divendres, 12 de juliol del 2013

Anant al veterinari

Dilluns passat, quan creuava la porta de la consulta del veterinari amb el transportin de la Polka a la mà, estava convençuda que sortiria amb les mans buides. I és que la Polka ja té disset anys, que es diuen ben aviat. Feia dies que estava molt mimosa i la tenia sempre a sobre miolant. De sobte, dilluns va començar a orinar-se per tota la casa: quatre gotetes de no-res cada vegada, però ella no havia fet mai una cosa així, i sé que el punt feble dels gats sol ser el ronyó. 
Així que vaig demanar una hora d'urgència i vaig entrar a la consulta amb el dolç pes de l'animal que m'ha acompanyat de fa tants anys i amb un nus a la gola. Tenia molta plorera, i estava convençuda que tornaria a casa sola. Ella es queixava de dintre la seva gàbia i em mirava amb els seus ulls d'aigua.
La veterinària va intentar ser el més suau possible, i em va plantejar el pitjor dels escenaris. Li van fer una ecografia, que ella va suportar mirant-me indignada, per què deixes que em facin això, semblava que pensés.
I jo ho pensava.
Perquè deixo que li facin això.
Em fa sentir malament, gastar tants recursos en un animal. Havent-hi tantes dones just aquí a la cantonada que passen tot un embaràs sense una ecografia, em sembla una mica ratllant la immoralitat fer-ni a una gata de disset anys. Però també em sembla malament no fer tot el que està a la meva mà (i a la meva butxaca) per ajudar-la. Tot un dilema.
A l'ecografia no van poder veure res, perquè tenia la bufeta buida. La veterinària em va dir que podria ser una cistitis o un tumor. Li van injectar un antibiòtic i em van dir que tornés avui, per repetir-li l'ecografia.
Jo vaig tornar a casa, pensant que tenia una pròrroga però que això ja s'acaba.
Quan vam arribar a casa, la Polka em va mirar una mica enrabiada i es va estar tot el vespre netejant-se el pèl. La vaig mirar als ulls. I li vaig dir no patiràs. No t'allargaré la vida. No deixaré que facin la darrera pela amb tu. Se m'esqueixarà el cor, però t'abraçaré i deixaré que te'n vagis tan feliç com has viscut.
Des de dilluns, però, la Polka ha fet una evolució molt bona. 
Avui torna a tocar anar-hi. A veure què. 

dilluns, 8 de juliol del 2013

Vídeo tendre

No me'n puc estar de compartir-ho aquí.
Aquest noi obria el darrer regal del seu onzè aniversari... i fou la notícia que tindria un germanet.
Segur que és el millor regal de tota la seva vida.

dimecres, 3 de juliol del 2013

Va dir que era preciosa

Es desperta, com sempre, molt abans que la llum del dia es filtri per les persianes mig obertes. Sobre la tauleta de nit, un estoig amb la dentadura postissa, les ulleres de llegir i uns quants llibres apilonats. S'aixeca feixuga. L'artrosi l'està matant. 
Va cap a la cuina caminant cansada pel passadís empaperat, esquivant un gat castrat que la segueix amb la cua enlaire. Els plats de duralex han acabat de degotar a l'aigüera, però no els posa a lloc: els veïns es queixen que fa soroll per les nits. Ella troba que no n'hi ha per tant... potser és que ja sordeja una mica. Beu un got d'aigua a glops curts i torna al menjador.
Mira pel balcó del pis diminut del Poble Sec la claror d'un matí que sembla que no acabi d'arribar mai. S'asseu al sofà, el gat li salta a sobre roncant melós. Tanca els ulls.
– Preciosa. Em va dir que era preciosa.
Ho recorda com si no haguessin passat tots aquests anys. Li va agafar amb les mans la cara. Es va estremir i li va dir "ets… preciosa!" 
I fa ja tants anys que no sabria dir quants, però sí sabria dir-ne la lluentor dels ulls, que després va tancar per besar-la,  l'escalfor dels dits d'ell enredant-se en els seus cabells en aquell dia que van creure que podria ser. 
Però no. Cap dels dos va gosar fer el pas endavant, massa coses s'havien de trencar per poder donar pas a la seva història. 
Ell li va dir, tens molt més a perdre que jo, millor deixar-ho aquí. I a ella feia massa anys que ningú li deia preciosa, i va plorar molt, però va ser fidel al marit i no se'n penedeix, perquè els fills van créixer en una família normal i tampoc ha estat tan infeliç com això.
El seu home fa anys que és mort. Els fills fan torns per venir a dinar amb ella els diumenges. I en albades com aquestes, la senyora Conxita s'aixeca d'hora i acaricia amb calma el gat mentre deixa volar els pensaments. I fa molts anys que no sap res d'aquell que es va estremir i li va dir que era preciosa.
Tanmateix, pensa, si ell encara és viu, si ell encara la recorda... potser encara hi pensa. En aquella dona amb la mirada encesa i el cabell deixat anar.
Potser ella continua sent preciosa. Ni que sigui en el record d'un altre vell insomne i solitari perdut en la gran ciutat.