dissabte, 29 de setembre del 2012

Aniversari

Ara fa cent anys, el municipi de Santanyí, a Mallorca, era molt pobre, tenia poc més de cinc mil habitants, i molts d'ells emigraven a Argentina, Cuba, Algèria, i fins i tot Menorca.
Un dels habitants d'aquell municipi era un home que torrava cafè en el seu bar i feia de carter del poble. Em puc imaginar aquell espais amb sostres molt alts, miralls una mica picats,  rajoles fent una quadrícula blanca i negra, vells amb espardenyes, boina, i una cigarreta penjada eternament dels llavis. Quasi veig les mosques mandroses surant indolents en les tardes d'estiu, la llum que passa pels finestrals una mica entel·lats, el so de les fitxes del dominó sobre el marbre de les taules.
Aquest senyor del bar, que era sorrut i malhumorat, anava sovint a Cuba en vaixell de vela. S'hi estava uns mesos i tornava, a vegades just a temps de conèixer el fill que havia engendrat a la passada visita i encarregar-ne un de nou.
Mentre, la seva dona pujava els fills, fins a nou, dos nens i sis nenes, més una petitona que va morir de meningitis amb quatre anys.

En aquella casa humil va néixer avui fa cent anys un dels homes més importants de la meva vida.
Al principi de la seva vida aquell nen va fer vida de poble: jugava al carrer, feia alguna malesa amb els amics, encalçava gossos, i tenia una noieta ullada amb la qual es va acabar casant. El seu destí era viure anònimament, continuar fent de carter, tocant el clarinet a la banda, anant a les festes dels pobles, manxant l'orgue els dies de festa major...
Després la guerra el va sorprendre fent la mili, i la seva vida va canviar irremeiablement.
Va viure en carn pròpia el llarg camí del segle XX. Va néixer en un poble aleshores humil,  sense llum elèctrica, va morir a molts kilòmetres, en una ciutat de cent-mil habitants, rodejat dels que l'estimàvem.
Avui hauria fet cent anys el meu estimat padrí, el pare del meu pare, en Pere Vetlla pels Santanyiners, Pedro Escalas Ferrando en el DNI.
En aquesta foto ens veieu junts, l'any 70. Mentre enceto aquest segle XXI amb incertesa, miro enrere amb carinyo el llegat d'aquell nen humil de poble.
El meu padrí no morirà mentre jo visqui

divendres, 28 de setembre del 2012

Agraïda

Avui tres alumnes meus, en tres moments ben diferents, m'han fet sentir agraïda.
No puc donar detalls de com ha anat perquè la meva professionalitat ho impedeix, però vull compartir-ho aquí, perquè darrerament em sentia molt cremada, i crec que ho deixava traspuar en el blog, i em sap greu donar una idea equivocada.
Sabeu? A més, han arribat just ara, just quan més ho necessitava, humils mostres d'afecte, de reconeixement, que em fan sentir que malgrat l'extenuació, la feina d'educar és molt gratificant.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Els nens malalts.

Cada vegada es veuen pel carrer menys nens que estan malament, i els que es veuen solen ser nois amb paràlisis cerebrals, malalties que no es detecten amb l'amniocentesis, o problemes de durant el part. Hi vaig pensar ahir, quan vaig veure un nen que visiblement tenia una alteració cromosòmica molt més greu que una síndrome de Down. En Miquel es va impressionar molt, però gràcies a Déu ja ha après a ser discret, i va esperar a sortir de la botiga per preguntar.
Suposo que els diagnòstics prenatals fan que molts nens d'aquests no arribin a néixer. Ho dic sense ànims de jutjar a ningú, i prego que aquest post no derivi en un debat entre proavortistes i antiavortistes. Potser algun dia escriuré sobre l'avortament, no se si m'hi veuré amb cor.
A casa sabem el que és tenir un membre amb moltes mancances, us he parlat molt d'en Damià, i també la problemàtica que això suposa als pares de nens així, ho podeu llegir aquí, i també podeu llegir tot el que he escrit sobre el Damià clicant a l'etiqueta que veureu al final d'aquest missatge.

Ahir també parlàvem en el grup de revisió de vida, alguns tenim només fills biològics, altres tenen fills biològics i adoptats, altres tenen només fills adoptats, i una altra està esperant un fill. I jo els deia que tenir un fill és sempre arribar a assumir que la vida no és com tu volies que fos, sinó com és.
Vull dir, entre els molts dols que tenim en la vida, un d'ells és acceptar que els fills no són com nosaltres volíem, sinó com són. Alguns fins i tot han de viure aquest dol en el procés d'arribar a tenir un fill, havent d'acceptar una infertilitat, per exemple. Passa molt sovint amb tot això dels fills: el nostre esquema pre-fixat abans es topa amb la realitat, i cal encarar-ho amb amor, i amb humor, i amb optimisme.

Tot això ho dic per introduir aquest vídeo, que m'ha entendrit. Una nena autista que a més té la Síndrome de DiGeroge. No se si els seus pares van saber-ho abans que ella nasqués, o van decidir tirar endavant malgrat tot. Aquesta nena s'ha après tot el ballet de Coppèlia. De memòria! El que veieu és només un fragment.
Els pares la veien ballar per casa, i la van enregistrar. La nena dansava sense música! Després van comparar-ho amb el vídeo de Coppèlia i van veure que la nena ho reproduïa tot fil per randa.
Segur que no acabarà una carrera, no crec que tingui converses profundes, se del cert que els seus pares han passat un dol molt gran, i han lluitat molt i s'han sentit sovint enrabiats amb el destí.
Però mireu quin àngel, quina sensibilitat, quina alegria, quin entusiasme.
I no us perdeu el final del vídeo, segur que us arrenca un somriure.



dissabte, 22 de setembre del 2012

La vocació

Em truca a la feina l'antiga tutora d'un noi que ha entrat nou enguany. Em pregunta per ell. Li dic més o menys com va.
Després m'explica la situació, bastant complicada, que té aquest nou alumne a casa. Em diu les coses que ha fet amb ell, que encara ara s'envien mails, que és un noi que necessita molt d'afecte, i que si aconseguim que es senti estimat i valorat en traurem molt, d'ell.
Em demana que qualsevol cosa li ho faci saber.
Jo li agraeixo molt que hagi tingut aquesta atenció. No només perquè em facilitarà enormement la tasca que farem amb ell, sinó perquè sobretot, ha demostrat que és una gran professional. Va més enllà del que s'espera d'ella.
Sabeu, malgrat les retallades, hi ha gent que treballa a fons, que dóna molt més, que viu la seva vocació plenament i s'implica, que arriba on les estructures es queden curtes.

Per cert, la noia que m'ha trucat és funcionaria. 

dimarts, 18 de setembre del 2012

Morirem, i per això som afortunats

Aquest és un fragment del que va escriure el famós científic Richard Dawkin per ser llegit en el seu funeral. Podeu sentir-lo sencer (val molt la pena) en el vídeo que ve a continuació:
 A vegades passa, oi? Ens queixem. Les coses no van com volíem. I estem decebuts, sentim que no tenim el que mereixem. Que hem lluitat molt i no se'ns ha donat el que tocava. Cal tenir-ho molt clar. Tenim el privilegi d'haver nascut. Vam esclatar a la vida, nosaltres, amb les nostres mancances, les nostres incoherències, les nostres aspiracions, aquí estem. Almenys vam ser l'espermatozou guanyador!
Ni que sigui per respecte a qui no ha pogut arribar fins aquí, cal ser feliços, per tal de ser agraïts.

dissabte, 15 de setembre del 2012

El camí de la vida

La Dolores m'envia aquest vídeo, d'una tendresa que m'ha fet emocionar com feia molt temps que no em passava.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Començant el curs

Hi ha cursos que costen més de començar que altres, i aquest és un dels difícils. No dic que no tingui ganes, en tinc, i moltes. Només que emocionalment estic molt tocada per massa coses.
Però sabeu què? els meus alumnes, els adolescents vibrants que avui rebré a 1er B, no en tenen cap culpa.
O sigui que faré el cor fort, i m'implicaré i els donaré el millor de mi.

I potser alguns dies seran aspres. Però nostres alumnes es mereixen el nostre alè, el nostre entusiasme, les nostres ganes d'obrir-los a la vida.
Va. Som-hi tots!

Us deixo amb una audició del cantània de l'any passat, on hi va participar el meu fill Miquel. Una d'altres mil activitats que fan les mestres, invertint-hi moltes hores per tal que els nostres nens tinguin un ensenyament de qualitat.

dimarts, 11 de setembre del 2012

La manifestació d'avui

Si quan jo tenia trenta anys m'haguessin dit que aniria a una manifestació independentista, hauria somrigut benèvolament i hauria dit va vinga, deixa de somniar truites.
Jo no era independentista.
Entre altres coses, estimo molt Espanya. Les seves cultures em fascinen (quina mania de posar Espanya en un paquet unitari... com si tingués alguna cosa a veure un gallec amb un andalús, un aragonès d'un valencià) Estic molt contenta de parlar bé el castellà, i de poder llegir la seva literatura. Hi tinc grans amics, a Espanya.
Jo no era independentista,  a mi m'han fet independentista. I ara, cada vegada més, penso que necessitem un cop de cap. Ho penso serenament, sense agressivitat, sense rancúnia. Vull un canvi de rumb. Penso que ens mereixem poder decidir nosaltres el nostre futur. Sense amenaces ni mals rotllos, simplement, volem la independència.
I com que sóc optimista (això ja ho he estat sempre, i em nego a deixar de ser-ho) vull pensar que és possible avançar en aquest camí per la via pacífica, i que aquesta manifestació pot ser un exemple. O sigui que avui aniré a la manifestació, a més, amb els meus fills, perquè vull que ells puguin dir que hi han estat, i que ho recordin com un fet històric.
No se (no crec) que la independència sigui una cosa d'avui per demà, se que hi ha moltes passes a fer.
Però si que se que una manifestació multitudinària és una gran passa, i sabeu, hi vull ser.
Bona diada a tots.
I una abraçada forta als germans espanyols. Encara us estimem, però és que ja volem caminar al nostre ritme.

dijous, 6 de setembre del 2012

Coses de ser mare.

Jo deia "Jo seré una mare de les que no criden". Ho tenia claríssim. Que no s'havien de perdre els nervis, que si amb els fills es raonava ells ho entenien. Que sentaria molt bé les bases, que no aniria saturada, que no reproduiria esquemes caducs, que no repetiria frases fetes, que a casa les coses es parlarien molt i que viuria la meva maternitat serenament.
I després ve la veritat i t'estavella totes les teories amb personetes a les quals se'ls ha de repetir les coses mil i una vegades, que et treuen de polleguera, que esgoten la teva energia fins a límits insospitats. Que no saben que tu tenies uns plans d'abans que ells nasquessin.
I et trobes després un vídeo com aquest a internet, i somrius, perquè veus retratat tot el que estàs fent ara.
Aquesta senyora més que mare és àvia, i a més està en argentí, però de debò que m'he sentit tan i tan identificada que no puc evitar de penjar-ho.

 Per cert, que hi ha una altra versió, sense censura, que em temo que és més fidel a la realitat