diumenge, 28 d’abril del 2013

Lliçons inesperades del meu fill

Ja us he comentat més d'una vegada i més de dues que els meus fills moltes vegades tenen sortides que em deixen K.O una bona estona. 
Ahir, per exemple, estava en una perfumeria, esperant per ser atesa. M'acompanyava en Miquel, que ja té dotze anys, i entretenia l'espera passejant-se i mirant els perfums, les cremes, els pinta-llavis i els esmalts d'ungles posats en aquells mostradors tan bonics, arrenglerats i amb degradats de colors. 
I de sobte, se m'acosta, i em diu:
– "Mare, en aquesta botiga ho fan tot al revés".
La dependenta en aquells moments estava atenent-me i va dir per què ho dius, maco?
I va i contesta el meu nen:
– Perquè aquí tracteu les coses que no són necessàries com si fossin imprescindibles. 
Apa. Què us sembla?
(la dependenta va dir "quines sortides!" No sé si no ho va entendre o és que es va quedar tan de pasta de moniato com jo)

dissabte, 27 d’abril del 2013

La trobada fortuïta

Estava esperant a una ferreteria, i just davant meu hi havia un home, d'uns quaranta-cinc anys, amb americana i corbata i un posat avorrit.
Just l'estava mirant quan vaig veure que se l'il·luminava  la cara. Se li va posar un somriure d'aquells que veus que venen gairebé de les vísceres, i els ulls i tot li reien. 
I és que havia entrat una dona a la botiga. Més o menys de la meva edat. Es van saludar, i van començar a parlar: ets cara de veure, deia ell, i ella deia que sí, que havia tingut molta feina, com estàs tu, i ell deia més o menys com sempre, et volia trucar, va dir ell, i ella va dir tranquil, ja se que estàs ocupat, i en aquest moment li va tocar a ell ser despatxat em va mirar i va dir passa tu, jo ja m'espero. 
I a mi em va fer gràcia, sabeu? Vaig veure aquella alegria tan fonda, aquella trobada que segur que va arreglar un dia que semblava ser gris per a ell. Em vaig donar el gust d'entretenir el botiguer amb preguntes per tal de donar-los més temps a parlar. Dissimuladament l'havia mirat a ella, i també somreia d'una manera especial.
Quan me n'anava, tenia ganes de dir-los "beneits, que no veieu que esteu enamorats?"
No ho vaig fer per prudència. Però després em vaig fixar que ell duia un anell de casat. Ella no ho vaig poder veure, perquè no s'hi va posar bé i jo havia de ser dissimulada. 
I vaig pensar, que segur que aquell pobre home s'ho passa malament, si està casat i enamorat d'una altra dona. I no sé pas què farà, però sigui el que sigui, provocarà dolor: en ell, en la seva esposa, i en la noia de la què està enamorat.
Potser decideix sacrificar els seus sentiments, per ser fidel a una promesa. Potser decideix que ja era hora de tenir una mica d'il·lusió a la seva vida i tanteja aquesta noia. Potser intenta acceptar els seus sentiments amb serenor, confiant que passin amb el temps, potser intenta mirar la seva esposa amb la mateixa il·lusió que ha mirat aquesta dona. Potser trenca el seu matrimoni, potser fa doble joc, potser és ell qui es trenca per dintre per tal de ser fidel.
I em vaig preguntar perquè les coses són tan difícils a vegades.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Coses que em pregunto sovint.

– Em pregunto si les formigues saben que nosaltres existim. Vull dir, elles són tan petites, i no hi veuen, i si es passegen per sobre nosaltres són incapaces d'abastar-nos en la nostra totalitat... Saben que existim?
– Quan algú s'engreixa... li surt més pèl a la pell, o aquest es reparteix? 
(o sigui... penseu en la panxa d'un home pelut... si s'engreixés molt... se'l veuria menys pelut, perquè el pèl es repartiria, o igual de pelut, perquè en sortirien més?)
– Quan miro les estrelles solc preguntar-me com era la terra en el moment que van emetre la llum que veig ara. L'estrella més a prop que tenim, se'n diu sol, i està a vuit minuts llum. Després del sol, tinc entès que l'estrella més propera està a quatre anys llum... però i les estrelles que estan a milers d'any llum? Potser alguna va emetre la llum que ara veiem en el temps dels dinosaures!
– També em pregunto si Johann Sebastian Bach va ser en algun moment conscient que la seva música arribaria tan lluny i acompanyaria tants grans moments... Bé, de fet, estic convençuda que no en tenia ni idea. 
– Em pregunto (i aquesta pregunta em va començar a rondar pel cap quan vaig estar embarassada) on som abans de néixer. O sigui, tots ens preocupem i discutim d'on anem, on va la nostra ànima quan morim... i jo em plantejo, d'on ve la nostra ànima?
– Com somien els cecs de naixement? I els que han perdut la vista amb el temps?
– És el meu color vermell el mateix que el vostre? (d'això ja vaig posar un post fa poc)
– Em pregunto també si les persones a qui recordo amb un afecte especial em recorden a mi també amb afecte.
– Què pensen els bebés? Els infants de setmanes, sabeu? Quan et miren amb aquells ulls grisos i desenfocats... què els passa pel cap?
I vosaltres... què us pregunteu?


