Agressions.

*Jo tenia onze o dotze anys, era un dia entre setmana, a la tarda, sobre les sis o les set, encara hi havia claror. I era al carrer Unió cantonada Lepanto, a Mataró. Tornava cap a casa tranquilament, pensant en les meves cabòries, quan dos nois, d'uns 20 anys, passant pel meu costat, em van placar contra la paret i em van magrejar. Els pits, la panxa, el pubis. Van ser uns segons, abans que marxéssin rient, i jo em quedés al·lucinada, avergonyida i en estat de shock. El pitjor era el sentiment de culpabilitat. Per haver passat per allà, per estar sola, per no haver-los vist venir. 
Repeteixo, a ple dia, en un carrer la mar de normal de Mataró. Amb dotze anys. Em vaig sentir culpable per no haver-ho sabut evitar.
*Feia tercer de BUP quan un company, en un canvi de classes, se'm va acostar i em va dir "te echaría un polvo que te dejaba tiesa". El professor de matemàtiques ho va sentir, li va armar un pollo i el va fer fora de classe.
*A una trobada de Taizé, a Roma, en un tranvia a vessar de gent, parlàvem amb un grup de nois alemanys. Era bona gent, se suposava. Si més no, eren joves que anaven a una trobada de joventut cristiana. Jo tenia disset o divuit anys.
Quan el tranvia va arrencar, amb la inèrcia ens vam moure. El noi de darrera meu, que era invident, es va arrambar i es va refregar contra el meu cos. Li vaig donar un cop de colze que espero que li fes mal, mentre el trepitjava amb ràbia. El capellà alemany, que ho va veure, va fer una cara rara, però després ho degué entendre, en alemany li va dir alguna cosa al noi, i a mi em va demanar disculpes de part seva.
*En tenia poc més de vint, i tornava de l'estació de tren. Anava amb la meva germana. Parlàvem del conservatori, de les nostres coses etc, carregades amb els instruments i amb un munt d'il·lusions. Com que era de nit, passàvem pel carrer Recoder, de Mataró. No era molt tard, però, perquè les botigues estaven encara obertes. 
Un noi que venia de cara, amb l'abric posat, se'l va decantar, per mostrar-nos els seus genitals. Anava trempat i s'estava masturbant.
Va passar tan ràpid que l'Antònia ni el va veure. Al cap d'uns metres, em vaig girar i li vaig cridar, a ple pulmó, que la tenia molt petita.
*Jo tenia vint-i-pocs, i estava a un curs d'estiu de música. Una tarda ens vam anar a banyar a la piscina, i va sorgir fer un partit de waterpolo.
A la segona vegada que, lluitant per la pilota, l'oponent em va treure la part de dalt del bikini i em va tocar els pits, vaig decidir sortir de la piscina. Era un company de feia molts anys (ara un molt respectat músic) i no em veia amb cor de discutir o semblar exagerada.
*Fa cosa de deu anys, anava a peu cap a la feina. Eren quarts de vuit del matí. 
Al carrer de l'escola, dins un cotxe, un home s'estava masturbant. Repeteixo, al carrer d'anar cap a l'escola. Poc abans de les 8 del matí. 
*Un senyor que vaig agregar al facebook perquè teníem molts amics comuns, amb pinta absolutament respectable, un senyor al qual jo no havia dit res, em va enviar un missatge dient "sabies que la roba interior femenina va malament per a la circulació?" El vaig bloquejar.
Cal que continuï? Perquè en tinc més.
Va ser massa d'hora, quan vaig prendre consciència de que això ens passa a totes. No tinc cap amiga que se n'hagi salvat d'alguna cosa d'aquestes. Les noies ho sabem. Som vulnerables. Ens poden agredir en qualsevol moment, a plena llum, pot ser un desconegut, pot ser un bon amic. Pot ser una bellíssima persona, un senyor respectable, un pare de família, pot ser un desconegut, un delinqüent, o un seminarista, o un company de fa anys, o un antic nòvio. 
En algun moment, si has nascut dona, et magrejaran, et miraran, et tocaran sense permís, o s'exhibiran, faran comentaris obscens sobre el teu aspecte o el teu cos.
I ens eduquen per prevenir-ho. Per entomar-ho amb resignació. 
Perquè que et puguin agredir són coses que passen quan neixes dona. 



(Continuaré aquest post aviat)

Eros i Psique

Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 

A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 

Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 

Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 

Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 

–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

Testimoniatge dolorós sobre l'avortament.

Si un nen mor abans de les 24 h d’haver nascut, legalment no ha existit. Malgrat la mare l’hagi alletat, l’hagi abraçat i li hagi canviat bolquers, aquest nen es dóna per no nascut i no s’inscriu en el llibre de família. No entenc exactament el perquè d’aquesta mesura, em sembla molt cruel. Li vaig consultar a una amiga metge i em va dir que en algun lloc han de tallar, i el tall d’haver estat considerat persona nascuda no és en el moment que la mare et dóna a llum, sinó un dia després.

De la mateixa manera, molts dels arguments dels que estan a favor de l’avortament lliure recauen sobre la incapacitat de veure un ésser humà en un embrió o un fetus. Posen l’avortament en les setmanes primerenques de l’embaràs al mateix nivell que els anticonceptius.

No sóc metge, ni especialista en bioètica ni res d’això, tots els meus plantejaments surten dels sentiments i l’experiència d’haver germinat vida en el meu ventre: la meravella de l’engranatge màgic, la simfonia d’hormones, el cos arrodonint-se, el dolç pes de l’infant en el meu interior.

Les vegades que vaig estar embarassada, em preguntava d’on venia el meu fill. És curiós que ens passem tota la vida preguntant-nos què hi ha després de la mort, i no ens preguntem què hi ha abans del naixement. Un embaràs és una ocasió espiritual intensíssima que val la pena assaborir. Jo cantava el Magnificat a tota hora, i donava gràcies pel regal immens de la gestació.

Així doncs, em plantejava d’on venia l’ànima del meu fill, si era possible que el meu home i jo haguéssim decidit “crear una ànima”, o si aquesta ànima havia decidit venir al món mitjançant nosaltres.

És possible que els nens decideixin néixer? Que siguin les seves ànimes que trien una família? Que en el fons no siguem els pares els que triem tenir fills, sinó els fills, que decideixen venir i ensenyar-nos a estimar sens límits?

He tingut dos fills, i n’he perdut dos més en avortaments espontanis que han estat dolorossíssims.

En un dels avortaments vam arribar a saber què havia passat: les proves genètiques van mostrar que la nostra filla (una nena!) tenia dos gens triplicats. Estava destinada a néixer horriblement deformada i a viure uns deu anys, amb un retard mental molt considerable i terribles dolors. La natura, doncs, fou generosa i va evitar-li aquests patiments, a ella, i a nosaltres, la seva família. Déu va ser també generós: no vam haver de decidir què fer: no se pas què hauríem decidit, i fos el que fos ens hauria provocat un intens dilema espiritual.

Perdre dos fills m’ha fet replantejar-me, entre altres coses, si sóc capaç de decidir què és ètic o no en casos desesperats. Perdoneu la meva gosadia en dir que potser en alguns casos la generositat passa per estalviar vides penoses. Aquí tornem a parlar d'on posem el tall: el meu oncle Damià era deficient mental i no parlo de casos com el d’ell, que va ser feliç, estimar i ser estimat, estic parlant de gent que ha de néixer només per patir i morir. La natura sàvia sol estalviar-nos el dilema moral. Però en aquells casos on hem de decidir nosaltres, potser el millor és pensar en la criatura que ve en camí, perquè decidir tirar endavant una vida de dolor només per tenir la consciència tranquil·la, actuant segons veritats dogmàtiques dictades per gent que mai sabrà el que és criar un fill amb problemes, em sembla, a més de cruel, inconscient.

Admiro la gent que és capaç de tirar endavant nens així, i criar-los amb goig i amor. Cal fer costat a les famílies que tenen fills malalts. Cal que si algú decideix tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques sàpiga que les administracions i la societat li faran costat en tot moment. Deixeu-me ser dolenta, però m'agradaria que els anti-avortistes mostressin tant èmfasi amb els serveis socials, amb l'ajut als nois i noies que neixen amb mancances, en l'educació sexual dels joves, com mostren per a impedir que les dones puguin avortar en condicions. Em sembla com a poc incoherent, retallar en servei socials i a l'hora impedir d'avortar a les dones que no es veuen amb cor d'atendre un infant amb dificultats.

Perquè no us enganyeu:  les dones continuaran avortant. Sigui en viatges a Londres, sigui en llocs clandestins, amb ginecòlegs comprensius i discret les riques, amb ganxos de penja-roba, o amb injeccions de julivert en llocs insalubres, les pobres. 

Sóc cristiana. Vaig a missa, i combrego. I no em sento amb prou força moral com per obligar a algú a tirar endavant un embaràs d’un fill que ha de néixer per patir i morir, ni per decidir jo per un altre si ha de tenir un fill o no. En aquest article m'he centrat en els nens malalts, però hi ha moltes altres raons per no voler tenir un fill. I sabent el que és la maternitat, penso que no puc obligar a ningú a passar per això, de cap manera, si no s'hi veu amb cor, per la raó que sigui. Cadascú se sap la seva creu.

Jo sé de casos de gent molt de l'opus que van enviar filles a avortar a Londres quan la llei no permetia avortar aquí, i sé també d'un cas de gent molt “progre”, feminista i partidària de l'avortament lliure, que davant d'un embaràs no desitjat d'un nen que a més era deficient mental, el va tirar endavant i estan contents d'haver-ho fet.

Penso per tant que la llei ha de permetre l’avortament, i malgrat personalment penso que és una opció terrible, no crec que ni jo ni ningú tingui cap mena d'autoritat com per posar  una ideologia per sobre dels drets dels altres. 

Quan em pregunten quants fills tinc, responc que dos, mossegant-me la llengua perquè penso, sento, que en tinc quatre. Els dos que han nascut i els dos que no van arribar a néixer, però als quals vaig estimar, i pels que encara prego. Vull pensar que la meva filla i el fill que vaig perdre abans, van decidir no néixer, potser no era el moment. 

Jo ja els estimava. Em relacionava amb ells, pregava per ells, i encara em pregunto per què va passar. Sento que, d’alguna manera, la seva animeta està present a la meva vida, són un de tants àngels que vetllen per mi. Els nens no nascuts preguen per mi, la mare que no els va poder alletar.

Sempre més viuré amb la pena del que no ha estat, malgrat els fills nascuts m’omplen totalment i se que si no n’he pogut tenir cap altre com desitjava ha estat perquè aquests no són els plans de Déu per a mi.

Penso que els nens que no han nascut, d’alguna manera, ens coneixen i ens estimen, i saben perdonar-nos si no hem pogut tenir-los. Vull pensar que els meus fills no nascuts van notar tot l’amor que jo els enviava, i tot i no ser suficient per fer-los néixer,  vull pensar que aquestes vides, malgrat fossin curtes, van valer la pena.

Aquest és un article que vaig escriure per a la revista FocNou fa molts anys. La situació d'Argentina m'hi ha fet pensar, i tot i que és encara dolorós parlar-ne, penso que potser ho he de fer. 

Caminar tranquil·lament

L'altre dia, el meu fill Miquel, que té 16 anys, va sortir de nit amb els amics. A l'hora que havia de tornar a casa, una mare va anar a buscar a una de les noies de la colla, però el Miquel va decidir tornar sol a casa. 
El dia següent ens va explicar que tenia ganes de caminar de nit sol, que li agradava aquesta estona de fresca a la cara i de silenci, de posar les idees del dia en clar i asserenar-se abans d'anar al llit.

Just el dia anterior m'havien assignat un treball de recerca de primer de batxillerat. Pels que no sou del ram del guix, us explico que el treball de recerca consisteix en una feina d'investigació sobre un tema que escull l'alumne, es duu a terme entre primer i segon de batxillerat, i té tant de pes com una assignatura. 
Bé, doncs el treball de recerca que m'han assignat, o sigui, del qual hauré de ser tutora, és sobre el feminisme. I em penso que m'agradarà fer aquesta feina, no només perquè m'interessa el tema, sinó també perquè l'alumne que ha decidit investigar sobre el feminisme és un noi. 
No he tingut encara cap entrevista amb ell. No sé quin serà el seu plantejament inicial. Només espero que no em digui que el feminisme està obsolet. Que ja no cal, i que la igualtat és un fet. 
Perquè sabeu? Quan jo tenia 16 anys, i fins i tot ara, m'hauria agradat molt, tornar a casa sola de nit, sentint la fresca a la cara i el so de les meves passes en el silenci. Però mai, mai hauria gosat fer-ho. 
Per por. 
Per aquesta por enquistada, amb la hem crescut totes les dones. Per aquests actes, ja tan mecànics que ni te n'adones de que els fas (Assegurar-te de que les portes del cotxe estan tancades, mirar dins abans d'entrar a un edifici, vigilar per darrera l'espatlla si sents unes passes a prop, intentar no quedar-te mai sola en un vagó de tren)

Sabeu per què no consentiré que em diguin que el feminisme és una lluita passada de moda? Perquè sé del cert que, si alguna amiga del meu fill, vencent la por hagués gosat caminar sola de nit, els seus pares l'haurien renyat, i molt. I a més, sé que si a aquesta noia valenta algú li hagués fet mal, s'hauria sentit dir com goses anar a aquestes hores sola pel món, quina roba portaves, per què no vas trucar un taxi... Les víctimes de violència sexual són per sistema culpabilitzades. Sempre s'han de justificar, sempre han de provar que no provocaven, que són honrades, i que tenen una vida sexual tradicional. 
O sigui que no, el feminisme no és una lluita passada. Perquè les dones no podem viure amb tranquil·litat, perquè si ens agredeixen ens donaran la culpa a nosaltres, per ser valentes, per anar vestides com anàvem  o perquè passejàvem, sense vigilància d'un mascle, a hores en les que no era prudent.
Com les dones fóssim eternes menors d'edat.

Coses que vaig perdent

Em fa molta ràbia quan veig missatges d'aquests d'auto-ajuda, amb frases ensucrades al facebook, explicant que els quaranta, o els cinquanta són la millor edat. Suposo que estan escrits per a augmentar l'autoestima, però a mi, la veritat, em semblen carrinclons, superficials i alguns sexistes. Aquell que parla de l'atractiu de les dones de quaranta que els homes de quaranta no veuen perquè estan fent el ridícul intentant lligar-se una de vint, és de traca i mocador, vaja.

Com si la raó de les dones quaranta o qualsevol edat, fos ser atractiva als homes.
Em rebenta. Em rebenta que m'intentin "consolar" de l'edat que tinc.

No em sap greu tenir més de quaranta anys. Els meu vint van ser fantàstics, els meus trenta genials, els meus quaranta són espectaculars... 

I ho són per moltes raons: per la gent que em rodeja, perquè he fet (més o menys) les paus amb el que no pot ser, i perquè ara estic, d'alguna manera, recollint el fruit de molts anys d'esforços. I no em refereixo només a la novel·la, tot i que també a ella. 

Els meus quaranta, doncs, són genials, per les coses que guanyo... I també per algunes que estic perdent. 

Hi ha coses que sap greu perdre. A nivell físic, és cert que el meu cos no és tan flexible, és cert que algunes parts comencen a obeir massa la gravetat, és cert que aviat hauré de tornar a dur ulleres sempre. D'altra banda, però, em sento molt més sensual que quan tenia vint anys, potser és que la meva declarada intenció de ser una vella verda està fent el seu camí. A nivell espiritual, és cert que m'estremeixo quan penso en gent estimada que sempre més duré al cor...però tot i que he perdut gent, penso que, d'alguna manera mai els perdré. Sempre els duré en el cor. 

Però hi ha altres coses que m'encanta perdre. Estic molt contenta d'anar deixant anar llast.

- La Vergonya. 

Ara algú que em conegui molt somriurà: sempre havia estat bastant poca-vergonya, d'acord. Però he de reconèixer que cada vegada la perdo més, suposo que perquè cada vegada sóc més indiferent el que pensin de mi. Potser perquè he adquirit auto-estima? Perquè m'accepto més?

He entès que a vegades perdem grans oportunitats (laborals, personals, sentimentals) per culpa de la vergonya, per por de quedar malament demanant, o fent saber què volem. No em dóna la gana. Fora vergonya, doncs.

- La por. 

No tinc tanta por. No em pregunteu per què. Sí que és cert que no he perdut la por a que passi alguna cosa a la gent que estimo, sobretot al fills.

Però no sé per què, ja no em fa por caminar sola de nit, ni dormir sola en una casa aïllada. Sí que cada vegada que baixo d'un avió faig un descans, però la por que tinc a volar no m'impedeix de fer-ho. Potser estic sent capaç de dominar-la. Em queden massa coses a fer com perquè la por em talli les ales.

-La son
Cada vegada dormo menys. Alguns moments m'atabala. D'altres, ho accepto i dedico les hores que estic desperta a deshora a escriure, llegir o xatejar amb altres insomnes. 
Potser dormo poc perquè vull assaborir-ho tot massa. No ho sé, potser sí que hauria de posar-hi remei, més enllà de les infusions que em prenc. 

- Les obligacions.
Bé, fins a certa manera. Evidentment, com tothom que estigui a mitja hipoteca i que tingui fills, tinc obligacions, faltaria més. Però poc a poc, vaig limitant-les. Abans em sentia aclaparada perquè havia de "quedar bé". Per exemple, en un mes havia de visitar tots els parents de Mallorca que potser no hauria vist en tot un any si hi visqués. Ara ja no ho faig. He après poc a poc a dosificar els llocs on cal que hi vagi.
També poc a poc em sento cada vegada menys obligada a caure bé, o a obeir a la imatge que els altres tenen de mi. 
Tot això m'ha costat molt, però m'ha alliberat molt.

- La paciència.

Amb segons què. Mireu... El que deia abans. Ja estic, (amb sort!) a l'equador de la meva vida, i tinc un munt de coses per fer. I no vull perdre temps amb relacions tòxiques, o amb compromisos que no m'omplen. El poc temps que tinc, el vull per a gent que estimo, per a somriures i per a bons rollos. No vull que obligacions que no em fan feliç m'impedeixin fer l'amor a poc a poc, riure molt fort, escriure més, gaudir de la música i de la companyia dels que estimo, sentir-me seduïda per aquesta vida immensa que em rodeja i que vull assaborir fins a la darrera gota.

I tinc la sort d'haver-ho entès sense necessitat d'una malaltia terminal. O sigui que ho aprofitaré al màxim.

Estic pensant que aquest post tindrà una segona part. Estigueu pendents. 

Pros i contres de petonejar gripaus

Fa uns dies la meva amiga Helena em va enviar aquest conte, em va fer molta gràcia, i m'ha fet pensar molt:

(si voleu mirar què més fan els transgressors autors del vídeo, cliqueu aquí)
Sempre he pensat que els contes ens han fet molt mal, sobretot a les noies, perquè han perpetuat uns rols als quals les més obedients (jo m'hi incloc) ens hem esforçat a encabir-nos, alguns cops amb un fort divorci entre el que som o sentim i el que la societat diu que hem de ser o sentir. 
Podria ara parlar de Disney, però en tinc poques ganes ("la bellesa està en l'interior"… si ets un tio multimilionari que vius a un castell, però si ets una noia has de ser guapa, rossa i prima)
Un dels contes que penso que ens ha fet més mal és aquest de que hem de petonejar un gripau per tal que es converteixi en príncep. 
Podríem començar per preguntar-nos si ens interessa posar un príncep a la nostra vida. El susodicho ens rescataria de la nostra vida gris (?) i ens duria a viure a palau… on no hauríem de cuinar, malgrat la nostra condició de dona, doncs altres dones que no van tenir la gosadia de petonejar el gripau, cuinaran per a nosaltres. 

I bé, potser el gripau trigui una mica en convertir-se en príncep, però de mentre, tindrem una vida regalada.

Doncs mireu, sabeu què passa? Que és molt més normal que passi ben bé a l'inrevés: que les noies besen un príncep, s'hi casen, i poc a poc es converteix en gripau. Això passa molt més sovint, però cap conte infantil ens va avisar d'això!
Quantes noies coneixem entestades a besar gripaus esperant que es converteixin en prínceps? Què tal si els diguessin que no els cal cap príncep, que han de ser felices per elles mateixes? Que hi ha gripaus que sempre seran gripaus, per més que voluntarioses i atentes, s'entestin a besar-los? 

D'altra banda, però, aquest conte ens pot dir altres coses. La importància de l'esforç, per exemple. Mai res s'aconsegueix a la primera, l'èxit fàcil sol ser efímer. A vegades hem de gruar per aconseguir alguna cosa, a vegades cal fer esforços. El que em queixo, però, és que a les noies ens hagin dit una i altra vegada que hem de centrar els esforços en trobar un bon marit.
Suposo que és més fàcil explicar un conte d'un gripau que es converteix en príncep, que dir per exemple "hi havia una nena que no tenia gens de ganes d'estudiar matemàtiques, però ho va fer, malgrat no tenir-ne ganes, i ara és una enginyera que té una feina molt interessant i no depèn de ningú econòmicament, ni emocional".

És cert. Ens cal esforç, ens cal besar alguns gripaus, per tal d'aconseguir el que volem. I això va des dels estudis, fins a les relacions personals, o l'exercici físic… jo sempre dic als alumnes que el que marcarà la diferència a les seves vides és tot allò que facin malgrat no en tenien ganes, tot allò que costa, però que s'ha de fer per aconseguir el seu objectiu.
Però hi ha una cosa que també hem de tenir molt clara: quan les coses són molt difícils, potser és que no han de ser. Que l'esforç hi ha de ser, però no l'aniquilació personal, i que aquest esforç ens ha d'encaminar a ser més lliures per nosaltres mateixes, no a dependre de ningú.

