No va quedar res.

A vegades les històries són com les cireres: n'estires una i te'n venen moltes més. 

Una mica és el que em va passar quan des d'Ara Llibres em van proposar que escrivís el que havia passat al petit poble de Llers el febrer de 1939 quan, amb l'exèrcit franquista a les portes de Figueres, els republicans van fer esclatar un polvorí que tenien a l'església, destruint el 90 per cent del poble.

Quan vaig començar a gratar van començar a sortir altres històries, molt sucoses: els dos germans bessons, amb el sogre d'un d'ells, que van ser tancats a l'església i veien amb terror la metxa, el capellà del poble que fou executat al principi de la guerra, el seu germà, primer alcalde franquista, que fou assassinat al cap de dos anys, la nena que guardava un secret terrible que podia significar la mort de son pare, la lluita entre dos germans fidels a la república però amb visions oposades del que s'havia de fer...

Ha estat una escriptura llarga, intensa, tot un repte, perquè la no ficció, per a mi, era una gran sortida de la zona còmoda.

Finalment, aquí el teniu: el meu sisè llibre, "No va quedar res", publicat per Ara Llibres, que tindreu a les  vostres llibreries el proper dimarts, dia 2 de setembre. 

LES PRESENTACIONS

Encara estem lligant alguna cosa, però per ara us puc avançar aquestes:

Dimecres dia 3 de setembre: Barcelona

A les 19 a la Llibreria Laie (Pau Clarís, 85)

Conversa amb la Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens. 

Dijous dia 4 de setembre, Llers.

A les 19 hores a la Sala noble del Castell de Llers. (Pujada del Castell, S/N)

Conversa amb Alfons Romero, historiador. 

Divendres, dia 12 de setembre, Mataró. 

A les 19 hores, al Cafè del Mar. 

Conversa amb Ramon Salicrú, historiador. 

Dissabte, dia 13 de setembre, Llers. 

Visita literària, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. 

Acompanyada d'Alfons Romero, historiador. 

Diumenge, dia 14 de setembre, Riudebitlles. 

Presentació durant la fira Riudelletres. 

A les 13:30

Divendres, 19 de setembre, Palma. 

Al pati de la misericòrdia, a les 19 hores, amb Josep Vidal-Illanes, en el marc de la Setmana del llibre en català. 

Divendres, 10 octubre, Palma

Presentació. Lloc i presentador a concretar. Organitza Llibreria Quart Creixent. 

Dissabte 11 octubre, Campos. 

A les 19 hores a la seu de l'Obra Cultural Balear. Presenta Joan Pons. 

AQUEST ESTIU, ESCRIU! Què tal si aprofites el temps lliure per oxigenar la teva creativitat? Ara que ve l’estiu i tens més temps lliure… vols escriure sense presses?  Jo t’hi ajudo! Et proposo una pluja d’idees estiuenca!  Durant l’estiu t’enviaré propostes per a que escriguis. En rebràs una cada dia!   Sona bé, oi?  T’explico com funciona:

CADA DIA, Durant el temps que decideixis, rebràs una proposta d’escriptura. Està pensada per a un text breu, tot i que tu triaràs si vols esplaiar-te més o menys.  N’hi ha de tot tipus! Algunes per practicar tècniques específiques, algunes que són per ajudar-te a la inspiració, algunes molt estrictes, d’altres molt lliures…  Algunes propostes tenen material addicional per què investiguis, d’altres relacionen diverses disciplines artístiques.  No es tracta d’atabalar-te, sinó de donar-te un impuls, una motivació, perquè durant aquest estiu puguis treballar la teva creativitat. Tu tries el que escrius, el ritme, si vols escriure cada dia o vols triar alguna proposta.

