dilluns, 27 de juny del 2016

Damià


Quan en una família neix algú com tu és un trasbals. Els pares volem que els fills siguin sans i feliços, i un fill com tu trenca els esquemes i ens obliga a replantejar-nos moltes veritats que abans eren només una teoria. 
Una persona com tu, dic, trenca els esquemes, i condiciona varies generacions d’una família. Perquè la teva vida, la teva innocència, la teva petitesa, posa a prova la nostra fe i ens col·loca davant una realitat: quan Jesús va dir les benaurances no feia cap metàfora, quan va dir que el seu regne no és d’aquest món, no feia poesia. Deia la veritat. I la veritat cou molt, en casos com el teu. 
Durant tots aquests anys, els que t’hem conegut i estimat ens hem plantejat quin era el sentit de la teva vida, sobretot cap al final, quan costava reconèixer en tu el noi alegre i nerviós que havies estat de jove. 
Quin és el sentit de tot plegat.
Què has vengut a fer tu al món. 
Penso que has estat un gran mestre. I tot i que em molesta que algú pensi que la vida és tan cruel com perquè algú sigui al món només per donar una lliçó als altres, sí que vull dir-te unes quantes coses que hem après de tu.

Primer, que els àngels són incòmodes. El meu àngel, que vas ser tu, em prenia les joguines, era una mica pesadet i molt sovint cridava massa l’atenció. Eres l’àngel de la família, però quan n’Antònia i jo érem petites ens empipaves, i protestaves quan els meus pares sortien de nit. Eres l’àngel incòmode. Tu, Damià, com el petit príncep, no renunciaves mai a cap pregunta… i eres capaç de repetir-la fins a l’extenuació. I no s’hi valien presses ni ara no toca. Allà estaves, amb la teva perseverança, posant a prova la paciència amb les teves “manies tontes”, que deies tu.

I és que un altre ensenyament ha estat que hi ha preguntes que mai sabrem contestar. Com per exemple, per què et va tocar a tu, per què va tocar a la nostra família i no a alguna altra família potser més preparada o amb més recursos, o simplement amb més gent, per poder repartir millor la feina que donaves. Sense cap raó, tu vas formar part de la nostra família, i has estat una pregunta immensa a la nostra vida. Amb tu hem après a acceptar que les coses són com són, i no com voldríem que fossin.
Una altra cosa que ens has ensenyat ha estat a tenir ben clara l’escala de valors: algú com tu ens ha fet mirar les preocupacions diàries de manera molt diferent. Quin és l’objectiu de la vida? Què hi hem vingut a fer?
Tio Damià, ens has omplert la vida de preguntes, però ens has donat la gran resposta. Tu ens has ensenyat que la raó de viure és estimar, i que totes les altres coses són anecdòtiques, afegitons.

Tio Damià, repeteixo, tu ens has ensenyat a estimar. A estimar sense mesura, més enllà de la pena i la ràbia per totes les teves mancances i el que això significava per a nosaltres, hem après a estimar, i t’hem estimat.
Et van estimar els teus pares. I t’ha estimat el teu germà Com-me, i la teva cunyada Menenena. T’hem estimat n’Antònia i jo, nebodes teves… I t’ha estimat un munt de gent que s’ha topat amb tu i s’ha entendrit amb la teva innocència, la teva tossuderia o la llum de la teva mirada.

Durant la revetlla de Sant Joan, mentre a fora la nit esclatava d’alegria i petits amb ulls brillants movien bengales, estàvem els quatre, el pinyol de la teva família, fent-te costat en l’agonia. N’Antònia i jo a una banda, els nostres pares a una altra, del llit d’on fa dies que ja no et movies. Pensàvem molt en els padrins, els teus pares, i en com de contents haurien estat de veure que estàvem tots amb tu. Ens sentíem afortunats de poder ser-hi. Els quatre t’estàvem agafant de la mà o del braç, i estem segurs que vas saber que no estaves sol. Ara t’acomiadem amb una tristor serena, un agraïment profund pel do d’haver-te estimat, i com en tota la teva vida, continuam fent-nos preguntes.

Damià, bon viatge. Vas al regne dels petits, dels nets de cor. Estaves molt preocupat pel cel, deies que d’allà no torna ningú, i quan vas saber que al cel no hi ha crisis et vas posar contentíssim. Et trobaràs amb el papà i la mamà, i potser tornareu a fer aquelles llargues caminades que fèieu.
Fa molts anys em vas fer una pregunta, i curiosament només me la vas fer una vegada, tu que repeties les preguntes mil cops… Que bé que m’hauria anat que aquesta pregunta me l’haguessis fet més vegades: per poder-t’ho repetir, una i altra vegada. 
Ara necessito tornar a contestar-la, necessito tornar a dir-t’ho.

Damià, deixa’m tornar a dir-t’ho: al cielo cabemos todos, i sobretot, el cielo està fet de gent com tu.

dissabte, 25 de juny del 2016

No hi ets. Montserrat Abelló



No hi ets.
Obro els ulls i veig
aquell mateix retall de cel

avui d’un blau intens
i transparent.
Penso en tu,
i et sé present en mi
en cada gest, en cada
paraula.
Lentament, sense
adonar-me’n, aquest
sentir-te tan a prop
fa que se’m fongui
la tristesa.


