Torno a estar a Mataró, he vengut per tocar a la missa de les Santes.
És divertit, tocar a la missa. Els de l’orquestra més o menys repetim cada any, i ens anem retrobant, ens posem al dia de les novetats (casaments, separacions, fills, operacions quirúrgiques...) El primer dia d’assaig tothom s’ensenya fotos. Hi ha molt bon rollo. La gent és bastant maca. I la música, absolutament genial.
Ahir a l’assaig ho pensava, quin gran privilegi tenim els músics. Estar immers en una orquestra, rodejat d’harmonia, i deixar que la veu del teu instrument es dilueixi en la totalitat. És una gran lliçó: tots som importants, però un de sol no fa música, es necessita l’equip.
I quan estàs allà, esperant que el director et doni l’entrada, penses que van valer la pena, tants anys d’estudiar, tants esforços, tantes tantíssimes renúncies, per poder dissoldre’t en la música, i ser un tot amb ella.
Altres artistes són més solitaris. Penso per exemple en el Marcos, que crea en la solitud d’una taula de dibuix (o és un ordinador?) O en els escriptors, que tenen hores i hores de tecleig anacoreta a l’ordinador.
Els músics tenim també moltes hores a soles amb els nostres instruments. Amb una gimnàstica física i mental, aprenent a dominar els nostres nervis, però a no perdre la sensibilitat. Després, i això ens passa sobretot als músics d’orquestra, ve la part sociable, tocar en grup, entendre el director, negociar amb el teu company qui fa de primer i qui de segon, els dies d’assaig, amb les cerveses de després, i el concert, la funció. I l’aplaudiment del públic, que sabeu, ens diu molt, es nota quan al públic li ha agradat o aplaudeix de compromís.
Hi ha músics que es queixen, sembla que han perdut el gust de tocar, i els sap greu treballar en cap de setmana, o protesten pel director, o per l’obra, o per la calor, o el fred. I si, és veritat, nosaltres comencem a treballar quan els altres descansen, i hem d’estar sempre al dia, i molts cops no se’ns permeten errades, i el material amb el que treballem és tan sensible que qualsevol cosa ens pot desequilibrar. (recordo que a un concert una senyora de la primera fila es ventava... però no anava a compàs! Em va desconcentrar molt)
Però no reconèixer que tenim una gran sort de poder tocar en una orquestra és un error. És com les parelles que fa tants anys que estan junts que només es troben els defectes, i obliden la gran sort que és haver-se trobat. Com li vaig sentir dir a una actriu, cal ser feliços per tal de ser agraïts pel que ens ha donat la vida. I tenir la oportunitat de tocar en una orquestra és un privilegi. Espero que sempre que toqui, el públic pugui percebre lo feliç que sóc de poder dedicar-me a la música.
dimarts, 25 de juliol del 2006
Orquestra
Etiquetes de comentaris:
Missa de les Santes,
Música
divendres, 21 de juliol del 2006
Una mort
Com que sóc una mica bruixa, ahir a la nit li deia a n’Antònia que només havia vist morir dues persones, els meus dos padrins. Ho deia per criticar una sèrie en que un personatge a mitja frase es quedava callat amb els ulls oberts, i no es sabia si era mort o viu. I jo li deia a n’Antònia que quan algú mor, no tens cap dubte de si és mort o no. Com per fer-me la contrària, avui una dona se m’ha mort als braços, i durant una estona llarga jo continuava demanant-li que lluités per viure sense saber si era d’aquest món o no.
A mig matí hem sentit un crit de una veïna, la Maria, que demanava ajuda. La seva mare de 94 anys havia caigut i no la podia aixecar. Hi hem anat ma mare i jo. Amb dues tovalloles i molt enginy, hem aconseguit asseure-la a una cadira. Estava espantada, tenia un cop al cap, i tenia pols, li anava molt ràpid. Ens ha dit
- Ai, em podria morir avui mateix.
- Es moren el dia que toca- li respon ma mare.
Ha estat el darrer que ha dit. Ha canviat la mirada, i ha fet dos alens molt intensos. I ha deixat de respirar.
La seva filla estava trucant al metge, i ma mare i jo la agafàvem i li mullàvem la cara amb una tovallola, li teníem les mans, li dèiem que respirés. Però no ho feia.
I ha tancat els ullets ella soleta. Ma mare li ha posat els dits a la boca i li ha tret les dents postisses. Després li ha buscat el pols i m’ha dit “ja està fet”
Hi ha hagut un moment d’indecisió. Costava creure que havia mort. Així, tan fàcil, sense haver de lluitar pel darrer alè d’aire, sense patir, asseguda a una cadira. Amb la randa a mitja passada.
Els metges han arribat al cap de més de mitja hora. Problemes de viure tan enfora de la civilització. Durant tot aquest temps, que han anat arribant els néts i he fet una til·la per la Maria, que estava desfeta, ma mare ha estat aguantant-li a la morta les espatlles i el cap, perquè la cadira era baixa i no s’aguantava. Després els metges ens han dit que l’estiréssim i l’hem posat en una tumbona. Ens sabia greu tapar-la, semblava com si la volguéssim apartar, com si en el moment de tapar-li la cara estigués morta de veritat i mentre estava destapada, com dormida, encara hi hagués una possibilitat de que reviscolés.
M’ha quedat un regust intens, tràgic. Per una banda, un sentiment d’intromissió en la intimitat d’aquesta senyora. Per una altra, el sentiment de que ha estat bé fer costat a la nostra veïna en aquests moments tan durs.
També la lliçó de serenor de ma mare. És fàcil atabalar-se en un moment així, no saber què fer. I més la meva generació, que som de ciutat i no sabem ni matar una gallina, que hem tingut tots els morts al tanatori, que hem parit a hospitals. La generació de ma mare té la saviesa de segles de dones que han rentat morts, han ajudat a parir, han pelat conills, han recollit els ous de les gallines, han fet confitura de la fruita de temporada, han aixecat avis que havien caigut ajudant-se amb dues tovalloles, han pastat el pa.
No se si ens estem tornant una mica adolescents, em pregunto qui sabrà fer totes aquestes coses quan la generació de dones sàvies que ens han precedit s’extingeixi.
A mig matí hem sentit un crit de una veïna, la Maria, que demanava ajuda. La seva mare de 94 anys havia caigut i no la podia aixecar. Hi hem anat ma mare i jo. Amb dues tovalloles i molt enginy, hem aconseguit asseure-la a una cadira. Estava espantada, tenia un cop al cap, i tenia pols, li anava molt ràpid. Ens ha dit
- Ai, em podria morir avui mateix.
- Es moren el dia que toca- li respon ma mare.
Ha estat el darrer que ha dit. Ha canviat la mirada, i ha fet dos alens molt intensos. I ha deixat de respirar.
La seva filla estava trucant al metge, i ma mare i jo la agafàvem i li mullàvem la cara amb una tovallola, li teníem les mans, li dèiem que respirés. Però no ho feia.
I ha tancat els ullets ella soleta. Ma mare li ha posat els dits a la boca i li ha tret les dents postisses. Després li ha buscat el pols i m’ha dit “ja està fet”
Hi ha hagut un moment d’indecisió. Costava creure que havia mort. Així, tan fàcil, sense haver de lluitar pel darrer alè d’aire, sense patir, asseguda a una cadira. Amb la randa a mitja passada.
Els metges han arribat al cap de més de mitja hora. Problemes de viure tan enfora de la civilització. Durant tot aquest temps, que han anat arribant els néts i he fet una til·la per la Maria, que estava desfeta, ma mare ha estat aguantant-li a la morta les espatlles i el cap, perquè la cadira era baixa i no s’aguantava. Després els metges ens han dit que l’estiréssim i l’hem posat en una tumbona. Ens sabia greu tapar-la, semblava com si la volguéssim apartar, com si en el moment de tapar-li la cara estigués morta de veritat i mentre estava destapada, com dormida, encara hi hagués una possibilitat de que reviscolés.
