dimecres, 28 de juny del 2006
Pregar
Pregar no soluciona els problemes. No canvia el món. Ens canvia a nosaltres, i ens dóna força per encarar la vida. Amb confiança. Amb esperança.
diumenge, 25 de juny del 2006
Bartolo
Avui fa quinze anys que en Bartolo Millan va morir, després d'estar uns dies en coma per un accident de moto absurd.
Encara hi penso molt, ens passa a molts dels que el vam conèixer. La primera mort d'un amic, com el primer amor, mai s'oblida.
A continuació us adjunto un text en record seu que vaig escriure fa cinc anys per ser llegit en un acte de cloenda del curs d'ACO.
BARTOLO
Tot i que hi ha gent que no vol mirar enrera per por de tornar-se estàtua de sal, alguna vegada convé mirar d’on venim, precisament per no perdre la salabror, recordar el que érem, el camí que hem fet fins arribar on som ara. Com digué algú, explicar el que érem per comprendre el que som ara i encaminar el que volem ser.
I dilluns passat va fer 10 anys que se’ns va morir el Bartolo. Esclatant l’estiu calorós i pre- olímpic, ens va deixar l’estimat Bartolo d’una revolada.
Per més que la fe ens faci confiar en la resurrecció, per més que el cor ens digui que, en certa manera el Bartolo encara ens acompanya, la seva absència és encara palesa en molts dels nostres cors. Per a molts de nosaltres va ser el primer gran disgust: aquella mort que ens va semblar absurda, injusta, fora de lloc, ens va descol·locar i ens va fer plantejar-nos moltes coses: Per primer cop vam haver d’acceptar que en la nostra vida hi hauria molts “perquès” sense resposta, vam haver d’acceptar que ens acompanyés l’absència d’algú, i a més acceptar les paraules “mai més”, la irreversibilitat de la mort, no per sabuda menys roent.
I es va haver de morir precisament el Bartolo, amb el seu doll de vitalitat, escolada pels tubs asèptics de l’UCI. No voldria ara caure en panegírics. El Bartolo era simplement una persona, amb les seves contradiccions, les seves lluites, tot l’historial que portava darrera. De totes maneres potser si és bo recordar el sentiment que molts teníem de què el Bartolo era un autèntic “jove treballador”. La seva presència interpel·lava a la nostra coherència.
Molt sovint, pensant en ell, m’he plantejat què diria de nosaltres si ara pogués tornar i veiés com està tot: què se n’ha fet d’aquelles flors: la JOC a Mataró, la missa a la cripta, la “vidilla” a les parròquies. Suposo que és una manera d’intentar ser millor: preguntar-nos què diria de nosaltres algú a qui la mort ha convertit en punt de referència: El Bartolo no ens decebrà: s’ha quedat allà, penjant de la nostra joventut, no es farà gran, no renunciarà a res per millorar , no sucumbirà a la societat de consum, Sempre serà el Bartolo, amb la seva veu rovellada i els seus tatuatges, la seva impulsivitat, el seu dinamisme…
A nosaltres ens resta continuar recordant-lo i pregant per ell. Amb la certesa de què, com diu el poeta, cap pena diferent apaivagarà aquesta pena.
Tarragona. Setmana Santa 1991
Encara hi penso molt, ens passa a molts dels que el vam conèixer. La primera mort d'un amic, com el primer amor, mai s'oblida.
A continuació us adjunto un text en record seu que vaig escriure fa cinc anys per ser llegit en un acte de cloenda del curs d'ACO.
BARTOLO
Tot i que hi ha gent que no vol mirar enrera per por de tornar-se estàtua de sal, alguna vegada convé mirar d’on venim, precisament per no perdre la salabror, recordar el que érem, el camí que hem fet fins arribar on som ara. Com digué algú, explicar el que érem per comprendre el que som ara i encaminar el que volem ser.
I dilluns passat va fer 10 anys que se’ns va morir el Bartolo. Esclatant l’estiu calorós i pre- olímpic, ens va deixar l’estimat Bartolo d’una revolada.
