dimarts, 26 de setembre del 2023

El Josep


Fa temps que veig pel que abans era twitter (ara com ho hem de dir? X?) a la Maria Pilar. En les seves piulades parla del Josep, el seu fill, assassinat per un descerebrat amb volant. Penja fotos seves, explica com era, amb una tendresa i un dolor escruixidor. 

Feia temps que volia dir-li alguna cosa, i avui, finalment he gosat dir-li, en un privat, que sento el Josep molt proper. He intentat enviar-li el meu escalf, sabent que no l'alleugerirà gens ni mica. No vull ser aficadissa, ni ser banal. No puc dir-li estic amb tu, i dir-li que em sap greu és tan petit, tan poca cosa, que em sap greu. Què pot alleugerir la pena de l'assassinat d'un fill?

Al cap de poc temps, la Pilar em contesta, i m'envia un petit clip del seu fill, una picadeta d'ulls, un petó, que a mi m'ha fet saltar les llàgrimes. Hi ha fets tan grossos que les paraules els van petites. I aquí la paraula injustícia és massa petita.

Just abans de dormir, doncs, obro altre cop l'aplicació, i veig que la Maria Pilar ha contestat un pare al que també li han matat un fill. No sé dir-ne accident, sabeu? Un accident és que et caigui un gerro de flors. Matar una altra persona perquè excedeixes de molt el límit de velocitat, perquè vas fins amunt de droga, o perquè vas mirant el mòbil no és ben bé "un accident".

Sí que hi ha accidents, i tant. I en alguns moren persones. 

Un dia, fa anys, em vaig saltar un stop. M'havien donat una molt mala notícia, (molt, molt mala notícia) tornava a casa conduïnt, i vaig passar una cruïlla sense aturar-me. Quan me'n vaig adonar se'm va glaçar la sang, i si algun dia tinc la temptació de queixar-me de la mala sort, recordo aquell moment en què hauria pogut matar algú, m'hauria pogut matar jo, també, i no va passar. Sé, doncs, que hi ha accidents que fan que mori gent, i no voldria que semblés que culpabilitzo a qui té la desgràcia de tenir-ne un. No sé què hauria estat de mi si hagués fet mal a algú, però segur que la pena i el remordiment m'acompanyarien tota la vida. Des d'aquí una abraçada a qui viu amb aquest pes tan feixuc. Sé de casos propers, i sé que ho han passat molt i molt malament.

En el cas del Josep, però, al dolor de la seva mort se li afegeix l'absoluta falta de penediment de la persona que el va matar, fent una imprudència molt gran que es va endur la moto en la que feia un viatge. És possible haver provocat un fet com aquest i no sentir-te penedit, no tenir unes paraules de consol, no canviar, no teniu un record, un respecte, per les vides destrossades? Es veu que sí. Deu ser un psicòpata, si no, no ho entenc.

Torno al twitter. Mirant el que contesta la Maria Pilar, veig altres persones que també intervenen. Parlen d'altres vides arrabassades en un instant. 

Penso en aquestes mares (i pares) que passen la nit en blanc. Aquests joves a qui els han robat la vida.

Jo sóc com una lloca i només dormo bé quan tinc els dos pollets a casa. No puc imaginar el dolor que passen. Potser si saben que també estic en vetlla pensant en els seus fills, senten alguna mena d'acompanyament, voldria que poguessin repartir una mica el dolor, alleugerir-los les hores.

I l'únic que puc fer és escriure els seus noms, Josep, Mario, Natàlia, Edu, Sara, Conrad... i tantes altres víctimes, intentant que els feu també vosaltres, que em llegiu, un lloc al vostre cor, i que visquin també en el nostre record.

dilluns, 4 de setembre del 2023

Tornem a començar!

 Com heu passat aquests mesos? 

Per a mi, aquest estiu ha estat estrany, aspre en alguns trams, en altres lluminós i tendre, amb una traca final de la qual no puc parlar, però que encara em té en tensió.

Però bé, una de les coses bones de dedicar-te al que realment t'agrada, és que acabar les vacances no és cap drama, al contrari. 

Tornem, doncs, a començar els tallers d'escriptura creativa on-line. La primera tramesa de material serà el dilluns dia 25 de setembre. 

Espero que us interessi. Si voleu més informació, podeu posar-vos en contacte amb mi a l'adreça de correu electrònic mariaescalasescriptura@gmail.com

Per aquí us deixo la propaganda. Si la feu córrer entre les vostres amistats, us n'estaré molt agraïda. 



divendres, 7 de juliol del 2023

Donar el pas

Ja fa dos anys que vaig deixar una feina estable per dedicar-me a escriure. Va costar molt, em feia molta, molta por i, la veritat, tampoc estava tan malament, a la feina. Tenia companyes maquíssimes, d'aquelles que s'havien convertit en bones amigues, tenia alguns alumnes pels quals valia molt la pena llevar-me cada matí, i penso que, tot i que treballava massa, treballava bé. 

Però em sentia empresonada. Jo volia escriure. Lo altre se’m donava bé… però jo volia escriure. Era bona professora... però això m'impedia ser escriptora. 

No era especialment infeliç, però hi havia un cuquet dins meu que em repetia que no era feliç. 

Estava en una confortable zona grisa. Però alguna cosa em cridava poderosament.

Vaig fer el pas, i el tornaria a fer, mil vegades. 

Continuo treballant tant (o més!) que abans, i cobro molt, però molt menys. No tinc estabilitat, no sé mai quant cobraré el mes següent, tinc un client (un senyor que vaig ajudar a escriure una novel·la) que fa set mesos que em deu més de mil euros i em dona llargues, i una editorial que no paga uns informes que els vaig fer. Els que donen els ajuts a la creació que concedeix la generalitat continuen pensant que no la mereixo*, i continuo sense haver guanyat cap premi literari d'aquells de cobrar diners.

No tinc vacances (bé, si vull sí que les tinc, però no cobro si no treballo) i a més d'escriure faig mil petites coses: clubs de lectura, presentacions, informes de lectura, tallers d'escriptura creativa (online i presencials) i acompanyaments a gent que escriu. 


Vaig fer el pas, repeteixo, i repeteixo que ho tornaria a fer, mil vegades. Malgrat la precarietat, malgrat la incertesa. Llevar-me cada dia amb ganes de posar-me a treballar, no té preu.

Que intens, que immens que és l’aire lliure! Que feliç que et sents quan ets qui vols ser! 


*(mai me l'han donat, en canvi li han donat a gent que, aquí entre nosaltres, crec que ni escriu millor ni té més mèrits que jo... ehem. Això seria un tema d'un altre post, que titularia "la pataleta")

dilluns, 9 de gener del 2023

El padre Paco

Coneixent-lo, sé segur que va pensar molt en com seria la seva mort. Sé també que la va encarar amb serenor. 

I sé que a un cristia de pedra picada com ell, la mort no li feia basarda, perquè si no, tan xulo que era quan volia, s'hi hauria encarat amb tota la seva energia, que era molta. I com tantes vegades que s'embarcava en batalles perdudes,  tot i saber-se vençut hauria continuat lluitant, i s'hauria quedat ben a gust de discutir.

(Així era ell, geni i figura)

Que res, gent, que ja no tenim padre Paco. 

I els que tenim una certa edat i hem anat als escolapis de Mataró, us en podem dir mil, del padre Paco.  De verdes i de madures. Des d'estar-se tota una hora de classe parlant del seu pare, el famós actor, a encarar-se amb qui fos per la qüestió del català, quan tot això requeria una valentia molt més gran de la que requereix ara. Jo encara el recordo amb la sotana negra, i les ulleres de sol, i la pell tan i tan morena (anava cada dia, absolutament cada dia, a nedar al mar)

Cadascú té una versió d'ell, i no hem de jutjar amb la nostra mentalitat actual el tipus d'ensenyament que vam rebre. 

Però el que funciona igual, sigui als anys vuitanta del segle passat o sigui ara, és saber reconèixer quan algú s'apassiona pels alumnes i fa més del que li toca. I el padre Paco era d'aquests, que fugia dels esquemes i et descol·locava, amb la seva passió, amb el seu humor, amb la rectitud amb la que encarava la vida, i sobretot, amb la gran coherència que sempre va guiar els seus actes, tot i saber que això li provocaria la incomprensió i sovint la soledat. 

Sempre li estaré agraïda perquè va muntar unes pregàries a quarts de vuit del matí. Ens va dir que ja que ens dutxàvem el cos abans de començar el dia, què tal si fèiem alguna preparació a l'ànima? Veniu si voleu, va dir ell, no us ho tindré en compte mai, ni per a bona ni per a mala nota, faltaria més, no espereu mai cap recompensa per pregar, més enllà de com us sentireu quan ho feu. 

I a mi em costava horrors llevar-me, però vaig pensar que valia la pena. 

I sí, valia molt la pena. Us el retrataria, amb els ulls tancats, el borrissol ros del cap, l'expressió tensa que tenia sempre, quan deia alguna frase que volia que se'ns quedés, impostant la veu, gesticulant posant-se la mà al cor. Nosaltres, adolescents eixelebrats, sovint rèiem per sota el nas quan ell mirava amunt, com demanant a l'esperit sant inspiració per al sermó que ens estava fent. 

Amb la distància ara entenc que ell se n'adonava, que ens atabalava la seva eloqüència, però deuria pensar en la paràbola del que tira llavors, i alguna va al camí, i d'altres se les mengen les bèsties, i d'altres cauen en terra fèrtil. Ara veig que ell anava escampant llavors, i maldava per a que els nostres cors fossin fèrtils a les seves paraules. 

Poc després que jo deixés els escolapis, ell es va retirar a Poblet, on el vaig anar a visitar alguna vegada, i on em consta que molts antics alumnes han anat a continuar tenint amb ell conversa i consell. Li vaig preguntar un dia per què havia marxat. Em va contestar que en un moment va sentir que necessitava més vida espiritual. Va entrar com a novici, i amb més de cinquanta anys va haver de fer tot el que s'espera d'un novici. Tota una lliçó d'humilitat que ell va acceptar amb bon humor i resignació.

Acabo d'adonar-me que, a l'època que el vaig conèixer, era més jove del que sóc jo ara. A mi, potser per la seva presència rotunda (tot i que era més aviat baix d'estatura) potser per l'autorirat que emanava, potser pel seu gest trascendent, que m'impressionava tant, sempre em va semblar un home molt gran. 

Era un gran home. Sent fill de qui era, va renunciar a una vida de riquesa per a servir als altres i viure d'acord amb l'evangeli de Jesús. 

El que us deia: sé segur que va pensar moltes vegades en la seva mort, i en com volia que fos. Jo dono gràcies per la seva vida, i pel que va fer ell en la meva.