la benedicció o la lliçó

Aquest matí he trobat aquesta frase al mur d'una amiga del Facebook. Hi he estat donant voltes tot el dia.

Potser a vosaltres també us passa. Potser també teniu una persona en la vostra vida (o varies!) que no sabeu ben bé si són una benedicció o una lliçó. O les dues coses a l'hora. 

Penso en les darreres lliçons crues de la vida. En com m'agradaria poder fer saber a la gent que m'ha fet mal que no guardo rancúnia. Al capdavall, m'han ajudat a créixer, conèixer-me, i saber quins són els amics de veritat. 

M'agradaria poder agrair-ho sense que sonés fals, perquè realment no ho és. 

Després penso que potser jo mateixa sóc també una lliçó o una benedicció per a algú. Em pregunto si les persones a qui he fet mal han pogut acceptar-ho i entendre les meves raons, les meves covardies, els meus mals moments. 

A vegades cal confiar en la bona voluntat. Desitjar que els altres t'entenguin. Acceptar que és inevitable ser mal interpretat a vegades, o fer mal, o rebre mal. Acceptar que les coses no vagin ben bé per on volíem. Agrair tots els moments bons, sabent però que també en vindran de dolents. 

Ser capaç d'encabir en les relacions (laborals, d'amistat, amoroses) els moments lluminosos i els moments foscos.

Rebre tot el que la vida ens dóna com una ocasió irrepetible de ser més persones

Ser mare

Avui fa dotze anys que sóc mare. A hores d'ara, fa dotze anys, estava extenuada i feliç, amb un bolic de carn tèbia entre les mans que m'ha canviat la vida molt més del que en aquell moment em podia imaginar.
L'altre dia una amiga del Facebook que no té fills va posar en un post que és un gust parlar amb noies a les quals la maternitat no ha canviat definitivament. Entenc el que volia dir: això de tenir fills és tan absorbent, que arriba un moment en què t'esborres: deixes de ser tu, i passes a ser la mare de. 
Però aquest camí va passant per etapes. El meu fill ja és un noiet que fa bastant la seva, ja sap coses que jo no sé, i ja hi ha coses d'ell que jo desconec. Una mica, torno a ser persona, després d'anys vertiginosos en els quals em sentia una intendent més que una dona. 
Ara, però, miro el resultat: en Miquel, amb dotze anys com dotze sols, en Mateu, a punt de fer-ne deu. Dono totes les renúncies per bones. Això de la maternitat està sent intens i gratificador. 
Jo no sabia que es podia estimar tant. 

la imatge de la capçalera és Maternity, de Brian Kershinsnik. Cliqueu a la imatge per fer-la gran i observeu-la amb deteniment. Val molt la pena.

El somni pel qual lluito

L'altre dia us deia que continuo lluitant pel meu somni: la novel·la que vaig començar fa un temps pren cada vegada més forma, i penso que a final de curs la podré tenir acabada, si puc mantenir el ritme de treball que porto per ara.
Tinc una compota de sentiments vers això: per una banda sentiment d'extenuació, i moltes ganes d'acabar d'una vegada. També, ara que ja veig una llumeta al final del túnel, em plantejo si haurà valgut la pena tant esforç, si algú s'interessarà per ella, si podré publicar-la.
Em fa por que "no n'hi hagi per tant". Jo estic intentant escriure el que voldria llegir, i em sembla que m'està sortint una novel·la prou bona perquè algú la trobi interessant. Però potser faig com fan les mares, que sempre troben els seus fills guapos.
No ho sé.
I la por a què passarà després, també hi és. Al cap de tant temps d'il·lusió, què faré quan no tingui la novel·la a mitges? Podré enamorar-me d'una altra història prou com per tornar a començar una altra vegada aquest camí? 

Però per sobre de tot, el que em passa és el vertígen davant la consecució del meu somni. Mai m'havia passat, però ara començo a sentir càntics de sirena: A vegades tinc ganes de deixar-ho a mitges. Hi ha mil excuses: deixar-ho reposar, ara tinc molta feina, potser hauria de documentar-me més, amb la crisi ningú voldrà publicar-la... en realitat el que passa, i en sóc molt conscient, és que em fa por acabar. Com aquells que tenen por que una història d'amor fracassi i per tant ja no s'embranquen, jo tinc por de mirar enrere i preguntar-me si va valer la pena estar tant temps submergida entre lletres. Lluny de l'escalf al cor que sento cada vegada que em poso a escriure, tinc por de passar fred.

