Per què em passen aquestes coses?

Quantes vegades us hi heu trobat? Sembla que tot us vagi malament, i us pregunteu per què us passen aquestes coses just a vosaltres, què heu fet malament, etc.
Però sabeu? A l'inrevés també funciona. I no ens queixem mai, però molt sovint passen més coses bones que dolentes, i jo diria que hauríem d'emprar almenys tantes forces a meravellar-nos de que vagin bé les coses com a queixar-nos de que vagin malament.
Mireu què m'ha passat a mi, des de divendres:
–Em van fer un regal inesperat. Perquè sí, perquè sabia que m'agrada, una bona amiga em va fer un regalet, quan no tocava. Em vaig sentir molt estimada, perquè a més, no és ni la primera ni la segona vegada que aquesta persona, inesperadament, em fa un regal quan no toca.
–Vaig tenir una llarga conversa amb un mestre. Un compositor amb qui vaig sentir una fonda connexió. Vam parlar d'art, de música, de composició, i em vaig sentir molt propera al vell savi, que podria ser el meu pare. Sentir que en l'essència, hem arribat, cadascú al seu ritme, més o menys al mateix lloc, aprendre del seu mestratge, tot parlant de música contemporània, i veure com no deixo mai d'aprendre, i la vida em dóna lliçons gratuïtes a cada cantonada. Aquest va ser un altre regal.
–L'Àngels ens va convidar a passejar per l'hort de les monges. Després vam tenir un moment de recolliment que em va caure molt bé, com el brouet calent quan estàs malalt. Em vaig sentir, altra vegada, molt estimada. 
A més, em van fer una abraçada d'ós, d'aquelles que et cruixen i et tornen a posar a to, que t'esquerden per tornar a posar les coses a lloc, que et reconcilien, que et conhorten.
–Una altra cosa bona, boníssima, ha estat una xocolata calenta amb xurros, una xerrada llargíssima, un passeig pel solete, una desconnectada brutal de totes les neures, com un dia de vacances inserit en la voràgine quotidiana, com una treva en la batalla.
–I per acabar de reblar el clau, un concert, amb el Cor Ciutat de Mataró a Arenys de Munt, que ha estat electritzant. Potser és que estic més sensible que de costum, potser és que el públic estava realment entregat, potser era que de pur cansament he entrat en un estat de consciència superior... En tot cas, tan intens com difícil d'expressar en paraules.
I sabeu, també han passat coses dolentes, i alguna que podria ser horrible, però que sento que no serà, però vull focalitzar la meva atenció en les petites (i no tan petites) coses bones que m'estan passant.
Ah! I avui fa un dia esplèndid, malgrat les nuvolades fosques que a les set del matí prometien un temps rúfol. Suposo que aquest és el resum del que passa darrerament: sembla que tot hagi de ser horrible, però confio que sortirà el sol, i més aviat del que ens pensem.

Saltar!

