Coneixent-lo, sé segur que va pensar molt en com seria la seva mort. Sé també que la va encarar amb serenor.
I sé que a un cristia de pedra picada com ell, la mort no li feia basarda, perquè si no, tan xulo que era quan volia, s'hi hauria encarat amb tota la seva energia, que era molta. I com tantes vegades que s'embarcava en batalles perdudes, tot i saber-se vençut hauria continuat lluitant, i s'hauria quedat ben a gust de discutir.
(Així era ell, geni i figura)
Que res, gent, que ja no tenim padre Paco.
I els que tenim una certa edat i hem anat als escolapis de Mataró, us en podem dir mil, del padre Paco. De verdes i de madures. Des d'estar-se tota una hora de classe parlant del seu pare, el famós actor, a encarar-se amb qui fos per la qüestió del català, quan tot això requeria una valentia molt més gran de la que requereix ara. Jo encara el recordo amb la sotana negra, i les ulleres de sol, i la pell tan i tan morena (anava cada dia, absolutament cada dia, a nedar al mar)
Cadascú té una versió d'ell, i no hem de jutjar amb la nostra mentalitat actual el tipus d'ensenyament que vam rebre.
Però el que funciona igual, sigui als anys vuitanta del segle passat o sigui ara, és saber reconèixer quan algú s'apassiona pels alumnes i fa més del que li toca. I el padre Paco era d'aquests, que fugia dels esquemes i et descol·locava, amb la seva passió, amb el seu humor, amb la rectitud amb la que encarava la vida, i sobretot, amb la gran coherència que sempre va guiar els seus actes, tot i saber que això li provocaria la incomprensió i sovint la soledat.
Sempre li estaré agraïda perquè va muntar unes pregàries a quarts de vuit del matí. Ens va dir que ja que ens dutxàvem el cos abans de començar el dia, què tal si fèiem alguna preparació a l'ànima? Veniu si voleu, va dir ell, no us ho tindré en compte mai, ni per a bona ni per a mala nota, faltaria més, no espereu mai cap recompensa per pregar, més enllà de com us sentireu quan ho feu.
I a mi em costava horrors llevar-me, però vaig pensar que valia la pena.
I sí, valia molt la pena. Us el retrataria, amb els ulls tancats, el borrissol ros del cap, l'expressió tensa que tenia sempre, quan deia alguna frase que volia que se'ns quedés, impostant la veu, gesticulant posant-se la mà al cor. Nosaltres, adolescents eixelebrats, sovint rèiem per sota el nas quan ell mirava amunt, com demanant a l'esperit sant inspiració per al sermó que ens estava fent.
Amb la distància ara entenc que ell se n'adonava, que ens atabalava la seva eloqüència, però deuria pensar en la paràbola del que tira llavors, i alguna va al camí, i d'altres se les mengen les bèsties, i d'altres cauen en terra fèrtil. Ara veig que ell anava escampant llavors, i maldava per a que els nostres cors fossin fèrtils a les seves paraules.
Poc després que jo deixés els escolapis, ell es va retirar a Poblet, on el vaig anar a visitar alguna vegada, i on em consta que molts antics alumnes han anat a continuar tenint amb ell conversa i consell. Li vaig preguntar un dia per què havia marxat. Em va contestar que en un moment va sentir que necessitava més vida espiritual. Va entrar com a novici, i amb més de cinquanta anys va haver de fer tot el que s'espera d'un novici. Tota una lliçó d'humilitat que ell va acceptar amb bon humor i resignació.
Acabo d'adonar-me que, a l'època que el vaig conèixer, era més jove del que sóc jo ara. A mi, potser per la seva presència rotunda (tot i que era més aviat baix d'estatura) potser per l'autorirat que emanava, potser pel seu gest trascendent, que m'impressionava tant, sempre em va semblar un home molt gran.
Era un gran home. Sent fill de qui era, va renunciar a una vida de riquesa per a servir als altres i viure d'acord amb l'evangeli de Jesús.
El que us deia: sé segur que va pensar moltes vegades en la seva mort, i en com volia que fos. Jo dono gràcies per la seva vida, i pel que va fer ell en la meva.