dissabte, 2 de març del 2019

Eros i Psique




Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 
A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 
Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 
Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 
Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 
–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos.