dijous, 31 d’octubre del 2013

Lectures al Jardí

Ahir, just abans de començar a llegir el meu treball, al cicle de les lectures al Jardí, vaig mirar al públic. Cares conegudes, i cares desconegudes. Gent que no esperava que vingués i em va donar una grata sorpresa.Vaig mirar els meus papers. Tenia al meu davant un petit fragment del primer capítol.  I vaig sentir quelcom estrany, no sé si sabré explicar-vos-ho. Vaig mirar aquelles lletres i vaig pensar, ara deixaràs de ser meva. Vaig pensar que ho estava llençant al món, que ho estava donant. Com si fos una mare que veu com el fill s'allunya. Com si fos el mestre que veu el deixeble anar sol.
Aquesta història que he anat teixint, durant tantes tardes solitàries, poc a poc se m'ha anat fent gran, i ara començarà a volar sola. 
Fou un sentiment agredolç. També, ho confesso, un pànic terrible a  què faré ara, si t'he de deixar, què serà de mi. 
Era la primera vegada que donava la meva feina a desconeguts. Crec que va anar molt bé, vaig sentir-me molt acollida. 
No sé quin destí tindran les meves paraules. Quan vaig començar la novel·la deia que només d'aconseguir acabar-la, ja em sentiria satisfeta. Ara, la veritat, vull publicar-la. Vull presentar-vos aquests personatges que han anat creixent, filant-se lentament al lloc on es lliguen les històries, que m'han dit a cau d'orella què volien fer. 
A vegades sento, i perdoneu si sóc pedant, que no sóc jo que he escrit aquesta història, sinó aquests personatges que m'han triat perquè els doni forma. 
Sigui com sigui, ja comencen a trencar la closca de l'ou.

dijous, 24 d’octubre del 2013

La novel·la

Tant de temps parlant-ne, enterrant-me a escriure-la, documentant-me, fent filigranes amb el temps lliure...
Estic acabant-la de corregir, de fet aquest cap de setmana m'escapo de casa per intentar donar-li el toc final, i té un títol encara provisional, que em fa dubtar per llarg però que m'agrada prou.
Ara comença a ser hora de deixar-la volar. De què això que ha estat tan meu, sigui ofert als altres. 
El proper dimecres, dia 30, llegiré un petit fragment (només 2.200 paraules!) a la biblioteca Bonnemaison (C. Sant Pere més Baix, nº 7, de Barcelona) Serà a les set de la tarda, en ocasió de la primera sessió de la temporada de les Lectures al Jardí.
Si voleu tenir més informació, podeu clicar aquí.
Em faria molta il·lusió que m'hi acompanyéssiu, i que diguéssiu la vostra, al debat que es farà després.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

El cos

És curiós com prenem consciència del cos quan estem malalts. Estic ara mateix amb el tradicional constipat de principis de tardor, abrigada, plorosa, mocosa i tossint. 
Em noto tot el cos. Ossos, pell, fluïts, vísceres, em fan mal fins i tot les ungles de les mans quan me les toco. De vegada en quant em moco i puc notar una mica d'aire fred passant per les narius. Això dóna una mica de descans a la meva gola inflamada i als meus llavis ressecs i esquarterats. Tinc els ulls lluents i petits, i les galtes vermelles. Estic marejada i sento com si el món estigués molt lluny de mi. Sóc tota jo feixuga, lenta com si fos un animal de closca, i terriblement vulnerable. Qualsevol cosa em fa plorar i se'm fa una muntanya simplement pensar en què faig per dinar avui.
És curiós, deia, com prenem consciència del nostre espai, d'aquest continent que és la nostra anatomia. Quan alguna cosa no va com toca, entenem com el cos i l'esperit fan un tot: el meu estat d'ànim està igual, feixuc i lent, com si els microbis també l'afectessin.
Potser aquestes malalties van bé, per recordar-nos la nostra vulnerabilitat, la precarietat d'aquest cos que ens acompanya i al qual tan sovint no atenem correctament. Va bé, potser, que notem l'aire que desplacem en moure'ns, el pes que ocupem al sofà, l'escalfor que deixem a la cadira, la saliva que passa per la gola, que estiguem atents al nostre físic, amb seves servituds i necessitats.
No sé, estic molt emboirada i potser dic beneitures. 
Me'n vaig al llit.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Ballem?


¿Bailamos? per dm_523e02e4c6a97

Jo treia força bones notes, quan estudiava BUP. Els meus pares pensaven que tindria una carrera universitària, i n'estaven molt contents. Quan els vaig dir que em volia dedicar a la música es van preocupar molt. 
Però em van recolzar sempre. Tot i fent-me saber que no era això el que ells preferien per a mi, en cap moment van posar-me pals a les rodes, fins i tot em van comprar un bon instrument i van respectar la meva decisió de canviar de conservatori, per deixar de ser cap de sardina i passar a ser cua de rap. 
Sempre els estaré agraïda.
Vaig estudiar al conservatori molt més del que em pensava que fos possible estudiar, va ser molt més dur que moltes carreres amb més fama de difícils (ho sé, estic casada amb un enginyer!) molt menys glamurós i bohemi del que em pensava.Vaig passar-ho molt malament, però en cap moment me'n vaig penedir d'haver seguit el meu cor.
Ara no sóc ben bé com pensava que seria quan estudiava, però estic molt contenta, i em sento feliç amb el que faig per guanyar-me les garrofes. I el sentiment de plenitud absoluta que tinc quan visc el gran miracle de la música, no el puc explicar amb paraules. És participant de la música quan entenc el sentit de la paraula "comunió", i sento que quelcom meu va més enllà: que una part de mi m'abandona i forma part d'alguna cosa molt més gran. És una mica semblant a enamorar-se, i ho faig continuament, cada vegada que participo, que escolto, que toco, que llegeixo música.
Potser també seria feliç si hagués anat a la universitat, no ho sé, però sí que sé que sempre m'hauria quedat aquesta espina de no haver-ho provat.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Recital


Us convido a assistir al recital en el que participaré avui al vespre, a Mataró, a les 20.00 h.
Dos dels meus grans amors, música i poesia, en un sol esdeveniment.
Serà a l'Aula Magna de l'acadèmia Triangle, al carrer Sant Josep Oriol, nº 21, de Mataró.
L'entrada és lliure.


dijous, 3 d’octubre del 2013

També hi ha bones notícies

Una vegada un conegut em va dir que el llibre del blog, super-vivències quotidianes, li havia agradat però que hi havia molts morts: el Bartolo, l'Arantxa, l'Alejandro, l'Albert, el meu padrí jove, la Gemma i el seu fillet... 
No me n'havia donat compte fins que m'ho va dir, i vaig haver de donar-li la raó. Potser el que em passava quan escrivia sobre ells, és que intentava trobar una manera d'acceptar això, que hi ha gent que marxa per sempre, i alguns massa d'hora.
Per això avui us vull contar que en Jordi ha sortit de casa amb una ampolla de cava del més bo que teníem. I se n'ha anat amb el Josep-Lluís, el seu amic, per celebrar que ha superat un càncer, i està totalment recuperat, i li ha tornat a créixer el cabell i torna a ser el mateix de sempre.
Doncs això. I a més, us vull contar que no és l'únic amic que tenim que ho ha superat, ja us havia parlat aquí d'un altre cas. Que sí, que el càncer es cura moltíssimes vegades. I que és un goig cel·lebrar la victòria amb una ampolla de cava, brindant pel futur.
I que estem molt contents de què el Josep-Lluís se n'hagi sortit.