UN COP PER SETMANA  M’envies un text dels que hagis escrit, i et faig el retorn. UN COP CADA QUINZE DIES  Fem una trobada on-line on comentem en grup el text que tu hagis escollit treballar en grup. Tindràs accés als textos dels teus companys/es, i podràs fer, també tu, els comentaris que vulguis.  NOVETAT! Si no et vols atabalar, ni sentir pressió per escriure, també pots triar rebre les propostes, sense cap correcció de text escrit. Simplement pel gust de que cada dia algú t'enviï algun correu que excitarà la teva imaginació.

COSES A DIR I si m’atabalo, o no tinc temps, o…? Es tracta de ser feliç!!! Tu esculls quantes de les propostes vols escriure. Pots guardar-te les idees per escriure més tard, quan en tinguis ganes o disponibilitat. Podràs fer servir aquest taller com un reservori d’idees! Tu esculls, també, si vols, o no, compartir els teus textos amb els companys del taller, i si vols, o no, comentar-los.  MARXO DE VACANCES I NO SÉ SI PODRÉ Tens vàries opcions, segur que en trobes una que s’adapta a tu. Pots triar només una setmana, o quinze dies, o tot un mes, o els dos mesos... I no cal començar en el mes exacte! També pots triar rebre cada dia un suggeriment. A partir d'aquí, tu decideixes quan i com escriure.  A més, tenint connexió a internet n'hi ha prou per participar.

I AIXÒ VAL MOLTS DINERS?  Menys del que et penses! Tens varies opcions, segur que en trobes una que s’adapta a tu: 1 Mes: (80 €) Juliol, agost, o quan et vagi bé. Aquesta activitat començarà l’1 de juliol, però tu pots començar el mes des del dia que vulguis (o sigui, pots fer des de dia 7 de juliol a dia 7 d’agost!)   Amb aquesta opció tindràs quatre retorns dels teus textos i dues sessions on-line Quinze dies: 50 € (Altra vegada, pots triar quan comences) Amb aquesta opció tindràs dos retorns dels teus textos i una sessió on-line Una setmana: 30 € (El mateix: no cal que siguin setmanes naturals: poden ser de dimecres a dimecres, per exemple…) Amb aquesta opció tindràs un retorn dels teus textos i una sessió on-line Espectador: 30 € Amb aquesta opció rebràs tots els suggeriments durant els dos mesos, sense cap altra interactuació Les sessions On-line seran els dimarts :  15  i 29 de juliol 12 i 26 d'agost. Si hi ha molta gent apuntada, hi ha la possibilitat de fer dos grups de trobada síncrona per tal que sigui efectiva.

FANTÀSTIC! EM VULL APUNTAR!   Clar que sí!  Per apuntar-te has de fer dues coses: Omplir aquest qüestionari Pagar el curs. Ho pots fer de dues maneres:  O bé Fent un bizzum al 678 637 427 (Recorda de dir el teu nom) O bé Fent un ingrés a l’IBAN ES75.0186.1001.90.0509306160 T'hi espero!

Taller d'escriptura creativa

Per què fer un taller d'escriptura creativa, si ja sé escriure? 

El Xisco Nadal, d'IB3 ràdio, em pregunta si és possible ensenyar escriptura creativa. 

Em deixa pensant una estona llarga (gràcies!) 

La veritat és que normalment, la gent que s'apunta a un taller d'escriptura creativa és gent que ja escriu bé, amb inquietuds, gent a qui li agrada intentar "fer-ho millor", buscar maneres de que el missatge arribi, que sigui entenedor, amb matisos, sense paraules supèrflues ni rebuscades.

Quina és, doncs, la raó per la que hauríeu de fer un taller d'escriptura creativa?

Els que escrivim tenim com un virus que no tothom entén: ens agrada expressar-nos i cercar la millor manera d'arribar. No ens conformem amb la primera versió d'un text, i ens pot llevar la son no trobar un adjectiu que vulgui dir just el que estem pensant, i no cap altra cosa. Per això és reconfortant trobar algú que com nosaltres també és capaç de passar hores donant-hi voltes. Just per això ja val la pena apuntar-te a un taller d'escriptura creativa. 