dimarts, 16 d’abril del 2013

Tornem a parlar de Boston

Abans de començar, voldria que llegisiu un comentari que m'ha posat el Pep, a un post anterior que també anava sobre un atemptat. Suposo que el volia posar al post d'ahir:


Estic en contre de tota violència, i tan ¡¡
Però no tot és tan senzill com sembla.
Els americans es mouen per allà on volen, expoliant la terra sigui de qui sigui. Tan se'ls hi fa si moren nens de fam o torturen civils pels qui ells han posat com titelles a les regnes del país llunyà.
És trist veure algú patir d'algun atemptat, és vergonyós, és clar que si.
Saps quants nens afganesos moren, saps quantes mares ploren pels seus marits morts i tanta bruticia.. tanta tristesa.
És clar que és trist veure algú morir.
Però no ens deixem portar pels que juguen amb els nostres sentiments.
La societat americana i potser la nostre també, és molt hipòcrita.
Tant, que no ens deixa compartir el dol de tots els fills del món.
Perdona que hagi entrat sense demanar permís, però hi ha dies que el cel es torna gris i em sap greu no poder fer-hi res

Benvolgut Pep, primer de tot, moltes gràcies per comentar. 
Jo també estic en contra de la violència. I en contra de la injerència d'EEUU en els assumptes dels altres païssos. I en contra del terrorisme d'estat, i en contra de la manipulació mediàtica. 
Potser no havia quedat clar. Potser cal dir que sí, que a altres llocs hi ha víctimes de la política exterior del govern d’Estats Units. Però de la mateixa manera que no em sento responsable del que fa el govern del meu país, em nego a menystenir el dolor que es va patir ahir a Boston, perquè “ells també provoquen dolor”. Les víctimes de l‘11M a Madrid també s’ho havien buscat, per ser espanyols, i per tant, suposadament haver votat a l’Aznar? Oi que no? Oi que la fatídica foto de les Açores no justifica la barbàrie de Madrid? doncs el mateix amb el que va passar a Boston.
Ahir em vaig sentir molt commoguda per l'atemptat, és cert.. Altres dies m'hi sento per altres realitats, potser menys mediàtiques, i també en faig ressò al blog, però ningú me'n fa cap comentari, per cert. 
Per exemple, fa poc vaig penjar un vídeo sobre una situació difícil al Brasil, fa un any vaig penjar un altre vídeo sobre el conflicte d'Israel... ningú me’n va fer cap comentari! 
Altres vegades he penjat simplement una imatge, o una altra, i són rebudes fredament. Tots aquests posts que us acabo d'enllaçar, tenen en total... un sol comentari! Ara, però, parlo de l’atemptat de Boston i sembla que no pugui fer-ne esment perquè hi ha altres conflictes, i si parlo d’aquest sembla que menystingui els altres.
Commoure's per l'atemptat d'ahir a Boston no és restar indiferent pel que passa a Síria, Afganistan o altres mil llocs oblidats. Ja ho vaig dir: fa poc més d’una setmana vaig participar en una carrera popular, i suposo que vaig projectar els meus records, i per això m’hi va fer pensar, i vaig escriure una mica arrauxada.
No sé, sembla que s’ha de ser progre i quan passa una barbaritat com la d’ahir hem de dir que “clar, els americans s’ho han buscat”. I a mi, això, a més de cansar-me bastant, em recorda els que diuen que les dones violades s’ho busquen perquè van vestides provocativament.
És veritat que la política exterior d’Estats Units ha provocat molt dolor. Repeteixo que hi estic molt en contra. 
Però això no dóna dret, de cap manera, a atemptar contra els ciutadans que segurament no hi estan d’acord, ni han votat aquests polítics.
No, Pep, no puc abastar el dolor de tots els fills del món. Potser no tinc un cor prou gran. Potser realment pateixo, i no dormo, quan una cosa d'aquestes passa, i per això m'auto-protegeixo intentant no sentir massa fort. No ho sé. Per si un cas, ho dic ara: patir pel dolor de Boston no vol dir no patir o menysprear el dolor d'Afganistan. Tots són diferents cares d'un mateix poliedre.

