dissabte, 29 de desembre del 2012

Esperant temps millors

M'he donat un petit capritxet i m'he fet un auto-regal:
Passava per una paradeta que posa cada cert temps la SPAM (societat protectora d'animals de Mataró), un mercat de segona mà a la plaça de Santa Anna a Mataró. I he vist una tassa de porcellana antiga molt maca. En aquells moments estaven obrint la caixa d'una donació que havien fet, i  hem aconseguit reunir-ne el joc sencer, sis tasses lleugeríssimes, amb un fil d'or i un dibuix tot discret, i els seus plats a joc. M'ho han deixat per un preu ridícul, i me les he emportat a casa.
Sempre m'han agradat, els mercats d'antiquaris, però mai hi havia comprat res. Avui, però, necessito mimar-me una mica, i us pot semblar una frivolitat, però trobar-les allà enterrades entre plats de Duralex, discs de vinil i revistes corcades del Reader's Digest, m'ha alegrat el dia. 
Quan he arribat a casa, les he rentat i eixugat amb cura (aquestes tasses no poden anar al microones ni al rentaplats, vaja, el colmo de la practicitat!)

Aquí les teniu arrenglerades després de passar per boxes
Quan les he tingut desades, les mirava i remirava, no és gens l'estil que tenim a casa, però no sé què tenen, que m'encanten. Segur que van formar part d'un aixovar. És possible que la persona que les tingués abans les guardés en una vidriera, esperant les grans ocasions. Qui sap, potser la gran ocasió no va arribar mai, potser les treia només el dia de Nadal, es veuen ben bones i molt poc usades. I aquell petit luxe ha acabat en un mercat a l'aire lliure.
Qui sap si el Dani també guardava coses per després, per quan fos el moment. La meva padrina Maria, per exemple, tenia guardat un batí rosa molt maco, per si algun dia es posava malalta i havia d'anar a l'hospital. Però no el va fer servir mai, va morir a casa i el batí estava per estrenar. 
Quantes coses guardem. I ja no només materials. Quantes experiències ens reservem, per prudència, potser perquè les trobem "massa bones" per nosaltres, potser perquè esperem un moment millor, potser perquè ens fa por que trontolli la nostra seguretat, qui sap. Vivim amb un munt de coses guardades "per si de cas", com si hi hagués temps per a tot. I al capdavall, d'un moment a l'altre potser aquest demà no existeix.
Per això, doncs, me les he fetes meves. I les trauré algun dia, i convidaré a algun amic o amiga a cafè, i farem un homenatge a la persona desconeguda que abans tenia aquestes precioses tasses i que no les va fer servir per por de trencar-les, i potser es va morir sense usar-les.
Potser per això les he comprat, sabeu? Com una reacció a la mort sobtada d'en Dani. He fet l'aposta de celebrar cada petit moment, i assaborir-ho intensament, i tenir converses vives, bevent cafè amb aquestes tasses que han estat tants anys esperant temps millors. 
Els temps millors han arribat. Potser l'únic que necessitaven era fer que esdevenguessin. Perquè mai sabem quan és el moment. I per tant, cal aprofitar i no estalviar cap alegria. Tal i com diu l'evangeli, vetlleu i pregueu, que no sabeu ni el dia ni el moment. 
Així doncs, traieu la vaixella bona. Cada dia és important i mereix una petita festa.

divendres, 28 de desembre del 2012

La lluna



En aquests moments de dolor intens, necessito posar una mica de poesia. 
Què tal aquest vídeo tendre?