M’ha quedat un regust intens, tràgic. Per una banda, un sentiment d’intromissió en la intimitat d’aquesta senyora. Per una altra, el sentiment de que ha estat bé fer costat a la nostra veïna en aquests moments tan durs.
També la lliçó de serenor de ma mare. És fàcil atabalar-se en un moment així, no saber què fer. I més la meva generació, que som de ciutat i no sabem ni matar una gallina, que hem tingut tots els morts al tanatori, que hem parit a hospitals. La generació de ma mare té la saviesa de segles de dones que han rentat morts, han ajudat a parir, han pelat conills, han recollit els ous de les gallines, han fet confitura de la fruita de temporada, han aixecat avis que havien caigut ajudant-se amb dues tovalloles, han pastat el pa.
No se si ens estem tornant una mica adolescents, em pregunto qui sabrà fer totes aquestes coses quan la generació de dones sàvies que ens han precedit s’extingeixi.
dissabte, 15 de juliol del 2006
Gulliver
Sortint de la porta de darrera la cuina vaig veure un escarabat comú, d’aquells que n’he vist a mils per aquí. Per alguna raó s’havia girat d’esquena, estava cap per avall, no podia tornar a girar-se i es movia furiosament. Em vaig acostar i ho vaig entendre: estava envaït de formigues. No se com les formigues varen saber que no es podia defensar, i van començar a devorar-lo sense esperar que morís.
A mi les formigues sempre m’han semblat unes bestioles la mar de simpàtiques: m’agrada d’elles el sentit de comunitat, de treball en equip i m’encanta veure-les caminar arrenglerades. Sovint des de la meva perspectiva més elevada, veig com dues formigues caminen una en direcció a l’altra, i quan es troben s’aturen i es toquen amb les antenes unes quantes vegades, i em pregunto si la ciència humana ha pogut saber en quins idiomes concrets i elaborats s’expliquen el camí a seguir. Mai he vist que una d’elles desfaci el camí i se’n torni amb l’altra, sembla que més aviat una diu a l’altra “és cap allà? D’acord!” Tampoc se perquè l’altra torna sense res. Em fascina veure-les fent fileres (ben endreçadetes, diu la cançó infantil) totes atrafegades, i arrossegant al cau un tros per elles enorme de menjar. És curiós que siguin animals tan febles, tan fàcils de destruir i a l’hora tan forts com per poder aixecar 40 vegades el seu pes, jo que bufo cada vegada que he d’aixecar una bombona de butà.
Recordo que de petita em preguntava quins noms es posarien entre elles, perquè em sembla indubtable que en un formiguer, amb tants individus havent d’obeir normes s’ha de fer necessari poder cridar a un grup, o a una en particular. No se si hi ha una formiga “que mana”, si alguna decideix què han de fer les altres, perquè amb tantes decisions (reforçar l’entrada del niu quan ha de ploure, sortir a explorar i tornar a informar que hi ha quelcom prou interessant perquè centenars d’elles surtin a portar-ho, etc) segur que necessiten alguna mena de jerarquia. Em pregunto si tenen una consciència d’individualitat, o el grup és tot el seu món, o si tenen cares diferents, que amb algun microscopi molt potent es podrien distingir. Perquè si bé des de la nostra llunyania totes ens semblen igual, també tots els gats ens ho semblen fins que en tenim un i aprenem, amb l’amor, com de diferents poden ser entre ells, i fins i tot en el silenci de la nit distingim el miol del nostre gat del de qualsevol altre.
I tornant a les formigues, mai deixo de meravellar-me de com ho veuen tot, la minúscula molla de pa que l’escombra ha oblidat es converteix al cap de poc temps en un esdeveniment a on tot un batalló de obreres treballen incansables fins que aconsegueixen traslladar-ho.
I això és el que li va passar a l’infortunat escarabat. No se quan temps feia que s’estava potes enlaire, i si és agosarat transferir-li a ell els sentiments de pànic i desesperació que penso tindria jo si em trobés en una situació com aquesta. Realment els seus moviments eren els d’una criatura lluitant aferrissadament per la seva supervivència.