dilluns, 15 d’abril del 2013

L'atemptat a Boston

Recordo la cursa de fa una setmana. La gentada que hi havia, la il·lusió, el bullici de la gent... Recordo també les vegades que el meu pare va córrer la Marató. Hi anàvem tots a veure'l arribar a l'estadi olímpic. Era el seu esforç, amb l'escalf de tota la família. En part també hi arribàvem nosaltres, a la línia. Era tan emocionant, veure'l arribar amb el seu amic de l'ànima, i saber la lluita que hi havia darrera aquelles darreres passes!
Potser per això m'ha corprès l'atemptat a Boston. Escric en calent, sense saber qui ha estat, ni perquè, commocionada pels corredors que han perdut les cames, per les famílies destrossades, pel sentiment aquest de vulnerabilitat.
Si la cursa de fa una setmana hagués estat el proper diumenge... quants haurien deixat d'anar-hi?
Doncs no. Si aconsegueixen que tinguem por, que deixem de fer coses, hauran guanyat. Per això volia agafar la barca aquell dia, i per això continuaré fent curses, i malgrat alguna vegada la por s'instal·la als plecs del cor, no deixaré de ser jo. 
No ens guanyaran. No viurem amb por. No renunciarem a la nostra llibertat a canvi d'una mica de seguretat. 
No ho aconseguiran. 

dimecres, 10 d’abril del 2013

La cursa de diumenge

No ho puc evitar. Sempre que estic a la línia de sortida d'una cursa m'emociono. Com que corro sola (no hi ha cap lentorro que tingui ganes de venir a fer curses de 10 Km. amb mi?) i estic entre la tropa, submergida entre tots els altres atletes, puc deixar les meves emocions lliures.
M'agrada, el món aquest de les curses populars. Em fa gràcia, aquests deu minuts en què ens apilonem tots els "del monton", formigues multicolors i nervioses, esperant el tret de sortida, cordant bé les bambes, preparant el rellotge...

Sol passar que hi ha jovenetes en la vintena, amb malles ajustades, bambes blanquíssimes, i una insolent cua de cavall que balla al ritme dels seus saltirons d'escalfament. Alguna vegada m'he trobat amb la seva mirada condescendent: A mi, que per més que porti el buf de la Hello Kitty no deixo de ser quarentanyera, les malles no em queden tan bé, i enlloc de fer saltirons, faig estiraments. Quan aquestes noies em miren amb cara de "pobra tu", jo els solc somriure mentre penso "ja t'avançaré al Km 5". 
Si nois, córrer és el que té. (A mi també m'avança gent més gran... que consti!)
M'agrada córrer, ja us ho vaig dir aquí, i també aquí podeu llegir la crònica d'una altra cursa. 
A més, m'agrada que entre la gent que correm (quina mania de dir "runner"!) tenim una mena de companyonia molt maco. 
Ara us n'explico una: El Joan, que no em coneixia de res, em va oferir una plaça al seu cotxe per anar a la cursa del Corte Inglés el passat diumenge. Per un comentari que jo havia posat al facebook de la cursa, va saber que tenia problemes per anar-hi, i es va posar en contacte amb mi. 
I no només això, sinó que va tenir l'amabilitat d'esperar-se mitja hora (si nois... trenta minutets!) a que jo acabés la cursa, per tornar-me a Mataró. I això, sense conèixer-me de res!
Què us sembla? 
Doncs això, que entre tanta crisi, i corrupció i mals rotllos, m'agrada dir-vos això, que al món hi ha gent generosa i amable. Que potser fan menys soroll que els altres, i que no surten a la premsa, però hi són, i les seves accions fan el món més habitable.
Tornant al que deia en un principi, sempre m'emociono quan faig una cursa popular. La del passat diumenge a Barcelona, fou una festa. I sí, se'm va posar un nus a la gola al Passeig de Gràcia, quan vaig passar per sota aquelles paperines verdes, i em va durar fins gairebé la Plaça Espanya. I quan vaig entrar a l'estadi, vaig notar com la pell se m'eriçava. I vaig gaudir del passeig, de la ciutat, dels milers llarg de corredors al meu costat, i de la gent animant.
Vaig fer un temps discretet, però estic ben satisfeta de mi mateixa, i no he tingut gens d'agulletes.
El millor, però, va ser el gest d'en Joan, que fou amable amb qui "no calia", i sentir vibrar l'asfalt amb l'emoció de tants corredors.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Un vídeo per ampliar un post passat


Fa uns quants posts us vaig parlar del M., un amic invident. Podeu llegir clicant aquí
Aquests dies he vist aquest vídeo per internet. Malgrat està en anglès no puc evitar compartir-ho amb vosaltres, perquè aprofundeix bastant el que us vaig dir, i curiosament, a part de la pregunta que jo em formulava (és per a mi el color verd el mateix que per a tu?) hi ha un moment en el que explica just el que vaig explicar en aquell post: Com explicar a un cec la impressió d'un color?
És molt interessant