dilluns, 31 de gener del 2011

Darreres paraules (1)

Aquests dies que hem fet obres i hem regirat la casa d'amunt avall, he retrobat algunes coses que tenia perdudes de fa temps i que ara assaboreixo.
Una d'elles és un llibre: "Diccionario de últimas palabras", de Werner Fuld (ed, Seix Barral)
Tal i com el titol indica, és una recopilació de les darreres coses que van dir gent més o menys famosa abans de morir. N'hi ha que m'entendreixen: Pauline Bonaparte va morir dient "siempre fui hermosa". I Garibaldi des del seu llit va veure dos ocellets als quals ell alimentava, i el darrer que va dir va ser "¡Dadles de comer cuando yo ya no esté!
N'hi ha de romàntiques; Charlotte Bröntë va morir dient al seu marit: "No moriré, verdad? Ella no podra separarnos. Eramos tan dichosos!"
També n'hi ha que et fan somriure: un gramàtic Francès, Dominique Bouhours, va morir dient " Estoy a punto de morir, o bien, me estoy muriendo, que ambos giros son usuales". Quin humor, donar lliçons fins i tot quan mors!
I també n'hi ha d'humor negre: un comte anglès va respondre així a la seva dona, que li havia dit que volia seguir-lo: "de ninguna manera, ya sabes que me gusta que vayas tu delante". William Snow, un lladre, havia de ser penjat el 1789, però la corda es va trencar, i va tenir la sang freda de dir al públic: "Querido público, tomaos el tiempo que preciséis, yo puedo esperar!"
Em fa gràcia el sentit pragmàtic d'alguns: el darrer que va dir Schiele, que va morir al 1918, fou "Y ahora que la guerra ha terminado he marcharme yo".
Més frustrat es deuria sentir el poeta Walt Whitman, que pensava que les darreres paraules eren la culminació de la vida, i es va passar la seva buscant les paraules més idonees per acomiadar-se d'aquest món...però en el moment decisiu, només va poder dir: "Merda!"
Demà us explicaré una cosa més personal.
(per cert, m'ha fet mandra traduir les expressions. Tothom parla idiomes, oi?)

dissabte, 29 de gener del 2011

Què fa un director d'orquestra?


He trobat això. Muti parlant sobre què és un director d'orquestra.
Al principi m'ha fet somriure. El darrer minut m'ha fet un nus a la gola.

dijous, 27 de gener del 2011

L'esperança tossuda

La F. és una amiga d'aquelles que veig poc, però estimo molt. Té un sentit pràctic, una manera de viure i veure i assaborir la vida, que m'encanta. I és una noia creativa, artista, simpàtica... mireu, em cau molt bé. Mai hem estat molt íntimes, però ens hem anat trobant i retrobant durant uns anys, hem tocat juntes força vegades, i darrerament ella m'ha ajudat en un assumpte extra-musical.
La F. va estar molt temps buscant un embaràs. Fa cosa de quatre anys, potser una mica més, van adoptar el S, una criatura bellíssima i desperta.
Ara, quan ja tot estava lligat i tranquil, s'ha quedat embarassada. Ho he sabut avui, i des d'aleshores que se m'ha posat la rialla tonta.
Quin gust, rebre aquestes bones notícies de vegada en quant. Quina alegria.
L'esperança tossuda, picant a la porta quan menys t'ho imagines.
Me n'alegro molt.

divendres, 21 de gener del 2011

et desitjo...

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,

ni molts ni pocs, en la mesura exacta,

perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,

quan no et quedi res més que aquesta utilitat,

et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,

sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable

i que fent bon ús de la teva tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid

i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,

que vegis com creix i com madura,

que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.

En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida

i en allò dolent perquè et farà sentir

les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi


per descobrir que el riure habitual és bo,

que el riure diari és avorrit

i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,

que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,

que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,

perquè tard o d'hora passen,

sàpigues adonar-te que tot es pot superar,

que ets una mica millor que abans

i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir

per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència

que, més enllà del teu dia a dia,

existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,

tiris una pedra al riu

i escoltis el silenci de l'albada,

perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.

Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir

"aquests diners són meus",

només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners

i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,

però que, si en mor algun,

puguis plorar sense lamentar-te

de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,

alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.


Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...


Victor Hugo

Avui el meu fill Miquel fa deu anys. Encara no pot entendre aquesta poesia, però la vaig trobar al blog del Xavi Padrissa i em va fer pensar que seria un bon regal d'aniversari.

dimecres, 12 de gener del 2011

Carta dels fills als pares

No em donis tot el que et demano.
De vegades només demano per veure fins on puc arribar.
No em cridis.
Et respecto menys quan ho fas i m'ensenyes a cridar a mi també i no ho vull fer.
No em donis sempre ordres.
Si en lloc d'ordres, de vegades... em demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i de gust.