dimecres, 26 de desembre del 2012

En la mort d'en Dani Camps

Necessito pair-ho, penso. Després una llambregada, penso pair amb dièresi? No, que és infinitiu. 
Si hagués estat a la sala de professors li hauria preguntat al Dani. I ell, sense gairebé aixecar la vista de l'ordinador o del munt d'exàmens que corregia, m'ho hauria dit. 
Però no, el Dani ja no hi és. Ja no li faré preguntes d'aquestes que ell caçarà al vol. Penso en el seu humor sec, els jocs de paraules,  aquella capacitat que tenia de dir ben seriós coses molt divertides i deixar-te dubtant de com t'ho havies de prendre, i els consells que em donava. 
El millor consell que em va donar mai fou molt al principi de treballar junts: Un dia vaig entrar a la sala de professors i em vaig queixar d'una mirada poc amigable que m'havia fet un alumne que havia suspès un examen. I ell em va dir Maria, no li pots caure bé a tothom, i menys si ets professora i treballes bé, millor que t'hi facis a la idea. I sí, ell no era persona que es desfés en peces per caure bé. Però precisament per això queia bé. I era un molt bon company. I m'atreveixo a dir que també era un molt bon professor. Un d'aquells professors estrictes que al cap dels anys entens que t'han ajudat molt més del que en aquell moment et pensaves.
Quan anàvem al bar ell sempre s'asseia ben lluny de mi. O almenys, intentava que el meu tallat estigués en una taula diferent a la seva. Perquè massa vegades gesticulant li havia tirat el cafè per sobre (sempre a ell, curiosament, mai als altres). I ell gairebé resignat, em deia ja hi tornem a ser, Maria, mentre intentava arreglar el desastre amb tovallons de paper i em mirava amb cara de voler matar-me.
Finalment amb la seva sornegueria va trobar la diagnosi: Maria, tu i jo tenim un problema amb els fluids (sense dièresi!). I res, ens asseiem lluny l'un de l'altre, i santes pasqües (amb dièresi!)
Jo me l'estimava molt, el Dani. A ell li feia gràcia que quan m'enfado trec l'accent mallorquí. Algun dia em deia vindran els nois de quart a preguntar-te una cosa, perdona, no ho he pogut evitar, i se n'anava rient per sota el nas. I al cap d'una hora venien els de quart i em preguntaven, per exemple, com es diu amanir en mallorquí, i jo maleint el Dani, els contestava que a Mallorca l'amanida la trempem, enlloc d'amanir-la.
Conec a poca gent amb tanta capacitat de treballar com ell. Era una màquina. Quan el veia enterrat en els dossiers li preguntava sovint tu tens vida fora d'aquí? i ell em contestava no me'n parlis, i continuava corregint. També era un gran organitzador. 
Era un gran company. 
Ha mort de cop, sense avisar. No li agradaven gaire les cerimònies, i deixeu-me fer la brometa que, sent un treballador tan responsable com era, ha mort durant les vacances perquè no li haguéssim de cobrir les guàrdies. Perquè ell era un d'aquells companys que venia a treballar afònic, amb febre, prenent antibiòtics... No faltava mai. Sempre estava al peu del canó. Potser per això ens ha sorprès tant la seva mort. 
Les morts sempre venen a deshora. I en Dani era massa jove per morir.
I sí, necessitaré pair-ho, sense dièresi.
Està sent un any molt dur emocionalment.
Benvolgut Dani, amic, company, gràcies per tot el que ens has donat. Et trobaré a faltar molt més del que et penses.

P.D: Escrivint això m'imaginava el Dani amb un boli pilot vermell a la mà, llegint-ho i rient per sota el nas. Oi que si? Oi que ell era així?
Que dur, parlar del Dani en passat.

dimarts, 25 de desembre del 2012

NADAL

Passa sovint que el dia de Nadal el sol és gris i apagat, com ho és avui. Potser passa això per tal que tots il·luminem el món amb el nostre somriure, amb el nostre "esperit de Nadal".
Potser sí... però penso en els que tenen avui un Nadal aspre. Gent que durant aquest 2012, any certament per a oblidar, han perdut gent estimada. O han passat tràngols a la feina, o en l'amor...
Penso en gent que se sent molt sola. Penso també en gent que malgrat estar rodejat de la seva família, se sent terriblement sola, i a més no pot dir-ho, per no ferir-los. 
Penso en les esperances abandonades en redols del camí. En els nens que viuran aquest Nadal sense la mare, i en les mares que estan encara ara lluny dels seus fills. Penso en les famílies trencades que entomen ara el primer Nadal.
Potser si, aquest dia gris cal il·luminar-lo amb el nostre somriure. Pensant en els que no poden fer-ho. 
Us deixo la nostra felicitació de Nadal. Cada any a casa enregistrem una nadala i l'enviem als amics i familiars. Aquest any, a més, la felicitació ve amb Making off.

Així doncs, bon Nadal a tothom, però molt especialment, bon Nadal als que voldrien que avui no fos Nadal

dimarts, 18 de desembre del 2012

El joc de les cadiretes

A vegades sembla que la vida sigui el joc de les cadiretes: vas ballant a una música, rient i xerrant amb els que tens al costat. Però sobtadament la música s'atura i algú queda fora. I els altres, els que encara podem continuar jugant, seguim donant voltes  a les cadires, amb recança pel que ha quedat. 
Ahir va morir sobtadament l'home d'una companya a la que estimo molt. I estem tots desconcertats, descol·locats, tristos, rabiosos. 
I seguim ballant al ritme de la música que continua tocant, sense saber si algú de nosaltres quedarà també fora d'una revolada. 

dissabte, 15 de desembre del 2012

Forever Alone


Fa temps us vaig penjar aquí un comentari sobre aquesta noia, la Michelle Jenneke: una atleta australiana que a mi em té el cor robat per l'alegria i vitalitat que mostra.
Ara he trobat aquest altre vídeo i m'ha entendrit: un "forever alone" (n'hi ha tants!) somia despert sense adonar-se'n que la seva felicitat està a l'abast de la mà, que només caldria que aixequés la vista de l'ordinador.
Hi ha molta gent que li passa.
(la veritat, no se com s'ho faran les nenes de la generació dels meus fills... si ja ens va costar a nosaltres desenganxar els nois de les màquines recreatives, ara amb els ordinadors... les noies ho tenen cru!)