A part, hi ha un munt de coses que ja sabem, però no sabem que les sabem (perdoneu l'embarussament) En un taller d'aquests (si es fa ben fet!) aprenem conscientment tècniques que segurament ja fèiem servir, sense adonar-nos-en (el ritme del text, com fer una descripció, o un bon diàleg, o preparar un final, o...) Quan aquesta tècnica la fem d'una manera conscient, la dominem i la dosifiquem molt millor, i els nostres textos milloren de manera exponencial.

Hi ha altres raons: tenir una meta, un objectiu per a escriure, haver de lliurar un text tal dia, ens obliga a reservar-nos un espai, un moment, per a cultivar l'escriptura. Massa sovint les coses urgents no deixen temps per a les importants. Apuntar-te a un taller d'escriptura és saber que et reservaràs una estona per a tu, per a la teva creativitat. 

I una altra raó, i no és, ni de molt, la menys important, és que el camí d'escriure, tan solitari, és molt més gratificant si es fa acompanyat: sigui d'altres talleristes que també busquen el camí, o d'algú que ja és professional i que sap conduir, guiar, aconsellar i encoratjar. 

Us he convençut? Espero que sí. 

Doncs això. Que comencem un nou taller d'escriptura creativa. Si voleu més informació, podeu trobar-la aquí, i podeu contactar amb mi al correu electrònic mariaescalasescriptura@gmail.com

Tornem a començar!

 Com heu passat aquests mesos? 

Per a mi, aquest estiu ha estat estrany, aspre en alguns trams, en altres lluminós i tendre, amb una traca final de la qual no puc parlar, però que encara em té en tensió.

Però bé, una de les coses bones de dedicar-te al que realment t'agrada, és que acabar les vacances no és cap drama, al contrari. 

Tornem, doncs, a començar els tallers d'escriptura creativa on-line. La primera tramesa de material serà el dilluns dia 25 de setembre. 

Espero que us interessi. Si voleu més informació, podeu posar-vos en contacte amb mi a l'adreça de correu electrònic mariaescalasescriptura@gmail.com

Per aquí us deixo la propaganda. Si la feu córrer entre les vostres amistats, us n'estaré molt agraïda. 

Donar el pas

Ja fa dos anys que vaig deixar una feina estable per dedicar-me a escriure. Va costar molt, em feia molta, molta por i, la veritat, tampoc estava tan malament, a la feina. Tenia companyes maquíssimes, d'aquelles que s'havien convertit en bones amigues, tenia alguns alumnes pels quals valia molt la pena llevar-me cada matí, i penso que, tot i que treballava massa, treballava bé. 

Però em sentia empresonada. Jo volia escriure. Lo altre se’m donava bé… però jo volia escriure. Era bona professora... però això m'impedia ser escriptora. 

No era especialment infeliç, però hi havia un cuquet dins meu que em repetia que no era feliç. 

Estava en una confortable zona grisa. Però alguna cosa em cridava poderosament.

Vaig fer el pas, i el tornaria a fer, mil vegades. 

Continuo treballant tant (o més!) que abans, i cobro molt, però molt menys. No tinc estabilitat, no sé mai quant cobraré el mes següent, tinc un client (un senyor que vaig ajudar a escriure una novel·la) que fa set mesos que em deu més de mil euros i em dona llargues, i una editorial que no paga uns informes que els vaig fer. Els que donen els ajuts a la creació que concedeix la generalitat continuen pensant que no la mereixo*, i continuo sense haver guanyat cap premi literari d'aquells de cobrar diners.

No tinc vacances (bé, si vull sí que les tinc, però no cobro si no treballo) i a més d'escriure faig mil petites coses: clubs de lectura, presentacions, informes de lectura, tallers d'escriptura creativa (online i presencials) i acompanyaments a gent que escriu. 

