Ens estem tornant bojos?

Al facebook veig aquest invent, que et venen com la panacea: És un robot que juga amb el teu gat. 

 
És fantàstic, oi? Un estri, que segur que és baratíssim, per no perdre el temps en collonades com gratar-li l'esquena mentre t'entortolliga la cua a la cama o et ronca melós mentre s'asseu amb tu al sofà. És genial que les màquines ens facin la feina, i ens deixin temps per al que realment és important: mirar el facebook, jugar al candy-crush o mirar la tele.

També fa temps vaig veure un aparell que es posava al bressol i el movia lleument quan la criatura plorava. Cosa que va genial, perquè així no cal aixecar-te, acotxar-la, mirar com es torna a adormir, ensumant la seva olor i guardant aquest instant per a sempre. 
De debò. Ens estem tornant bojos?
No es tracta de passar temps amb els que estimem? D'acaronar els bebès fent que s'adormin sentint el nostre cor, de riure veient les jugades que fa el gat?
A mi tot això em recorda aquest capítol d'El petit príncep:

No es tracta d'assaborir la set? No és el temps dedicat a la rosa el que la fa preciosa? De veres que necessitem fer-ho tot ràpid i, a ser possible, que ens ho faci una màquina, per no embrutar-nos, no cansar-nos, no implicar-nos?
Pensant en tot això, una coneguda em parla meravelles del satisfyer. Suposo que n'heu sentit parlar, perquè hi ha un boom, del qual es fa ressò no només els grups de whatsapp i els cercles d'amistats, sinó la premsa de tots colors. Es tracta d'un aparell nou, una joguina sexual: un succionador de clítoris (el nom és horrible)
Bé, resulta que l'aparell en qüestió és infal·lible. Es ven amb la propaganda de que et fa arribar a l'orgasme en dos minuts. 
Perdó???? En dos minuts!!!!
I la gent ho compra? 
Hi ha per aquí alguna noia a la que li hagin fet creure que acabar en dos minuts és genial?

Per què ho fem, això? Menjar ràpid, sexe ràpid, tenir fills que no empipin, mascotes amb les que no calgui jugar...
No ens estem equivocant molt?
No sé, potser sóc rara, però ningú em podrà fer creure que arribar a l'orgasme en dos minuts és una idea fantàstica.

La Sota

A mi només m'ha atacat un animal una vegada. Van ser dues oques que hi havia a una casa de pagès de les cinc sènies, a Mataró. Jo anava corrent i elles em van atacar, i tinc un record molt agre, de fet no he tornat a passar mai més per allà, em fa pànic. Els animals em van atacar gratuïtament, jo no entrava a la casa, només passava pel camí, corrent al meu ritme, escoltant música amb auriculars, quan se'm van acostar amb les ales obertes i amenaçadores i vaig passar-ho molt malament. Van fer que les somniés i tot. 
La primera notícia que en vaig tenir, de la mort de la Sota, va ser a un diari digital, suposo que a La Vanguardia, però no us ho sabria dir. La notícia deia que un gos d'un sense sostre havia agredit un policia i el policia l'havia matat d'un tret al cap.
I el que vaig pensar primer va ser en el disgust que tindria el pobre policia. Perquè sabeu, jo sóc neta de militar, i educada a les monges, i vaig créixer confiant en l'autoritat, i em van dir i repetir mil vegades que si tenia un problema, busqués un policia.
Fa uns anys m'hauria quedat amb aquesta versió, però com que avui en dia tenim accés a altres maneres d'informar-nos a més de la premsa dels grans mitjans, hem sabut més coses. Fins i tot hem vist imatges de la gossa, que era molt estimada pels nens del barri, perquè es veu que era molt mansa, el sense sostre era un noi que venia braçalets i aquesta gossa era la seva única companyia. El noi va cometre l'error de dormir en un pàrquing d'un hotel de luxe, que va trucar a la policia per fer-lo fora. La guàrdia urbana hi va anar de males maneres, i la gossa es va posar a bordar quan veia que agredien el seu amic. Un policia li va posar el genoll sobre el coll, la va tirar a terra i li va disparar un tret al cap. 
Les imatges són esfreïdores: la gossa agonitzant mentre encara remena la cua i el seu amic, desesperat, reduït a terra per un grapat de policies, sense poder abraçar la seva estimada en el darrer alè. Ha passat fa dies, però no puc treure-m'ho del cap.
I a partir d'aquí, voldria fer tres reflexions. 
La primera, és que si la gossa hagués estat realment agressiva el policia no l'hauria pogut matar tan fàcilment. Aquest policia va actuar d'una manera impulsiva i imprudent. Va matar la gossa, però hauria pogut passar alguna cosa encara pitjor: la bala rebotant i ferint algú que passava per allà?
No dubto que una gossa que borda atabala. Jo també m'atabalo, a vegades, quan tinc trenta adolescents cridant a classe. Però és la meva feina, i he de saber contenir-me i conduir la situació d'una manera serena i adulta. Si pegués a un alumne em farien fora de la feina de seguida. Aquest policia és un perill. No pot dur arma, però és que tampoc hauria de treballar, si reacciona d'aquest manera tan bèstia sota pressió, més val que es dediqui a una altra cosa. Qui tenim treballant, en els cossos de seguretat? Són conscients que la seva feina és ajudar-nos, o tenen una actitud xulesca i prepotent? 
La segona reflexió surt d'aquesta primera.  I és aquesta sensació que tenim la ciutadania, d'impunitat dels poderosos i de les forces de seguretat. Sigui l'acarnissament d'aquest policia cap a un animal, o el " a por ellos" dels piolins que van venir a impedir-nos votar, o simplement la tranquil·litat amb què aparquen malament el cotxe per anar a esmorzar al bar. No sé si estem en un procés d'indefensió apresa. Si un policia pot matar un animal d'aquesta manera i no cau (i ho dic així amb total coneixement) el pes de la llei a sobre d'ell, si callem mansos quan veiem abús d'un membre de la seguretat, estem virant cap a èpoques molt obscures.
La tercera reflexió no va sobre aquest fet, sinó sobre la manera com el vaig rebre. Perquè si no hagués estat per mitjans alternatius que ara estan al nostre abast, jo m'hauria quedat amb la idea que el gos era agressiu, que el policia estava contra l'espasa i la paret i que no va tenir més remei que...
I ara penso en la situació de Catalunya, i en el que reben els que només s'informen per algunes cadenes de televisió. I penso en el que rebíem, per exemple, del que passava al país basc als anys vuitanta, que només ens podíem assabentar per grans mitjans. Després hi viatjàvem i tornàvem al·lucinant de l'amabilitat i la pau que es respirava allà, i alguna cosa no ens quadrava, perquè la televisió ens parlava d'un ambient apocalíptic, amb gent atemorida i amenaçada, i en canvi passejant pels carrers d'Euskadi l'ambient d'absoluta cordialitat i amabilitat. Amb quantes rodes de molí hem combregat? Quant ens han enganyat? M'esgarrifo de pensar quants innocents han patit mentre la premsa ha manipulat.

Per acabar, mireu aquesta parella: un noi amb una gossa. Només es tenen l'un a l'altre. Us estranya que l'animal bordés i intentés ajudar el seu amic? Era tot el seu món!
Puc imaginar-me la desesperació d'aquest noi, perquè jo també he estimat un pelut i sé el dolor de perdre'l. Però aquí hi ha quelcom afegit: és el fet d'arrabassar a algú que no té res més, la seva companya de vida. És que segurament aquest xicot sentia que només l'estimava la seva gossa, i en certa manera, ell era necessari al món, perquè ella el necessitava. És la capacitat de redempció que pot suposar tenir cura d'un ésser viu, i la gratuïtat amb que algú que se suposa que ens ha de protegir l'ha executat sense miraments. 
Descansa en pau, Sota. I que el policia que t'ha matat no pugui dormir.

L'ocell solitari

Avui he llegit la història del Nigel, un mascarell que es va guanyar el títol de l'ocell més solitari del món. 

Us explico en català el que diu l'article que us he enllaçat. 

A una illa de Nova Zelanda a la qual feia quaranta anys que no hi niuava aquesta espècie d'au, per tal d'atreure'ls, van pintar tot de roques com si fossin ocells, i van enregistrar el so que fan quan estan a punt d'arribar a l'illa. 
Es veu que és una espècie gregària, que van amb grans manades, i esperaven que, veient-ne, alguns s'hi afegissisn i tornessin a habitar la illa. 

Però, ah! Només n'hi va anar un. El van batejar com a Nigel, i es va instal·lar a la illa. El pobre Nigel, que recordeu, era d'una espècie gregària, es va estar cinc anys tot sol en aquella illa, rodejat de pedres pintades d'ocell que emetien sons, i a les que els conservacionistes repintaven i mantenien, esperant que algun altre s'hi acostés. 


El Nigel fins i tot es va enamorar d'una figura en concret... i li va construir un niu, que va estar mantenint, suposo que esperant el moment en què la figura cobrés vida per l'escalf del seu amor i se'l mirés.

aquí tenim el Nigel, amb dos amics.

Es veu que, a una altra banda de l'illa, van arribar uns quants ocells, pocs. Però el Nigel no en va fer cas. Havia triat qui estimava i s'hi va mantenir fidel, esperant un miracle.
Aquesta setmana l'han trobat mort, al costat de la figura immòbil que mai l'ha pogut correspondre.
Pobre ocell tossut i despistat. Pobre enamorat. Demanant a un tros de pedra que l'estimi. Pensant, infeliç, que potser era ell, que no era prou bo, prou convincent. Construint un niu, tenint-ne cura, mostrant-lo esperant convèncer l'altre.
No som així, a vegades, nosaltres? Triem d'estimar un impossible, demanem coses que no poden ser, però continuem esperant que es commoguin pel nostre amor, pel nostre esforç o la nostra dedicació. Mentre, a una altra banda de l'illa, podríem trobar qui ens estimi, però nosaltres ens mantenim fidels, esperant que canviï, que se n'adonin de com el nostre amor és tan i tan fort que no s'hi ha de renunciar.