I ves per on, a mi els escarabats, i qualsevol animal que cruixi quan el trepitges, em fan un fàstic terrible, irracional, gairebé visceral: he estat a punt de ser atropellada per intentar esquivar un grill. Només de pensar-hi se’m posa la carn de gallina, no pel perill de tirar-me a sobre la carretera sense mirar si venia algú, sinó per lo a prop que va estar aquell monstre fastigós de tocar-me la pell. (eeeeeeeeecs)
Però en aquell moment, veient la terrible escena, vaig ser capaç d’acostar-me, i preguntar-me si aquell pobre animal sabia que estava essent devorat viu, si tenia un punt de consciència, si li feia mal, si continuava lluitant per tossuderia o per instint, o sigui, si un altre escarabat hauria ja llençat la tovallola mentre ell estava maldant per sortir-se’n. No se quant temps portava amb aquella terrible tortura, o si pensava “això és el final”
El més pietós hauria estat trepitjar-lo i que deixés de patir. Us asseguro que ho vaig intentar, però no podia, em feia massa fàstic. Vaig respirar fons vàries vegades, concentrant-me per agafar forces. Només el pensament de notar, encara que tènuement, el cruixir del seu cos sota el meu peu em feia venir arcades.
Mentre, el pobre Gulliver maldava per alliberar-se dels voraços liliputensos, i jo tenia la meva lluita particular: Em preguntava si els animals, ni que siguin els humils insectes, tenen consciència de la mort, por davant la incertesa en l’esdevenidor. I també si és lícit intervenir en la natura quan un animal pateix, o s’ha de deixar que les lleis antigues compleixin amb la seva terrible inexorabilitat. Quan era petita i mirava els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente, em sabia greu que no salvés els animals de ser devorats.
Una altra pregunta que em feia de petita és si els animals també anaven al cel, i si això depenia de si eren bons o no. Però clar, les formigues devorant aquell infeliç escarabat, o l’àliga emportant-se una ovelleta, no eren “dolentes” simplement es procuraven el menjar (tot i que com diria Mafalda, aquí falta la opinió de l’escarabat, o la ovelleta)
Ara, posats a fer-se preguntes sense respostes, ens podríem plantejar si eren conscients de què l’escarabat estava viu i el feien patir.
Un dels records més terribles de la meva infantesa és el del porc cridant, a matances, quan li tallaven el coll, i la sang començava a rajar i el pobre animal es movia per intentar alliberar-se. Sempre vaig tenir ganes de deixar-lo anar, salvar-li la vida d’alguna manera, ajudar-lo a fugir d’aquella festa de la qual n’era el protagonista i la víctima.
Així que ja que no ho havia pogut fer amb el porc, ho vaig fer amb l’escarabat. Agafant coratge, em vaig acostar encara més i amb la punta de la sabata el vaig girar. Va fugir ràpidament, arrossegant-se perquè deixava una pota enrera, encara amb les formigues al seu cos, cap a sota unes herbes. Suposo que igualment va morir, i no se si vaig allargar la seva agonia.
Vull pensar que això que explico no és gratuït. Vull pensar que val la pena perdre el temps aturant-nos a mirar els insectes i a pensar en la vida i en la mort, en la lluita més enllà de tota esperança. Malauradament no tenim temps de fer això si no és durant les vacances. Sap greu. Hauríem de saber aturar-nos més sovint i plantejar-nos les coses insignificants que ens passen per alt. Tampoc tinc clar que això ens estalviï el Prozac, em refereixo a que no se si una vida conscient ens fa ser més feliços, la veritat és que aquella nit em va costar dormir. Però em nego a dur una vida aplatanada amb la tele, les revistes del cor i reality-shows. Realment, ara que ho penso, potser la gent que s’enganxa a aquestes coses és perquè ha perdut l’hàbit de mirar les coses petites que té a la vora. A mi, la veritat, em sembla molt més interessant l’agonia d’un escarabat que el tercer matrimoni de la néta del dictador.
