dimarts, 31 d’octubre del 2006

Sense Internet

Estem sense internet de fa més de tres setmanes. Malgrat no som de Telefònica, tenim un tipus d'avaria que han d'arreglar ells, i aquí ens teniu, aïllats del món exterior. Em vaig connectant des de la feina, a hores penjades. Suposo que heu notat que he baixat una mica el ritme. És que a més, he pujat el ritme de les altres coses, i com sempre, les coses urgents no deixen temps per les importants.
És empipador, això d'haver de prescindir d'una cosa que s'havia fet ja tan quotidiana. l'email diari a n'Antònia (et promet que recuperaré el temps perdut), les paridetes que m'envia la Lourdes o les abraçades des de l'altra banda de l'atlàntic que de vegada en quan em són arribades. És com quan et fas una ferideta al dit, i descobreixes que el fas servir molt, perquè sempre hi topes, ara me n'adono que ho feia servir molt.
Però abans funcionavem així. Jo escrivia una carta a mà, l'enviava a Mallorca o l'Equador i arribava-o no- al cap de dues setmanes, i em contestaven -o no- i enviaven la contesta i arribava -o no- al cap d'altres dues setmanes. I l'estimació es mantenia viva, assaltant cada dia el correu, decebuda quan hi havia només factures, i l'alegria quan per l'escletxa de la bústia endevinava la carta de correu per avió.
I la impaciència dels cinc pisos d'ascensor amb la carta esperada, la il·lusió de trencar el sobre i llegir les lletres, escrites a mà.
I saber amb la caligrafia, si la persona que t'escriu està animada o enfadada o...
I ara no hi ha res d'això. Tinc amics que m'escriuen molt, i coses molt íntimes, als quals no conec la lletra. I sembla que fer esperar la resposta dos dies sigui de mala educació. I amb la immediatesa sovint perdem la intensitat.
Ningú m'escriu cartes, ja. Ara que no tinc internet ho trobo a faltar.

Per cert, demà tots a votar. "NO PASARAN"!!!!!!!

dimarts, 24 d’octubre del 2006

Bon rotllo pre-nadalenc i planetari

M’agrada tenir gent que m’estimo lluny. No és una qüestió masoquista, tot i que pot semblar-ho. És que sembla que quan la gent es pensa en la distància estableix com un finíssim fil de plata lluent, i m’agrada tenir una imatge de la terra com si estigués il·luminada amb tot de pensaments positius de gent que es desitja felicitat, que manté l’espurna de l’amistat a través de Quilòmetres i anys.
És una imatge ensucrada i pre-nadalenca potser. Divendres passat el Joan em deia que vaig amb el lliri a la mà, però realment penso que és bo pensar en clau positiva, malgrat les puntuals ensopegades que aquesta actitud comporta.
En aquests moments tinc amics, gent estimada arreu del món: a més de Catalunya i Mallorca, a Estats Units, a Andalusia, a Angola, al Japó, a Anglaterra, a França, a Itàlia, a Madrid, a Toronto...
Alguns hi són per passar uns dies, altres han pres opcions de vida radicals que els han fet abandonar les comoditats occidentals i intentar deixar el món millor del que l’han trobat, altres simplement no han volgut rebutjar una oportunitat laboral única, altres han tornat a casa seva després d’haver-me domesticat...
Tota aquesta gent, aquests amics, alguns més íntims, em fan sentir com un immens corrent d’amor.
Com Felip II, que deia que en el seu regne no es posava el sol, m’agrada sentir-me acompanyada, saber quan em llevo que mentre dormia hi havia gent que m’estima desperta, i pensar mentre estic llevada en gent llunyana que està dormint.
I aquesta energia positiva no descansa, sempre hi ha algú despert, vetllant el son dels que estan enfora.
Continuant amb el lliri a la mà, m’agradaria que això donés fruit, que realment el món fos millor perquè la gent que s’estima en la distància s’envia les energies positives i crea un corrent de bon rotllo.
No es perd res intentant-ho!

