Entendre les coses

No us passa, que algunes coses les enteneu al cap dels anys? Que frases dites mil vegades, en algun moment cobren un sentit diferent, com si agafessin més volum, o com si fóssim més capaços d'enfocar?

Ahir va fer quatre anys que el tio Damià va partir. Serenament, com les onades de la cançó. El vam acomiadar abraçant-lo, i, agraïts d'haver pogut estar al seu costat fins al final, el vam saber deixar anar.

Demà farà  vint-i-nou anys que el Bartolo va rendir-se, després d'aquells quinze dies terribles a la UCI en els que els seus amics vam perdre la nostra innocència i vam entrar, de cop, a l'edat adulta. A ell no el vaig saber deixar anar. Era massa jove. Tot plegat era massa injust. No en vaig saber.

Fou el meu primer mai més. Potser per això em va costar tant acceptar-ho.

N'han vingut d'altres, i tant. Dolorosos o serens, tràgics o acceptats, alguns han estat imprevistos cruels, altres han estat després de processos penosos, en els que, en alguna corba del camí, perds la batalla de l'esperança i acceptes que s'acaba la vida de qui estimes.

No és que hi pensi constantment, però sí que és cert que tinc molt present, en el meu dia a dia, el llegat dels meus morts. Els duc al cor, hi penso, i alguns cops sento que visc de part seva: que he de ser feliç, que he d'assaborir cada dia, de part dels meus estimats.

I bé, entre tota la hiperactivitat d'homenatges i cançons maques que m'han bombardejat durant aquest confinament, m'ha arribat aquesta cançó, que havia cantat tantes vegades de jove, i ara veig que han hagut de passar tots aquests anys, per entendre-la. 

Que saber estimar també és saber deixar marxar.

Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, 

la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedar-se. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Lluis Llach, 

Disc Maremar.

1985

In memoriam.

 

Avui, en l'aniversari de la mort del Bartolo, us deixo una preciosa ària del Rèquiem Alemany de Brahms.
Hi ha penes que no caduquen mai. I sempre més tal dia com avui tindré un record tendre pel Bartolo. Com el primer amor, o el primer gat, la primera mort és quelcom que no s'oblida mai. El Bartolo no fou la primera mort propera, però sí la primera mort d'algú tan jove, el primer tast de l'absurda aleatorietat de la mort.
Vint-i-sis anys, ja, sense el Bartolo

El Rèquiem de Mozart

És quelcom que em passa habitualment, i suposo que a tots els músics ens passa: hi ha obres amb les que et vas trobant, al llarg de la vida van tornant a tu, t'hi has d'endinsar una i altra vegada, i recordes els versos de Neruda, 

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles

nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos

I penses com has crescut, com ets tu però ja no ets tu, potser ets "més tu". No sabria explicar-ho, per una banda tinc les coses molt més clares, per altra, qüestiono moltes certeses d'aquell moment. 

M'està passant ara amb el Rèquiem de Mozart. 

L'agost del 1991 vaig anar, com a membre de l'orquestra pilot, a un curs de direcció que feien a Lleida, a la Caparrella, a finals d'agost. Ai, no em pregunteu qui ho organitzava, ho he oblidat totalment. 

Bé, la cosa està en que a una de les obres que tocaven, el Rèquiem de Mozart, no hi ha oboès. Com que lliurava, vaig aprofitar per afegir-me al cor i assajar-ho. 

El Bartolo havia mort feia uns mesos, i jo estava escruixida. No em veia capaç de tornar a somriure des de dins, de tornar a ser jo. Em pensava que sempre més la vida seria esmorteïda, apagada, com si cantés amb sordina, com si, per evitar el dolor intens, hagués d'evitar també el goig.

D'alguna manera la música em va sanar. No només vaig recuperar el somriure: també vaig viure intensament aquells dies, vaig conèixer gent que encara ara és importantíssima per a mi, i em va passar quelcom iniciàtic: vaig saber conjugar el dol, la pena intensa, amb una gran joia de viure, amb una alegria vibrant, amb un sentiment d'estar assaborint a fons l'estiu, els meus vint-i-un anys, l'amistat i la música.

I vaig entendre que sempre més ploraria el Bartolo, però que seria feliç. I que, d'alguna manera, li ho devia a ell.

Ara, tants anys després, el Rèquiem torna a mi*. És també un moment molt intens: a l'any 91 em sentia vella, tenint 21 anys. Ara em sento madura, i sóc conscient d'una força i una acceptació que mai havia sospitat poder tenir.  És curiós, sempre havia pensat que em sabria greu, i al contrari, m'encanta tenir l'edat que tinc i deixar enrere les servituds de la joventut. La meva vitalitat no me la donen els pocs anys, sinó tots els camins recorreguts, tot el que he après, i una ferma voluntat de viure intensament.

O sigui que, després de tants anys, i tanta música, tant goig i tant dol, torno a cantar-lo, revisant el que vaig ser, acceptant el que sóc, encaminant el que vull ser.

*Podeu venir a escoltar-nos el proper divendres dia 21 d'abril, al teatre monumental de Mataró, a les 20:30. Cantem el Cor Ciutat de Mataró, dirigits per Jordi Lluch, la versió per a cor, quartet solista i piano a quatre mans que en va fer Czerny. Més informació aquí

No hi ets. Montserrat Abelló

No hi ets.
Obro els ulls i veig
aquell mateix retall de cel
avui d’un blau intens
i transparent.
Penso en tu,
i et sé present en mi
en cada gest, en cada
paraula.
Lentament, sense
adonar-me’n, aquest
sentir-te tan a prop
fa que se’m fongui
la tristesa.

Com cada any, una poesia en record del Bartolo, la pena que mai caduca. 
Avui fa vint-i-cinc anys que va morir

El teu record

Molt sovint em pregunto què diries de mi si poguessis veure'm ara. Si series condescendent amb les meves incoherències. Si sabries reconèixer en mi a la noia de vint-i-pocs que vas tenir al costat tantes estones, tocant la guitarra, pregant a la cripta, parlant hores i hores.
Perquè estic molt canviada, saps? Tanmateix, penso, sempre havíem estat tan diferents, tu i jo. Suposo que per això teníem aquesta complicitat tan especial. 
Ja sóc una dona madura, Bartolo. Tinc dos fills i un marit que mai et va conèixer. La vida m'ha donat moltes coses bones, i m'ha esgarrapat molt fort altres vegades.

Mai sabrem què hauries arribat a ser, tu, si t'haguessis posat el casc aquell vespre de Juny. Tu has quedat allà, penjat dels vint-i-dos anys, amb la teva veu rovellada, la guitarra, els tatuatges, la lluïssor als ulls.

Et vaig prometre que sempre seria fidel al teu record. Pensava, en la meva gosadia, que sempre més ploraria. Malgrat encara em fas plorar, no sabia en aquells moments que ser fidel al teu record voldria dir retrobar la felicitat, i viure-la intensament de part teva. Ser sempre conscient que en qualsevol moment la vida dóna un gir, i que cada petita engruna de felicitat, de goig, s'ha d'assaborir.

I sí, som feliços, els que et vam estimar. Parlem de tu, amb aquella tossuderia de no voler que te'n vagis. Tirem endavant. Una mica, de part teva.
Guardem el teu record com un dels més preuats tresors.

Cartes no enviades

Durant els 15 dies que el Bartolo va estar en coma vaig començar a escriure-li una carta. Necessitava dir-li tantes coses! 

La intenció era que ho lleguissim junts, un cop ell s'hagués recuperat.  Com que sóc de mena de muntar-me pel.lícules (i així em va...) m'imaginava la seva recuperació, que segur que seria molt lenta, i ja em veia asseguda al seu costat, en un racó de sol, fent-li la lectura comentada de les coses que havia pensat i sentit, com d'antipàtica era la infermera més grossa, els comentaris dels parents dels altres ingressats a la UCI, el metge aquell tan bèstia dient les coses, que lluny estava ca'n Ruti...