A mi les formigues sempre m’han semblat unes bestioles la mar de simpàtiques: m’agrada d’elles el sentit de comunitat, de treball en equip i m’encanta veure-les caminar arrenglerades. Sovint des de la meva perspectiva més elevada, veig com dues formigues caminen una en direcció a l’altra, i quan es troben s’aturen i es toquen amb les antenes unes quantes vegades, i em pregunto si la ciència humana ha pogut saber en quins idiomes concrets i elaborats s’expliquen el camí a seguir. Mai he vist que una d’elles desfaci el camí i se’n torni amb l’altra, sembla que més aviat una diu a l’altra “és cap allà? D’acord!” Tampoc se perquè l’altra torna sense res. Em fascina veure-les fent fileres (ben endreçadetes, diu la cançó infantil) totes atrafegades, i arrossegant al cau un tros per elles enorme de menjar. És curiós que siguin animals tan febles, tan fàcils de destruir i a l’hora tan forts com per poder aixecar 40 vegades el seu pes, jo que bufo cada vegada que he d’aixecar una bombona de butà.
Recordo que de petita em preguntava quins noms es posarien entre elles, perquè em sembla indubtable que en un formiguer, amb tants individus havent d’obeir normes s’ha de fer necessari poder cridar a un grup, o a una en particular. No se si hi ha una formiga “que mana”, si alguna decideix què han de fer les altres, perquè amb tantes decisions (reforçar l’entrada del niu quan ha de ploure, sortir a explorar i tornar a informar que hi ha quelcom prou interessant perquè centenars d’elles surtin a portar-ho, etc) segur que necessiten alguna mena de jerarquia. Em pregunto si tenen una consciència d’individualitat, o el grup és tot el seu món, o si tenen cares diferents, que amb algun microscopi molt potent es podrien distingir. Perquè si bé des de la nostra llunyania totes ens semblen igual, també tots els gats ens ho semblen fins que en tenim un i aprenem, amb l’amor, com de diferents poden ser entre ells, i fins i tot en el silenci de la nit distingim el miol del nostre gat del de qualsevol altre.
I tornant a les formigues, mai deixo de meravellar-me de com ho veuen tot, la minúscula molla de pa que l’escombra ha oblidat es converteix al cap de poc temps en un esdeveniment a on tot un batalló de obreres treballen incansables fins que aconsegueixen traslladar-ho.
I això és el que li va passar a l’infortunat escarabat. No se quan temps feia que s’estava potes enlaire, i si és agosarat transferir-li a ell els sentiments de pànic i desesperació que penso tindria jo si em trobés en una situació com aquesta. Realment els seus moviments eren els d’una criatura lluitant aferrissadament per la seva supervivència.
I ves per on, a mi els escarabats, i qualsevol animal que cruixi quan el trepitges, em fan un fàstic terrible, irracional, gairebé visceral: he estat a punt de ser atropellada per intentar esquivar un grill. Només de pensar-hi se’m posa la carn de gallina, no pel perill de tirar-me a sobre la carretera sense mirar si venia algú, sinó per lo a prop que va estar aquell monstre fastigós de tocar-me la pell. (eeeeeeeeecs)
Però en aquell moment, veient la terrible escena, vaig ser capaç d’acostar-me, i preguntar-me si aquell pobre animal sabia que estava essent devorat viu, si tenia un punt de consciència, si li feia mal, si continuava lluitant per tossuderia o per instint, o sigui, si un altre escarabat hauria ja llençat la tovallola mentre ell estava maldant per sortir-se’n. No se quant temps portava amb aquella terrible tortura, o si pensava “això és el final”
El més pietós hauria estat trepitjar-lo i que deixés de patir. Us asseguro que ho vaig intentar, però no podia, em feia massa fàstic. Vaig respirar fons vàries vegades, concentrant-me per agafar forces. Només el pensament de notar, encara que tènuement, el cruixir del seu cos sota el meu peu em feia venir arcades.