Vaig fer el pas, repeteixo, i repeteixo que ho tornaria a fer, mil vegades. Malgrat la precarietat, malgrat la incertesa. Llevar-me cada dia amb ganes de posar-me a treballar, no té preu.

Que intens, que immens que és l’aire lliure! Que feliç que et sents quan ets qui vols ser! 

*(mai me l'han donat, en canvi li han donat a gent que, aquí entre nosaltres, crec que ni escriu millor ni té més mèrits que jo... ehem. Això seria un tema d'un altre post, que titularia "la pataleta")

Aquest estiu, escriu!

 

No trobeu que l'estiu és un moment fantàstic per a deixar anar la creativitat? Per fer, amb tranquilitat, el que durant en el dia a dia no ens dona temps?

Jo també ho trobo. Per això us proposo que m'acompanyeu en aquesta proposta: 

Aquest estiu, escriu!

Durant tot l'estiu, cada dia rebreu una proposta de text. Tindreu un retorn per setmana, i una trobada on-line quinzenal. 

Està pensat per a que sigui un temps per a que vosaltres, al vostre ritme, desperteu la vostra creativitat. L'he preparat amb molta cura i moltes ganes, i estic convençuda que us agradarà.

Us hi animeu? 

Cliqueu aquí per a més informació. 

Signatures de Sant Jordi

 Sí! 

Sembla ser que tindrem Sant Jordi, i que serà normal, després de dos anys de pausa forçada. Ara estem tots els que ens dediquem a les lletres pregant per que dissabte vinent faci bon dia, (que no plogui, sobretot que no plogui!) i puguem treure'ns l'espineta d'aquests darrers Sant Jordi perduts. 

Bé, doncs si voleu tenir l'Estimada Mirta, (o qualsevol dels meus llibres anteriors) signada, podeu venir a saludar-me a aquests llocs:

Dimecres 20: 

Llibreria Doria (Mataró) 18 h. 

Dissabte 23:

Barcelona

16-17: Plataforma per la llengua (Rosselló-Rambla Catalunya)

18-19 Ona (Pau Clarís, 94)

19-20 Punt i Apart (Comte Borrell, 225)

Va, veniu-me a veure!

Estimada Mirta,

A partir de dimarts dia 2 de novembre, podeu comprar  la meva tercera novel·la, "Estimada Mirta," (Ed. Amsterdam) a la vostra llibreria habitual.

Aquesta és la història d’una família que podria ser la teva o la meva, i d’un país que no és el nostre, però podria ser-ho.

Argentina, finals de la dècada dels 40. El Francisco baixa del vaixell que l’ha portat a buscar un futur millor, travessant l’Atlàntic, des de la seva Mallorca natal.

Hi ha una dita africana que diu que quan es barallen els elefants, perden les formigues. Aquest llibre va d’això. 

Una família d’emigrants mallorquins es fa lloc en un país enorme, ple de possibilitats. Cadascú intenta fer el seu camí, però en un país convuls, la vida de cadascun dels seus membres estarà marcada per les opcions que prengui. 

Al llarg de quaranta anys, veurem com evolucionen. 

El detonant per a escriure Estimada Mirta, fou conèixer en Francisco, un home de vuitanta-vuit anys que tornava a Mallorca, per acomiadar-se de l’illa de la que havia marxat setanta anys abans amb una maleta de cartró. Havia tingut una vida molt intensa, i va tenir la generositat d’explicar-me, en una llarga xerrada, el que va ser la primera espurna d’aquesta història. 

Vaig escriure aquesta novel·la per entendre el que ens passava a nosaltres. Quan davant d’una injustícia dius “quina barbaritat” però no pares el món, quan tries no saber, per poder continuar amb una vida còmoda.

Vaig escriure aquesta novel·la pensant en una família on hi ha gent que opina diferent, i en com no prendre partit ja és, en certa manera, prendre’n.

Vaig escriure aquesta novel·la en homenatge a tantes i tantes persones que han emigrat buscant un futur. Vaig escriure pels que decideixen oblidar les seves arrels, i també pels que decideixen ser-hi sempre fidels.

Vaig escriure aquesta novel·la preguntant-me quins secrets de la meva família no sabré mai.

La deixo a les vostres mans. Aquesta història ja és vostra.

#EstimadaMirta

Escriure

Suposo que no sóc objectiva. A mi, escriure, em fa immensament feliç. Quan dic que escriure m'ha salvat, no em refereixo (tot i que també) a les possibilitats terapèutiques de l'escriptura (aquest acte íntim, d'endreçar els sentiments per a traduir-los en paraules, aquest reflex de processar els esdeveniments per a entendre el què i el per què) 

Quan dic que l'escriptura m'ha salvat, el que estic dient és que escriure m'ha fet més persona. És curiós: un acte absolutament solitari, que a l'hora m'ha fet transcendir molt enllà. Escrivint estic molt més amb mi, i a l'hora, em lliuro als altres. 

I sempre que alguna cosa ens fa tan feliços (l'amor, la música, l'escriptura...) el que vols és compartir-ho. 

Us proposo, doncs, aquest taller d'escriptura creativa. Us animo a que ho proveu. A que compartiu amb altres talleristes els vostres escrits, a que comproveu com algú altre, davant de la mateixa proposta, ha pogut escriure un text tan i tan diferent. Us animo a posar-vos en contacte amb altres lletra-ferits, a recomanar-vos lectures, a comentar textos de companys. Sé per experiència que, en aquestes fatigues es forgen amistats fondes, complicitats vibrants. 

No sóc objectiva, ho sé. Com també sé que, si ho proveu, us agradarà. 

Comencem, doncs, tallers d'escriptura creativa aquesta tardor. Podeu demanar més informació a mariaescalasescriptura@gmail.com

Fer el pas

 –Clar, és el que sempre havies somniat –em dius, quan t'explico que faré el pas. 

Doncs no. No ho és.

La meva vocació per l'escriptura ha entrat a poc a poc, com pluja fina. Al principi era una afició. Vaig començar a escriure seriosament als quaranta anys. Vaig publicar la primera novel·la als quaranta-sis. 

M'hi poso tard? No ho sé. He de confessar que miro les entrevistes a les escriptores joves i tinc un punt d'enveja i gelosia. No tinc un màster en creació literària, de fet ni sóc filòloga, no tinc padrins, ni quedo tan bé a les fotos, no sóc una "promesa de les lletres". La meva única arma són les històries i les paraules amb les que les explico, en aquesta llengua que estimo perquè és la meva. 

I sí, potser (segur) és una bogeria. Amb més de cinquanta anys i feina fixa, deixar-ho tot per a dedicar-me a l'escriptura. Com la respectable mare de família nombrosa que s'escapa amb un trompetista. 

No sóc pas valenta, de fet faig el salt al buid amb molta de por. Però me'n fa encara més quedar-me on estava, sempre amb mil urgències per atendre, ofegada de feina que no estimava, escrivint robant hores a la son, amb el sentiment de no estar donant tot el que puc, sempre amb el cuquet de "què hauria passat si..."

Aquests dies, quan ho explico, em trobo gent que em felicita, que em diu que el món és dels valents, que em parlen de la necessitat de fugir de la zona còmoda. Em sorprèn, que tothom ho tingui tan clar. Jo, només sé que no podia continuar com fins ara.

No sé com anirà. Si va molt malament, sempre puc tornar a la docència (que, d'altra banda, m'encanta i se'm dona molt bé)

Em dono dos anys de temps.

Taller d'escriptura creativa

Hi ha poques coses que em facin tan feliç com escriure. De les que es puguin explicar (ehem, les altres us les podeu imaginar) la música, i també l'ensenyament. Ja ho he dit moltes vegades, que per a mi, ensenyar no és "vomitar" una classe magistral. Jo visc la docència més aviat com un camí en el qual acompanyo a algú, i l'ajudo a treure el millor de si mateix. I això serveix quan estic fent de professora de música, quan estic davant d'una classe d'ESO, o quan faig d'animadora amb gent que, com jo, estima escriure.

L'any passat, el confinament em va enganxar a mig taller d'escriptura creativa. En principi havien de ser quinze dies, ens deien, bé, doncs tindrem paciència i esperarem a poder tornar a quedar. Però quan vam veure que la cosa s'allargava, vam treure la creativitat, i el taller presencial es va convertir en un taller on-line. 

L'experiència va ser enriquidora,  i veient l'entusiasme dels talleristes, em vaig animar a crear cursos totalment on-line. He de dir que és una feinada ingent, però el retorn que tinc paga la pena. A més,  que el curs sigui on-line em permet arribar a molta més gent, d'arreu dels països catalans. Es van crear grups molt potents, i les energies que vam moure entre nosaltres foren molt intenses.

I bé, després d'un descans que realment necessitava, ara hi tornem. Hi ha una cosa que m'encanta: la immensa majoria de la gent que ho prova, repeteix algun taller. Això em fa pensar que anem bé. 

Doncs això, tinc preparats uns tallers en els que cadascú escriu al seu ritme, amb el seu estil. No us  estressaré, però sí que us puc ajudar a trobar maneres d'expressar tot el que teniu dins. Estic convençuda que això d'escriure, que a mi  em fa tan i tan feliç, us pot fer també molt feliços a vosaltres. 

Ho proveu? 

Aquí a l'esquerra teniu l'enllaç amb informació, i si no, també podeu clicar aquí o escriure'm a mariaescalasescriptura@gmail.com 

(perdoneu l'auto-bombo, eh?)

Vinga, animeu-vos. Us agradarà. 

La propera novel·la

L’estiu del 2016 els meus pares van convidar a sopar a un cosí, un senyor d’uns vuitanta anys, que va dir que vindria amb el Francisco, un parent seu de la branca de la família que no tenim en comú, que vivia a l’Argentina i s’estava a casa d’ells unes setmanes.

Aquella nit vaig estar a punt de sortir amb algú, però a darrera hora vaig quedar-me i vaig sopar amb ells. 

No haviem passat del primer plat i ja havia quedat prendada de la història d’aquell jove espantat que havia emigrat a l’Argentina amb 18 anys, i que ara, amb 88, altre cop a sa roqueta, parlava mallorquí amb un accent argentí deliciós.

Aquella nit no podia dormir. Vaig escriure una escena. La primera escena. 

Aquí hi ha novel·la, vaig dir-me. 

El dia següent vaig fer de trucar-lo. Perdona’m, vaig dir-li, et faria res que tornéssim a sopar junts i m’expliques la teva vida?

Aquell mateix dia, al dia següent de coneixer-lo, vam quedar per sopar. Em va explicar tota la seva vida. Vaig descobrir una persona amb uns clar-obscurs brutals, un magnetisme fortíssim, i una vitalitat encomanadissa. 

Li vaig demanar permís per escriure una novel·la basada en alguna de les anècdotes que ell m’explicava. Vaig recalcar que no seria ni de molt una biografia. Que m’inventaria coses. Em va donar carta blanca. 

–Sóc vell –va dir-me– Si no l’escrius ràpid, no la podré llegir. 

Quin dilema. Sóc d’escriptura lenta, jo. I a més, en aquell moment estava escrivint Sara i els silencis, però em sentia absolutament enamorada d’aquesta altra història. Vaig plantejar-me deixar Sara i els silencis a mitges i començar aquesta altra novel·la, com si fos una respectable mare de família que s’escapa amb un trompetista que acaba de conèixer.