Quan va morir encara tenia moltes coses a dir-li. Vaig continuar la carta. Adreçant-me a ell, li parlava del meu desconcert, del dolor, tan intens que era gairebé físic. Es va convertir com en un diari del dol. Algun cop el renyava (per què no et vas posar el casco, imbècil?) altres li recordava coses que havíem passat junts. Altres li parlava de mi. Del que em passava, o de la ràbia en veure que el sol lluïa i l'estiu esclatava i jo m'enamorava i el cel era serè i blau i la felicitat trucava a la porta i ell havia quedat enrere.

Vaig estar molt temps escrivint-li. Com si fos el meu amic invisible. 

I a poc a poc la meva escriptura va anar-se espaiant. Vaig trobar altres orelles que m'escoltaven en directe. Vaig tornar a desenamorar-me, i em vaig tornar a enamorar, i van venir altres estius i altres dols.

Al cap d'uns anys, preparant una mudança, vaig trobar aquells papers. Vaig rellegir-los amb una dolça melangia. Una tarda d'hivern els vaig estripar en mil bocins. No sé ben bé per què ho vaig fer. Potser pretenia tancar aquella etapa. Potser sentia que aquells papers tan íntims em feien molt vulnerable. 

Una part de mi, però, pensava que, d'alguna manera el Bartolo ja sabia tot el que li havia dit en aquells papers, i que tanmateix no em calia conservar la foto del meu dolor.

Encara ara em passa que sento la necessitat de dir coses a gent però no les puc dir. Per protegir-me a mi, o perquè potser no hi ha tanta confiança com això... Però necessito escriure-ho, perquè si no ho trec, si no ho endreço escrivint-ho, em farà mal. 

Encara ara, doncs, escric cartes a gent. Sabent que no les llegiran mai. M'adreço a gent que m'importa. Els dic com em sento, els explico les meves frustracions. Algun cop els retrec coses, els dic què m'ha molestat, o em justifico quan penso que potser els he fallat. 

Ja no escric gairebé gens en paper. Moltes d'aquestes cartes no enviades dormen el son dels justos en la safata d'esborranys del meu correu electrònic. Altres les he reciclat per històries que escric.

Va bé, fer aquest exercici. Posar les idees en clar. Analitzar què sento, i per què. Hi ha un munt de coses que no puc dir, per por de ser malinterpretada o ferir, però que necessito treure.

Algú digué que un diari s'escriu amb la secreta intenció que algú ho llegeixi. No ho sé pas. Però sí que sé que escrivint el que sento ho puc entendre, i entenent-ho puc gestionar-ho molt millor.

Els moments viscuts.

Teníem poc més de vint anys, un munt de projectes, i la sensació de que ens podíem menjar el món. 

Érem a Tarragona, a una pasqua jove. En aquells dormitoris tan enormes i on feia tan fred. Tanmateix hi estàvem poca estona, intentant dormir: passàvem les nits en vetlla, cantant, xerrotejant, passejant a la llum de la lluna.

Era aquella època que no hi havia smartphones i no ens fèiem fotos tan alegrement, que quedàvem amb els amics amb temps, "dissabte a les vuit al casal", que sortíem a passejar, que parlàvem cara a cara amb un cacaolat davant. Era aquella època que no ens fèiem selfies, que no ens calia publicar enlloc que ens ho passàvem bé, vivíem, rèiem, ens obríem a la vida…

I allà a Tarragona, vam pujar un moment a les habitacions, a buscar un cançoner, crec, o a agafar un entrepà fet de dos dies abans, i és que a més de fred, passàvem gana (però érem tan feliços!)

I el Bartolo va agafar una guitarra, es va asseure i es va posar a tocar. L'Àngels i jo cantàvem fent el burro, i la Mariona, que sempre va ser la que tenia més seny de tots, ens va fer la foto.

És curiós, no sabíem que aquell moment el recordaríem tota la vida. Les rialles, en aquell espai que ressonava tant. El fred, l'entrepà una mica gomós. La veu rasposa del Bartolo.

No sabíem que aquesta seria la única imatge que ens quedaria d'aquells dies feliços. No sabíem que al cap dels anys miraríem enrere i enyoraríem aquells instants.