Mentre, el pobre Gulliver maldava per alliberar-se dels voraços liliputensos, i jo tenia la meva lluita particular: Em preguntava si els animals, ni que siguin els humils insectes, tenen consciència de la mort, por davant la incertesa en l’esdevenidor. I també si és lícit intervenir en la natura quan un animal pateix, o s’ha de deixar que les lleis antigues compleixin amb la seva terrible inexorabilitat. Quan era petita i mirava els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente, em sabia greu que no salvés els animals de ser devorats.
Una altra pregunta que em feia de petita és si els animals també anaven al cel, i si això depenia de si eren bons o no. Però clar, les formigues devorant aquell infeliç escarabat, o l’àliga emportant-se una ovelleta, no eren “dolentes” simplement es procuraven el menjar (tot i que com diria Mafalda, aquí falta la opinió de l’escarabat, o la ovelleta)
Ara, posats a fer-se preguntes sense respostes, ens podríem plantejar si eren conscients de què l’escarabat estava viu i el feien patir.
Un dels records més terribles de la meva infantesa és el del porc cridant, a matances, quan li tallaven el coll, i la sang començava a rajar i el pobre animal es movia per intentar alliberar-se. Sempre vaig tenir ganes de deixar-lo anar, salvar-li la vida d’alguna manera, ajudar-lo a fugir d’aquella festa de la qual n’era el protagonista i la víctima.
Així que ja que no ho havia pogut fer amb el porc, ho vaig fer amb l’escarabat. Agafant coratge, em vaig acostar encara més i amb la punta de la sabata el vaig girar. Va fugir ràpidament, arrossegant-se perquè deixava una pota enrera, encara amb les formigues al seu cos, cap a sota unes herbes. Suposo que igualment va morir, i no se si vaig allargar la seva agonia.
Vull pensar que això que explico no és gratuït. Vull pensar que val la pena perdre el temps aturant-nos a mirar els insectes i a pensar en la vida i en la mort, en la lluita més enllà de tota esperança. Malauradament no tenim temps de fer això si no és durant les vacances. Sap greu. Hauríem de saber aturar-nos més sovint i plantejar-nos les coses insignificants que ens passen per alt. Tampoc tinc clar que això ens estalviï el Prozac, em refereixo a que no se si una vida conscient ens fa ser més feliços, la veritat és que aquella nit em va costar dormir. Però em nego a dur una vida aplatanada amb la tele, les revistes del cor i reality-shows. Realment, ara que ho penso, potser la gent que s’enganxa a aquestes coses és perquè ha perdut l’hàbit de mirar les coses petites que té a la vora. A mi, la veritat, em sembla molt més interessant l’agonia d’un escarabat que el tercer matrimoni de la néta del dictador.
dimarts, 11 de juliol del 2006
Me'n vaig
Talment els enamorats, que de lluny estant es recorden i repassen mentalment els plecs del somriure, les ones del cabell, la llum de la mirada, així passo jo tot l'hivern, pendent d'una absència. Estic els mesos comptant el temps que falta per tornar a Mallorca. És una cosa irracional, no ho puc argumentar. Aquí també s'hi està bé, però és allà on sóc a casa.
I en els dies grisos d'hivern, quan la rutina em pesa a les espatlles i a l'ànim, recordo la llum càlida de l'horabaixa, o l'explosió del migdia, el silenci de la matinada, la platja quan la gent comença a anar-se'n i el sol agònic es torna ataronjat, les barques del club nàutic vigilant la lluna, els pins polsosos, les carreteres sinuoses amb parets de pedra i unes quantes vaques que miren impertèrrites com la vida passa.
L'aigua encara tan pura, tan quieta a mitja nit. L'arena freda, els grills, els mosquits. Els grumers brillants, fosforescents en la foscor.
Els moixos dormitant a mig matí, cansats de les excursions nocturnes. Els humils lliris de platja, amb la seva olor dolcíssima.
Les cigales, entonant incansables la seva lletania.