Però vaig mantenir el cap fred. La novel·la que estava escrivint avançava a bon ritme, i també estimava aquesta història, que, d'altra banda, també va haver d'esperar el seu torn. No tenia sentit abandonar-la per embarcar-me en una novel·la que preveia complexa.

Devers l’abril del 17 vaig lliurar Sara i els silencis a l’editorial, i mentre corregíem i fèiem galerades (i acabava un curs certament intens) vaig començar a documentar-me sobre l’Argentina.

D’aquella trobada n’ha sortit una novel·la que, per ara, es diu “Estimada Mirta,”. Ha estat un procés molt intens, molt enriquidor, però també esgotador com no us ho podeu imaginar. Fins i tot he demanat un any d’excedència per a poder acabar de redactar-la.

Cada novel·la és un fill, i no sabem dir quin estimem més. El que sí que us puc dir és que aquesta novel·la és, de molt, la que m’ha donat més feina de documentació i investigació. I ho dono per bo. 

Per què us explico tot això? Falta molt perquè surti publicada!

Doncs mireu, per una d'aquelles no-coincidències de la vida, resulta que aquesta setmana he enviat la versió corregida a la meva agent literària, i després he vist que era just el dia que va fer quatre anys que vaig conèixer el Francisco.

I em fascina veure com les coses quadren. Vaig que tanco una etapa molt intensa de quatre anys. Hauré de tornar a ella, perquè tot i que l’he corregit molt, encara hauré de revisar-la més. Però ara necessito descansar, allunyar-me d’aquesta possessió tan brutal, (n’hi ha una altra, molt potent, trucant a la porta, ja en sentireu a parlar)

Em sento a l’hora alliberada i entristida. No sé si m’explico bé. També molt satisfeta: he donat l'espai, l'atenció i la dedicació que aquesta història demanava.

Ah! L'escena que vaig escriure aquella nit d'insomni continua sent la primera escena de la novel·la, i l'he canviat ben poc.

No vaig tornar a veure més el Francisco. Va morir aquell hivern.

Curs d'escriptura creativa on-line

Quant temps fa que dieu que, si tinguéssiu temps, escriuríeu?
Aquest pot ser el moment!
Engego un curs d'escriptura creativa. El primer grup comença dilluns vinent, dia 6 d'abril, i encara queda alguna plaça. 
Us animeu?

Sara i els silencis. Audició-Lectura (1)

Molts dels fragments de Sara i els Silencis foren escrits pensant en una música que l'acompanyava.  Normalment, als clubs de lectura o a les presentacions, porto la música en un altaveu bluetooth i els llegeixo. També l'editorial ha preparat una llista de reproducció d'Spotify, amb algunes d'aquestes audicions (podeu escoltar-la clicant aquí)

He pensat que potser aquests dies de confinament us vindria de gust sentir aquests fragments directament amb la música, per tant n'he enregistrat uns quants, i us els aniré penjant. 

Aquest és el primer que us proposo. 

Abans de començar a escriure Sara i els Silencis tenia unes quantes coses molt clares. Una d'elles és la darrera frase de la novel·la, que fou, literalment, el primer que vaig escriure, de tota la novel·la.

Una altra és aquesta escena: Tenia claríssim que la volia, i com la volia. Vaig calcular de sincronitzar la música i el text, fent que la música retratés el que passava en el text.

Espero que en gaudiu. 

Coses que fem els escriptors

Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor. 
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció. 
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text.  No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest  
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....) 
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir. 
–Polaritzem. 
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures... 
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar. 
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé. 
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem. 
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també. 
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera 
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar. 
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers. 
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he  patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis… 
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure). 
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres. 
–Som agraïts. 
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones. 


Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.

Cita

".... a fin de cuentas, en una novela ocurre como en el amor, en la amistad o en la vida. Nadie pone lo que no tiene" Arturo Pérez-Reverte