Molt a prop de ca nostra, a Mallorca, hi ha el trampolí, just davant les coves, de les que ja us he parlat aquí.
El Trampolí té una alçada d'uns tres metres, i és el lloc on a l'estiu els joves van a exhibir-se, saltant valents i fent cabrioles a l'aire abans de submergir-se esquitxant el màxim que poden. 
Recordo la primera vegada que hi vaig anar amb en Miquel. Ell tindria uns vuit o nou anys. Jo veia que se'n moria de ganes, però li feia por. 
–Vols saltar? –li vaig dir.
–Em deixes? –ell obria els ulls com plats, no s'ho podia creure.
Va pujar les escales. Jo el mirava des de l'aigua. Hi havia cua. Ell va esperar pacient. Quan va ser el seu torn, i es va abocar al precipici i va fer cara de circumstàncies. Jo des de baix l'animava, "va, Miquel, a la una, a les dues i a les..." Però per més que deia "tres", ell no saltava. Els de darrera començaven a impacientar-se i a protestar, i en Miquel va girar-se i va baixar amb la cua entre les cames... no gosava. 
Vaig sortir de l'aigua i vam parlar. 
–Mama, no saps la por que fa estar allà dalt!
–Sí que ho sé, Miquel... jo també hi he saltat.
Em va mirar com si fos marciana. Ja se sap, que els fills es pensen que nosaltres vam aparèixer per "generació espontània", ja grans i valents.
–Vols que saltem junts? –el meu oferiment el va entusiasmar.
Vam tornar a fer la cua els dos junts. Jo feia com trenta anys que no pujava les escales per saltar (algunes vegades hi havia anat a festejar, en unes altres hores, però això no compta!) 
En arribar a dalt, em va mirar atemorit. Mira'm als ulls, no miris a baix, agafa'm de la mà, respira fons. Podrem, si ho fem junts, li vaig dir. 
En Miquel encara vacil·lant, em va donar la mà. A mi també em feia respecte. Us diria que hi va haver un moment de silenci, però és només la meva percepció, segur que el món va continuar mentre nosaltres dos ens concentràvem.
–Un... dos... i....
Vam cridar junts "TRES!!!" i vam saltar, amb els braços enlaire. Amb l'emoció, en Miquel es va deixar anar de la mà. Jo vaig sentir el vertigen de les meves vísceres al moment de saltar. Després ens vam submergir en un esclat de bombolles. Quan en Miquel va treure el cap de l'aigua tenia una cara d'alegria, de plenitud, com li he vist poques vegades. Fou d'aquelles mirades que saps que recordaràs tota la vida. 
Aquests dies recordo molt aquell moment. En els trampolins que hem de saltar. 
Cadascú té els seus: unes oposicions molt dures, una separació matrimonial, una malaltia, pròpia o d'algú molt estimat, en definitiva, un moment de crisi. I ens hi hem d'enfrontar, no hi ha altre remei.
I a la punta del trampolí, amb el nus a la gola i l'aigua fosca tan avall, és quan, si tenim sort, allarguem la mà, i trobem algú que ens diu, va, saltaré amb tu. I sents que sí, que s'acosten moments durs, però saps que no estàs sola. I molt sovint aquesta gent que t'agafa, que et recolza, és qui ja sabies que tenies al costat, però algunes vegades passa que et trobes mans que no esperaves, i en aquests moments et sents agraïda per la immensa sort que tens, i sents que seràs capaç de passar-hi, de saltar, amb confiança.
Alguns cops he donat la mà, alguns cops he rebut la mà, alguns cops he hagut de fer les dues coses a l'hora, recolzar i ser recolzada. 
Amb confiança, i amb valentia, i amb agraïment.
Ens en sortirem.

Les cicatrius

He llegit a la premsa aquesta setmana que una noia de Londres va saber que el seu nòvio feia sis mesos que l'enganyava amb una altra... 
... i es va arrencar la pell de l'avant-braç, on hi tenia el tatuatge amb el nom carinyós que li deia ell en els bons temps. 
Tenia preparada la foto per publicar-la, però és força esgarrifosa. La podeu veure, si voleu, clicant aquí. 
Quina salvatjada, segur que penseu. Jo també ho he pensat. No se l'hauria pogut esborrar amb làser? A part del dolor intens que segur que li provoca la ferida, és que sempre li quedarà la cicatriu. 
Després, però, he pensat que tampoc és tan descabellat. Aquesta noia té tan mal que s'ha arrencat la pell, com els jueus s'esqueixen la roba, i ha enviat una foto, testimoni del seu dolor, al seu antic amant (ara recordo aquell vers de Salinas "no te vayas, dolor, mi última forma de amar")
Vull pensar que després de la ràbia i el dolor, aquesta noia traïda trobarà la pau, acceptarà el camí fet, i refarà la seva vida. A totes ens han deixat, un moment o altre, i qui més qui menys tira endavant. 
I sempre li quedarà la cicatriu, és veritat, i em temo que no serà molt maca. Però, qui no té cicatrius? Hi ha algú aquí que no s'hagi sentit mai com aquesta xicota? Que no hagi tingut ganes d'agredir el seu cos, perquè li faci mal? Quan es té l'ànima tan ferida, potser es  necessita treure-ho, passar-ho al pla físic, per tal de patir per la urgència de la carn i deixar de patir pel dolor espiritual, mil vegades més punxant que el físic.
Sí, aquesta noia està una mica pirada, ho sé. És valenta, està boja, és un amor malaltís,  el que vulgueu...
Dieu-me rara, però aquest gest em sembla d'una poesia escruixidora. 