La màgia dels moments feliços suposo que és aquesta: quan estan passant, no saps que són tan especials. Els deixes lliscar per la teva vida, potser parant atenció a altres beneitures, i només quan la vida cruel t'ha dut ben lluny d'allà és quan te n'adones que en aquell moment vas ser intensament feliç. I saps que continuaràs caminant, i que tindràs altres moments de felicitat, (faltaria més!) però saps que aquells ja no tornaran més. 

Al cap d'uns mesos d'haver fet aquella foto el Bartolo va tenir un accident de moto.  No duia casc, i es va donar un cop al cap. Va estar més d'una setmana en coma, i va morir tal dia com avui, el dia següent de Sant Joan.

Hem crescut, ens hem fet adults. Els anys ens han moldejat, altres mossegades del destí ens han enfortit, hem deixat de ser "els joves",  hem hagut de fer concessions, fer les paus amb la diferència entre el que volíem i el que és. El Bartolo, mentre, s'ha quedat en els seus vint-i-dos anys.

A vegades em pregunto si els moments viscuts no continuen existint, vibrant, en alguna dimensió que no som capaços de copsar conscientment. Potser ho faig per consolar-me, necessito pensar que aquells que he estimat encara hi són.  Potser ho faig per sentir que d'alguna manera, en algun espai, encara tinc vint anys i el Bartolo rasca aquella guitarra una mica desafinada i canta amb la seva veu rovellada "un jove treballador val més que tot l'or del món".

També hi ha bones notícies

Una vegada un conegut em va dir que el llibre del blog, super-vivències quotidianes, li havia agradat però que hi havia molts morts: el Bartolo, l'Arantxa, l'Alejandro, l'Albert, el meu padrí jove, la Gemma i el seu fillet... 
No me n'havia donat compte fins que m'ho va dir, i vaig haver de donar-li la raó. Potser el que em passava quan escrivia sobre ells, és que intentava trobar una manera d'acceptar això, que hi ha gent que marxa per sempre, i alguns massa d'hora.
Per això avui us vull contar que en Jordi ha sortit de casa amb una ampolla de cava del més bo que teníem. I se n'ha anat amb el Josep-Lluís, el seu amic, per celebrar que ha superat un càncer, i està totalment recuperat, i li ha tornat a créixer el cabell i torna a ser el mateix de sempre.
Doncs això. I a més, us vull contar que no és l'únic amic que tenim que ho ha superat, ja us havia parlat aquí d'un altre cas. Que sí, que el càncer es cura moltíssimes vegades. I que és un goig cel·lebrar la victòria amb una ampolla de cava, brindant pel futur.
I que estem molt contents de què el Josep-Lluís se n'hagi sortit.

Vint-i-dos anys

De sobte, te n'adones que han passat vint-i-dos anys, i que tot i així, la teva pena continua allà, intacta. Que encara plores per Sant Joan, perquè recordes que el dia següent el Bartolo va morir.


Us deixo una cançó: Una petite cantate. La cantant Barbara la va dedicar a Liliane Benelli, una amiga seva pianista, amb la qual havia composat dues cançons, i que va morir, com el Bartolo, d'un accident de circulació.
La versió d'aquesta cançó amb subtítols no es deixa inserir, però podeu veure-la clicant aquí. 

