dilluns, 21 de maig del 2018
El conillet
Al Mateu, els reis li van dur aquest conillet, l'any que es van endur la pipa. A mi em feia por que rebotís el pelutx i demanés que li tornessin la seva estimada pipa, però li va entrar per l'ullet dret, que se sol dir, el va abraçar entusiasmat i es va convertir en el seu amic inseparable.
Arreu on anava el Mateu, anava el conillet. Va fer força viatges en vaixell i en avió, va anar a França i a Noruega, algun dia vam haver de tornar enrere perquè no l'havia agafat... Ara que ho penso, és estrany, sent tan despistat, que no el perdés mai.
Les primeres colònies que va fer les mestres van donar permís als nens per dur algun pelutx. El Mateu es va preparar el seu amiguet, però després li va fer vergonya, i em va dir que me'l deixava que li guardés jo.
El va mirar, se'l va menjar a petons, i me'l va donar dient-me:
–Veus? Quan m'enyoris, pots abraçar-lo i pensar en mi.
I se'n va anar feliç, amb una motxil·la que era més alta que ell, pensant que com que em deixava en penyora el seu estimat a mi no se'm faria tan feixuga la nit en que ell estaria lluny.
Ja fa anys que el Mateu no agafava el conillet per anar a dormir fora, i de fet, aquí a casa el tenia a una lleixa de la seva habitació. Quan va marxar a Irlanda, li vaig fer la broma de si se'l volia endur. Ell va bufar i va somriure. Jo vaig agrair íntimament que el seu company es quedés a Mataró, era com dir encara tinc aquell infant a casa, ha marxat l'adolescent, però una gran part del nen que fou es queda aquí.
Me'l vaig afillar jo. Tot aquest curs el conillet ha estat dormint a la meva tauleta de nit, a sobre els llibres que esperen torn per ser llegits, i era com si vetllés el meu son. Us he de confessar que, alguna nit en que l'enyorament s'ha fet més cru, l'he abraçat, rastrejant en ell els petons que el meu fill li va fer de petit. Acarono el seu cos lleuger i suau, la seva orella, la cua feta una boleta despentinada... I penso en el Mateu, en el camí que ha fet aquell infant tan dolç, en els dies passats a un país tan plujós i verd, fent-se tan gran, tan lluny d'aquell nen inquiet i trasto que era.
Aviat torna.
dilluns, 14 de maig del 2018
Partir-nos el croissant.
Érem força amigues, la Núria i jo, fa cosa de trenta anys. Anàvem juntes en tren al conservatori, vam fer moltes assignatures plegades, i fins i tot vam fer treballs juntes.
Bé, la cosa està que durant gairebé tot el curs, a l'hora de l'esmorzar ens partíem un croissant. No recordo si ho fèiem per estalviar (tot podria ser) o per no menjar tant (quadra en el meu cas, però no pas en el seu, que sempre va ser una noia molt prima) però el cas és que demanàvem una beguda cadascuna, i un croissant per a partir-nos.
I jo sempre li donava el cor, que és el que m'agrada més. Ella el rebia i deia gràcies, i a mi, a mesura que el curs avançava i veia que ella sempre es quedava el cor i em donava a mi les banyes, doncs mireu, em feia com ràbia. A més, la veritat, sent ella tan bona xicota, no entenia com no em donava, algun dia, el millor a mi. Em mirava, somrient, acceptava el que jo li donava, quan era ella qui el partia em donava les banyes, sempre somrient, i jo també li somreia i menjava les banyes sospirant pel cor.
El darrer dia de curs vam dir, vinga, avui tirem la casa per la finestra, i ens vam comprar un croissant cadascuna.
I quan vaig veure que ella començava pel cor, li vaig preguntar si no es deixava el millor pel final.
–Sí –diu ella–, sempre em deixo el millor pel final.
I ens vam mirar.
La primera a riure va ser ella.
–Però que no t'agraden més les banyes?
–I ara! Si el millor és el cor! –li vaig dir jo.
Vam entendre que les dues havíem estat tot el curs sense gosar informar a l'altra que s'estava menjant el que més ens agradava.
I vam rebre la lliçó de com n'és d'important informar a l'altre, clarament, de què volem, què ens agrada, i com ho volem.
Lliçó aplicable a tants aspectes de la nostra vida.
dimarts, 1 de maig del 2018
Fantasmes
A Comiols, un poblet abandonat entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà, en una ermita reconstruïda, hi ha una tomba d'una noia que va morir als anys trenta del segle passat, als vint-i-pocs anys.
Enteneu-me, no és un cementiri. Just davant l'ermita, a l'era, hi ha una creu a terra. És un lloc apartat, en una carena, i l'únic edifici que es manté en peu és aquella ermita. Més enllà, unes parets de pedra enderrocades, amb bigues penjant i arbres creixent entre les estances, recorda que allà hi va haver un poble, del qual ara amb prou feines podem endevinar els carrers.
Ens hi hem passejat, intentant endevinar com vivia la gent allà, quines eren les cases poderoses i quines les humils, volent calcular quant temps fa que en aquell llogaret no hi pren el sol cap gat mandrós, no hi fa olor de llenya les nits d'hivern ni s'hi senten rialles de nens que passen corrents.
Com deuria ser, la vida en aquell poble? Tan amunt, en un lloc tan fred, tan lluny de tot.
La creu d'aquesta noia, just a la porta de l'ermita que està restaurada, m'ha fet pensar en qui va voler enterrar-la allà, quina deuria ser la seva història, com va ser la seva vida, tan curta. Va morir abans de la voràgine de la guerra civil. La van enterrar lluny de tot arreu, però en terra consagrada, i en un poble que suposem que, quan la van enterrar ja feia anys que estava abandonat.
Què significava, per la noia morta, o pels que l'estimaven, aquell poble? La creu està ben conservada, com si algú encara en tingués cura. Encara hi ha algú viu que recordi la persona que descansa sota aquella creu tan humil?
Avui hi havia gent passejant, però suposo que en els dies feiners, o en les nits de diari, aquell lloc deu ser solitari, silenciós, i esquitxat d'estrelles.
Penso si el fantasma d'aquella noia s'asseu a mirar l'horitzó, les muntanyes imponents, les òlibes misterioses, els afanys dels que, allà baix, fan vida, en mil llumetes disseminades.
M'he preguntat, doncs, si l'esperit d'aquella noia ens ha estat observant, si li ha fet mal la lleugeresa amb que caminàvem per uns carrers que potser ella estimava.
I he pensat en aquesta pel·lícula, que vaig mirar fa uns mesos i que em va deixar molt tocada.
La veritat, cada vegada hi crec més, en els fantasmes, en les presències de la gent que ha estat feliç (o no) i es queda. Em sento acompanyada per uns quants fantasmes, i m'agrada aquesta sensació, de saber que no estic sola, que en mi viuen moltes altres vides.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)