigua fent la ondulació de l'aigua) i el que riu més és que està duent el timó (pillin, ell no fa esforços i així pot anar rient)
Van seguint una estrella que a la cua porta escrit cap on han d'anar (gràcies a Deu no els ha dibuixat seguint un GPS!) i tenen l'àncora preparada per quan arribin. Els està mirant un peixet, i davant de tot, al centre, podeu veure un tauró, amb una aleta dorsal una mica hipertrofiada, però tauró al capdavall.
Ai, no se, dieu-me marassa, però la veritat és que em sembla genial. I més per tenir només quatre anys!
Vosaltres què en penseu?
Ei, per cert, bons reis!

Castells de sorra

Ara que torno a tenir connexió a internet aniré penjant aquests dies entrades que no vaig poder publicar durant l'estiu. Aquí va la primera.

L’arena de la platja on solem anar és molt fina, i va molt bé per fer castells de sorra. En Miquel, que té sis anys, és un autèntic enginyer. Ja sap que la sorra humida és més manejable, però s’ha de barrejar amb una quantitat de sorra eixuta per obtenir la consistència adequada. Li encanta calcular el risc que pot permetre’s: si fa un castell prop d’on trenquen les ones podrà fer camins per on passi l’aigua, però en contrapartida serà molt més fràgil, perquè alguna vegada una onada massa forta s’empassa d’un glop un bon tros de la construcció.

Ahir va fer un castell realment maco. Amb caminois que s’omplien amb les onades, i ponts i túnels, i unes algues que semblen palmeres sobre les torres que feien maco. Hi havia estat molt temps, perquè es va posar a construir-lo gairebé quan vam arribar a la platja i quasi no es va banyar.

Ell sabia que la seva obra mestra estava exposada a les ones, i construïa afanyosament dics de contenció, hi posava pedres, emprava el seu cos per impedir que les onades hi arribessin, reconstruïa els trossos malmesos....

Quan li vaig dir que havíem de marxar es va atabalar. Va voler posar-hi més protecció, però les ones se la menjaven. I es va començar a angoixar. No era com els dies en què es fa el ronso per continuar jugant, estava realment preocupat.

I em va dir “mama, no ho entens? M’he de quedar a protegir el castell, si no s’enfonsarà!”

Em va costar molt convèncer-lo de marxar, i va marxar trist perquè sabia que no tornaria a veure el seu castell.

I mentre tornàvem agafats de la mà, amb el Miquel trist pel seu castell perdut, pensava que els grans som ben bé com els infants: Quantes vegades no ens esforcem a mantenir en peu fràgils castells de sorra? Relacions que ens fan mal, feines que no ens omplen, una imatge nostra que volem preservar, un nivell de vida que no ens fa feliç... I això ho fem malgrat sabem que en el fons és inevitable que d’un moment a un altre el castell es dissolgui amb el primer cop d’onada que arriba. Però continuem lluitant, que no sigui dit que no hi vam posar tot de la nostra part, tot i que hi deixem la salut i les forces.

I quan abandonem la platja ho fem tristos pel castell perdut, enlloc d’alegres per no haver de continuar lluitant contra l’inevitable.

Les nostres platges, les nostres vides, estan plenes de castells que construïm i mantenim a costa de la nostra felicitat, moltes vegades. Deixem que se’ls empassi la mar?

El Guapo

No vam saber mai com es deia, tampoc és que fos un noi espectacular, però estàvem molt desenfeinades a la platja, li vam penjar totes les virtuts imaginables i el vam batejar com “el guapo”, per raons obvies. Durant anys i anys ens el vàrem estar trobant al mateix racó de la platja on anàvem nosaltres, als búnkers, lluny de la “zona familiar”, que és el tros de platja que hi ha just a l’entrada. Als Búnkers s’hi arriba després de caminar un quart d’hora, i això fa que estigui sempre molt més buit de gent, mentre que la zona familiar està plena de famílies amb nens petits, inflables i castells de sorra.

I cada estiu als búnkers prenia el sol el guapo, sempre solitari, arribant amb el seu caminar elegant i la tovallola esfilagarsada sobre l’esquena.

Per la gent a la que saludava suposàvem l’edat que tenia (uns anys, pocs, més que nosaltres) i a quin institut anava. Després, per la nostra natural idealització, vam suposar que anava a la universitat, i desitjàvem que estudiés a Barcelona, com molts illencs universitaris, amb l’esperança de trobar-nos-el un dia al metro.