Difunts

Anem al cementiri: en Miquel hi toca amb el seu quartet de corda. Ho han fet francament bé, tot i que en Miquel no se'n sent gaire orgullós.
Aprofitem per fer una visita. És realment maco, tanta gent. Anem saludant els que veiem, que són força gent. Jo faig com he vist fer a la meva padrina i la meva mare: els vaig dient: aquí hi ha la germana del Francesc, aquí hi ha el pare de la Mariona, aquí està el fill de l'Albert.
Els porto a la tomba del meu padrí. Té a la làpida, de marès de Santanyí, un epitafi que li vaig redactar jo, adaptant-ne un que havia llegit a un llibre. Els nens estan una mica dispersos. Els explico algunes coses d'ell. Resem un parenostre.
Després anem a veure la meva padrina Maria. Li explico al Miquel que ell va ser la seva darrera alegria. Que quan l'Alzheimer ja la tenia gairebé rendida va néixer ell, i que les seves darreres paraules foren adreçades a aquell bebè encantador que li vam posar a la falda. Li dic també que quan ja no parlava sempre somreia quan li dúiem el seu besnét.
En Miquel s'entendreix. Una mica pren consciència que algú el va estimar abans que ell en fos conscient.
A la meva padrina també li resem un parenostre.
Després anem a veure el Bartolo. Allà em trenco. En Miquel s'atabala de veure'm plorar i intenta impedir-ho. Jo li demano que em deixi plorar, li dic que no passa res per plorar. Els parlo una mica, poc, d'aquest amic perdut. I calculo que aviat farà tants anys que és mort com els anys que va viure. Pobre Bartolo. No ho superaré mai.
A la porta del cementiri de Mataró hi ha un panteó especial: una nena va morir i els seus pares li van construir una caseta, la seva habitació, un coixí de randes, el gatet, els treballs d'escola. És una de les parades obligades del cementiri, un munt de gent ho va a veure. Explico la història als nens. Parlem de com d'important és deixar marxar la gent, acceptar la mort dels éssers estimats, no sentir-se culpable de ser feliç sense ells.
Penso en la Marga. Em pregunto si les seves filles hauran anat al cementiri. Voldria trucar el seu home, però no se si goso.
En Mateu demana si podem anar a veure sa Padrina vella. Li explico que és enterrada a Mallorca. Que visitant els que tenim enterrats aquí, de fet, també enviem un petó als que no podem visitar. Penso en el meu padrí jove, en la platja on les seves cendres descansen. Penso en altres cendres enterrades allà.
Sortim del cementiri. Fa un sol esplèndid. Em sento alegre, i en Miquel encara em pregunta si estic trista perquè fa poc que m'ha vist plorar, però jo em sento profundament agraïda de la vida que m'ha estat concedida, i de la gent que ha deixat petjada en mi. En Miquel, que sempre pensa en invents, me'n diu uns quants per poder viure sempre. Jo li contesto que no, que la mort és inevitable. Ell es rebel·la, com hem fet tots. Suposo que fer-se gran, en part, és acceptar-ho.
Jo no vaig néixer aquí. I sabeu, penso que comences a ser realment d'un lloc quan hi tens gent enterrada.

In memoriam.

Pie Jesu, Qui tollis pecata mundi

Dona eis requiem.

Agnus Dei, qui tollis pecata mundi, 

dona eis requiem

sempiternam

Requiem. 

En un concert de Nadal amb Genia Kükmeier i Shintaro Nakajima cantant, i l'Orquestra simfònica de la Ràdio de viena, sota la direcció de Kerel Mark Chichon.

Avui fa vint-i-un anys que va morir el Bartolo.

Vint anys sense el Bartolo

Just després de Sant Joan, el Bartolo, com tantes vegades havia fet, ens va descol·locar. Sen's va morir quan no tocava. I nosaltres ens vam quedar muts i incrèduls. No pot ser, no pot ser. Encara ara, vint anys més tard, molts cops penso que no pot ser. Avui ens retrobarem a la seva parròquia, Maria Auxiliadora. Anirem a missa a 3/4 de vuit. Després ens quedarem als locals, cada u dura alguna cosa de pica-pica, els que encara teniu guitarres porteu-ne. El recordarem cantant, rient, xerrant i pregant. Com si no.

In memoriam

Y por siempre quedó esto grabado:
cuánto más silenciosa es la muerte que el sueño
que la vida es un milagro cotidiano
y cada despertar, una resurrección

Fragment d'un poema de J.C. Bloem, un poeta holandès.
Ahir va ser l'aniversari de la mort de'n Bartolo.
Dinou anys ja sense ell.

La pena que no caduca

Tarragona. Setmana Santa 1991

ELEGÍA

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se
me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,
con quien tanto quería).
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento.
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández, 10 de enero de 1936

A la memòria del Bartolo. Avui fa divuit anys que ens va deixar.