Qui sap. Potser la figura, que ha continuat immòbil, ara se sent una mica sola. Mai sabrem si en algun racó ben profund de la pedra hi havia una espurna, una mica d'ànima empresonada, lluitant per poder cobrar vida en la matèria freda, i abraçar qui durant tant temps la va estimar.

Acomiadar els peluts que estimem

Després de vint-i-un anys i mig vivint juntes, la Polka va morir el passat dia 11 de desembre. 
Es va dormir, senzillament, als meus braços, mentre jo l'acaronava i li donava les gràcies per tot el camí que hem fet sent companyes, i el Miquel i el Jordi empassaven saliva. Mentre ella abandonava aquest món, nosaltres la miràvem en silenci i, malgrat les llàgrimes, li somrèiem. Ha estat una gata feliç, i va tenir un final dolç i digne. Quan ja va estar tot (que va ser molt curt i molt llarg a l'hora, no sé si m'explico) i el veterinari va marxar de casa, amb el cos lleuger de la meva companya de tants anys en una bossa etiquetada, vam recollir de seguida totes les seves coses: la seva manta groga, els plats del menjar, el recipient de la sorra.
Des d'aquell dia, es fa costa amunt arribar a casa i no trobar-la al costat del radiador, o en el racó de sol del migdia, o mirant fixament una paret abans d'anar a mirar-ne fixament una altra. Se'm fa estrany no donar-li sopar abans d'anar a dormir, no sentir els seus miols entusiastes quan arribo a casa, obrir la porta sense haver d'anar amb compte de no entrabancar-me amb ella, no tenir la seva cua melosa entortolligant-se a la meva cama mentre cuino, asseure'm al sofà sense que al cap d'un minut ella em salti a sobre, roncant de gust.
Tot i la pena, em sento agraïda del camí tan llarg que hem compartit i de les estones passades, però em queda un regust estrany, que voldria poder expressar sense semblar rara. 
He trobat a faltar els rites, i me n'adono de com d'importants són per a poder processar el dol. Quan mor un parent, tens uns gestos que t'ajuden a el·laborar el que està passant: ens trobem els que l'estimàvem, parlem, tenim uns ritus, religiosos o no, que, d'alguna manera tanquen el cercle. Fins i tot et permeten faltar a la feina per tal d'atendre a aquesta contingència

Però si es mor un animal, per més que sigui, d'alguna manera, com de la teva família, o si més no, part molt important del teu mapa sentimental, no es contempla que necessitis fer una aturada en el camí per acomiadar-lo.
La Silvana, que aquests dies ha tingut la seva companya peluda ingressada en un hospital veterinari, m'explicava coses semblants: l'angoixa d'haver de tornar a casa i deixar la petita Valentina allà, sense poder fer-li costat, acaronant-la tota la nit per ajudar-la a passar el tràngol, l'insomni ferotge a casa amb la incertesa de si qui t'ha acompanyat incondicionalment aquests anys morirà en solitud lluny de tu, i la impotència de no poder explicar-li que no està abandonada, que simplement els hospitals veterinaris no tenen la infraestructura que possibiliti que els animals puguin ser vetllats tota la nit pels que els estimen.

Comparteixo aquestes reflexions, simplement perquè sé que molta gent ho ha patit. Tothom qui ha estimat un company pelut sap com em sento, i s'ha angoixat en no poder explicar-li què està passant. Per a mi fou escruixidor no poder preguntar-li si preferia continuar amb el fil de vida que li quedava o acabar abans que el seu patiment fos insuportable. És dur haver de prendre aquesta decisió per a un animal que ha estat tant temps al teu costat. 

Em vaig quedar amb la pregunta de si els fantasmes dels gats es queden a viure als llocs on han estat feliços. Ella ho ha estat, molt, i durant molts anys.

No sé què he de fer.

Mentre escric aquestes línies la tinc aquí, al meu costat, miolant. No vol res. Ni aigua, ni menjar, ni sortir, ni escalfor. Simplement es posa al meu costat i miola.
Què em vol dir?
Quan era joveneta pujava d'un salt sobre meu. Li encantava posar-se sobre el teclat de l'ordinador, no sé si per l'escalfor de l'aparell, perquè així se sentia observada, o perquè pretenia (des)ajudar-me a escriure. També se m'asseia a la banqueta quan tocava el piano i intentava jugar amb l'oboè quan jo el movia mentre estudiava. Ho feia perquè toqués dempeus, que és com s'han de tocar els instruments de vent? No ho sabré mai.
Ara ja té vint-i-un anys, i quan toco l'oboè protesta ostentosament fins que se'n va, tota indignada, on el so de l'instrument no la molesti. El piano, ves per on, no li molesta, com tampoc el so del violí del Miquel. Fins fa poc era una velleta una mica malhumorada, capritxosa però feliç. Fa cosa d'un mes, però, ha començat una davallada vertiginosa. Menja poquíssim, (però molt sovint) i beu molta d'aigua. Està molt prima, i dorm tot el dia. Abans em venia a rebre sempre que arribava a casa. Ara, pobreta, es queda al coixí del costat del radiador, i fa meeeeeu, des d'on està, una mica per dir-me t'he sentit arribar però em fa mandra venir a rebre't.
I sabeu, no sé què fer. No sé si ella preferiria acabar, o ja li està bé, aquesta placidesa d'hores lliscant suaus al costat del radiador calent. No sé si li fan mal els ossos, si té por a la foscor (per la nit sol fer molta fressa, però ho ha fet sempre) No sé si enyora els temps feliços, quan era jove i àgil, o si en sap més que jo i és capaç de viure el present sense pensar en el que ja no pot ser.
Em fa pànic dur-la al veterinari i que em diguin que pateix i no es pot fer res, i que més val estalviar-li els darrers dies. També em fa por que els meus dubtes estiguin allargant innecessàriament una situació de dolor.
Si fos una persona, si n'haguéssim pogut parlar, ella i jo que hem compartit tants silencis i complicitats, que ens hem dit tantes coses només mirant-nos als ulls o tancant-los amb dolcesa, i ves per on, ara, potser en el moment més important, no sé què vol. És dolorós ser responsable de la vida d'un animal que estimes en aquests moments finals. En parlo amb la gent propera, ho veuen més fàcil que jo. Però ella i jo hem estat tan unides, que em costa fer el pas. Em fa basarda posar-la al transportin per dur-la al veterinari. També quan estic unes hores fora de casa, em fa pànic tornar i trobar-la morta. No voldria que morís sola, però tampoc vull portar-la a morir. Faci el que faci, sabeu, pensaré que no estic fent el correcte.

Les mosques de Queixans

Les mosques de Queixans, ves per on, m'han fet pensar molt. 

Quin lloc més bonic, eh? A la Cerdanya, veient les muntanyes nevades des de la finestra de la cuina, sentint el silenci de la nit, amb tot el cel esquitxat d'estrelles, el fred vivificant, l'aire tan clar, l'escalfor de la llar de foc. Estàvem a un apartament que ens deixaven (gràcies Conxa, gràcies Montse!) Mentre la família anava a esquiar, jo aprofitava per escriure en silenci…ha estat una autèntica delícia.

Bé, en silenci total, no: algunes mosques havien entrat a la casa, atretes per l'escalfor, suposo. I maldaven per sortir, repassant el vidre, suposo que sense entendre com és que no podien travessar-lo, i el seu brunzit m'acompanyava en l'escriptura. M'agradava, em feien una mena de companyia, però a l'hora de tancar-ho tot per tornar a casa, vaig pensar, ai pobretes, ara tancaré els porticons, es quedaran a les fosques i moriran (sí, jo sóc d'aquestes que m'entendreixo amb gairebé qualsevol animal... només abomino els que fan creck quan els trepitges)

Total, que vaig intentar fer-les sortir... ah! però no hi havia manera! No volien sortir!

Bé, sí que volien... però en quan s'acostaven al caire de la finestra i notaven l'aire més fresc, es feien enrere i tornaven a l'escalfor del vidre que no es pot traspassar. 

I jo pensava beneites, que no ho veieu, que aquí morireu? Que aquí on s'està més calentó és molt còmode, però no té sortida?

En vaig alliberar dues o tres, però moltes altres es van quedar allà, atrapades en la comoditat. Suposo que quan algú torni a entrar a la casa se les trobarà potes amunt.

Tornant en cotxe, ens vam trobar caravana i vaig tenir temps de pensar molt, i entre altres coses, vaig preguntar-me quantes vegades a la nostra vida ens quedem paralitzats perquè sortint de la zona còmoda fa molt de fred. No ens veiem amb cor d'allunyar-nos d'aquesta escalfor, no ens adonem que ens està matant. 

Conec un munt de gent (i potser jo mateixa també ho sóc) que prefereix una mala situació còmoda que un alliberament que, al principi, fa molt fred, però després et salva la vida. 

Doncs això.

La vellesa

Sempre vaig pensar que ella era la més feliç de la casa. Perquè no sabia que havia de morir.  La Polka i jo fa més de vint anys que compartim pis. Qui tingui un gat ho sabrà, els gats no són nostres, ens acompanyen, simplement. 
Quan ella va arribar, jo tot just estava acabant la carrera, vivia sola en un pis llogat diminut, i treballava a una escola de música. Ara la meva vida s'ha capgirat, com un mitjó, i ella és l'únic rastre d'una època en la que, per més que somniés en gran, mai m'hauria imaginat que arribar a estar com estic.

Ara que ja és una anciana, em pregunto si recorda. Quan puja al seu racó del sofà per etapes (primer el seient, després el coixí, i després el respatller) em pregunto si recorda quan era més jove, i d'un bot arribava a dalt, ens mirava orgullosa i s'asseia a presidir  el menjador, o a girar-se per a renyar els ocells del parc i a mirar endormiscada el mar, allà lluny.
Recorda la seva agilitat, la seva elegància innata, la gràcia amb la que s'esmunyia quan ens veia aparèixer amb el transportin, o amb la que apareixia del no-res quan sentia el so de la nevera obrint-se?
Ara remuga quan camina, ja va una mica feixuga. Algun dia intenta pujar sobre una cadira i es queda a mitges. Fa cara desconcertada, i baixa de seguida si li pugem nosaltres, com si fos un deshonor no poder fer les coses per ella mateixa. Malgrat ser anciana, conserva la seva elegància, la mirada blava que enamora, i aquest punt d'orgull felí. 

Sabeu per què em pregunto si recorda aquells temps feliços en que era un animal àgil i res li feia mal?
Perquè no sé què preferiria, jo. Viu en el present? És capaç d'agrair aquesta vida tan llarga sense queixar-se per la inevitable decadència física que comporta? Faria jo igual?
Si ella recorda aquell passat, espero que aquest record la faci feliç, i no impotent pel que ja no és.
Quina llàstima, no sabré mai què pensa.
Tampoc no sé, encara, si jo podré tenir el mateix dilema entre ser feliç amb el record, o oblidar per no sentir-me impotent. Em pregunto si seré prou afortunada (o no!) com per haver d'acceptar la meva decadència física, que és el preu d'arribar a vella. 

Mostrar la panxa

La major prova d'afecte que et pot fer un gat és mostrar-te la panxa. Ho fa quan sent que pot confiar en tu. S 'ajeu i es posa panxa amunt. En aquests moments t'ofereix la part més indefensa que té, i et dona l'oportunitat de fer-li mal.

Aquests dies hi penso molt en això. En com les persones funcionem igual. Quan algú ens importa, ens tornem vulnerables: oferim el nostre temps, la nostra atenció, fem un espai al nostre cor per a aquesta persona. 
I ens arrisquem. Per una part, perquè mostrant-nos donem idea de quins són els nostres punts febles: permetem que no ens vegin tan perfectes, deixem que ens vegin les vísceres.
Per altra banda, perquè donem poder sobre nosaltres. Perquè si algú ens importa, ens pot fer mal. De moltes maneres. Sigui amb la indiferència, o sigui volent ocupar tot el nostre espai. Sigui amb malentesos. Sigui amb massa paraules, o amb massa silencis, o amb una barreja anàrquica de silencis i presències que atabala.
Hi ha gent que amb els anys aprèn a nedar i guardar la roba. A protegir-se. A no mostrar la panxa a no ser que l'altre la mostri ben visible, i en tot cas, amb molta prevenció. Aquestes persones no es solen fer mal, en les relacions humanes. Són capaços d'implicar-se amb seny. Amb contenció.
En canvi, n'hi ha que continuen panxa amunt, com els gats. Hi ha gent que pensa que tot i els perills, paga la pena fer-se vulnerable, malgrat algunes vegades els hagin ferit. Que prefereix que "no quedi per mi".
Admiro la gent que amb tossuderia continua deixant espai al seu cor, malgrat sàpiguen que es poden fer mal. Que gosen sortir de la seva zona còmoda i anar més enllà.
S'enduen moltes més bufetades, és cert. Però quants instants brillants de dolça complicitat assaboreixen mentre els altres estan mirant-s'ho covardament des de la prevenció!

La sípia

La sípia és dels animals més ferotges del mar. Així com els peixos fugen escopetejats quan t'acostes, o s'enterren a la sorra esperant que no els vegis (que monos, els llenguados, només se'ls veuen els ullets!) o canvien de color com els pops per confondre's, o s'amaguen a caus on no hi podem arribar, la sípia, que també pot canviar de color com els camaleons i els pops, si es veu descoberta planta cara. 

És un animal valent, doncs. I això que la seva única arma és el bec que té, semblant al d'un lloro, amagat entre els seus tentacles, que com a molt ens faria una pessigada dolorosa, però de cap manera ens impediria matar-la. 
Em pregunto què deuen pensar, quan veuen que m'hi acosto amb les ulleres de busseig, i les observo. Elles m'amenacen amb aquells ulls amb veta, i bufen talment bous enfurismat. Pobretes. 
Alguna vegada, una sípia m'ha arribat a fer respecte. Si em quedo a mirar-la, ella es va creixent i amenaçant-me, bufant-se, movent-se cap a mi intentant que fugi, tirant tinta com tira vapor una locomotora a punt d'arrencar. 
Sap que puc amb ella? Suposo que ella confia en que jo no ho sàpiga i m'espanti. Alguna vegada, quan me n'he allunyat, m'ha semblat veure-la amb un posat satisfet: ha fet fora el monstre.
Així hauríem de ser nosaltres davant les nostres pors. Sempre hi haurà coses per les quals no ens sentim amb prou preparació. Podem intentar fugir, però no sempre ens és possible. Podem mostrar les nostres armes, com fa la sípia, però a vegades són insuficients. Davant els reptes, potser convé anar amb la cara ben alta i respirant fondo. Segurament desfent-nos per dins, però fent veure que sí, que ens hi veiem amb cor, que ho superarem. A vegades l'amenaça més forta no és el perill al qual ens enfrontem, sinó la por a ell, que ens pot ensorrar i deixar-nos paralitzats.
La meva mare sempre diu que a la por l'hem de mirar de cara, i darrerament ens n'ha donat un bon exemple, d'aquesta actitud. 
Doncs sí. Davant els monstres amenaçadors, cal mantenir el cap ben alt i tenir un posat valent.
Deia que la única arma de la sípia és l'humil bec. Potser, però, té una arma molt més potent: el seu coratge. 

