diumenge, 25 de febrer del 2018

On són?


On són els cantants d'esquerres, els artistes "progres", els intel·lectuals espanyols?  Com és que lluites a l'altre cap de món provoquen rius de solidaritat, i misèries a casa provoquen la indiferència i el silenci?
No ho entenc, de debò. 
A veure, jo entenc que els progres espanyols (n'hi ha, encara?) no vulguin que els catalans marxin. Ho entenc, perfectament. No estic demanant que siguin independentistes.
Estic demanant que siguin demòcrates.
Com poden callar davant la brutal pèrdua de llibertats que estem patint a Catalunya? 
Ni que sigui per egoisme, per a que ningú calli quan vagin a per ells, haurien d'alçar la seva veu quan es pega a avis asseguts amb les mans en l'aire que només volen votar. Quan s'ocupa un país policialment. Quan s'enderroca per la força un govern legítim, s'imposen unes eleccions amb candidats a la presó o exiliats, no s'accepta que aquests han tornat a guanyar, i s'impedeix que es formi el govern que legítimament demanen els catalans. 
Com poden callar davant persones a la presó, sense judici, que han defensat sempre les seves opcions des del pacifisme? (i no cal que ho comparem amb l'Undargarin, el Millet o tants d'altres)
Com poden callar quan se'ns ofega amb el 155, es volen carregar un sistema educatiu exemplar, i s'amenaça amb tancar la televisió pública que ha estat considerada com la més imparcial que es pot veure, ara mateix, a Espanya?
I bé, estic parlant dels intel·lectuals espanyols. També podria parlar dels catalans no independentistes i bona gent. Sé que hi sou, sé que sou molts, sé que alguns em llegiu i m'aprecieu. Com podeu callar? Per què no alceu la veu per dir que el preu dels somnis no ha de passar per aniquilar i empresonar i prohibir qui no pensi com vosaltres?
No sé on anirà a parar tot això. Jo cada vegada em sento menys estimada i menys respectada, i em costa molt pensar què hi ha una part del país Espanyol que és progressista, culta, demòcrata, i que està disposada a escoltar, malgrat no estigui d'acord amb el que li diuen.
Si almenys aquests progressistes diguessin alguna cosa, no ens sentiríem tan sols, ni pensaríem que és tan urgent marxar.

dilluns, 5 de febrer del 2018

L'ocell solitari

Avui he llegit la història del Nigel, un mascarell que es va guanyar el títol de l'ocell més solitari del món. 
Us explico en català el que diu l'article que us he enllaçat. 
A una illa de Nova Zelanda a la qual feia quaranta anys que no hi niuava aquesta espècie d'au, per tal d'atreure'ls, van pintar tot de roques com si fossin ocells, i van enregistrar el so que fan quan estan a punt d'arribar a l'illa. 
Es veu que és una espècie gregària, que van amb grans manades, i esperaven que, veient-ne, alguns s'hi afegissisn i tornessin a habitar la illa. 
Però, ah! Només n'hi va anar un. El van batejar com a Nigel, i es va instal·lar a la illa. El pobre Nigel, que recordeu, era d'una espècie gregària, es va estar cinc anys tot sol en aquella illa, rodejat de pedres pintades d'ocell que emetien sons, i a les que els conservacionistes repintaven i mantenien, esperant que algun altre s'hi acostés. 


El Nigel fins i tot es va enamorar d'una figura en concret... i li va construir un niu, que va estar mantenint, suposo que esperant el moment en què la figura cobrés vida per l'escalf del seu amor i se'l mirés.
aquí tenim el Nigel, amb dos amics.
Es veu que, a una altra banda de l'illa, van arribar uns quants ocells, pocs. Però el Nigel no en va fer cas. Havia triat qui estimava i s'hi va mantenir fidel, esperant un miracle.
Aquesta setmana l'han trobat mort, al costat de la figura immòbil que mai l'ha pogut correspondre.
Pobre ocell tossut i despistat. Pobre enamorat. Demanant a un tros de pedra que l'estimi. Pensant, infeliç, que potser era ell, que no era prou bo, prou convincent. Construint un niu, tenint-ne cura, mostrant-lo esperant convèncer l'altre.
No som així, a vegades, nosaltres? Triem d'estimar un impossible, demanem coses que no poden ser, però continuem esperant que es commoguin pel nostre amor, pel nostre esforç o la nostra dedicació. Mentre, a una altra banda de l'illa, podríem trobar qui ens estimi, però nosaltres ens mantenim fidels, esperant que canviï, que se n'adonin de com el nostre amor és tan i tan fort que no s'hi ha de renunciar.

Qui sap. Potser la figura, que ha continuat immòbil, ara se sent una mica sola. Mai sabrem si en algun racó ben profund de la pedra hi havia una espurna, una mica d'ànima empresonada, lluitant per poder cobrar vida en la matèria freda, i abraçar qui durant tant temps la va estimar.