dijous, 28 de novembre del 2013

El professor rondinaire

Aquests dies se n'ha sentit parlar molt, d'en Josep Soler, que ha rebutjat la medalla d'or en el mèrit de les belles arts, que atorga el ministeri de cultura. (llegiu aquí, o aquí)
M'enorgulleix dir que he estudiat al conservatori de Badalona, sent ell director. És una persona coherent, íntegra, un vell savi rondinaire i pessimista, un gran compositor i una molt bona persona. Una gent com cal, vaja, i aquest gest el trobo totalment coherent amb el que ens va ensenyar, i no només musicalment. 
Estic, doncs, molt contenta per ell. I m'agrada veure que continuo aprenent-ne, com quan era estudiant.
Us deixo una audició d'una música seva:



No és una música a priori molt fàcil d'escoltar, però deixeu que us entri suaument, tanqueu els ulls, no espereu res i rebeu la música. Us sorprendrà.

dimarts, 19 de novembre del 2013

La paret de suro

Després de donar mil voltes per aparcar, finalment troba un lloc, just al carrer on havia anat a classes de piano, durant tants anys. Posa les monedetes al parquímetre, i malgrat no té gaire temps, decideix passar–hi per davant. Nº 5, ho recorda encara. Després d'uns instants de desconcert, se li trenca el cor: on hi havia hagut aquell bloc de pisos antics de sostres alts, sense ascensor i amb una escala que li semblava llòbrega, ara hi ha un forat sinistre.
S'acosta. Travessa el carrer per veure-ho millor. Allà estan les restes de l'estudi del professor de piano. Al segon pis? No ho entén! Ah! Sí, era un primer, però tenia principal. Un segon pis real.
Allà està. La paret de suro. L'únic que queda de l'estança on havia passat tantes i tantes hores. El professor, que li semblava gran... Ara, amb la distància, veu que era un jovenet, quina gràcia. La llum enteranyinada dels matins de gener, que escalfava aquell pianet, aquella estança estibada de llibres, Czerny, Bach, Mozart, Chopin..., un dibuix d'un gat d'esquenes a la llibreria, una foto antiga de primera comunió, la música surant per sobre el soroll del carrer que arribava esmorteït. Com si fos ara, es veu a la banqueta, sentint la presència callada del professor, que s'asseia al costat, en una cadira més baixa, respirant junts al levare, anotant digitacions a les partitures, no posis tant pedal aquí, tempo, tempo, tempo, això estudia-ho amb metrònom, i així passant setmanes, estudis i cursos de cara al teclat, d'esquenes a la paret que ara veu despullada i vulnerable.
De sobte li cau com una llosa el sentiment d'estar-se fent gran, l'enyor d'aquells dies en que tot estava per fer i tot era possible, el dolor de tot el que mai més tornarà a ser.

Com si encara pogués donar testimoni de que sí, que van existir aquells moments, que la música que va sonar allà encara ressona, que la persona que somiava en ser pianista encara existeix, voldria que, d'alguna manera, quedés aquella paret de suro, per sempre, en record del que fou i del que no va arribar a ser. Potser encara hi haurà quelcom de la seva essència, ni que sigui en la memòria d'aquella paret.
Voldria que ho respectessin, que no la tiressin a terra. Ja ho sap, que la vida continua, però d'alguna manera, agraeix aquest romanent de la seva joventut: una paret penjada en un solar a punt de ser engolit per la febre constructora.

Mira el rellotge. Se n'ha d'anar.
Sap que tard o d'hora en aquell forat hi haurà un munt de pisos moderns, amb ascensor i fibra òptica, rajoles de gres, cuines equipades. Que aquella habitació on va aprendre a tocar el piano l'haurà de conservar només a la memòria.
Potser és això, envellir: que els espais on has habitat siguin ja només al teu cor.


dimarts, 12 de novembre del 2013

Les dues cadires


Avui faig quaranta-quatre anys. I com que d'això en diuen les dues cadiretes, ahir anit, que no podia dormir (per variar), pensava en aquesta cançó: la "historia de las sillas", de Silvio Rodríguez, que a mi m'ha marcat durant molt temps.
 