La salut

Quan era petita, a Mallorca dormia amb la meva àvia, i la sentia resar per les nits. Desafiant a la fosca i a la son deia "donau-lis salut"! Ho repetia una i altra vegada, alguns dies més imperativa, altres més implorant. 
I a mi em feia molta gràcia, que la meva padrina demanés salut. Perquè quan jo tenia vuit anys, la salut era natural, no sé, com l'aire, com la certesa que l'endemà tornaria a sortir el sol, com la confiança en què les crostes del genoll em saltarien i quedaria un rastre blanquinós a la meva pell tan fosca i després una taca negra.
Les malalties eren de gent de lluny, "els altres" estaven malalts, però aquestes coses, a la nostra família no passaven. I els vells, a més, vivien molts anys.
Donau-lis salut, repetia la meva àvia com un mantra. I jo pensava que pesada, i m'adormia en aquests murmuris.
Adormir-te mentre preguen per tu és quelcom molt especial: De fet, sempre m'he sentit molt acompanyada per ella, tot i que fa ja dotze anys que és morta. Suposo que la certesa que mentre m'abandonava a la son algú pregava per a mi em va donar un sentit de seguretat, de confiança en la seva protecció que encara ara tinc. 
Després van anar passant els anys. Alguns dels que en aquells dies eren referents meus van emmalaltir. Com passa massa vegades, no sempre van morir primer els més vells: alguns més joves van mustiar-se en dos mesos, altres tingueren llargs anys de penosa davallada, ella es va anar dissolent dins les nebuloses de l'Alzheimer fins que finalment el seu cos es va rendir.
I ara, molts anys després, centenars de Kilòmetres lluny d'aquella habitació, en una ciutat mitjana, en un pis que guaita un mar ben diferent, sóc jo que demano salut. Pels meus, pels meus fills, pels meus pares. Perquè ara ja sé la sort que tenim.
Miro el fràgil miracle que és aquest de la salut en la que ens mantenim. Dono gràcies que els meus fills tenen encara els quatre avis, i que a més són avis amb molta marxa, molts projectes i molta corda encara.
Els meus fills també pensen que la salut és normal. Jo prego per ells per les nits. I demano moltes coses, però sobretot, demano salut.

Cal deixar marxar

A vegades cal deixar marxar. Encara que faci mal. 
Quan dic deixar marxar, parlo de nosaltres, del nostre cor: molt sovint costa acceptar que aquella persona ja no hi serà, almenys amb la intensitat que hi era abans.
Quan aprecies a aquella persona has de ser capaç d'alegrar-te'n de la seva bona sort, del nou camí que enceta. 
En aquestes estem, doncs. 
Que tinguis sort, Joan Carles. Vas arribar de cop te'n vas també de cop, com la tramuntana.
Avui no t'he dit tot el que volia. Per no ferir-te, suposo, i per l'esforç que faig de deixar-te marxar. De fet tot ha anat tan ràpid, que tinc la impressió que no me n'he fet encara a la idea.
Gràcies, doncs, i bon camí.

Quan vaig començar a redactar aquest post, volia posar el vídeo de "que tinguis sort"… però després he pensat que et vull acomiadar amb alegria. 

Prefereixo, doncs, dir-t'ho així: