La presentació del llibre

Dimecres passat el Robafaves estava ple. Jo estava molt emocionada i un punt nerviosa, però tanmateix, no és com quan faig un concert: quan he de tocar, els meus nervis influeixen en el resultat final, almenys el llibre ja estava escrit!
Fou quelcom especial, després de tants anys d'anar a Robafaves com lectora, anar-hi com escriptora. Un “canvi de xip”.
I si, estar asseguda en públic mentre una altra persona canta excel·lències del que has fet no deixa de ser un tant incòmode, però a l'hora una injecció d'auto-estima brutal.
Moltes gràcies als que vau venir.
I moltes gràcies als que ho heu fet possible: La Mercè Solè per pensar que d'aquest blog podia sortir un llibre, el Josep Lligadas per donar-li forma i per tot el que va dir a la presentació, la Kitti i el Ramon per organitzar tota la moguda, i l'Antònia i el Sergi per posar el bombonet del concert final.
Potser us semblo una mica pesada amb la meva insistència en l'agraïment a la vida, però nois, com no ser agraïda en moments com aquests?

Un moment del petit concert.



Signant en el llibre de visites de Robafaves.



Buscant dedicatòries originals, és realment difícil, pensar en vint segons què vols escriure per dedicar-li a algú.




Aquí els pares de la criatura. Moltes gràcies, de tot cor.

Entrevista a la ràdio

Ahir em van entrevistar al programa "viu la vida", de Mataró Ràdio, per promocionar la presentació del llibre "Super-vivències quotidianes", que serà el dimecres dia 23, a les 19 hores, a la llibreria Robafaves, de Mataró. (Carrer nou, nº 9)
Aquí teniu l'enllaç al programa. Surto al minut nº7.

Em faria molta gràcia que vinguessiu a la presentació, hi esteu tots convidats.

Adolescent ferit

Adolescent ferit, enrabiat contra mi, contra els altres, contra el món. Renegues. Dónes un cop de puny a la paret, crides, els ulls se t'humitegen i te'n vas irat abans que la professora et vegi plorar.

I jo em quedo a la meva aula, amb mil arguments que tu no pots entendre perquè la teva rabia et fa impermeable a cap consideració.

Pobre adolescent escalabrat. Com pateixes, com m'agradaria trencar la teva closca i arribar a aquest punt net que el fons de tes pupil·les algunes vegades, poques, deixen endevinar. Com voldria que entenguessis que ser així amb tu és el millor regal que et puc fer. Que si actués d'una altra manera, t'estaria traint i a la llarga et faria molt més mal. Que no és res personal. Que no et “tinc mania”. Que confio en què d'aquí uns quants anys, menys dels que et penses, si encara em recordes, ho faràs sense ressentiment.

Potser algun dia te'n penediràs d'haver estat tan maleducat. Si aquest dia arriba (i espero que ho faci) vull que sàpigues que no estic enfadada amb tu, que no et guardo rancúnia, que sóc conscient que la meva feina porta aquesta lletra petita: ser a vegades la roca contra la qual la vostra infantesa s'estavella una i altra vegada, fins que germina l'adult que sereu.

Nova imatge

Després de cinc anys i mig he canviat la imatge del blog, espero que us agradi tant com a mi.

Aniversari. Màrius Torres

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit.

Màrius Torres

A qui vindrà

No sabem encara el teu nom, ni el color dels teus ulls, ni la teva veu. Per no saber, no sabem encara si ets un nin o una nina. Pentura tindràs els ulls de color nit fosca, com ta mare, o el caracter suau de ton pare. No sabem si tocaràs el violí com ells, si t'enamorarà el mar, si seràs una criatura dormilega i tranquil·la o un nervi. Només sabem que arribaràs amb la primavera, després d'una llarga espera. No només dels mesos d'embaràs, tan lents de passar, també del temps fosc en el que et desitjàvem però no sabíem si existiries.

Ja t'esperem amb ànsia, i et faig saber que seré una tieta de manual, i et viciaré una mica, o potser molt si els teus pares no m'aturen. Tornarem a fer patarrufes a la panxa, a anar a la cavalcada de reis amb el fanalet, a inflar els bracets a l'estiu, a cantar la lluna la pruna, a agombolar un bebè als vespres d'hivern.

És curiós, això d'estimar a algú que encara no has vist ni has pogut parlar-hi. Entraràs a la nostra vida, a la nostra família. Participaràs dels nostres petits rituals familiars, de les mitologies domèstiques. No els hauràs conegut mai, però és possible que facis gestos dels meus padrins o heretis algun tic d'ells. Algun dia, suposo, prendràs consciència del llarg camí que t'ha dut aquí. De la gent humil que et va precedir i t'ha fet possible. De la història que palpita a tes venes. Ara, però, sures confiadament al ventre de ta mare, que no s'acaba de creure l'immens miracle de la teva nova vida.

No ens n'adonarem i ja seràs gran, i mirarem erera i ens preguntarem com és que el temps ha passat tan ràpid.

I algun dia algun infant es teixirà lentament en un ventre ara llunyà i tu li parlaràs dels que el van precedir, i potser penses en nosaltres, que ja no hi serem, però viurem en tu.