Fer realitat els nostres somnis

M'agraden molt aquests vídeos que trobo per internet, en què algú va dibuixant mentre un altre explica alguna cosa. En sembla que ja us n'havia penjat algun. 
Avui us en penjo un que està en castellà, sobre fer realitat els somnis. 
A veure què us sembla. 
Mentre, continuo lluitant pel meu somni. Demà us en parlaré.

Podré fer-ho?

Respiraré fons abans d'entrar a classe, demà a les vuit del matí. Els nois i noies buscaran respostes que no tenim. 
Per què en Dani no torna? Per què ha hagut de morir? Per què existeix la mort?
I n'haurem de parlar. 
Ja ho té, això de fer de professor. Alguna vegada has de triar molt les paraules per encarar situacions d'aquestes.
Sabré fer-ho? Sabré trobar paraules planeres sense que siguin massa "tele-tubie"?  Podré parlar de la mort, quelcom tan gruixut i espès per a ells, sense treure-li gravetat però també alliberant-los de la por? Sabré ajudar-los a acceptar el seu dolor i la seva ràbia, però sense deixar que s'encallin en sentiments negatius? Sabré fer-los costat? 
Podré fer-ho? Quan a mi m'ennueguin les llàgrimes i la ràbia, seré capaç de continuar fent la classe i tirar endavant amb serenor i professionalitat, aquesta serenor i professionalitat que tant tenia el Dani? Sabré ajudar-los a passar aquest tràngol, quan a mi em costa tant acceptar que en Dani no tornarà?
Quan em preguntin per què... Podré fer-los entendre que mai sabrem perquè? Que aquest potser és el primer "mai més" de la seva vida, però que n'hi haurà d'altres?
I com a professora cristiana en una escola laica, des del respecte més profund cap a totes les altres possibilitats i creences tan diverses, seré capaç d'expressar la paradoxa de la meva esperança davant la mort?

Conte

Un pelegrí va trobar tres homes treballant a una pedrera.

– Què feu? –els preguntà.

– Em guanyo el jornal –va contestar el primer.

– Treballo la pedra – féu el segon.

– Construeixo catedrals –va dir el tercer. 

(anònim castellà)

(l'he tret de la pàgina "pa lo que hemos quedado")

Cap d'any

No recordo haver començat cap any tan baixa de moral com aquest. I si bé és cert que els darrers esdeveniments no hi ajuden gens, també ho és que ja estava desencoratjada abans. No sé, em sento trista, cansada, desanimada, i per primera vegada en molt temps em fa por el futur.

Però penso que va més enllà. Vull dir, que no sóc només jo, sinó un sentit general: hi ha com un convenciment que l'any 13 serà pitjor que el 12, i que ben bé fins l'any 14 les coses no es redreçaran. 

Una mica per donar-hi la raó, el dia ha estat tot lleig, a Mataró. Feia fred i plovia. I jo, que dec ser una mica massa supersticiosa perquè a tot li trobo dobles intencions i símbols, he pensat que un any que comença amb tan mal peu i amb un dia tan lleig serà segur un any per oblidar. 

Però sabeu què ha passat a mitja tarda? 

Cap a quarts de sis, els núvols poc a poc s'han aclarit i han donat pas a una tarda lluminosa, amb uns núvols fantàstics lluents i feliços, tots esquitxats de sol. I els carrers, els arbres, estaven xops i nets, i tot feia com olor de fresc, de nou. Tot tenia color d'optimisme.

I després, un immens arc de Sant Martí ens ha saludat. Els meus fills estaven entusiasmats, i més quan hem vist que l'arc ha estat doble. I malgrat encara feia fred, la llum i el color de la tarda han estat com una promesa d'esperança i serenor. 

No creieu que  això també pot ser un presagi d'aquest any?. Comença, com el dia, amb mal peu, no ho podem negar. Però qui sap si durant l'any un immens arc acolorit ens saludarà, i trobarem, altra vegada, l'esperança i la serenor que ens manca. 

Que així sia.