El desig

Fa uns dies vaig veure per internet una conferència d'aquelles del TED força interessant, que explicava per què té tanta força la pornografia. Podeu mirar-la clicant aquí. Està en anglès, però és força entenedora.
Bé, doncs en cap moment va parlar de les dones com a consumidores de pornografia. Sempre parlava dels nois, dels homes, però mai de les dones, que eren objecte pornogràfic, mai subjecte consumidor de pornografia.
Avui he vist el face un enllaç a una notícia, segons la qual els homes que miren els pits de les dones viuen més. 
I mireu, em pregunto quina part de l'anatomia masculina he de mirar jo per viure més.
No sé si és que tinc la pell molt fina, però és que m'empipa que no ens contemplin com a éssers amb desitjos, sinó només com a éssers desitjables. 
Ei, que ja m'està bé que em desitgin, faltaria més… però vull que quedi molt clar que també desitjo. 
Les dones desitgem. Ens agrada mirar els homes, també. Ens agraden uns cossos, o uns altres. Ens exciten algunes olors, algunes veus, alguns físics...
Potser no som tan automàtiques com els homes, ni tan aparatoses: podem estar incendiant-nos interiorment i parlar amb l'objecte del nostre desig sense que hi hagi cap senyal visible de la nostra torbació, és cert. Potser per això encara ara, quan es parla de desig, es sol parlar en clau masculina.
Com és possible que estiguem encara en un món tan masclista que es silenciï d'aquesta manera el desig femení i en canvi es potenciï tant el masculí?
Una anècdota d'aquest curs. Un noi de quinze anys, en una classe d'educació sexual, va dir tranquil·lament que ell no es masturbava. Això va provocar una reacció entre els seus companys, que anava des de la incredulitat, passant pels que directament se li en fotien, a la provocació. A mi em va agradar molt la serenor amb la què va rebre les contestes: Els seus companys li deien, alguns d'una manera incòmodament calorosa, que és impossible, que tothom ho fa, que com pots, etc. Em va sorprendre com alguns nois, malgrat estaven en presència d'una professora i d'altres noies, feien bandera de la masturbació. Tots ens masturbem, va dir un d'ells, d'una manera categòrica, gairebé fent-ne bandera.
Tornant a casa, però, em preguntava què hauria passat si hagués estat una noia que hagués dit, tranquil·lament, que ella sí que es masturba. La reacció hauria estat totalment diferent. I si hagués utilitzat els mateixos arguments (tothom ho fa, és natural, el cos ho necessita, etc.) l'haurien insultat sistemàticament, de puta en amunt. I m'atreveixo a dir que les més cruels amb elles haurien estat les altres noies.
I clar, em preguntava, com educadora d'adolescents, com gestionar això. Com fer que respectin el noi que no es masturba i la noia que sí que ho fa, com deixar que entenguin que hi ha diferents ritmes i intensitats del desig, sense donar per entès que els homes desitgen i les dones s'ho miren des de fora.

Ser dona

Es posa en contacte amb mi una amiga que és mare d'una alumna meva. Em diu que a la seva filla li ha vingut la regla just aquella nit, que si la trobo rara a classe, que sàpiga que és això. Jo l'he tingut a classe i no he notat res estrany, i la tranquil·litzo. 
A la següent classe que la tinc, l'observo. Una noieta de dotze i pocs. Ella no sap com de guapa és, i em mira amb els seus ullassos i el seu somriure encantador, i jo penso en ella, en tot el que comença, en la màgia de ser dona.
No és només sagnar cada quatre setmanes, si només fos això, rai. És la simfonia d'hormones que aniran forjant el seu cos, el seu ànim, la seva personalitat. Les emocions a flor de pell tantes vegades. El dolor físic intens altres. Quedar per anar a la platja de joveneta i passar-ho malament. Tenir algun "accident" i morir-te de vergonya, com si tinguéssim la culpa d'alguna cosa. Amagar-ho als nois. Que et surtin granets a la cara en els dies aquells, que et facin mal els pits, quan et ve la regla, o quan ovules, o en les dues ocasions. Molts cops, sentir-te tan terriblement vulnerable. 
Ah! però no és només això. Ser dona. Tenir un món de tendresa i no saber alguns cops com manegar-t'ho. Va molt més enllà de tenir la regla i poder parir, però també és això: esqueixar el teu cos per donar una altra vida. Renegar de la concepció dona-mare exclusivament, perquè nosaltres podem ser molt més, perquè històricament ens han esclavitzat per culpa d'això, però a l'hora, reivindicar el nostre potencial maternal. Ser sensibles, intuïtives, tenir una intel·ligència que va més enllà.
Em pregunto com viurà tot això aquesta noieta riallera, i espero que ho visqui bé.
Quan tingui la meva edat, suposo, ho sabrà gestionar molt millor, jo n'he après amb els anys, però quan era com ella no ho vivia molt bé. Em feia mal tot el cos i part de l'ànima, em sentia bruta, pensava que no hi havia dret haver de passar per tot això durant tants anys, m'empipava quan em tacava, estava anèmica moltes vegades… un cromo.
Ara però, vivint la meva femineïtat en plenitud, sent tan feliç, tan amiga del meu cos i els seus cicles, veig aquesta noia que està començant el camí i m'entendreix. Jo no tinc filles, sabeu? I sempre he pensat que les dones que no tenim filles, en certa manera estem soles, perquè hi ha alguna cosa que els homes no poden entendre, que només podem entendre nosaltres.
Nosaltres, les dones. 

Les joguines sexistes

Aquest vídeo d'aquesta nena m'ha encantat. 
Perquè realment passa una mica això, sabeu? El meu fill Miquel quan era molt petit em va dir que li agradava el rosa, però no gosava dir-ho a classe perquè no se'n riguessin d'ell. I alguna cosa fem malament: un altre exemple el podem trobar en els contes per a nens: els "mixtes", tenen protagonistes masculins : des de Harry Potter fins al Doraemon, són adreçats tant a nens com a nenes, i qui és valent, decidit, etc. és sempre noi. En aquests contes les nenes són finetes, n'hi ha menys, i acompanyen, però rarament prenen la iniciativa. 
No us ho perdeu, que els teletubbies, es veu que n'hi havia un de més femení, i un integrista va dir que era gai... no se li va acudir que podia ser un teletubbie femeni! (a part, no se quin mal li pot fer al meu fill que un dels ninots que tingui sigui gai) En canvi, les protagonistes femenines... estan adreçats a públic femení. Regaleu a un nen un llibre de la Tea Stilton i veureu què us diu: que li heu regalat un llibre de nenes! Perquè la protagonista és una nena. I els nens no llegeixen històries on les nenes siguin les que prenen la iniciativa. 
Aquest estiu vaig veure un capítol d'una sèrie de dibuixos animats que es deia "espies de veritat", d'unes espies femenines. Se suposava que eren tres noies adolescents espies que tenien gadgets "molons", com un pintallavis que era en realitat un làser i tal. Bé, em vaig indignar, perquè en el capítol que vaig veure, les tres es barallaven per un noi! I s'estiraven dels cabells! És així com diem a les nostres noies que han de ser?

Jo ja us vaig dir fa temps que m'encanta la Hello Kitty. Això de viure en una casa plena d'homes em fa sentir una mica sola en aquest aspecte. M'he acabat aficionant al bola de drac i Star Wars (ja hem superat el moment Gormittis i Doraemon) 
No sé si ho he fet malament, o si és que els meus fills han sucumbit a la pressió de la societat. De fet, ara que en Miquel està pre-adolescent comença una edat difícil en aquest aspecte, d'assumir el seu rol masculí i patatin i patatan... potser és això. 
Res, tot això per dir que m'ha encantat aquest vídeo, i em sento super identificada. 
Acabo amb una anècdota personal: quan jo era petita volia un garatge, sabeu? Aquelles construccions on els cotxes baixaven per una rampeta i hi havia un elevador i tot... m'encantava. 
No vaig gosar mai demanar-ho als reis, perquè vaig pensar que no era apropiat: que jo era una nena i havia de demanar nines (que per cert, també m'agradaven!)
I em desencoratja que això encara passi. Que encara hi hagi nens que els agradi coses i no ho diguin perquè la societat o l'ambient, o els altres nens de la classe els diuen que "no toca". Sembla que no aconseguim avançar en aquest aspecte.

Coses que totes les dones d'una certa edat hauríem de tenir

– El record d'un petó robat
– Una infància feliç
– Molts projectes.
– Seguretat en nosaltres mateixes
– Una ruptura amorosa molt dura.
– Una foto comprometedora que no ensenyarien a ningú
– Un vestit que sabem que no ens tornarem a posar, però que guardem amb carinyo a l'armari
– Una olor que ens recorda un moment concret
– Un amic a qui estimem molt (com amic) i la sospita que ha estat enamorat de nosaltres (no confondre amb pagafantas)
– Una feina que ens agrada.
– Coratge per canviar les coses que no ens agraden.
– Una música que ens transporta
– Una amiga que és com una germana, i una germana que és una de les millors amigues.
– Un projecte de viatge
– Punts obscurs en la nostra biografia.
– Unes sabates que ens fan mal (... però són tan maques!)
– Una bona relació amb el nostre cos.
– Una relació estreta amb l'ànima.
– Alguna cicatriu, en aquest cos, i en l'ànima. I l'acceptació d'aquest fet.
– Tant si hem tingut fills com si no, el sentiment de ser fecundes. En sentit literal, i sobretot en el sentit metafòric.
– Una vida que no hem pogut viure, a la qual renunciem per viure la que estem vivint.
– El sentiment que haver triat la vida que hem triat ens compensa.
(S'accepten aportacions)

Doncs serà que no

No se vosaltres, però jo m'hi sento molt identificada, amb aquesta imatge.
I és que les pel·lícules, i als anuncis, i a tot arreu, ens diuen que sí, que si ho intentem, i lluitem molt "ho podrem aconseguir".
I ens esforcem i lluitem.
Però no.
I com que no ho aconseguim, ens ofereixen cremes miraculoses, i tractaments, i dietes, i mil sacrificis. I així com les nostres àvies castigaven la seva sensualitat perquè era "pecat", ara nosaltres castiguem també el nostre cos, però no per "arribar al cel", sinó perquè ens han fet creure que si, que ho hem d'estar bones, i vinga esport, i vinga dietes, i vinga renúncies.

I sabeu? Doncs que ja no puc estar com quan tenia vint anys. No tornaré a tenir el ventre llis, després de varis embarassos, per més cremes que em posi, tot i que faig pilates i vaig a córrer. I els meus pits han alletat dos infants, i la meva pell té el rastre de mil dies al sol i al vent i al salitre de l'estiu, i no m'he estalviat cap rialla, i les galtes ho duen escrit, i els meus ulls han plorat tanta llàgrima que diria que són més clars que quan era jove.
Si nois, sóc una quarentona. Amb el meu cos tinc una relació que varia entre el "todavía" i el "a la mierda". No estic com quan tenia vint anys, però en se molt més (de tot!) i penso que tinc molt més art.
I m'estimo més. I no seré mai un unicorni bellíssim, però potser seré un rinoceront encantador i més a l'abast, i sabeu? Fins i tot més sexi.

La vànova

La meva besàvia va morir fa més de quaranta anys, abans que jo neixés. Però les seves mans m'acaricien cada nit.
M'agrada pensar en ella. Només en tinc una foto, de quan era molt vella, grassa i despentinada, a la fresca davant ca seva, un horabaixa d'estiu. Mira a la càmera amb un aire del que els anglesos en dirien "casual", absolutament despreocupat. Suposo que no s'imaginava que al cap de gairebé mig segle una besneta seva se la miraria preguntant-se com era, què sentia aquella dona de la foto petita en blanc i negre. És possible que si ho hagués sabut tindria un aire més trascendent, i no seria tan natural, tan casolana. Al capdevall, tan ella.
La meva besàvia no sabia llegir ni escriure. Tampoc no hauria tingut temps de gaires lectures, com totes les dones de la seva generació va tenir una vida dura, treballant de sol a sol, fos a casa o al camp. Si als vespres s'asseia al braser de la camilla o a la fresca del carrer (depenent de l'epoca de l'any) cosia alguna cosa o resava el rosari. El concepte oci no hi entrava en el seu món.
Dic que cada nit m'acaricien les seves mans, les mans d'una dona de poble que no em va conèixer i que és possible que mai es plantegés que jo existiria.
Dormo amb una vànova de ganxet que va fer ella. Té el punt diminut, i un dibuix geomètric que a mi em relaxa. De fet, el que em relaxa, suposo, és el fet de saber que travessant els anys, el mar i les generacions, el que ella va trenar en un d'aquells vespres d'estiu a la fresca encara m'acarona.
A la foto de la que us parlava ella està amb una feina a la falda. La foto està desenfocada i és impossible saber si és la meva vànova, seria molta casualitat.
Penso en ella en aquests vespres en els que costa adormir-se. En la humil dona que no sabia llegir però sabia cosir tan bé. En les dones que m'han precedit. En el camí que m'ha dut fins aquí.

Ser Dona

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo, ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas y pliegues
y suaves hondonadas,
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños, el instinto.

Todo lo creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen
mujer todos los días,
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Gioconda Belli

Ser feminista

Jo tenia uns vint anys, no gaire més. Era a primera hora del matí, i estava molt adormida perquè la nit anterior havia tingut un concert que havia acabat tard, però tenia classe pel matí al conservatori. A la cuina, asseguda amb cara de zombie davant d'un cafè que esperava que m'ajudés a tornar a ser persona, li vaig dir a ma mare: "quin pal haver d'anar a classe" Ella em va mirar amb una tendresa infinita, i em va respondre "Ai, Maria, si jo hagués pogut estudiar..."
Se'm va fer un nus terrible a la gola, em vaig sentir fatal, pija, desagraïda, de tot. Després, ja al tren, entre Vilassar i Premià, eixugant-me les llàgrimes furtives que no podia aturar, em vaig prometre que aprofitaria al màxim la oportunitat que m'havien donat. De part de totes les que no havien estudiat, de part de les que no havien pogut mai ni somniar en sortir de la predeterminació que pel sexe se'ls havia imposat.
Jo estudiaria i seria lliure. De part de la meva besàvia analfabeta, que pentinant a ma mare amb cura li deia "tu has d'aprendre molta lletra", i de part de ma mare, que va haver de posar-se a treballar amb quinze anys. I jo tindria una relació de parella amb un igual a mi, malgrat que algú molt estimat m'aconsellés que em casés amb algú superior a mi, i que si no ho era, que no li mostrés que me'n donava compte.
I amb el meu home m'uniria les ganes d'estar unida. No la dependència econòmica, ni emocional, ni res d'això. De part de totes les dones mal casades que sobrevivien en un matrimoni atroç del qual no se'n podien alliberar.
Quan em defineixo feminista recordo aquest llegat, les dones que m'han precedit, el camí que s'ha fet. No té res a veure amb anar contra els masclistes. Però declarar-se feminista no és el mateix declarar-se masclista. Crec que les feministes no "anem en contra", ni pretenem imposar rols en els altres. Simplement volem que tota dona pugui triar el seu futur, què vol ser, com vol viure. I encara hi ha moltes dones que no ho poden fer.
I el futur, el no assumir rols que no desitgem, es mama de petits. Quantes noies de la meva edat, amb mares que es suposava que no les volien fer submises mestresses de casa havien de fer el llit als germans? Quantes d'aquestes dones ara tenen una relació de parella en la qual elles se'n carreguen de tota la intendència familiar, malgrat els dos treballen?
I si, Sir 6,14; tinc molt en compte que hi ha molts homes maltractats per les dones, més dels que ens pensem, en tinc casos roents ben a prop. Però no vull entrar en el joc masclisme versus feminisme. No és el mateix. Jo no necessito, per sentir-me "més dona" que hi hagi un home per sota. Em dóna més joc un home que em miri de cara.
Per cert, allò que dius que no ens enteneu. És veritat, tampoc les dones us acabem d'entendre del tot. Tinc una amiga heterosexual que sempre diu que les més felices són les lesbianes... perquè finalment han trobat qui les entengui!

A les donzelles de l'any dos mil

“A LES DONZELLES DE L’ANY DOS MIL”

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que vindreu quan mon passatge s’haurà fet esborradís ;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís”

(Maria Antònia Salvà, 1869-1958)


Buscava el vers que vull posar a la felicitació de nadal (que al pas que vaig serà per nadal de l’any que ve) i he trobat aquesta petita joia, d’una poeta mallorquina, poc famosa ara, suposo que per poeta, per dona i per mallorquina, que ens escriu a nosaltres, dones del dos mil. Com qui llença un missatge en una ampolla, sense saber qui el rebrà. Sense saber com seriem, però pressuposant que seríem flors d’amor i gentilesa. (Gràcies!)
Aquesta senyora era una mica més gran que les meves besàvies. I ens envia una abraçada. Suposo que era conscient que moltes de les coses que ens passen ara a les dones ella no les podia ni imaginar, i potser sospitava que poca gent la continuaria llegint, cap a l’any dos mil. M’emociona aquesta sensibilitat, tan femenina, de saber-se part d’una cadena, de saber que vindrien altres després que recollirien els seus fruits i continuarien sembrant per les de després. Això és el que hem fet sempre les dones, no hem sortit gaire als llibres d’història, però hem anat deixant petjades de tendresa i amor pels que vindrien després.
Sempre m’he sentit deutora d’aquestes dones que m’han precedit. I penso que he de ser feliç, que he de dur una vida intensa, de part d’elles. De part de les que van poder escriure’ns una salutació per ser llegida en el futur, i de part de les que no van poder aprendre a escriure. De part de les que es van veure atrapades en una societat que els va anar tallant les ales, relegant-les a papers secundaris, sense deixar-les triar quina vida volien portar. I de part de les que van trencar motlles, exposant-se, en el millors dels casos, al rebuig de la societat, i en els pitjors... més val no pensar-ho.
Nosaltres, les dones del dos mil, pretenem ser, com ella deia, flors d’amor i gentilesa. Però també molt més. I demanem als homes que ens estimin, que ens respectin, que ens valorin, i que ens deixin volar.
L’altre dia em vaig definir feminista, i un alumne (que feia cinc minuts s’havia definit racista, “però només amb els moros”) es va escandalitzar. No se què entén ell per feminista. Però jo penso que és la manera més honesta de ser dona.
Em defineixo ardentment feminista. Per respecte a les que em van precedir. Porto la meva condició de dona, un atzar que no he triat, amb gran orgull. Vull ser una dona, una gran dona, un tros de dona. Una vegada un noi que m’agradava molt em va dir que era “massa dona per ell”. No vaig saber si prendre-m’ho com un compliment, o com una declaració de covardia, de por davant d’algú que no vol al costat algú que no és inferior o submís. Vull lluitar per la meva llibertat, i per la de les altres dones sense veu, i em nego a reproduir en la meva família (per cert, m’ha sortit una família tota d’homes) patrons sexistes. I poder encaminar les dones del 2100. Encara que no em llegiran.

Ser dona a l'església

A mena de preludi del post d’avui, he d’especificar que no sóc teòloga ni res semblant. Sóc una simple cristiana de base.

Vaig llegir a “el País” de diumenge dia 12 de novembre que uns teòlegs alemanys han publicat una versió de la bíblia “políticament correcta”. En aquesta bíblia, entre altres coses, es recupera aquest nom tan bell per referir-se a Déu, “Adonai”, que és un nom de gènere neutral.
A més, es veu que en aquesta bíblia s’intenta evitar l’antisemitisme i la discriminació de la dona. Tenint en compte que una part molt important de la bíblia és la història dels jueus, això de dir que la bíblia és antisemita em sembla una mica poc fonamentat. Potser si fos jueva alguns passatges em farien sentir malament. No se.
El que si és una vivència pròpia que m’ha fet mal molts cops, com a dona m’he sentit moltes vegades discriminada a l’església. I no em refereixo només al fet de no poder consagrar (que també). Quan veus com funcionen les parròquies, et preguntes com s’ho farien sense l’exèrcit femení, que a la ombra ho sustenta tot. Calladament, fent un servei senzill. Però sembla que només ens hi vulguin així: fent catequesi, preparant tómboles, amb el rober parroquial o netejant el recinte.
La passada missa de les santes, jo observava tots els que estaven a l’altar. Quants n’hi havia? Quaranta, cinquanta homes? Només una dona, que havia de llegir una lectura.
I això em fa mal. Perquè no em sento representada per aquell grup exclusivament masculí. I molts capellans amb qui he parlat d’això, els sembla que sóc una exagerada. Que no és tan important, i després ho centren tot al fet de que no puguem ser capellans, i no es tracta d’això, de veritat que quan dic que les dones ens sentim excloses ho dic per moltes altres coses. (Potser això els homes no ho entenen, com jo no puc entendre que un Jueu es senti malament amb la bíblia)
Hi ha coses que només entenem les dones (per això les que tenim només fills, i no filles, ens sentim algunes vegades tan soles). Aquests homes que remenen les cireres no saben la gran riquesa, la tendresa, la intuïció, tot el que es perd per no consentir tenir-hi dones.
Però no em sento discriminada per Jesús, ni per la bíblia. A mi no em cal que em canviïn la bíblia, ja m’hi sento bé (tot i que Sant Pau em sembla un antipàtic, puc sobreviure al que va escriure, no vull que me’l suavitzin, tinc por que es perdin altres coses, buscant la correcció)
Perquè Jesús acceptava aigua de Samaritanes, es rodejava de dones que havien estat adúlteres, perquè qui primer va rebre la gran notícia de la resurrecció foren les dones (que van anar al sepulcre mentre els homes estaven espantats, amagats...) No crec que Jesús discriminés les dones.
No necessito que em canviïn la bíblia. Si que voldria que em canviessin les estructures, que l’església fos més permeable als nous temps. Perquè em sap greu veure tants joves que s’espanten amb la gran estructura i es perden tota la riquesa que els pot donar l’evangeli. Penso, en confiança, que hi estem anant. Que alguna cosa es mourà. Que l’esperit bufarà i aconseguirem una església en la que tots ens hi sentim bé. Sense lletra petita, ni vells tics del passat.
Per cert, no se si a la carrera de periodisme hi ha una assignatura de “invenció de la sopa d’all”, però si és així segur que la periodista que va fer la notícia, una tal Sandra Ellegiers va treure molt bona nota: destaca que a partir d’ara es podrà resar “Pare i mare nostre que esteu en el cel”. (els que havíem resat així abans que ella ens donés permís, què hem de fer? “no valien”? els hem de “recuperar” d’alguna manera? )
Qui em va ensenyar a resar així fou el meu petit Mateu. Quan li vaig anar a ensenyar el Pare nostre, ell amb tota la innocència va preguntar “I la mare?”.
Per un nen de tres anys, el concepte d’una presència amorosa i constant quadra més amb el concepte de mare. O sigui que vam decidir que diríem “pare i mare nostra”. Perquè Deu és pare i mare. I el dia que, com ens deia Jesús, ens fem com els infants, trobarem a faltar dones en els llocs visibles de l’església, i no només entre bastidors com ara. Espero que poc a poc, aconseguim una església més justa. Amb homes i dones. Treballant junts. A tots nivells.