Les migdiades llargues i la roba curta. Sopar d'un pa amb oli.
Demà me'n vaig. El ritme d'entrades al bloc disminuirà, allà no tinc connexió a internet.
Que tingueu bones vacances.
diumenge, 9 de juliol del 2006
Intensament
Quan vaig anar a veure "Mar adentro" vaig sortir del cine amb moltes ganes d'abraçar, de fer petons, de jeure a la herba i notar les pessigolles al cos, de nedar... De viure intensament, en definitiva. Una cosa semblant em passa cada vegada que vaig a visitar el meu oncle Damià, que està ingressat a una unitat de demència senil.
És molt dur. Sembla com si el temps s'hagués aturat. La majoria dels interns passegen vacil·lants pels espais lluminosos de la residència, ajudats per les infermeres o els familiars. Alguns estan lligats amb una faixa a la cadira, no arribo a saber si perquè no caiguin o perquè no s'aixequin. Altres caminen més segurs, però en els ulls porten l'absència d'ells mateixos, no se si m'explico bé.
Moltes vegades em pregunto quin tipus de vella seré. M'agradaria ser com una que està sempre somrient amb una nina de roba abraçada. Sembla feliç, en el seu món de tendresa. Les infermeres l'abracen i li fan petons, i ella s'estremeix de gust i continua abraçant la nina.
Hi ha també un senyor, el Paco, que està sempre renegant i cagant-se en tot. Un dia que ningú li feia cas i ell anava maleint tot el santoral, va arribar a proferir l'amenaça més greu que se li podia acudir: "mira que me cago en la virgen del Carmen, eh?" .Es veu que el Paco, quan era conscient, era un home tendre, carinyós i molt devot. Em pregunto quin és el Paco real, el d'abans o el d'ara.
Hi ha també una interna que té els ulls espantats. Sembla com si fugís d'alguna cosa. És incapaç d'estar-se dos minuts asseguda a una cadira. Està prima com un secall, i no m'estranya: tot ho deu cremar, fugint nerviosa de la cadira on s'ha assegut per anar ràpidament a una altra cadira d'on escaparà al cap de dos minuts més.
I també hi ha la Maria, que em mira fixament des de la nebulosa del seu cervell envaït per l'Alzheimer. La Maria m'estremeix perquè em recorda a la meva àvia, que també es deia Maria i que també va morir amb Alzheimer, i m'hi fa pensar perquè com ella, està asseguda en una cadira i des de la seva fragilitat mira el món entre espantada i astorada. Té els mateixos gestos, els braços encarcarats enganxats al cos, el mig somriure que fa si li dius alguna cosa, el caminar rígid i espantat, agafada a algú que camina d'esquenes i li parla dolçament.
No se quin tipus de vella seré. Si perdré l'oremus i em dedicaré a demanar a crits un home amb una bona polla, com feia l'àvia de l'Eva, (quin tall, veure l'àvia així, descobrir que era un ésser sexuat, i que encara té desitjos. I que terrible tenir desitjos quan ja ningú et desitja) Si renegaré de la verge del Carme, si estaré dues hores cridant "Ai, Deu meu", si acaronaré a una nina de drap o si em dedicaré a estirar els cabells a tot el que se m'acosti.
No em fa gens de gràcia, fer-me vella, però l'alternativa és molt pitjor, crec. Mentre arriba el moment de que em posin bolquers, em pentinin i em donin farinetes, faig la opció de viure intensament, de no estalviar-me cap plaer, tot i que això comporti també no estalviar-me cap dolor. De somriure al matí, perquè cada matí és una bona notícia. D'arribar extenuada a la nit, per haver-li tret tot el suc al dia. De no deixar de fer cap petó, ni cap abraçada, ni cap carícia.