Compleix les promeses, bones o dolentes.
Si em promets un premi dóna-me'l; però també si és un càstig.
No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o germana.
Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà. I si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo el que patirà.
No canviïs d'opinió tant sovint sobre el que he de fer.
Decideix i manté aquesta decisió.

Deixa'm valer-me per mi mateix.
Si tu ho fas tot per mi, jo mai no podré aprendre.
No diguis mentides davant meu, ni em demanis que jo en digui per tu.
Em fas sentir malament i perdre la confiança en el que dius.
Quan faig alguna cosa dolenta, no m'exigeixis que et digui perquè l'he feta.
De vegades ni jo mateix ho sé.

Quan estiguis equivocat en alguna cosa accepta-ho.
Així creixerà l'opinió que tinc de tu i així m'ajudaràs a admetre també les meves equivocacions.

Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb què tractes els teus amics.
Que siguem família no vol dir que no puguem ser amics també.
No em diguis que faci una cosa si tu no la fas.
Jo aprendré sempre el que tu facis, encara que tu no ho diguis. Però mai faré el que diguis i no facis.
Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "No! No tinc temps per tonteries!" o "Això no té importància".
Tracta de comprendre'm i ajuda'm.

I estima'm. I digues-m'ho.
A mi m'agrada sentir-ho dir, encara que tu no creguis necessari dir-m'ho.


Aquest text el van publicar a la revista de l'escola on van els meus fills l'any 2007, i des d'aleshores l'he tingut penjat a la cartellera. Ara faré obres a casa i he desmuntat la paradeta, i com que no voldria perdre'l, he pensat de penjar-lo aquí i així sempre el tindré a mà.

diumenge, 9 de gener del 2011

divendres, 7 de gener del 2011

Com morir

Una de les coses més importants que farem serà morir-nos, i és bastant dur que en realitat no puguem escollir com volem morir.
Penso que diu molt de nosaltres, la manera que tenim de morir-nos. Així, algú com Félix Rodríguez de la Fuente, va morir al peu del canó, com no podia ser d’altra manera, i la meva padrina estimada es va anar apagant al llit, estimant-nos amb els ulls quan el cos ja no li responia.
Jacson Pollock, que feia quadres tot esquitxats, va morir en un accident de trànsit i penso que aquella va ser la seva darrera obra d’art: va esquitxar de sang el vidre del cotxe.
En quant a morts de músics, n’hi ha de tots colors. Txaikowski sembla que va ser obligat a suïcidar-se per part d’una espècie de “tribunal d’honor” de col·legues militars que no li perdonaven que s’hagués embolicat amb el nebot d’un d’ells. Purcell, que suposo que era bastant tronera, va arribar una nit borratxo a casa i la dona el va tancar a la camera frigorífica. Va morir d’una pneumònia poc després. Guillem de Cabestany, un trobador català, deien fou assassinat per un noble que sospitava que la seva dona n’estava enamorada. A més, (ara ve el tros gore) el va cuinar i li van donar a menjar a la senyora, que per cert, el va trobar molt apetitós. (he consultat a l'amic Joan Vives i em diu que aquesta és una llegenda negra, i m'adreça a la Wikipedia... quina mania té la realitat d'espatllar-nos les bones històries!) Però en quant a morts realment pintoresques se’n duu la palma Lully: durant el barroc els mestres de capella (el que posteriorment seran els directors d’orquestra) picaven amb un pal de fusta amb la puntera de plata a terra, per marcar la pulsació. Lully va errar la punteria i es va donar un cop al peu… amb tanta mala sort que se li va cangrenar i va morir.
He de reconèixer que no havia començat a escriure aquesta entrada pensant en aquest to. Volia més aviat pensar en com la vida ens anirà portant cap a la mort.
En com vull morir jo. Si m’és concedit. Voldria donar-me’n compte, poder pregar, acomiadar-me dels que estimo, els que tinc a prop i els que tinc lluny. Voldria però, que no fos massa lent. Són devastadores, les agonies llargues. Ni massa ràpid.
I voldria que fos d’aquí a molts anys, per poder veure encara els meus fills créixer.
I vosaltres, com voldríeu morir?

dissabte, 1 de gener del 2011

Renovar-se o morir


És massa bo per enviar només als amics.
Ah! BON ANY 2011.
(avui és l'1 de l'1 de l'11)