Polka

No ets la meva gata. Ets la gata que viu amb mi. I aquesta és, suposo, la primera lliçó que vaig aprendre de tu: estimar sense posseir. Respectar el teu espai, el teu caràcter i la teva independència. 
Vas arribar a la meva vida ja fa divuit anys. Eres un cadell juganer, amb unes dents esmolades com agulles, una panxa inflada de bebè, unes passes vacil·lants, i una veu aguda que et feia miolar de manera esquerdada, tota còmica i tendra a l'hora. Hem passat moltes coses juntes, has patit cinc mudances i un robatori al pis (Què feies quan els lladres eren a casa? Els miraves indiferent des del teu sofà preferit o et vas amagar poruga? no ho sabré mai!) També has patit dos bebès: Em recordo donant el pit a un nen amb tu sobre la meva falda, roncant satisfeta, aprofitant la calidesa de l'infant i entreobrint els ulls amb una expressió de goig molt semblant a la que feia el meu fill.
Ara s'acosta el moment d'acomiadar-nos, i només de pensar-ho se'm fa un nus a la gola. Tu, almenys, no saps que has de morir, i dormites plàcida, deixant lliscar els dies suaus entre els coixins que prefereixes del sofà, que ja tenen la teva forma, la terrassa solellada dels matins, i el radiador calent al qual t'arrambes al vespre.
I és que ets, com tots els gats, una autèntica sibarita. Que troba sempre el lloc més càlid de la casa, que dorm llargues migdiades al sol, que s'amaga sota les fundes dels sofàs, que arrufa el nas si el menú no li agrada i es refrega melosa per les cames de la gent que troba interessant.
Ets capaç d'estar-te llargues estones posant-te guapa, després estar una hora sencera mirant fixament una paret, i al cap de res, agafar-te un atac d'histèria i córrer per tota la casa com si t'encalcés el dimoni.
Això ja s'acaba, estimada Polka. Ja has tengut, que jo sàpiga, quatre atacs epilèptics. Després, estàs més carinyosa, camines insegura i no et vols separar de mi.
Jo vaig preparant el meu cor pel que veig cada vegada més a prop. No sabré com dir-t'ho, tampoc sabré com agrair-te les estones en que m'has fet massatges, que m'has vingut a rebre a la porta quan arribo tard a la nit, que t'has assegut a sobre meu mentre escric o mentre toco el piano.
La lletra petita, o sigui, l'estat en el que ha quedat la banqueta del piano, o el sofà, no ho recordaré. Com tampoc les vegades en què has considerat que havia estat massa temps fora i m'has castigat, quan he tornat, amb al indiferència més punyent.
Ens haurem d'acomiadar, benvolguda amiga, i tu em miraràs amb els teus ulls blaus de mar, i t'acariciaré la closca, i fregaràs els bigotis amb la meva mà amb cara de gust infinit, i et diré adéu, i te n'aniràs allà on sigui que se'n van els animals quan moren.
De fet, penso que el paradís deu ser molt semblant al que ha estat la teva vida de gata.

Anant al veterinari

Dilluns passat, quan creuava la porta de la consulta del veterinari amb el transportin de la Polka a la mà, estava convençuda que sortiria amb les mans buides. I és que la Polka ja té disset anys, que es diuen ben aviat. Feia dies que estava molt mimosa i la tenia sempre a sobre miolant. De sobte, dilluns va començar a orinar-se per tota la casa: quatre gotetes de no-res cada vegada, però ella no havia fet mai una cosa així, i sé que el punt feble dels gats sol ser el ronyó. 
Així que vaig demanar una hora d'urgència i vaig entrar a la consulta amb el dolç pes de l'animal que m'ha acompanyat de fa tants anys i amb un nus a la gola. Tenia molta plorera, i estava convençuda que tornaria a casa sola. Ella es queixava de dintre la seva gàbia i em mirava amb els seus ulls d'aigua.
La veterinària va intentar ser el més suau possible, i em va plantejar el pitjor dels escenaris. Li van fer una ecografia, que ella va suportar mirant-me indignada, per què deixes que em facin això, semblava que pensés.
I jo ho pensava.
Perquè deixo que li facin això.
Em fa sentir malament, gastar tants recursos en un animal. Havent-hi tantes dones just aquí a la cantonada que passen tot un embaràs sense una ecografia, em sembla una mica ratllant la immoralitat fer-ni a una gata de disset anys. Però també em sembla malament no fer tot el que està a la meva mà (i a la meva butxaca) per ajudar-la. Tot un dilema.
A l'ecografia no van poder veure res, perquè tenia la bufeta buida. La veterinària em va dir que podria ser una cistitis o un tumor. Li van injectar un antibiòtic i em van dir que tornés avui, per repetir-li l'ecografia.
Jo vaig tornar a casa, pensant que tenia una pròrroga però que això ja s'acaba.
Quan vam arribar a casa, la Polka em va mirar una mica enrabiada i es va estar tot el vespre netejant-se el pèl. La vaig mirar als ulls. I li vaig dir no patiràs. No t'allargaré la vida. No deixaré que facin la darrera pela amb tu. Se m'esqueixarà el cor, però t'abraçaré i deixaré que te'n vagis tan feliç com has viscut.
Des de dilluns, però, la Polka ha fet una evolució molt bona. 
Avui torna a tocar anar-hi. A veure què. 