dijous, 19 d’octubre del 2006

dimarts, 17 d’octubre del 2006

Fer història

Els llibres d’història estan farcits de gent que ha fet grans batalles, de trepes, de conqueridors i exterminadors, d’individus que decidiren que el fi justifica els mitjans, (sobretot si el fi els és favorable), de guanyadors.
Però qui realment fan història són els humils i anònims, la gent del poble, que passa per la vida sense cap altra intenció que anar fent, senzillament.
El meu padrí, el pare de ma mare, fou un d’aquests. Era artesà a Campos, un poble de Mallorca que al segle passat era encara petit i rural, i que ara està creixent vertiginosament. Ell era el trinxeter, o sigui, feia els trinxets, els ganivets.
A més, era un artista, en el sentit integral de la paraula. Dibuixava molt bé, i tenia una especial habilitat per tocar qualsevol instrument que li caigués a les mans, tot i no haver estudiat mai música. I tocava bé, us ho diu un músic professional. En els anys durs de la postguerra es guanyava alguns calerons tocant en una orquestrina, a les festes dels pobles d’aquella Mallorca profunda, ara ja tan lluny en la memòria.
Però era sobretot conegut i apreciat perquè havia muntat un grup de teatre. De fet va morir al peu del canó: assajant una obra li van treure uns decorats, es va enrabiar i va tenir un atac de cor fulminant. És una bona mort per algú com ell, que no suportava la idea d’estar malalt, però nosaltres ens vam quedar fets pols (i els que li van posar malament els decorats, ja ho podeu imaginar).
Tot això us ho explico perquè aquestes dates hem anat a Mallorca: L’associació “Societat i costums” va promoure fa un any una votació al poble de Campos per escollir un personatge estimat pel poble per ser la imatge d’un gegant, i va sortir ell. Dijous passat van batejar el seu gegant, juntament amb el gegant de madò Coloma, una cuinera que va escriure un peculiar llibre de cuina que totes les dones de Mallorca tenim, on al final deia que si volíem algun aclariment, que l’anéssim a visitar, que viu a tal lloc.
Ha estat molt emocionant. Tornar a veure’l, ballant i fent gresca, entretenint al poble, com ell va voler fer tota la vida.
I pensar que són aquests els que fan història: la gent de poble, que fa cultura de veritat, digna però sense dissenys estrambòtics i també sense donar-se-les d’importants. El meu padrí Guillem mai va anar de prepotent per la vida, mai va ser un trepa, i va tenir la porta de casa seva oberta. Acceptava gustós qualsevol proposta que signifiqués una mica d’entreteniment, un espectacle, el que fos. I si, tenia defectes, com tots. Però era un bon home que li va tocar viure en una època dura, i se les va enginyar per fer la vida més alegre al seu voltant.
Penso que és l’homenatge més gran que li podien haver fet, perquè respon al seu caràcter senzill, popular, amable. Posar el seu nom a un carrer o a un institut és també entranyable, però penso que a la seva persona hi diu més aquest homenatge. M’estremeixo de pensar que d’aquí uns anys, quan tots els que l’hem conegut haguem mort, ell seguirà ballant a les festes. Que farà somriure a nens que no l’han arribat a conèixer.
Vull agrair a tota la gent que hi ha invertit hores i hores, imaginació i ganes perquè això es dugués a terme. Això fa que dugui el poble de Campos encara més present en el meu cor.

dimarts, 10 d’octubre del 2006

Titànic

Sovint a les pel·lícules la gent s'enamora en mig de grans dificultats, i lluita per tirar endavant. Però a la vida real, la dificultat és precisament la vida normal, la quotidianitat.
El repte és mantenir l'amor amb algú amb qui convius. Els amors impossibles es mantenen perque no es materialitzen. És fàcil trobar l'amor de la teva vida en un trasanlàntic anant-se a pique, és difícil despertar-se cada dia al costat de la mateixa persona, amb cara de son, despentinada i amb leganyes, i decidir que val la pena continuar el camí. Que encara t'emociona. Aquest és el repte.
Dic això perquè avui fa vuit anys que el Jordi i jo ens vam casar. La nostra història no donarà mai (espero) per una novel·la: les lluites petites, els detalls inesperats, el transigir intentant no perdre el somriure, fer de cada dia una aventura, pot no semblar gaire emocionant.
No dóna per cap super producció de Hollywood, però és la meva pel·lícula, i m'agrada.

dilluns, 9 d’octubre del 2006

Batejar els fills

En resposta al Joan:
Nosaltres hem batejat els nostres fills. No és que els vulguem “apuntar de per vida” . És utòpic pretendre no condicionar els fills, des del moment en que els portes a una escola o una altra, els parles en un idioma concret o els cuines carn o peix tenen uns condicionants.
Nosaltres simplement fem aquesta proposta als nostres fills. Així com els parlem en català, escoltem un tipus de música, els diem que no s’han de llençar papers a terra, que la Aisatou és amiga de Mahoma com nosaltres ho som de Jesús i que Déu ens estima a tots igual. Segurament quan siguin grans es plantejaran moltes de les nostres opcions, la manera de viure l’espiritualitat serà una d’elles, com potser ho serà també la opció política.
Vàrem plantejar-nos si els batejàvem o no, més per discrepàncies amb alguns corrents de l’església que perquè penséssim que no valia la pena.
Perquè penso realment que val la pena. Em coneixes i saps que no sóc en absolut extremista ni res d’això, però penso que ser cristià és una manera fantàstica d’anar per la vida, de relacionar-te amb els altres, d’estimar.
Puc pensar-me sense música, vivint a un altre lloc, potser fins i tot votant altres partits del que he votat fins ara... Però no puc pensar-me sense apostar agosaradament per intentar fer realitat l’estil de vida de Jesús. Malgrat no sigui fàcil, ni estigui de moda, malgrat la Cope, malgrat tot. la riquesa que em dóna l'evangeli fa que valgui la pena nedar a contracorrent algunes vegades.
I penso que no podia escatimar això als meus fills per tenir una imatge més de “progre”. Donar llibertat als fills no vol dir no fer propostes clares. No s'ha de confondre proposar amb imposar.

Talismanes

El pan que la madre incorporó
en nuestro equipaje
como un imán que fragüe
el retorno a sus brazos.

El recuerdo de los amigos
que en la distancia asumen
su condición de arcángeles.

La imagen del viejo eucalipto
como un oloroso mástil
en la marea final del ocaso.

La memoria del viento
con su antorcha de sonidos
por el silencio del Altiplano.

Los ojos de un niño
pendiente en el frío
del ajedrez de los astros.

La antigua fragancia de un
cuerpo
que descorrió sin saberlo
las cortinas del deseo.

Las palabras natales
que fielmente nos siguen
camino de cualquier parte

y que imprimen como
Verónicas
lo que vuelve en los fortuitos
vitrales de la memoria.

Eduardo Mitre (Oruro, Bolivia, 1943)

dimecres, 4 d’octubre del 2006

Militància musical

Na Miquela Lladó, amb qui vaig coincidir durant el segrest a l'aeroport del Prat de finals de Juliol m’ha fet arribar el seu disc “com un ventall” . Sempre m’ha agradat aquesta veu tan càlida de na Miquela, i fa temps que segueixo, encara que de lluny estant, l’evolució de Música nostra.
Aquest disc, però, és en solitari. Na Miquela ha triat tretze cançons que signifiquessin alguna cosa en la seva vida, i ha parit un disc que us recomano molt vivament.
Fa una setmana parlava amb els alumnes de primer de Batxillerat, i els deia que ells no escolten la músic que volen, sinó la que altres decideixen que han d’escoltar. Ells, amb aquesta insolència que els supura i les ganes de ser independents, reivindicaven que no es deixen portar per les modes i el consumisme, que són diferents i tal. Però cap d’ells escolta Silvio Rodríguez, Leon Gieco, o per anar més a prop, Joan Amèric o Joan Isaac, per posar un exemple. I la veritat, no crec que aquesta música no els digui res, estic segura que els diria molt si es prenguessin la molèstia d’escoltar-la. Però no ho faran, perquè aquest tipus de música no es ven com a producte de consum. No suporten que els pares els manin, però permeten que qui decideix què escolten sigui gent de discogràfiques, o caps de programació de ràdios comercials. I el pitjor és que moltes vegades la música ens influeix tant que acabem essent el que escoltem. I ara deixeu-me ser simplista, però senzillament no interessa gent que pensa, que es plantegi coses. Més val que estiguem aplatanats amb els cuarenta principales.

I precisament una de les cançons del disc de na Miquela, “goteres blues”; arrel de la clausura de Som Ràdio diu ”ja no puc escoltar la gent que parla el meu llenguatge, i tot són veus de multinacionals i músiques d’altres paratges, deu ser que no interessa aquest parlar o potser amagui un fosc llenguatge subliminal

I una altra de les cançons que us recomano (a més d’una versió de “Me’n vaig a peu” del Serrat) és “Mai donis per finit”, la cançó de Joan Bibiloni sobre un poema d’en Miquel Àngel Riera. Aquesta cançó sempre ha estat de les meves preferides, i de fet, sempre he intentat viure així, donant-me intensament, enamorant i re-enamorant-me a cada moment.
M’ha fet gràcia que a les dedicatòries n’hagi posat una pels que encara comprem CD’s originals. La veritat és que em sembla un pecat copiar discos d’aquest tipus de música. Espero que en vengui molts, perquè en serio que és un disc molt recomanable. Jo en penso regalar un bon grapat, per reis o per amics invisibles, o per que si, per militància.

dilluns, 2 d’octubre del 2006

La victòria de l'aneguet lleig

Ahir, a un lloc absolutament inesperat, em vaig trobar el J. Han passat tants anys ja, gairebé vint, que vaig dubtar que fos realment ell. Estava molt canviat, tot i que suposo que encara se’l podria considerar atractiu. Si em va reconèixer, no ho va demostrar. O potser no em va dir res perquè després de tants anys, no hi ha manera de trobar cap tema de conversa que no sigui els fills que tenim cada u i de què treballem.
Poc s’ho pensa, que em va canviar la vida. Vaig estar profundament enamorada d’ell. Ara ho recordo amb un somriure, però vaig plorar molt agrament el seu silenci, la seva suficiència, la superioritat amb que em tractava. No em va voler mai, no de la manera que jo hauria volgut. Sí com amiga, però aquesta paraula és molt dolorosa quan vols ser alguna cosa més.
I, sabeu? Ahir, encara que quedi lleig dir-ho, jo estava esplendorosa. Portava un vestit blanc i negre amb tirants, i el cabell deixat anar i unes sabates de taló vertiginós.
I a ell la vida no l’ha tractat tan bé. Conserva aquells ulls blau cel, com d’horabaixa d’estiu, que m’electritzaven, però ja no porta el cabell llarg (bé, de fet ja gairebé ni porta cabell) i aquell posat deixat que el feia atractiu als 20 anys ara que en deu tenir gairebé quaranta no l'afavoreix, més aviat el fa semblar més vell del que és.
Ai, deixeu-me ser frívola i gaudir de la petita victòria d’ahir. Amb el meu vestit cenyit, el gloss als llavis, el somriure profident, mirant el món des de dalt de les meves sabates....
Lo bo d’haver estat lletja als disset anys, és que a la mínima que vigilis, als 36 pots estar molt millor.