dissabte, 22 de desembre del 2018

La Sota

A mi només m'ha atacat un animal una vegada. Van ser dues oques que hi havia a una casa de pagès de les cinc sènies, a Mataró. Jo anava corrent i elles em van atacar, i tinc un record molt agre, de fet no he tornat a passar mai més per allà, em fa pànic. Els animals em van atacar gratuïtament, jo no entrava a la casa, només passava pel camí, corrent al meu ritme, escoltant música amb auriculars, quan se'm van acostar amb les ales obertes i amenaçadores i vaig passar-ho molt malament. Van fer que les somniés i tot. 
La primera notícia que en vaig tenir, de la mort de la Sota, va ser a un diari digital, suposo que a La Vanguardia, però no us ho sabria dir. La notícia deia que un gos d'un sense sostre havia agredit un policia i el policia l'havia matat d'un tret al cap.
I el que vaig pensar primer va ser en el disgust que tindria el pobre policia. Perquè sabeu, jo sóc neta de militar, i educada a les monges, i vaig créixer confiant en l'autoritat, i em van dir i repetir mil vegades que si tenia un problema, busqués un policia.
Fa uns anys m'hauria quedat amb aquesta versió, però com que avui en dia tenim accés a altres maneres d'informar-nos a més de la premsa dels grans mitjans, hem sabut més coses. Fins i tot hem vist imatges de la gossa, que era molt estimada pels nens del barri, perquè es veu que era molt mansa, el sense sostre era un noi que venia braçalets i aquesta gossa era la seva única companyia. El noi va cometre l'error de dormir en un pàrquing d'un hotel de luxe, que va trucar a la policia per fer-lo fora. La guàrdia urbana hi va anar de males maneres, i la gossa es va posar a bordar quan veia que agredien el seu amic. Un policia li va posar el genoll sobre el coll, la va tirar a terra i li va disparar un tret al cap. 
Les imatges són esfreïdores: la gossa agonitzant mentre encara remena la cua i el seu amic, desesperat, reduït a terra per un grapat de policies, sense poder abraçar la seva estimada en el darrer alè. Ha passat fa dies, però no puc treure-m'ho del cap.
I a partir d'aquí, voldria fer tres reflexions. 
La primera, és que si la gossa hagués estat realment agressiva el policia no l'hauria pogut matar tan fàcilment. Aquest policia va actuar d'una manera impulsiva i imprudent. Va matar la gossa, però hauria pogut passar alguna cosa encara pitjor: la bala rebotant i ferint algú que passava per allà?
No dubto que una gossa que borda atabala. Jo també m'atabalo, a vegades, quan tinc trenta adolescents cridant a classe. Però és la meva feina, i he de saber contenir-me i conduir la situació d'una manera serena i adulta. Si pegués a un alumne em farien fora de la feina de seguida. Aquest policia és un perill. No pot dur arma, però és que tampoc hauria de treballar, si reacciona d'aquest manera tan bèstia sota pressió, més val que es dediqui a una altra cosa. Qui tenim treballant, en els cossos de seguretat? Són conscients que la seva feina és ajudar-nos, o tenen una actitud xulesca i prepotent? 
La segona reflexió surt d'aquesta primera.  I és aquesta sensació que tenim la ciutadania, d'impunitat dels poderosos i de les forces de seguretat. Sigui l'acarnissament d'aquest policia cap a un animal, o el " a por ellos" dels piolins que van venir a impedir-nos votar, o simplement la tranquil·litat amb què aparquen malament el cotxe per anar a esmorzar al bar. No sé si estem en un procés d'indefensió apresa. Si un policia pot matar un animal d'aquesta manera i no cau (i ho dic així amb total coneixement) el pes de la llei a sobre d'ell, si callem mansos quan veiem abús d'un membre de la seguretat, estem virant cap a èpoques molt obscures.
La tercera reflexió no va sobre aquest fet, sinó sobre la manera com el vaig rebre. Perquè si no hagués estat per mitjans alternatius que ara estan al nostre abast, jo m'hauria quedat amb la idea que el gos era agressiu, que el policia estava contra l'espasa i la paret i que no va tenir més remei que...
I ara penso en la situació de Catalunya, i en el que reben els que només s'informen per algunes cadenes de televisió. I penso en el que rebíem, per exemple, del que passava al país basc als anys vuitanta, que només ens podíem assabentar per grans mitjans. Després hi viatjàvem i tornàvem al·lucinant de l'amabilitat i la pau que es respirava allà, i alguna cosa no ens quadrava, perquè la televisió ens parlava d'un ambient apocalíptic, amb gent atemorida i amenaçada, i en canvi passejant pels carrers d'Euskadi l'ambient d'absoluta cordialitat i amabilitat. Amb quantes rodes de molí hem combregat? Quant ens han enganyat? M'esgarrifo de pensar quants innocents han patit mentre la premsa ha manipulat.

Per acabar, mireu aquesta parella: un noi amb una gossa. Només es tenen l'un a l'altre. Us estranya que l'animal bordés i intentés ajudar el seu amic? Era tot el seu món!
Puc imaginar-me la desesperació d'aquest noi, perquè jo també he estimat un pelut i sé el dolor de perdre'l. Però aquí hi ha quelcom afegit: és el fet d'arrabassar a algú que no té res més, la seva companya de vida. És que segurament aquest xicot sentia que només l'estimava la seva gossa, i en certa manera, ell era necessari al món, perquè ella el necessitava. És la capacitat de redempció que pot suposar tenir cura d'un ésser viu, i la gratuïtat amb que algú que se suposa que ens ha de protegir l'ha executat sense miraments. 
Descansa en pau, Sota. I que el policia que t'ha matat no pugui dormir.

diumenge, 16 de desembre del 2018

Coses de la Sara

Sara i els silencis continua el seu camí. 
Cada vegada que algú se m'adreça per a comentar a novel·la, sento que han valgut la pena les estones que hi he passat. Quan el llibre surt al carrer, i deixa de ser només teu, i els personatges fan emocionar a gent que tu ni coneixes, és un moment de goig tan ple, que no puc explicar-lo sense caure en una cursileria insuportable. 

A més, l' Anna Guitart va recomanar el llibre a TV3, en ocasió de la Marató. Podeu veure les paraules que li dedica l'Anna a partir del minut 4, aquí:

Em fa molta il·lusió, perquè també parla de Rut sense H, una novel·la fantàstica de Muriel Villanueva, que no us heu de perdre per res del món.
I tornant a la Sara, i a la meva vivència com a escriptora (ui, que gran que és aquesta paraula!) Una de les coses que més m'agraden és participar a clubs de lectura. És genial, poder canviar impressions amb lectors i lectores i saber què els ha impactat, indignat o emocionat. El problema, però, és que a vegades l'horari no em va bé, o potser el club de lectura és lluny, i no arribo. Doncs aquest mes estic participant en un club de lectura virtual! Podeu anar-hi clicant aquí i donant-vos d'alta, comentem el llibre. Intento contestar a totes les intervencions. Potser és una mica tard per avisar, disculpeu-me, he anat molt de bòlid, el primer trimestre sempre és molt estressant, i si ets profe de música, encara ho és més!
Finalment, hi ha clubs de lectura presencials i presentacions de la novel·la properes. La més propera (en el temps, no pas en Kilometres!) serà a la llibreria de Vallderoures, el Serret, el dia 29 de desembre. Parlarem de la Sara i, evidentment, hi haurà música, com no podia ser d'altra manera.

dilluns, 3 de desembre del 2018

Sístole-diàstole

És curiós com la vida va avançant de manera cíclica, sigui en micro o en macro. Suposo que és intrínsec a la nostra natura, i que les dones, sagnant cada mes, en som molt més conscients: tot el nostre món és cíclic, l'hivern dóna pas a l'estiu, i aquest a un altre hivern. Potser així pensem que, si perdem ocasions, d'alguna manera, la vida ens dona segones oportunitats, perquè siguin quines siguin les nostres covardies o indecisions, el camp tornarà a tenyir-se d'ocres, o el mar a lluir i espetegar contra la nostra pell, la vida torna a ser com havia estat.
També l'univers és cíclic, tot i que en una mesura tan immensa que nosaltres mai podrem copsar-la: ara està en expansió, després d'un big-bang que ens empeny cap a l'exterior, i hi haurà una part de quietud, d'incertesa, abans de tornar a replegar-nos cap a un punt minúscul des d'on tot recomençarà, com un immens pulmó que inspira i expira, i qui sap quantes vegades aquest univers ha fet aquesta sístole-diàstole, però nosaltres, pobres humans, ens entretenim escrivint, tenint fills, regant plantes, construïnt piràmides o enderrocant imperis, i tanmateix, és possible que siguem un accident fortuït de l'univers, tan insignificant com ho és per a nosaltres la mosca del vinagre.
I tot això ho he pensat perquè estic tornant a assajar pastorets, com gairebé cada any des de en fa més de vint (només vaig faltar l'any que vaig tenir el Miquel i un altre any que el director va dir que "no volia mercenaris" i va posar a tocar amateurs no professionals)
Cada any, doncs, torno a la deliciosa representació dels pastorets de Mataró. Però, com diria el poeta, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. 
Ens retrobem els músics, com passa quan toquem la missa de les Santes, som més o menys els mateixos cada any,  però un any més vells, riem, tu també t'has passat a les progressives, i dius mira que fa el meu fill, i li mostres una foto del telèfon, i al final m'he separat, et diu l'altre, i tu desitges que li vagi bé, i la noia ha entrat a la universitat, diu el de més enllà, i en tot un any no ens veiem, però durant uns mesos passarem molta estona en la complicitat i la foscor del fossat, i ens sabem el diàleg de la funció, després de tantes temporades, i ens fem bromes dient el mateix que diuen els pastorets que estan assajant a dalt l'escenari.
I et creues, darrera l'escenari, amb xicots que abans estaven al ball de pedretes i ara ja fan de tècnics, i penses ells també creixen però també continuen aquí, donant-ho tot per a que l'espectacle rutlli. 
Quan entro al fossat, és com si un trosset d'aquella Maria de fa més de vint anys m'estigués esperant. Necessito, suposo, prendre consciència de tornar on estava abans, sent la mateixa però no sent-ho. I fer les paus amb aquella que vaig ser fa tant de temps, desitjant que, si la meva ànima va deixant fantasmes, trossos de consciència que se'm desprenen i queden als llocs on he estat molt feliç, o immensament desgraciada, o simplement hi he passat tanta estona, un tros de fantasma meu ha esperat pacient que tornés, com esperen els campanars que tornin les cigonyes, i potser és capaç de mirar-me i reconeixer-me. Això significarà que no he canviat tant, que no he renunciat a tants somnis ni sóc tan diferent com això.