divendres, 14 de desembre del 2012

Les joguines sexistes



Aquest vídeo d'aquesta nena m'ha encantat. 
Perquè realment passa una mica això, sabeu? El meu fill Miquel quan era molt petit em va dir que li agradava el rosa, però no gosava dir-ho a classe perquè no se'n riguessin d'ell. I alguna cosa fem malament: un altre exemple el podem trobar en els contes per a nens: els "mixtes", tenen protagonistes masculins : des de Harry Potter fins al Doraemon, són adreçats tant a nens com a nenes, i qui és valent, decidit, etc. és sempre noi. En aquests contes les nenes són finetes, n'hi ha menys, i acompanyen, però rarament prenen la iniciativa. 
No us ho perdeu, que els teletubbies, es veu que n'hi havia un de més femení, i un integrista va dir que era gai... no se li va acudir que podia ser un teletubbie femeni! (a part, no se quin mal li pot fer al meu fill que un dels ninots que tingui sigui gai) En canvi, les protagonistes femenines... estan adreçats a públic femení. Regaleu a un nen un llibre de la Tea Stilton i veureu què us diu: que li heu regalat un llibre de nenes! Perquè la protagonista és una nena. I els nens no llegeixen històries on les nenes siguin les que prenen la iniciativa. 
Aquest estiu vaig veure un capítol d'una sèrie de dibuixos animats que es deia "espies de veritat", d'unes espies femenines. Se suposava que eren tres noies adolescents espies que tenien gadgets "molons", com un pintallavis que era en realitat un làser i tal. Bé, em vaig indignar, perquè en el capítol que vaig veure, les tres es barallaven per un noi! I s'estiraven dels cabells! És així com diem a les nostres noies que han de ser?

Jo ja us vaig dir fa temps que m'encanta la Hello Kitty. Això de viure en una casa plena d'homes em fa sentir una mica sola en aquest aspecte. M'he acabat aficionant al bola de drac i Star Wars (ja hem superat el moment Gormittis i Doraemon) 
No sé si ho he fet malament, o si és que els meus fills han sucumbit a la pressió de la societat. De fet, ara que en Miquel està pre-adolescent comença una edat difícil en aquest aspecte, d'assumir el seu rol masculí i patatin i patatan... potser és això. 
Res, tot això per dir que m'ha encantat aquest vídeo, i em sento super identificada. 
Acabo amb una anècdota personal: quan jo era petita volia un garatge, sabeu? Aquelles construccions on els cotxes baixaven per una rampeta i hi havia un elevador i tot... m'encantava. 
No vaig gosar mai demanar-ho als reis, perquè vaig pensar que no era apropiat: que jo era una nena i havia de demanar nines (que per cert, també m'agradaven!)
I em desencoratja que això encara passi. Que encara hi hagi nens que els agradi coses i no ho diguin perquè la societat o l'ambient, o els altres nens de la classe els diuen que "no toca". Sembla que no aconseguim avançar en aquest aspecte.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Cada color d'un riu


Tots tenim varies vides: la que és i la que hauria pogut ser. I es tracta d'estimar la vida que és. Perquè molt sovint la fidelitat als paradisos perduts, que tenim idealitzats, ens fa passar de llarg realitats ben engrescadores que tenim a mà.
I es que és temptador aferrar-nos al dolor del que no va ser, per no arriscar-nos a viure el que és i ser feliços. El nostre fracàs és doncs, culpa dels altres, no de la nostra covardia. 
D'això, i de moltes més coses, va la magnífica novel·la Cada color d'un riu, d'en Manel de la Rosa. 
He de confessar que potser no sóc gaire objectiva, jo. Al Manel el conec i l'aprecio. Va ser el meu primer professor a l'escola d'escriptura de l'Ateneu, i això l'ha fet formar part del meu Olimp particular, juntament amb el primer gat, el primer amor, la primera mort d'un amic o el primer gran desengany.
Feia molt temps que esperàvem que aquesta novel·la sortís. Serà veritat que el bo es fa esperar.
Us la recomano molt vivament. Si us voleu quedar només en l'epidermis tindreu una novel·la ben escrita, on passen coses, on es manté la intriga, on hi ha personatges que us enamoren i altres que els donaríeu un parell de galtades perquè reaccionin. 
D'altra banda, si voleu anar més a fons, tindreu una novel·la que us parlarà a cau d'orella i us posarà la pell de gallina en més d'un moment.
I si us passa com a mi, al cap de setmanes d'haver-la acabat, encara estareu pensant-hi, en els seus personatges, en el dolor, i en l'amor, i en l'esperança, en la vitalitat, en les ganes de tirar endavant, en l'aposta per sentir, malgrat això algunes vegades faci mal.
Doncs ja ho sabeu. Cada color d'un riu, de Manel de la Rosa. Edicions Periscopi.

P.S: Un cop publicat aquesta entrada, llegeixo que la FNAC li ha donat el premi "nou talent de la literatura catalana" i  està promovent la novel·la. Ben fet. 

dilluns, 10 de desembre del 2012

La salut

Quan jo era petita, a Mallorca dormíem amb sa meva padrina. Recordo que la sentia resar per la nit. I deia sempre "donau-los salut, bon Jesuset!"
Ho deia amb una entonació tràgica que a mi, aquí entre nosaltres, em feia una mica de riure. Jo tenia potser sis o set anys, i la salut era quelcom tan natural com que el cabell creixés o que per la nit dormíssim.
Jo no tenia consciència que la salut fos quelcom tan fràgil, un bé tan preuat.
Avui hi he estat pensant, en ella. De fet, en qui he pensat és en la Marga. Ja fa prop de vuit mesos que va morir, i el seu record continua viu entre els que vam estar d'una manera més o menys activa, presents en la seva lluita.
Avui estic malalta. M'ha començat una grip (suposo que és això!) i em fa mal tot el cos. Al matí he anat a treballar, però tenia calfreds. Quan he tornat a casa, a peu, tenia plorera del mal que em feia tot el cos.
Mentre feia el dinar pels meus fills, pensava en ella, en la Marga. Jo d'aquí a tres dies estaré bé, només estic atupada, com si m'hagués adormit a dins la rentadora i algú m'hagués centrifugat, però això passarà. En canvi hi ha mares que pateixen, i molt, i no veuen la sortida.
I els meus fills, avui... buff, no podia amb ells. Tenia ganes d'anar al llit i deixar-los, i que mengessin qualsevol cosa i em deixessin descansar.
I després pensava en la lluita de mares com la Marga, que tot i estan malaltes somriuen i estan amb els seus fills i filles, i tiren endavant.
A la Marga li faran un homenatge demà dia 11, al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Serà a les 19,30. Es recolliran fons per la lluita contra el càncer.
Jo no hi podré anar. Però hi seré de tot cor.

dissabte, 1 de desembre del 2012

M'he enamorat!

Absolutament, visceral i arravatada. M'he enamorat, i com sempre que em passa, (no sóc gens original, en aquest aspecte) no faig altra cosa que pensar-hi.
Quan em rento les dents, quan cuino, quan vaig a treballar, hi penso a totes hores.
I és genial sentir-se així!
No em digueu que no n'hi ha per menys. No és possible que algú escolti aquesta música i no s'enamori d'ella:

Alícia de Larocha, tocant una transcripció d'un coral de J.S.Bach que va fer Harriet Cohen.
Tanqueu els ulls i enamoreu-vos també vosaltres.

dimecres, 28 de novembre del 2012

El cor infantil

Voldria que abans de tot, miressiu el vídeo, sense llegir res més. Quan acabi el video, si no enteneu anglès, llegiu l'explicació que va a continuació:



Vet aquí un concert d'un cor infantil, a la ciutat de Wuppertal (Alemanya) 

En un moment donat, el cor va començar a cantar la cançó "Mad World", de Tears for Fears
De sobte, un dels nens es va separar del grup i va marxar de l'escenari. Al cap de pocs segons, un altre noi se'n va anar, i després un altre....
La cosa va anar repetint-se fins que va quedar només un nen, que va acabar ell sol la melodia. 
Fou aleshores quan el públic van saber de què anava la història. 
El nen que es va quedar sol davant l'audiència va dir: 
"Cada tres segons el món perd un nen. La vostra donació ho pot evitar. 
Feu una donació  la ONG Children's Fund." 

Aquesta actuació ha permès a l'esmentada ONG recollir fons per a les seves accions solidaries. També es pot comprar per iTunes la cançó, interpretada per aquest cor. 


Podeu visitar la pàgina web d'aquesta ONG clicant aquí.

dijous, 22 de novembre del 2012

El dolor

Em sembla que és a un llibre de Murakami que vaig llegir que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional. És veritat. El dolor el portem sovint amagat en els plecs de la nostra ànima, com un amic massa fidel que ens acompanya.
El patiment, però, ve quan ens recolzem en aquest dolor i el fem la causa principal dels nostres dies. Quan el dolor passa a ser el leit-motiv de les nostres vides. Perquè podem escollir no donar-li ales. No patir. Acceptar el dolor, com qui accepta el fred de l'hivern, saps que ve, que molesta, però saps que marxarà. No deixar (i se que és difícil, en molts moments) que tot giri al voltant d'allò que ens fa mal, d'allò que no tenim, d'allò que hem perdut, d'aquell dolor, en definitiva.
Però quan aquest dolor és a causa de l'amor, molt sovint volem, a més, patir. Una mica per donar-nos la raó, perquè si no patim sembla que no hàgim estimat prou. Davant un desengany amorós, la incredulitat fa que ens agafem al dolor, com a prova que tot allò no ens ho vam inventar, que realment vam estimar. 
Fa dies vaig llegir una frase que deia que és normal trobar-se pedres pel camí, però és dolent encarinyar-nos d'aquestes pedres. A tots ens ha passat. Potser les pel·lícules romàntiques ens han fet massa mal. 
Pedro Salinas, un dels meus poetes favorits, va parlar d'aquest sentiment molt millor del que jo us podria parlar. Us deixo, doncs, amb les lletres del poeta, del llibre "la voz a ti debida" 