Com cada any, una poesia en record del Bartolo, la pena que mai caduca. 
Avui fa vint-i-cinc anys que va morir

dilluns, 20 de juny del 2016

Exitus

M'heu de perdonar tants dies sense penjar res al blog. Si us serveix de consol, estic escrivint moltíssim, però no coses pel blog. En aquests moments, a més, a la família estem passant una etapa que ens demana que ens concentrem, i això és el que estic fent.
Ara mateix no us puc explicar tot el que ens està passant. 
Però us convido a llegir un text: cliqueu en el següent enllaç.

Exitus

Amb ell vaig guanyar, fa molts anys, el primer premi al concurs Paraules d'Ariadna, de l'ajuntament de Sant Adrià del Besós. En aquests moments escric diferent, però he decidit no canviar res.
El text és autobiogràfic. La néta de la qual parla sóc jo mateixa, i el bebè és el Miquel.

dimarts, 7 de juny del 2016

Coses que vaig perdent

Em fa molta ràbia quan veig missatges d'aquests d'auto-ajuda, amb frases ensucrades al facebook, explicant que els quaranta, o els cinquanta són la millor edat. Suposo que estan escrits per a augmentar l'autoestima, però a mi, la veritat, em semblen carrinclons, superficials i alguns sexistes. Aquell que parla de l'atractiu de les dones de quaranta que els homes de quaranta no veuen perquè estan fent el ridícul intentant lligar-se una de vint, és de traca i mocador, vaja.
Com si la raó de les dones quaranta o qualsevol edat, fos ser atractiva als homes.
Em rebenta. Em rebenta que m'intentin "consolar" de l'edat que tinc.
No em sap greu tenir més de quaranta anys. Els meu vint van ser fantàstics, els meus trenta genials, els meus quaranta són espectaculars... 
I ho són per moltes raons: per la gent que em rodeja, perquè he fet (més o menys) les paus amb el que no pot ser, i perquè ara estic, d'alguna manera, recollint el fruit de molts anys d'esforços. I no em refereixo només a la novel·la, tot i que també a ella. 
Els meus quaranta, doncs, són genials, per les coses que guanyo... I també per algunes que estic perdent. 
Hi ha coses que sap greu perdre. A nivell físic, és cert que el meu cos no és tan flexible, és cert que algunes parts comencen a obeir massa la gravetat, és cert que aviat hauré de tornar a dur ulleres sempre. D'altra banda, però, em sento molt més sensual que quan tenia vint anys, potser és que la meva declarada intenció de ser una vella verda està fent el seu camí. A nivell espiritual, és cert que m'estremeixo quan penso en gent estimada que sempre més duré al cor...però tot i que he perdut gent, penso que, d'alguna manera mai els perdré. Sempre els duré en el cor. 

Però hi ha altres coses que m'encanta perdre. Estic molt contenta d'anar deixant anar llast.

- La Vergonya. 
Ara algú que em conegui molt somriurà: sempre havia estat bastant poca-vergonya, d'acord. Però he de reconèixer que cada vegada la perdo més, suposo que perquè cada vegada sóc més indiferent el que pensin de mi. Potser perquè he adquirit auto-estima? Perquè m'accepto més?
He entès que a vegades perdem grans oportunitats (laborals, personals, sentimentals) per culpa de la vergonya, per por de quedar malament demanant, o fent saber què volem. No em dóna la gana. Fora vergonya, doncs.

- La por. 
No tinc tanta por. No em pregunteu per què. Sí que és cert que no he perdut la por a que passi alguna cosa a la gent que estimo, sobretot al fills.
Però no sé per què, ja no em fa por caminar sola de nit, ni dormir sola en una casa aïllada. Sí que cada vegada que baixo d'un avió faig un descans, però la por que tinc a volar no m'impedeix de fer-ho. Potser estic sent capaç de dominar-la. Em queden massa coses a fer com perquè la por em talli les ales.

-La son
Cada vegada dormo menys. Alguns moments m'atabala. D'altres, ho accepto i dedico les hores que estic desperta a deshora a escriure, llegir o xatejar amb altres insomnes. 
Potser dormo poc perquè vull assaborir-ho tot massa. No ho sé, potser sí que hauria de posar-hi remei, més enllà de les infusions que em prenc. 

- Les obligacions.
Bé, fins a certa manera. Evidentment, com tothom que estigui a mitja hipoteca i que tingui fills, tinc obligacions, faltaria més. Però poc a poc, vaig limitant-les. Abans em sentia aclaparada perquè havia de "quedar bé". Per exemple, en un mes havia de visitar tots els parents de Mallorca que potser no hauria vist en tot un any si hi visqués. Ara ja no ho faig. He après poc a poc a dosificar els llocs on cal que hi vagi.
També poc a poc em sento cada vegada menys obligada a caure bé, o a obeir a la imatge que els altres tenen de mi. 
Tot això m'ha costat molt, però m'ha alliberat molt.

- La paciència.
Amb segons què. Mireu... El que deia abans. Ja estic, (amb sort!) a l'equador de la meva vida, i tinc un munt de coses per fer. I no vull perdre temps amb relacions tòxiques, o amb compromisos que no m'omplen. El poc temps que tinc, el vull per a gent que estimo, per a somriures i per a bons rollos. No vull que obligacions que no em fan feliç m'impedeixin fer l'amor a poc a poc, riure molt fort, escriure més, gaudir de la música i de la companyia dels que estimo, sentir-me seduïda per aquesta vida immensa que em rodeja i que vull assaborir fins a la darrera gota.

I tinc la sort d'haver-ho entès sense necessitat d'una malaltia terminal. O sigui que ho aprofitaré al màxim.

Estic pensant que aquest post tindrà una segona part. Estigueu pendents.