Per més que la fe ens faci confiar en la resurrecció, per més que el cor ens digui que, en certa manera el Bartolo encara ens acompanya, la seva absència és encara palesa en molts dels nostres cors. Per a molts de nosaltres va ser el primer gran disgust: aquella mort que ens va semblar absurda, injusta, fora de lloc, ens va descol·locar i ens va fer plantejar-nos moltes coses: Per primer cop vam haver d’acceptar que en la nostra vida hi hauria molts “perquès” sense resposta, vam haver d’acceptar que ens acompanyés l’absència d’algú, i a més acceptar les paraules “mai més”, la irreversibilitat de la mort, no per sabuda menys roent.
I es va haver de morir precisament el Bartolo, amb el seu doll de vitalitat, escolada pels tubs asèptics de l’UCI. No voldria ara caure en panegírics. El Bartolo era simplement una persona, amb les seves contradiccions, les seves lluites, tot l’historial que portava darrera. De totes maneres potser si és bo recordar el sentiment que molts teníem de què el Bartolo era un autèntic “jove treballador”. La seva presència interpel·lava a la nostra coherència.
Molt sovint, pensant en ell, m’he plantejat què diria de nosaltres si ara pogués tornar i veiés com està tot: què se n’ha fet d’aquelles flors: la JOC a Mataró, la missa a la cripta, la “vidilla” a les parròquies. Suposo que és una manera d’intentar ser millor: preguntar-nos què diria de nosaltres algú a qui la mort ha convertit en punt de referència: El Bartolo no ens decebrà: s’ha quedat allà, penjant de la nostra joventut, no es farà gran, no renunciarà a res per millorar , no sucumbirà a la societat de consum, Sempre serà el Bartolo, amb la seva veu rovellada i els seus tatuatges, la seva impulsivitat, el seu dinamisme…
A nosaltres ens resta continuar recordant-lo i pregant per ell. Amb la certesa de què, com diu el poeta, cap pena diferent apaivagarà aquesta pena.
Tarragona. Setmana Santa 1991
dimarts, 20 de juny del 2006
Tresors
Quedo amb la Maria i la Teresa al parc, amb els fills corresponents, perquè els nens juguin i les mares puguem fer teràpia de grup. La Maria, que és la que viu més lluny, és la primera d'arribar. Ha vingut de l'altra punta de Mataró a peu, amb els seus tres fills (tres!!!!). Perquè la caminada se'ls fes més amena, els ha dit que anaven a buscar un tresor, i els ha dibuixat un mapa dels llocs on passarien. Les figueretes, la riera, el parc... amb pistes del que anirien trobant. Els nens se n'encarregaven de desxifrar el mapa, i decidir cap on havien d'anar. Quan han arribat on havíem quedat els ha amagat una bosseta amb caramels que ells han descobert amb entusiasme.
Els que tenim fills fem molt esforços perquè siguin feliços, intel·ligents, creatius. I això requereix també que nosaltres ho siguem, això de feliços, intel·ligents i creatius. Se que els fills de la Maria tenen molts moments d'aquests que la seva mare prepara amb il·lusió i creativitat i segur que podran dir, quan siguin grans, que van tenir una infantesa feliç.
Ara que molts estem mirant el curs que ve, decidint les extraescolars que han de fer els nens i aquestes coses, convé recordar això. Cal tenir temps per amagar tresors als nostres fills.
Els seus fills estan convençuts que han trobat un tresor. Jo estic convençuda que tenen un tresor de mare.
dilluns, 19 de juny del 2006
Cuando te duela el alma
Cuando te duela el alma, te daré la mano;
y si eso no te alcanza, te daré un abrazo
y si eso no te alcanza, te daré caricias;
y si no es suficiente, te daré un beso;
si no es suficiente, te haré el amor;
y si todo eso no es suficiente,
te daré música
Mechi Alvarellos,
poetesa argentina
y si eso no te alcanza, te daré un abrazo
y si eso no te alcanza, te daré caricias;
y si no es suficiente, te daré un beso;
si no es suficiente, te haré el amor;
y si todo eso no es suficiente,
te daré música
Mechi Alvarellos,
poetesa argentina
diumenge, 18 de juny del 2006
Tots a votar
Ni que sigui per respecte a la gent que va pringar, i va viure molts anys somniant un dia en el que poguéssim anar a votar, cal exercir aquest dret.
