dissabte, 30 d’abril del 2011

Cita.

"A veces creo que nada tiene sentido. En un planeta minúsculo, que corre hacia la nada desde millones de años, nacemos en medio de dolores, crecemos, luchamos, nos enfermamos, sufrimos, hacemos sufrir, gritamos, morimos, mueren, y otros están naciendo para volver a empezar la comedia inútil. ¿Sería eso, verdaderamente? ¿Toda nuestra vida sería una serie de gritos anónimos en un desierto de astros indiferentes?"
Ha mort Ernesto Sabato, a punt de fer 100 anys. Descansi en pau.

divendres, 22 d’abril del 2011

Acudit una mica irreverent de divendres Sant



Us tradueixo aquest còmic, que m'ha fet molta gràcia:
A la primera imatge, una monja posa de deures als nens que escriguin una carta a l'infant Jesús.
A la segona, hi ha el que diu un bon nen: "Estimat Jesús, gràcies per perdonar tot el món"
La tercera imatge, és el que ha escrit un nen intel·ligent: "Jesús, menys mal que t'he trobat abans que sigui massa tard! D'aquí a uns trenta anys, fes el fomut favor de quedar-te ben lluny dels romans"

M'ha fet molta gràcia, però no és això, oi?
Ara estic meditant sobre això: la immensa donació de Jesús. La seva absoluta, radical, visceral generositat.
Donant-se tot ell. Evitant quedar-se a la comoditat de la zona segura. Mullant-se.
Fins a la mort.
I una mort de creu.

dilluns, 18 d’abril del 2011

El primer diumenge de Rams

Ja hem passat el primer diumenge de Rams sense ella. El primer dia de Pasqua penso que serà més dur. I el primer estiu segur que tendrà regust a buidor, i sen's farà estrany no veure la seva figura rotunda a l'ombra de la palmera on s'asseia sempre a fer randa els horabaixes.
El primer Nadal també farà mal. Molt mal.
Poc a poc, però, el temps anirà passant. Algun dia ens preguntarem quant temps fa que és morta i haurem de comptar els anys, i potser dubtarem de si en fa vuit o nou. I direm, com passa el temps, i direm, quina llàstima que no hagi pogut veure com estan els nins ara, i recordarem alguna anècdota de quan era ella, amb el seu caràcter, les sortides que tenia, els seus defectes, la seva vida tan lligada a nosaltres que ens pareixerà mentida que hagin passat tants anys ja.
Però ara només hem passat el primer diumenge de Rams sense ella.

dijous, 14 d’abril del 2011

La lluita

Em trobo la I. Havíem treballat juntes fa anys. Ella va plegar per tenir cura de la seva filla petita, que ho necessita.
Li pregunto com estan. M'explica els seus progressos, com de contents que estan amb cada petita fita aconseguida, i diu que està convençuda que serà una nena feliç. Que arribarà on pugui, però serà feliç.
I jo penso en quina sort que ha tingut aquesta nena de néixer en aquesta famíla, amb uns pares que no viuen el seu hándicap com un càstig, sinó com un repte, amb uns pares que l'accepten i l'estimen i l'ajuden a treure el millor d'ella, sense forçar-la, amb carinyo, amb respecte, amb acompanyament constant, però sense agobiar-la.
Diu també que no és tan fàcil. Que hi ha moments durs. No em retrata un món teletubi, no nega la lluita. Però tampoc l'esperança, l'alegria, l'agraïment per cada petita passa endavant.
Una vegada vaig llegir que són els fills els que trien néixer dels pares. Estic convençuda que aquesta nena ha triat molt bé.
També estic convençuda que serà una nena feliç. I segur que serà una dona realitzada.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Tast de l'altra vida

Quan una noia diu que es vol fer monja, sempre hi ha un munt de gent que la jutja, li demana si s'ho ha pensat bé i li recorda que no podrà tenir fills.
En canvi, quan dius que et cases, mai ve ningú a advertir-te que hauràs de centrar les teves energies en un projecte familiar que farà moltes vegades francament difícil una vida interior molt intensa.
Hi pensava, aquests dies. He estat a Sant Benet, una mica fent neteja interior, que ja calia, una mica d'escriure, una mica d'estudi... Hi he pensat molt. M'agrada, aquest tipus de fer tranquil, atent, senzill, pregar i treballar, donar gràcies a Deu, tenir present la gent que no hi és... no se, m'ha agradat molt.
I així com a les monges se'ls deixa disfrutar dels nebodets (totes les famílies hauríen de tenir una tia monja) va bé que a les que hem fet una opció de vida incompatible amb la vida monàstica ens deixin fer, de tant en tant, un tast d'espiritualitat d'aquella mena.
Us ho recomano.

dijous, 7 d’abril del 2011

Sant Benet i la ESO

Capítol XXXIV de la regla de Sant Benet:
Tal com està escrit: “es distribuïa a cadascú segons el que necessitava”. No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones – Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. Llavors, el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el que necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s'enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Llegint aquest capítol de la regla de Sant Benet he estat pensant en l'atenció a la diversitat que es predica a la ESO i que moltes vegades és tan incompresa.
És curiós com algú tan antic pot ser tan modern.

divendres, 1 d’abril del 2011

El dol

Curiosament, ara que fa ja més d'una setmana que va morir, estic més trista que abans. No se ben bé a què és degut, suposo que em surt el cop, la setmana passada va ser tot com en un somni. I sabeu, havia passat tan poc temps que era com si no ho fos morta del tot, podia dir, fa tres dies em va dir això, ahir mateix la vaig tocar, sentia que encara hi era. Com si d'alguna manera pogués capgirar el temps i tornar, poc, només uns dies, gràcies per haver vengut, va dir la penúltima vegada que la vaig anar a veure, és curiós com les frases més intranscendents retornen en aquestes ocasions.
Ara però, la seva absència em cou. Ja quasi no ploro per ella, tot i que plori molt per coses que normalment no m'afectarien tant, però en canvi sento l'esternó pesant, i a vegades respiro petit.
Necessitava que m'expliqués algunes coses. No va a arribar a donar-me la recepta de melmelada de roses, i mira que feia anys que li volia preguntar, però la meva superstició em returava: volia pensar que encara ens quedava temps per parlar, que em deixaria guanyar l'aposta que vam fer quan li vaig dir que estava embarassada: aquest infant el veureu combregar. Per ben poc no podrà ser.
Divendres passat, sortint del crematori ens vam quedar una estona mirant la xemeneia. El fum que sortia. Ella que marxava.
Va deixar una caixa de peücs fets, arrenglerats, de colors diversos: roses, blaus, vermells, verds... Pels que vindran.