El vam anar espiant, sense atrevir-nos mai a encetar converses que havíem encetat amb altres joves de la platja. Ell semblava no donar-se compte que existíssim, però nosaltres sabíem quina era la seva bicicleta (això al principi, quan no teníem edat de conduir) i després el cotxe de segona mà que duia (segur que era el vell de la seva mare, tots hem començat a conduir amb el cotxe vell de la mare) i més o menys a quina zona vivia.

El guapo. Algun dia ens dèiem “he vist el guapo” i sempre hi havia la llista de preguntes: On? Com? Quan? Amb qui?

Amb qui! Aquesta era la pregunta més delicada. Anava a les festes dels pobles poques vegades, i amb grups de gent, més o menys nombrosos. Ell solia anar encara més guapo, mai anava mudat com molts joves que s’empolainaven per anar a les verbenes, ell anava natural, amb una simple camisa de fil crua, uns shorts i unes avarques era encara més guapo. En aquests grups hi havia nois i alguna noia, que nosaltres observàvem i jutjàvem amb una ràbia i una gelosia insospitada.

Mai el vam veure agafat de la mà de cap noia.

Fa uns anys ens vam deixar de veure. L’any passat ens el vam trobar a la Cantina del club nàutic. Portava una camisa oberta, mostrant el pit torrat pel sol, anava sol com sempre, i conduïa un Audi, cosa que va fer que baixés l’aurèola de progre que tenia.

Aquest any ens l’hem tornat a trobar. A la zona familiar, que abans menyspreàvem . On érem nosaltres amb els nens, els flotadors i els castells de sorra.

Ell anava amb dues criatures. Conservava la mirada salvatge, el somriure blanquíssim... I havia fet panxa!

Ens vam mirar i per primer cop va fer un petit gest de reconèixer-nos, tot somrient i aixecant la mà de la seva criatura, com mostrar-nos que ell també ha crescut, s’ha fet gran.

Per això feia tant temps que no el veiem. També ha tingut fills. També ha fet panxa. També s’està fent gran, com nosaltres, que ja no anem amb aquells bikinis tan atrevits.

Els nostres mites fan panxa. Han anat fent-se grans, com nosaltres. I ara es queden, com nosaltres, a la zona familiar, a jugar amb els nens.

Petits Plaers

Petits plaers que he retrobat des que tinc fills:

-Gronxar-me. Si pot ser ben fort, i després llençar-me fent un bot i veure fins on arribo. Si trobo un tobogan on hi càpiga el meu cul, baixar-lo.
-Anar a la platja a darrera hora de la tarda. Fer castells a la sorra. Amb túnels llargs que s’ensorren quan arriben les ones fortes si no posem un mur de contenció. Buscar petxines maques.
-Jugar amb un io-io. O amb legos.
-Pintar sense sortir-nos de la ratlla.
-Seguir els gegants.
-Buscar formes als núvols.
-Fer bombolles de sabó.
-Llegir les històries de la bíblia com un conte: la balena de Jonàs, la història de Moisès, l’Arca de Noé...
-Els làctics imaginatius: Actimels, batuts, petits suïssos...
-El pa amb xocolata.
-Fer guerra de pessigolles, o de coixins. Jugar a veure qui és el primer en riure.
-Cantar al cotxe.
-Les pel•lícules antigues de Walt Disney...
-I les noves pel•lícules d’animació. (Gràcies a ells he conegut l’Shrek, el Nemo, el planeta del tresor, Robots....)
-Inventar-nos contes. Cada un diu una cosa o un personatge i després ens inventem un conte on surti tot. (proveu de fer un conte amb la caputxeta vermella, un astronauta i un tresor amagat)
-Jugar al parxís
-Caminar per la muntanya. Escoltar els ocells, buscar pals que semblen lletres, pedres amb formes estranyes o colors diferents.
-Cantar “cargol treu banya” a qualsevol cargol despistat i esperar que tregui les banyes.
-Anar a la cavalcada dels reis.
-Resar el Parenostre (no pregava d'aquesta manera feia molt temps)
-Banyar-nos tots junts, intentant no fer un tsunami. Amb l'escuma del sabó, posar-nos barba o crestes al cabell.

Podria fer una llista dels petits plaers que ja no assaboreixo, per exemple, ahir vaig anar a prendre una cervesa amb uns amics i em vaig donar compte que feia molt temps que no podia permetre'm el luxe. Una mica per militància em poso a fer aquesta llista. Malgrat tot el que he deixat de fer, penso que està valent la pena, això de tenir fills.