La cançó comença en el minut 1.10, i el que ahir em feia pensar, la tercera estrofa, comença en el minut 2,38:

"el que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad
el que siga buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar

...pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad,
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad"

Pensava en tot el que he viscut. En la gent que ja no hi és. En qui m'ha marcat i ha marxat, en els que he escollit per compartir la vida, en tot el que m'ha estat donat, en el que m'han tret i que encara trobo a faltar, en el dolor, en el goig, en el plaer, en les llàgrimes vessades.
I pensava això, que val la pena la vida com un tot. Que els entrebancs que m'he trobat, les cadires perilloses que m'han seduït, han format part del meu camí, l'han enriquit, m'han fet  més sencera.
Al Facebook vaig penjar una poesia de Màrius Torres que sempre rellegeixo per aquestes dates:

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau –però no vull l'oblit.
(Màrius Torres)



Doncs sí, sabeu?
Ho vull tot. No renuncio a res. No vull renunciar a les meves cicatrius, de cap manera. Estimar-les és la manera de venerar el que fou, i dóna sentit a la fidelitat al que és. No vull deixar enrere el que m'ha fet així, i hi ha moltes coses bones, i algunes de no tan bones. M'agrada el que m'ha estat concedit, i accepto el preu que he hagut de pagar: renunciar a altres coses. 
Ho accepto, i no ho penso oblidar. Viuré amb pau, sense esborrar cap cicatriu, doncs.
I seré feliç, per tal de ser agraïda.

divendres, 8 de novembre del 2013

Colgar el foc


La meva padrina, la mare de ma mare, vivia en una casa de poble molt freda, amb sostres altíssims, parets emblanquinades i rajoles hidràuliques de color verd aigua. A l’hivern estava sempre encesa la gran llar de foc de la cuina. Jo recordo haver-hi estat hores rostint-me: m’acostava fascinada per les flames, i tenia calor a la part del davant i fred a la part oposada, i m’anava girant com si fos un pollastre perquè l’escalfor m’agafés tota. Quan estava una estona mirant fixament, els ulls em ploraven i tenia les galtes enceses. Em sentia com hipnotitzada per les formes canviants de la fogata.
Bé, la cosa està en què pel vespre, la meva padrina agafava carbó i tapava totalment les brases. Després hi afegia les cendres de tot el dia. I a dalt de tot, una peça de metall, que en deia un dimoni, per fer de fumeral.
I se n'anava a dormir.
L’endemà, a primera hora, la meva àvia treia el dimoni, destapava el caramull de  cendra i recuperava les brases: amb una pala de ferro, les agafava, encara calentes, i les posava al braser que després duia al menjador i que l'escalfaria tot el dia. Podria retratar-vos el so de la pala rascant la rajola recremada de la llar de foc, xocant contra el fons, el cruixit apagat de les brases, el seu color incandescent, l'olor de fum... La cuina a aquelles hores estava gelada, els vidres entel·lats per la humitat de l'ambient, i hi havia el silenci espès dels matins d'hivern, només se sentia de lluny el parrup d'algun colom engolat, i feia un fred d'aquells que se't fica als ossos... però allà estava el caliu, que havia dormit tota la nit colgat sota la cendra i es mantenia encara roent, i a mi això m'al·lucinava.
I sabeu, estic pensant si la nostra vida no és això: vull dir, hi ha coses que fan mal, i les tapem amb cendra i pretenem anar a dormir tranquils, però, sabeu? la cendra amb la que tapem tot el que ens fa mal, en el fons el que fa és mantenir-ho calent: no es veu, però hi és.
I anem fent. Somriem a la gent, anem a treballar, som més o menys eficients...
Però duem brases roents colgades sota la cendra dels dies.

(imatge treta de blogdefotos.cat)

dijous, 7 de novembre del 2013

No saber què dir.

Molt sovint em passa, que no sé què dir quan estic al costat d'una persona que s'ho està passant malament.  Em quedo muda, i no sé si fer saber "em sap greu", o fer veure que no passa res, no sé si preguntar o si no preguntar...
A vosaltres també us passa?
Si la persona és propera, és més fàcil: una abraçada, una trucada a deshora… A vegades, simplement, ser-hi. En silenci, però sent-hi. Però quan la persona no és gaire propera, i em commou la seva situació, molt sovint tinc un dilema:
Si mostro compassió, tinc por de ferir. Si intento actuar com si no passés res, tinc por de quedar com insensible. De cap manera vull treure ferro a l'assumpte, però d'altra banda, no sé si 'altre preferiria que no se'n parlés.
Tot això ho dic perquè aquesta setmana he de veure una persona que sé que s'ho està passant molt malament. Li ha passat el que crec que és el pitjor que li pot passar a una persona: la mort d'un fill, en el seu cas, un nadó. 
I és una persona que jo aprecio i respecto molt, però no el puc considerar "amic". I la veritat és que quan el vegi, el que tindré ganes de fer és abraçar-lo, però no crec que ell se senti còmode, i potser tampoc és apropiat...
Cada persona és un món, i tothom gestiona el dol a la seva manera: així com hi ha gent que necessita parlar-ne molt, (jo suposo que seré d'aquests) hi ha gent que prefereix que no se'n parli, i passar-ho d'una altra manera. 
Sigui com sigui, és difícil.
M'agradaria fer-li saber que prego per ell, però em fa por que no s'ho prengui bé. De fet, tampoc cal fer-ho saber.
No ho sé, gent. Tot plegat és molt difícil.