No quiero que te vayas,
Dolor, última forma
De amar, me estoy sintiendo
Vivir cuando me dueles
No en ti, ni aquí, más lejos;
En la tierra, en el año
De donde vienes tú,
En el amor con ella
Y todo lo que fue.
En esa realidad
Hundida que se niega
A sí misma y se empeña
En que nunca ha existido,
Que sólo fue un pretexto
Mío para vivir.
Si tú, dolor, no me quedaras
Dolor irrefutable
Yo me creería;
Pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
Que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
Tú me serás, dolor,
La prueba, a lo lejos,
De que existió, que existe,
De que me quiso, sí,
De que aún la estoy queriendo

divendres, 16 de novembre del 2012

Algun dia tot encaixa

El seu darrer estat al what's up és "tot és una merda". Així de cru. Vam treballar juntes poc temps, però ens vam entendre molt bé. En aquells moments la seva vitalitat i el seu entusiasme van il·luminar dies ben aspres. Va ser un plaer treballar amb ella.
Darrerament les seves actualitzacions al Facebook em feien pensar que ho estava passant malament. Una nit d'aquelles d'insomni feixuc la vaig enganxar al xat, i m'ho va explicar: A part d'estar a l'atur, cosa que ja és dura per si sola, ha patit un desengany amorós molt dur.
Quan m'explicava què li havia passat, jo recordava quan m'hi havia trobat jo, fa ja tant temps. Com l'entenc. Penso ara en el seu dolor. A tots ens ha passat, en algun moment de la nostra vida. No vaig voler relativitzar. El seu patiment és ben real. No li vaig dir " el temps tot ho cura" ni frases d'aquestes que quan estàs tan malament sonen tan i tan buides.
Però, sabeu? és una tia genial. Una noia maquíssima, amb un cor que no li cap de tan gran. I sé que se'n sortirà. Sé que per allà fora hi ha algú per a ella. Que algun dia mirarà enrere i agrairà el dolor que l'ha portat a tanta felicitat.
Perquè hi ha un moment en la vida en què entens que les coses dolentes que t'han passat han estat necessàries per poder construir el que ets. I en aquest moment, en què ets capaç d'acceptar el dolent que t'ha tocat, és quan entens que tot encaixa.
Però per arribar aquí calen moltes llàgrimes, i en això està.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Sóc beneita?

De fet, volia posar "sóc gilipolles?", però he pensat que com a títol era una mica massa gruixut. Mireu nois, és que a mi em van educar en la creença que quan fas el correcte et sents bé. Que molt sovint l'única recompensa d'actuar bé és el sentiment de fer el que toca. Però darrerament em sento ben beneita. Perquè actuo de la manera que em dicta la meva consciència, i això no em fa sentir millor.
I el que ha inspirat aquest post és la meva decisió de fer vaga demà i el desconcert en veure la resposta dels meus companys de feina, però no només això. És com massa complicat, i suposo que massa íntim, enumerar les moltes coses que em fan sentir d'aquesta manera, però  darrerament fer el que considero que és correcte, no em fa sentir millor, sinó més aviat naïf.
No ho se, potser és que m'estic fent gran, o que les grans certeses en les que creia s'estan ensorrant.
Però bé, les raons per les quals vaig fer vaga la passada vegada continuen vigents, encara amb més força que abans, si cap. (les podeu llegir clicant aquí)
O sigui que demà faré vaga.
Tot i que em pregunto si sóc gilipolles o la darrera romàntica.

dissabte, 10 de novembre del 2012

He pregat per tu

Tinc una companya de feina que jo trobo encantadora, i que aquests dies està passant per moments aspres. Avui li he enviat un mail, dient-li que li envio energies positives. Després he pensat que sóc ben beneita, perquè el que en realitat faig és pregar per ella, i pel seu marit.
Em passa molt sovint, que em talla fer saber a la gent que prego per ells. Penso que a tothom li agrada que els altres es preocupin per ells, però això de "prego per tu" moltes vegades costa d'entendre, i per això ho maquillo d'"energia positiva" Potser és més light el concepte? Sovint quan dic que sóc creient veig com la gent es descol·loca, bé, la gent que té una visió del cristianisme potser una mica esbiaixada i es pensa que tots els que anem a missa som d'una determinada manera de pensar. M'agrada que la gent vegi que som molt diversos, i que a dins el paraigua de l'església hi cabem tots. Algun cop m'he sentit a dir que "sóc massa normal" com per anar a missa (?)I no he sabut si prendre-m'ho com un compliment, la veritat.
Què faig quan prego per ella? Li demano al Senyor que li enviï fortalesa. Que l'agomboli, que pugui sentir el seu amor immens. Li demano al Senyor que el seu marit es curi. Una altra persona pot entendre això com "energia positiva", i com que no sé si ella és creient, he començat així, "t'envio energia positiva".
Però després, sabeu? He volgut "sortir de l'armari", i ho he traduït, i li he dit "vaja, que prego per tu i pel teu home".

diumenge, 4 de novembre del 2012

Explicar coses als nens


No us ha passat mai, això d'intentar que els fills llegeixin llibres que ens havien agradat molt a nosaltres i que sigui un fracàs?
A mi m'ha passat, amb  El petit príncep, (que cursi, em va dir) i amb El món perdut (A. Conan Doyle)  ho va trobar "un rollo". Com pot ser "un rollo" una història d'una gent atrapada en un lloc amb dinosaures amenaçadors? Com pot ser "cursi" la història tendra del petit príncep?
Amb la catequesi també ens hi trobem: moltes vegades fem l'explicació amb un power-point, i això és el mínim perquè els nens els interessi, i ens pensem que som super originals, però per a ells el més normal del món, el punt de partida, és això. Un power-point no és, en absolut, cap novetat.
I és que no podem pretendre tenir els nens asseguts a la taula mentre els expliquem meravellats el miracle dels pans i els peixos. S'avorreixen. El Son Goku fa coses més guais. Què és la matança dels innocents davant la destrucció de tot el planeta Vulcano? I el lleó de Narnia també ressuscita, i l'Obi-Wan, després de mort, també s'apareix als seus deixebles per donar consells.