Uns quants vídeos d'animals

Ja se que a l'estiu tothom té ganes de passar-ho bé i tal, o sigui que abans de començar us aviso que els dos primers vídeos d'aquesta entrada són tristos.
Una gata va ser atropellada per un camió. El seu amic la va intentar despertar. Després un veterinari va intentar fer alguna cosa, però va ser impossible i la gata va morir. Us deixo el vídeo

Un altre exemple de tendresa animal el trobem en aquest altre vídeo: un esquirol intenta defensar el seu company mort dels corbs:
 

Tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres. Sempre m'he preguntat fins a quin punt els animals són conscients de la mort. Llenço la pregunta a l'aire, se que no tindrem mai resposta.

Per no deixar aquesta entrada amb aquest mal gust de boca, us en deixo alguna altra que us pot fer somriure.
 Mireu aquest lleó, amb el bebè que se l'està mirant. Em sembla que pensa "quin berenar més apetitós"
A vegades sembla que els animals ens imitin. Per exemple aquest gosset, que sembla el Mister Bean:

O aquest gat, que acaba fent el que tots els estudiants de música hem tingut ganes de fer, un moment o altre:
Mireu també el pingüí que sembla que li hagi tocat la loteria:
 I per acabar amb una imatge tendra, mireu la dolçor de l'abraçada entre mare i fill
 

No som tan diferents

Una de les coses que m'agrada més de l'estiu són aquestes converses fresques i relaxant amb els amics que acaben tenint un transfons filosòfic. Una mica com aquest vídeo:

Tenir un gat (o un gos)

Sempre m’ha fet gràcia la gent que diu que no vol tenir animals perquè després quan es moren es posen molt tristos. És veritat que a un animal l’arribes a estimar tant que quan et deixa passes un dol, però també és cert que mentre estàs amb ell et regala moments d’intensa felicitat.
No se, és com si algú digués que no vol anar de viatge perquè després és un pal tornar a casa i haver de rentar la roba de tots els dies de cop. I així ens quedem al nostre piset abans d’anar a descobrir jardins lluminosos d’altres indrets.
Potser ens fa tanta por el dolor que ens perdem molt goig. Hi ha la temptació de viure una mica per sobre, de no mullar-nos, de no fer-nos vulnerables. D’estalviar-nos el goig per por del dolor. Val la pena?
(ara podria parlar de la gent que renuncia a enamorar-se per por a fer-se mal... però no m'hi veig amb cor)
Tot és respectable, però no és la meva opció. La Polka fa quasi setze anys que m’acompanya, qualsevol dia es morirà i em posaré molt trista, segur, perquè hem passat moltes coses juntes. Mil moments anònims que han teixit tot aquest temps en què m’ha fet molt feliç. Des de que era petita i m'amassava, a quan ja de més gran va descobrir sobre quina rajola passava el conducte de la calefacció (i no es movia de sobre a l'hivern!) a quan pujava al pi de Sa Ràpita i després no sabia baixar, o quan es quedava fomuda per alguna cosa i s'aturava a llepar-se una mica per dissimular, o ara que s'ha fet gran i comença a tenir complexe de gos i quan arribo a casa, sigui l'hora que sigui, s'aixeca i em ve a dir hola miolant (però això sí, si considera que he trigat massa en tornar després em castigarà amb una estona de ignorància desdenyosa)

I se que ploraré molt, i m’estremeixo de pensar que serà aviat. Però estic contenta d’haver-la posat a la meva vida i donaré les llàgrimes per bones quan siguin el peatge d’un goig tan gran.
Que bé que no vaig renunciar-ne per por del dolor del comiat.

Va de veterinaris

He dut la Polka a vacunar. Està estupenda, però ja té catorze anys. La veterinària m'ha dit que d'aquí a uns mesos convendria fer-li una analítica i mirar com li funcionen els ronyons. Jo li he dit que si, però no penso tornar a molestar la gata per dur-la al veterinari per fer una analítica "per si un cas" se li ha de donar un pinso caríssim que només es pot comprar a la consulta del veterinari.
La meva gata és feliç i està tranquil·la. No la penso tractar de sospitosa de malaltia.
Sortint d'allà, esperant per pagar, em trobo la M. Té quinze gats, a més dels que va a alimentar al port. Ara n'hi ha un d'ingressat, perquè té una infecció a la geniva(un gat de 15 anys) diu que li dona el pollastre triturat, que li fa neteges de boca, no se quantes coses més.
I jo em sento bastant fatal. Se que si tens un animal l'has de tenir dignament, però em sembla exagerat.
Ja ho sé, que tot el que ella té, desde que el seu marit la va deixar per una noia molt més jove que ella, són els gats dels quals té cura amb passió i dedicació.
També se que no he de jutjar-la. I que fa el bé a aquestes pobres bestioles.
Però potser alguna cosa falla, quan l'única companyia de molts són els animals.
I potser els veterinaris s'aprofiten de la soledat d'aquesta senyora i allarguen la vida als seus gats amb procediments mèdics caríssims que estan vetats a molts humans.

Catcerto

Un gat que experimenta amb el piano.
Un compositor que l'enregistra, l'edita, i li posa l'acompanyament.
I el resultat, si més no, sorprenent.

El poder de l'abraçada

Aquí teniu un vídeo molt tendre. Aquesta gossa estava a punt de ser sacrificada: l'havien recollit del carrer, era agressiva i no deixava que ningú se li acostés.
Mireu què passa quan la treuen del transportin.
Tanmateix, l'únic que necessitava és que algú l'abracés. Sentir-se estimada.
Als humans ens passa ben bé això. A vegades la persona més agressiva i desagradable, simplement necessita un vot de confiança, sentir-se valorada, una abraçada.

(aclariment pels que no sapigueu anglès: la mateixa imatge és mostrada des de dos angles diferents.
La gossa està tan espantada que defeca, i per això el veterinari l'estira i la treu fora del racó.
Al final l'han de rapar, i el comentari diu que espera que ella entengui que és una aparença temporal)

La Tendresa

Moltes vegades veig vídeos i penso "com m'agradaria haver-hi estat". Aquest és un d'ells. Mireu quanta tendresa. Està gravat a la platja de Gold Harbour, a la illa de South Georgia.
Mostra la trobada entre un elefant marí i una noia. La curiositat inicial de l'animal es va tornant en moxaines cada vegada més atrevides. Hi ha un moment en que realment sembla un gat (i que consti que això, venint de la meva boca, és un gran compliment)

No trobeu que veure aquestes imatges arregla una mica el dia?

El iaio del gos

No sabem com es diu, a casa sempre li hem dit "el iaio del gos". És un senyor al qual li calculo uns 75 anys, que es passeja pel parc amb un gos barreja de pastor alemany, segur que tots els nens que van a escola i travessen el parc a quarts de 9 del matí el coneixen.
Des de que els nens anaven en cotxet ell sempre havia estat molt amable amb ells. Va començar simplement somrient-los, després amb frases curtes i ara ja el coneixen i li expliquen les seves coses. És un d'aquells personatges, a totes les ciutats n'hi ha, que associes amb un paisatge, que sembla que sempre hi siguin, que l'ajuntament els hi posi allà, com els semàfors i els arbres. El iaio del gos sempre diu bon dia i somriu i si ens veu que no té pressa s'atura a preguntar pels nens o a parlar del temps.
Sempre l'he vist sol, sempre amb el seu gos.
Un dia fa poc me'l vaig trobar i anava sola. Ell em va aturar, i es va posar a parlar amb mi com si fóssim molt coneguts. Em va fer dos petons i em va agafar la mà mentre parlàvem. A mi em va incomodar una mica aquella proximitat física, però no vaig gosar dir res perquè no se si jo era el primer contacte físic del dia. I jo que sóc tan petonera i abraçadora, vaig pensar que potser aquell senyor necessitava tenir la mà d'algú agafada durant una estoneta.
Avui me l'he tornat a trobar, i per primer cop en sis anys l'he vist sense el seu company fidel. Ell s'ha aturat, m'ha tornat a fer dos petons, i m'ha preguntat pels nens.
Jo li he preguntat pel gos. I m'ha dit que el té malalt. Veia que intentava somriure però tenia una tensió molt amarga en la veu.
Diu que espera que es recuperi, que ja té tretze anys, però que espera que es recuperi i poder tornar a passejar-lo.
A mi m'ha fet molta pena, he recordat en Chispa, el gos petaner que va acompanyar els meus avis tants anys i que els va fer tanta companyia.
Els meus avis tenien tota la família al costat, però aquell gos lleig i nerviós els va fer molta companyia, també. És mes, estic convençuda que els va donar salut, perquè els obligava a sortir a caminar cada dia i això els va allargar la vida.
Espero que el iaio del gos tingui família. No m'atreveixo a preguntar.

Fidelitat

El Canelo era un gos que va estar dotze anys esperant a la porta de l'hospital a que el seu amo sortís.
Ara que s'acosta Nadal, molts dels que estimem els animals ens esgarrifem de pensar com els converteixen en objectes que es poden abandonar en quan comencen a ser incòmodes.
Un animal té sentiments. Confia en nosaltres, i és capaç de ser-nos fidel per damunt de tot.
Si no som capaços de mantenir-los dignament i donar-los l'estimació que necessiten, més val que ho deixem córrer.