Macedònia

A les 8 del matí, a la cua del bus em trobo el Txema. Fem el viatge junts i parlem una mica de tot. Ell continua essent ell mateix, i em pregunto com s'ho fa perquè els anys i les comoditats no el corrompin.
M'explica que treballa a un centre de menors. Que la setmana passada van arribar dos germans de 7 i 9 anys, perquè la mare l'havien ingressat a presó. Diu que els nens es van estar tota la tarda abraçats i plorant. I que el dissabte el petit ja jugava amb els altres nens, però el gran estava assegut a l'escala, molt trist perquè es pensava que els dissabtes podria anar a veure la mare, i resultava que no.
Parlem també del Bartolo. Això que passa, amb els amics de fa molts anys, que ens uneixen les alegries, però també els dols. Diu que guarda un enregistrament de la seva veu. Fa mal, però el primer que s'oblida de la gent quan mor és la veu. M'agradaria poder tornar a sentir-la. No goso demanar-li.
M'explica també que està estudiant el llenguatge dels signes. Ell sempre tan alternatiu, penso.
Quan arribo a l'assaig em retrobo amb el Raúl. Ens abracem, feia molt temps que no ens vèiem. Diu que estic igual, i jo somric, perquè feia uns 10 anys que no ens veiem, i la veritat, en algunes coses estic igual que abans, en altres estic molt millor i en altres pitjor.
Toquem Bach. Assaig parcial de la passió segons Sant Mateu. Tot i ser només el vent, la música poderosa del mestre ens eixampla el cor. M'agrada tocar. M'agrada molt tocar.
A la mitja part truco a l'A. Li dic que dinaré a Barcelona i que si vol que anem a prendre cafè. Diu que té les criatures, que no sap si s'ho pot muntar. Se que està passant un mal moment. Se el que està passant, i voldria fer-li costat. Mai se si trucant empipo o ajudo.
Quedem en que faré la meva i que si un cas, ja em trucarà. Se que no trucarà. Se que no és que no vulgui, és que no s'hi veu amb cor. La malaltia que està passant ja ho té això. La setmana que ve he de tornar a Barcelona, no se si tornar a trucar.
L'Antònia RDC. m'envia un SMS tendre. Pensa en mi. Li ho agraeixo de cor.
Durant una estona que no toco, parlo amb el Pep, el meu company oboista. Li dic que m'he trobat un amic que està estudiant llenguatge dels signes, i resulta que ell també el parla. Aquest xicot cada dia em cau més bé. Em diu com són unes quantes paraules que difícilment faré servir. Riem una estona. Toquem i toquem i toquem Bach.
Després de l'assaig vaig a dinar ràpid amb el Jordi i la Marta. Ens posem al dia de quatre coses. Els fills de la Marta són pre-adolescents. Els meus deixen de ser nens petits. El temps passa. Els amics queden.
Decideixo que vull esperar a veure si l'A. em truca. Passejo una mica. M'agrada Barcelona de visita. No hi viuria, però m'agrada molt tenir-la a prop. Miro botigues.
L'A. no ha trucat. He d'agafar el bus per tornar a Mataró.
Arribo justa per passar per casa, canviar de bossa i sabates i anar a buscar els nens.
Quan en Mateu em veu arribar ve corrents a abraçar-me. No m'ha vist en tot el dia, i les seves primeres paraules són molt carinyoses: "què hi ha per berenar?"
En Miquel em rep tot enfadat perquè he arribat massa tard. Decideix, a més, que no té ganes de pa amb xocolata, perquè avui n'hi he dut. Que els altres dies protesti perquè no n'hi ha i avui que en té protesti perquè vol una altra cosa no deixa de ser curiós. Haurà d'aprendre a conformar-se si no vol passar-ho molt malament a la vida.
Al parc un nen li diu a sa mare tot orgullós que ja fa una setmana que no es mossega les ungles. La mare, que està encenent un cigarro, no li fa gaire cas. Jo penso en que el nen està superant la seva addicció, i que la mare no se n'adona.
Em trobo la Rosa. Continua tenint els ulls plorosos, no se perquè és, i no goso preguntar. Només li dic que si vol, que em deixi el seu fill a jugar a casa i tingui una tarda per ella sola. Diu un gràcies diminut, fa de somriure, però no pot, es veu que li pesa la vida.
Esperant per sopar, els nens, ja en pijama, dibuixen entusiasmats: el Mateu fa vaixells pirates i en Miquel fa naus especials.
Mentre estic asseguda el Jordi m'abraça d'improvís i em fa un petó tendre. Em sento cansada, però sóc feliç.
El gat se m'asseu a la falda mentre escric a l'ordinador. Ronca de gust. Els geranis han florit, i és com un petit miracle, perquè els tinc absolutament abandonats.
Per la nit penso en aquesta macedònia. En tot el que m'ha passat. En la gent que m'he trobat, i en la que no he pogut veure. En els nens que deia el Txema. En la música de Bach, en el gran privilegi de poder-la tocar. En el nen que ja no es mossega les ungles, en l'Antònia i en la Rosa.
Dono gràcies a Deu per aquest dia. Per tot el que tinc.

In memoriam

"Pots plorar perquè se n'ha anat,
o pots somriure perquè ha viscut;
pots tancar els ulls i resar perquè torni,
o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè no el pots veure,
o pot estar ple de l'amor que vau compartir.
Pots plorar, tancar la porta,
sentir el buit o donar l'esquena,
o pots fer el que a ell li agradaria:
somriure, obrir els ulls, estimar i seguir".
Popular escocesa

En record del Bartolo, que ens va deixar fa ja setze anys.

Bartolo

Avui fa quinze anys que en Bartolo Millan va morir, després d'estar uns dies en coma per un accident de moto absurd.
Encara hi penso molt, ens passa a molts dels que el vam conèixer. La primera mort d'un amic, com el primer amor, mai s'oblida.
A continuació us adjunto un text en record seu que vaig escriure fa cinc anys per ser llegit en un acte de cloenda del curs d'ACO.

BARTOLO

Tot i que hi ha gent que no vol mirar enrera per por de tornar-se estàtua de sal, alguna vegada convé mirar d’on venim, precisament per no perdre la salabror, recordar el que érem, el camí que hem fet fins arribar on som ara. Com digué algú, explicar el que érem per comprendre el que som ara i encaminar el que volem ser.

I dilluns passat va fer 10 anys que se’ns va morir el Bartolo. Esclatant l’estiu calorós i pre- olímpic, ens va deixar l’estimat Bartolo d’una revolada.
Per més que la fe ens faci confiar en la resurrecció, per més que el cor ens digui que, en certa manera el Bartolo encara ens acompanya, la seva absència és encara palesa en molts dels nostres cors. Per a molts de nosaltres va ser el primer gran disgust: aquella mort que ens va semblar absurda, injusta, fora de lloc, ens va descol·locar i ens va fer plantejar-nos moltes coses: Per primer cop vam haver d’acceptar que en la nostra vida hi hauria molts “perquès” sense resposta, vam haver d’acceptar que ens acompanyés l’absència d’algú, i a més acceptar les paraules “mai més”, la irreversibilitat de la mort, no per sabuda menys roent.
I es va haver de morir precisament el Bartolo, amb el seu doll de vitalitat, escolada pels tubs asèptics de l’UCI. No voldria ara caure en panegírics. El Bartolo era simplement una persona, amb les seves contradiccions, les seves lluites, tot l’historial que portava darrera. De totes maneres potser si és bo recordar el sentiment que molts teníem de què el Bartolo era un autèntic “jove treballador”. La seva presència interpel·lava a la nostra coherència.
Molt sovint, pensant en ell, m’he plantejat què diria de nosaltres si ara pogués tornar i veiés com està tot: què se n’ha fet d’aquelles flors: la JOC a Mataró, la missa a la cripta, la “vidilla” a les parròquies. Suposo que és una manera d’intentar ser millor: preguntar-nos què diria de nosaltres algú a qui la mort ha convertit en punt de referència: El Bartolo no ens decebrà: s’ha quedat allà, penjant de la nostra joventut, no es farà gran, no renunciarà a res per millorar , no sucumbirà a la societat de consum, Sempre serà el Bartolo, amb la seva veu rovellada i els seus tatuatges, la seva impulsivitat, el seu dinamisme…

A nosaltres ens resta continuar recordant-lo i pregant per ell. Amb la certesa de què, com diu el poeta, cap pena diferent apaivagarà aquesta pena.


Tarragona. Setmana Santa 1991