I és que els nens d'avui en dia són molt diferents a com érem nosaltres. Estan en un món absolutament visual i tecnològic. Els seus herois, la seva mitologia, és molt diferents als nostres. Si pretenem explicar les coses com ens les havien explicat a nosaltres, fracassarem.

Cal, doncs, un gran esforç per part nostra, ser molt creatius, i això dóna molta moltíssima feina. Però és que si no som creatius nosaltres amb el nostre missatge no arribarà. El repte, suposo, és no perdre el fons buscant una forma atraient. Però no oblidem que els regals que s'obren amb més il·lusió són els més ben embolicats.

Us deixo amb un vídeo molt bo: la caputxeta vermella, explicada als enginyers.

dijous, 1 de novembre del 2012

Difunts

Anem al cementiri: en Miquel hi toca amb el seu quartet de corda. Ho han fet francament bé, tot i que en Miquel no se'n sent gaire orgullós.
Aprofitem per fer una visita. És realment maco, tanta gent. Anem saludant els que veiem, que són força gent. Jo faig com he vist fer a la meva padrina i la meva mare: els vaig dient: aquí hi ha la germana del Francesc, aquí hi ha el pare de la Mariona, aquí està el fill de l'Albert.
Els porto a la tomba del meu padrí. Té a la làpida, de marès de Santanyí, un epitafi que li vaig redactar jo, adaptant-ne un que havia llegit a un llibre. Els nens estan una mica dispersos. Els explico algunes coses d'ell. Resem un parenostre.
Després anem a veure la meva padrina Maria. Li explico al Miquel que ell va ser la seva darrera alegria. Que quan l'Alzheimer ja la tenia gairebé rendida va néixer ell, i que les seves darreres paraules foren adreçades a aquell bebè encantador que li vam posar a la falda. Li dic també que quan ja no parlava sempre somreia quan li dúiem el seu besnét.
En Miquel s'entendreix. Una mica pren consciència que algú el va estimar abans que ell en fos conscient.
A la meva padrina també li resem un parenostre.
Després anem a veure el Bartolo. Allà em trenco. En Miquel s'atabala de veure'm plorar i intenta impedir-ho. Jo li demano que em deixi plorar, li dic que no passa res per plorar. Els parlo una mica, poc, d'aquest amic perdut. I calculo que aviat farà tants anys que és mort com els anys que va viure. Pobre Bartolo. No ho superaré mai.
A la porta del cementiri de Mataró hi ha un panteó especial: una nena va morir i els seus pares li van construir una caseta, la seva habitació, un coixí de randes, el gatet, els treballs d'escola. És una de les parades obligades del cementiri, un munt de gent ho va a veure. Explico la història als nens. Parlem de com d'important és deixar marxar la gent, acceptar la mort dels éssers estimats, no sentir-se culpable de ser feliç sense ells.
Penso en la Marga. Em pregunto si les seves filles hauran anat al cementiri. Voldria trucar el seu home, però no se si goso.
En Mateu demana si podem anar a veure sa Padrina vella. Li explico que és enterrada a Mallorca. Que visitant els que tenim enterrats aquí, de fet, també enviem un petó als que no podem visitar. Penso en el meu padrí jove, en la platja on les seves cendres descansen. Penso en altres cendres enterrades allà.
Sortim del cementiri. Fa un sol esplèndid. Em sento alegre, i en Miquel encara em pregunta si estic trista perquè fa poc que m'ha vist plorar, però jo em sento profundament agraïda de la vida que m'ha estat concedida, i de la gent que ha deixat petjada en mi. En Miquel, que sempre pensa en invents, me'n diu uns quants per poder viure sempre. Jo li contesto que no, que la mort és inevitable. Ell es rebel·la, com hem fet tots. Suposo que fer-se gran, en part, és acceptar-ho.
Jo no vaig néixer aquí. I sabeu, penso que comences a ser realment d'un lloc quan hi tens gent enterrada.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Solitud

Mentre rega els geranis del balcó i mira la lluna indiscreta que guaita entre les teulades de la gran ciutat, es pregunta si ella també la veu des de casa seva.
Si el recorda. Si és feliç. Si encara pensa en ell.
Arranca una fulla seca del gerani. Tinc uns fills meravellosos, i tinc la dona que tinc. He escollit viure així. Es grata la panxa. Massa cerveses, pensa.
Torna a entrar a casa. Fa calor. La dona no aixeca la vista del televisor. 
Me'n vaig al llit, li diu. 
Es submergeix en els llençols intentant no pensar en l'olor dels seus cabells.
Fa anys que no fa l'amor. 
*****
Ella desperta d'una revolada, com si algú de molt lluny l'estigués cridant. Al seu costat el seu home dorm confiat. 
S'aixeca. Va a l'habitació dels nens i els acotxa, ara fa més fred i es destapen per la nit. Surt al balcó. La lluna immensa li pica l'ullet.
Si almenys ell donés un senyal de vida. Si no fos ella l'única beneita que hi pensa.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Moment

Al vespre. Ha estat un dia intensament esgotador. Em sento satisfeta de la feina feta. M'omplo una copa de vi, un priorat que està francament bé. Poso música: una llista de reproducció una mica eclèctica, on hi tinc Jazz, Silvio Rodríguez, Rachmaninoff, Nora Jones, Chopin, Baremboin tocant tangos, Carme Canela, Debussy, Bach i Bill Douglas, tots barrejats.
Faig una amanida, li poso una mica de tot i em queda francament temptadora, però de cap manera light, que era el que pretenia. Miro pel balcó. Una barca llunyana surt del port. Cap on deu anar, petita i humil, en aquesta hora difusa del capvespre, allunyant-se de la seguretat de la dàrsena, encarant la fosca del mar amb el llumet parpadejant?
Cap on va la meva vida, en aquesta hora incerta de la maduresa? Quina llum faig brillar? A quin mar tenebrós m'enfronto?
Faig un altre glop de vi. El gat ronroneja melós quan l'acaricio.
Estic realment cansada.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Coses que totes les dones d'una certa edat hauríem de tenir

– El record d'un petó robat
– Una infància feliç
– Molts projectes.
– Seguretat en nosaltres mateixes
– Una ruptura amorosa molt dura.
– Una foto comprometedora que no ensenyarien a ningú
– Un vestit que sabem que no ens tornarem a posar, però que guardem amb carinyo a l'armari
– Una olor que ens recorda un moment concret
– Un amic a qui estimem molt (com amic) i la sospita que ha estat enamorat de nosaltres (no confondre amb pagafantas)
– Una feina que ens agrada.
– Coratge per canviar les coses que no ens agraden.
– Una música que ens transporta
– Una amiga que és com una germana, i una germana que és una de les millors amigues.
– Un projecte de viatge
– Punts obscurs en la nostra biografia.
– Unes sabates que ens fan mal (... però són tan maques!)
– Una bona relació amb el nostre cos.
– Una relació estreta amb l'ànima.
– Alguna cicatriu, en aquest cos, i en l'ànima. I l'acceptació d'aquest fet.
– Tant si hem tingut fills com si no, el sentiment de ser fecundes. En sentit literal, i sobretot en el sentit metafòric.
– Una vida que no hem pogut viure, a la qual renunciem per viure la que estem vivint.
– El sentiment que haver triat la vida que hem triat ens compensa.
(S'accepten aportacions)

dijous, 11 d’octubre del 2012

Somniant Àfrica


Sanko està dormitant. A la seva dona, la Sona, li han dit que els calmants que li donen li mitiguen el dolor i el tranquilitzen.
Sona no sap si el seu marit pot somniar. No sap si pot pensar. 
Alguna vegada obre una mica els ulls lleganyosos i humits, i mira, entre núvols d’inconsciencia, l’habitació on està. Sona no sap si se n’adona d’alguna cosa, si veu el seu cos intubat, taca negra damunt estèrils llençols blancs, o si només percep el llum i les paraules dels pocs que se li adrecen. 
Desitja que sommïi Àfrica, els dies lluminosos, els colors vius, l’època de plujes, les festes familiars, casa el seu pare, amb tots els seus germanastres i les altres dones del seu pare, corredisses de nens, alegria, mogudes sorolloses inmenses cada dia per dinar.
Desitja que somnii això, ja que quan dormim pensem que els somnis són reals, i amb una mica de sort, ell pot fugir del seu cos derrotat i  creure que ha tornat a l’Àfrica. 
No hi tornarà. Varen venir aquí pensant que en uns quants anys podrien estalviar prou com per tornar carregats de regals, (bicicletes, sabó, CD's, ) per enlluernar als parents i dir-los que a Europa hi ha molta feina i que tothom té cotxe i es un bon lloc per viure. Al cap d'uns anys tornarien a Àfrica rics i es farien vells allà i cap fill seu hauria d'emigrar.

No els ha donat temps a estalvir, i el poc que han aconseguit reunir servirà pel darrer viatge, la tornada del cos de Sanko a l’Àfrica llunyana.