I almenys, si perdo el coneixement, que un dels meus darrers pensaments sigui "Que me quiten lo bailao"
dimecres, 5 de juliol del 2006
Estadístiques i optimisme
Fa uns vuit anys vaig operar-me de miopia. Recordo que ho vaig fer uns mesos abans de casar-me, i que vàrem fer bastant la conya de que ho feia per veure bé amb qui em casava. (deuria anar bé, perquè crec que la vaig encertar de ple)Va coincidir amb la primavera, i flipava de veure els colors i la llum sense el vidre de vuit diòptries que ho entelava tot. Ho recomano a tothom. Ara torno a dur ulleres per fixar la vista (ordinador, llegir, etc.) però això d'anar a la platja i veure on és la teva tovallola des de l'aigua, és d'una qualitat de vida brutal. I més si la platja és a Mallorca (queda molt pijo, però la terra tira)...
Bé, el cas és que just abans d'operar-me l'oculista em va fer signar un paper conforme estava assabentada de que de cada 400 operacions, una anava malament. Jo tota poruga, li vaig preguntar si n'havia fet 399, i ell tot triomfal em va dir que n'havia fet més de 4000 i mai li havia passat res.
Ho va dir per tranquil·litzar-me i no ho va aconseguir en absolut. Sóc de lletres pures i no he estudiat estadística, però em sembla entendre que en aquest cas, tens moltes més possibilitats que et toqui, no? Estadísticament. Però com que sóc optimista, vaig tirar endavant i no me'n penedeixo gens.
Pel novembre vam anar a Les Planes de Son. Vàrem sortir a passejar un vespre, feia un fred que pelava, i les estrelles rutilants ens guaitaven de sobre les muntanyes. Era impressionant, i feia un punt de por, sentir-se tan petit en la muntanya tan majestàtica.
La Mariona em va dir
- Ja ho saps, que als Pirineus han deixat anar ossos?
A veure, tinc moltes virtuts, però la valentia no és una d'elles. I realment, amb aquella foscor i aquella solitud, tan lluny de ningú que ens pogués rescatar, pensar en una bèstia d'aquelles darrera uns matolls, no feia gens de gràcia.
- Si- li responc jo- però només n'han deixat anar dos en tot els Pirineus....molt seria.....
- Noia, amb la sort que tinc jo, no m'estranyaria trobar-me'l
Gran descoberta. Les rialles fan fugir la por.
dimarts, 4 de juliol del 2006
Madamme Buterfly
Fa unes setmanes vaig anar al Liceu, a veure Madamme Buterfly. Tothom hauria de tenir l'oportunitat de veure una òpera d'aquestes, almenys un cop en la vida.
L'argument, ho dic pels profans en la matèria, va d'un oficial americà es casa amb una noieta japonesa per tenir companyia mentre està destinat al Japó, però no dóna cap validesa a aquest vincle, mentre que ella s'entrega totalment, renuncia a la seva família, i quan ell marxa, l'espera fidel, i mentre tothom la intenta desenganyar manté l'esperança en una tornada cada cop més difícil.
El final, com no podia ser d'altra manera, és molt dramàtic.
M'ha donat per pensar això aquests dies, que em van fotent carbasses a tort i dret, que mantinc encara l'esperança que les coses s'arreglin, tot i que cada vegada costa més creure que sigui possible.
En una relació de parella, la gent, en un moment o altre s'asseu i expressa què vol de la parella. Fan una proposta d'intencions, vull això i això no, etc. Del grau de coincidència del que volen els dos membres de la parella depèn, en gran part, l'èxit de la relació. Si al final la cosa no va bé, també hi ha un moment en el que es posa sobre la taula que no era això el que volíem, i més o menys traumàticament, la cosa acaba.
Però en una relació d'amistat (hi ha algun terme més light per definir relacions no amoroses entre dues persones? Dir amic a segons qui és una mica exagerat) normalment la gent no es declara les intencions que té vers allò que comença. I també passa que moltes vegades va acabant, morint poc a poc, resistint malament els embats dels malentesos inevitables.
Potser el problema de la Madamme Buterfly és que no es va posar a parlar amb Pinkerton sobre què volia d'aquella relació. Però què passa quan ja ni volen xerrar.
Val la pena apedaçar?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)