De part dels que no ho van poder fer mai. No fa pas tant de temps!
divendres, 16 de juny del 2006
Neutralitat
Males notícies: hi ha moments en que l'equidistància no és possible,la neutralitat molt sovint no existeix.
La gent que es sent incòmoda pronunciant-se reivindica una pretesa zona grisa. Doncs no. La majoria de vegades no existeix.
I si algú que jo estimo actua malament i jo no ho aprovo, però li faig costat, perquè tanmateix la seva actuació no m'afecta directament, estic siguent còmplice de la seva mesquinesa. I a més, m'exposo a ser-ne víctima, alguna altra vegada.
Ja m'agradaria, que hi hagués una zona entre el si i el no, però això només funciona en els referèndums, on pots votar en blanc o abstenir-te, si no et sents capaç de decidir.
Però en la vida no es pot votar en blanc. No existeix, aquesta papereta, i ens hem de mullar. I evitar el "no" vol dir fer "si". I viceversa.
És dur, però és així.
La gent que es sent incòmoda pronunciant-se reivindica una pretesa zona grisa. Doncs no. La majoria de vegades no existeix.
I si algú que jo estimo actua malament i jo no ho aprovo, però li faig costat, perquè tanmateix la seva actuació no m'afecta directament, estic siguent còmplice de la seva mesquinesa. I a més, m'exposo a ser-ne víctima, alguna altra vegada.
Ja m'agradaria, que hi hagués una zona entre el si i el no, però això només funciona en els referèndums, on pots votar en blanc o abstenir-te, si no et sents capaç de decidir.
Però en la vida no es pot votar en blanc. No existeix, aquesta papereta, i ens hem de mullar. I evitar el "no" vol dir fer "si". I viceversa.
És dur, però és així.
dimarts, 6 de juny del 2006
Més somnis
He somniat avui una cosa terrible: el meu fill petit s'ajupia per agafar una pedra entre dos cotxes, i un d'ells es posava en marxa i li esclafava el cap. M'he despert d'una revolada, era molt d'hora, encara no havia sortit el sol, però he estat incapaç de tornar a dormir, no se si per l'excitació del malson o per la por de tornar a visitar aquell escenari terrible.
Quan era petita i tenia un malson anava al llit dels meus pares, abraçava fort la mare, que mig dormida es queixava de la meva presència, i em sentia segura, sentint respirar confiades les dues persones que més m'estimaven en el món. Avui a la matinada hauria volgut tornar a fer-ho. És dur, quan veus que ara ets el fort de la família, que ara ets tu qui protegeix , que ara el teu cos refugia altres més petits, i estàs a la intempèrie: t'has d'empassar els sotracs dels malsons sol.
He anat al llit d'en Mateu, i allà estava, filant baves confiat, abandonat a la son, amb les mans obertes i el conillet que li van dur els reis fent-li companyia.
Hauria pogut passar de veritat. Som tan fràgils! en qualsevol moment la vida ens pot fer un tomb. Hem de ser feliços i viure intensament. Hem d'assaborir cada moment. Mai sabem quan una distracció ens pot canviar la vida. Lo bo és que tothom està d'acord amb aquesta teoria, però hi ha un munt de gent que viu obsessionada amb la feina o l'èxit o altres coses que sabem que són, en el fons, secundàries. És el drama que la Mafalda resumeix tan bé: les coses urgents no deixen lloc a les importants.
A la bíblia surt allò de "fou advertit en somnis". Potser avui he estat advertida, darrerament estic nerviosa per coses que sé que no són en el fons importants però que m'atabalen i em treuen atenció al que realment és important: la rialla dels meus fills, la mirada càlida del Jordi, la placidesa d'això que tenim, tan senzill però també tan excepcional: una família.
No crec que en Mateu somniés res alarmant aquí.
Foto: Jordi Bertran
Quan era petita i tenia un malson anava al llit dels meus pares, abraçava fort la mare, que mig dormida es queixava de la meva presència, i em sentia segura, sentint respirar confiades les dues persones que més m'estimaven en el món. Avui a la matinada hauria volgut tornar a fer-ho. És dur, quan veus que ara ets el fort de la família, que ara ets tu qui protegeix , que ara el teu cos refugia altres més petits, i estàs a la intempèrie: t'has d'empassar els sotracs dels malsons sol.
He anat al llit d'en Mateu, i allà estava, filant baves confiat, abandonat a la son, amb les mans obertes i el conillet que li van dur els reis fent-li companyia.
Hauria pogut passar de veritat. Som tan fràgils! en qualsevol moment la vida ens pot fer un tomb. Hem de ser feliços i viure intensament. Hem d'assaborir cada moment. Mai sabem quan una distracció ens pot canviar la vida. Lo bo és que tothom està d'acord amb aquesta teoria, però hi ha un munt de gent que viu obsessionada amb la feina o l'èxit o altres coses que sabem que són, en el fons, secundàries. És el drama que la Mafalda resumeix tan bé: les coses urgents no deixen lloc a les importants.
A la bíblia surt allò de "fou advertit en somnis". Potser avui he estat advertida, darrerament estic nerviosa per coses que sé que no són en el fons importants però que m'atabalen i em treuen atenció al que realment és important: la rialla dels meus fills, la mirada càlida del Jordi, la placidesa d'això que tenim, tan senzill però també tan excepcional: una família.
No crec que en Mateu somniés res alarmant aquí.
Foto: Jordi Bertran
dijous, 1 de juny del 2006
Juny
Ja som al juny. M'ho diu el Marià (el meu nou jefe) obrint els seus ulls oceànics, a quarts de vuit del matí. No me n'havia adonat. Ja estem al darrer mes de curs.
(Segur que no passa el temps més ràpid que abans? Quan jo era petita els cursos eren eterns, i ara passen com una exhalació!)
Recordo que a la meva època d'estudiant em queixava del juny. Un mes tan maco, i jo enterrada en vida, estudiant com una cosaca. I feia plans per quan pogués ser el que havia de ser: sol, caloreta, estiu incipient, Sant Joan, primeres anades a la platja, albercocs i cireres, gelats a una terrassa veient passar gent, vespres que s'allarguen, xerrades interminables intentant acabar de fondre els granissats de pinya.
Pobra jo, no m'imaginava que continuaria al ram del guix, i que el Juny seria sempre el mes estressant: exàmens i llibretes per corregir, juntes d'avaluació, comandes pel curs que ve, i a més concerts mil, i casaments amb música...esgotament físic i mental. De fa uns anys, tinc per costum (petita superstició) anar a comprar vitamines el primer dia que veig orenetes. Tot i així no basta, i hi ha dies que arribo al vespre que m'han de donar el sopar per intra-venosa.
Em nego a perdre'm el juny. Em nego a no assaborir d'aquest mes tan maco, que sembla un immens divendres a la tarda, quan ja treballes esperant el cap de setmana. Aviat farem vacances. A veure si gaudim d'aquest mes.
(Segur que no passa el temps més ràpid que abans? Quan jo era petita els cursos eren eterns, i ara passen com una exhalació!)
Recordo que a la meva època d'estudiant em queixava del juny. Un mes tan maco, i jo enterrada en vida, estudiant com una cosaca. I feia plans per quan pogués ser el que havia de ser: sol, caloreta, estiu incipient, Sant Joan, primeres anades a la platja, albercocs i cireres, gelats a una terrassa veient passar gent, vespres que s'allarguen, xerrades interminables intentant acabar de fondre els granissats de pinya.
Pobra jo, no m'imaginava que continuaria al ram del guix, i que el Juny seria sempre el mes estressant: exàmens i llibretes per corregir, juntes d'avaluació, comandes pel curs que ve, i a més concerts mil, i casaments amb música...esgotament físic i mental. De fa uns anys, tinc per costum (petita superstició) anar a comprar vitamines el primer dia que veig orenetes. Tot i així no basta, i hi ha dies que arribo al vespre que m'han de donar el sopar per intra-venosa.
Em nego a perdre'm el juny. Em nego a no assaborir d'aquest mes tan maco, que sembla un immens divendres a la tarda, quan ja treballes esperant el cap de setmana. Aviat farem vacances. A veure si gaudim d'aquest mes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)