Mentre, ingressat a cures palitives d'una ciutat  plena d'enyorances Sanko somnia. En les filles que varen deixar enrera. En la tia Aisatou, la segona dona del pare, a qui va estimar tant.
Somnia que no ha marxat mai. Somnia que la gana no arrabassa cap altre fill d’Àfrica. 
Somnia en tardes daurades de llum infinita.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Insomni

Tinc entès que és una de les maneres de tortura més emprades: privar de son.
Sempre he tingut el son molt lleuger, però aquests darrers mesos, no se si és que m'estic fent vella o què, però començo a patir-lo seriosament.
Vull dir que quan s'acosta l'hora d'anar al llit ja em començo a agobiar: ja està, ja hi tornem a ser... I em fico al llit, intento llegir alguna cosa avorrideta, assaig, per exemple, i quan se'm tanquen els ulls m'estiro esperançada. Va, que aquesta nit dormo de veritat.
I alguna cosa del meu cervell comença a activar-se. Venen al meu cap pensaments que no vull. Faig el repàs de les coses que podrien anar malament, malalties que amenacen els que estimo, penso en els que vaig estimar i ja no hi són, penso el que he fet durant el dia i dic, mira, a aquell alumne li hauria hagut de dir tal cosa i tal altra.
I de sobte dic ja hauria d'estar dormint, i ja hi tornem a ser.
Cap posició em sembla còmoda. Tinc fred, o calor, o mocs, o el cabell em tiba, o em molesta a la cara, o els llençols em fan una arrugeta molesta, o passa el camió de la brossa, o una moto, o els veïns discuteixen, o es dutxen, o els cau alguna cosa, i ara s'aixeca un nen a fer pipí, ara em ve al cap una paraula que he estat buscant tot el matí mentre escrivia, i no he tret el dinar del congelador i....
Bufo una mica.
Intento fer respiracions (toco l'oboè, senyors, això està "xupat")
So-m'hi. Respiro una, respiro dos, respiro, vinga, em relaxo, i no hi ha manera, i si no dormo demà no podré anar a córrer i si no puc anar a córrer no podré fer la cursa, i si no...
Sento les campanades de Santa Maria, ja ha passat una hora des de que he tancat el llum. Valoro la possibilitat d'aixecar-me a escriure. O a planxar. O a mirar la lluna, o a fer qualsevol cosa menys donar voltes al llit com un pollastre fent-se a l'ast.
Un dia fins i tot em vaig plantejar anar a córrer a les dues de la matinada. No ho vaig fer per por de tenir un ensurt.
Després m'adormo, però al cap d'una o dues hores em torno a despertar. Faig una mica més de "ruta del bacalao", no tanta com abans, i torno a dormir. I així dos o tres vegades cada nit.
Sempre em desperto abans que soni el despertador, i vaig obrint i tancant els ulls la darrera hora.
Qui no ho ha passat, no sap el que és. Terrible.
El dia següent tinc plorera i estic extenuada, i la gent que no em coneix em diu vinga, que aquesta nit dormiràs plana, i jo se que no, que per més que vagi cansada, i em relaxo, i tal, quan al vespre torni a anar al llit, tornarà a començar la cançó de l'enfadós.
Aquesta estampeta m'ha semblat molt tendra, però segur que qui l'ha escrit no ha patit mai el que és insomni de veritat.


dissabte, 29 de setembre del 2012

Aniversari

Ara fa cent anys, el municipi de Santanyí, a Mallorca, era molt pobre, tenia poc més de cinc mil habitants, i molts d'ells emigraven a Argentina, Cuba, Algèria, i fins i tot Menorca.
Un dels habitants d'aquell municipi era un home que torrava cafè en el seu bar i feia de carter del poble. Em puc imaginar aquell espais amb sostres molt alts, miralls una mica picats,  rajoles fent una quadrícula blanca i negra, vells amb espardenyes, boina, i una cigarreta penjada eternament dels llavis. Quasi veig les mosques mandroses surant indolents en les tardes d'estiu, la llum que passa pels finestrals una mica entel·lats, el so de les fitxes del dominó sobre el marbre de les taules.
Aquest senyor del bar, que era sorrut i malhumorat, anava sovint a Cuba en vaixell de vela. S'hi estava uns mesos i tornava, a vegades just a temps de conèixer el fill que havia engendrat a la passada visita i encarregar-ne un de nou.
Mentre, la seva dona pujava els fills, fins a nou, dos nens i sis nenes, més una petitona que va morir de meningitis amb quatre anys.

En aquella casa humil va néixer avui fa cent anys un dels homes més importants de la meva vida.
Al principi de la seva vida aquell nen va fer vida de poble: jugava al carrer, feia alguna malesa amb els amics, encalçava gossos, i tenia una noieta ullada amb la qual es va acabar casant. El seu destí era viure anònimament, continuar fent de carter, tocant el clarinet a la banda, anant a les festes dels pobles, manxant l'orgue els dies de festa major...
Després la guerra el va sorprendre fent la mili, i la seva vida va canviar irremeiablement.
Va viure en carn pròpia el llarg camí del segle XX. Va néixer en un poble aleshores humil,  sense llum elèctrica, va morir a molts kilòmetres, en una ciutat de cent-mil habitants, rodejat dels que l'estimàvem.
Avui hauria fet cent anys el meu estimat padrí, el pare del meu pare, en Pere Vetlla pels Santanyiners, Pedro Escalas Ferrando en el DNI.
En aquesta foto ens veieu junts, l'any 70. Mentre enceto aquest segle XXI amb incertesa, miro enrere amb carinyo el llegat d'aquell nen humil de poble.
El meu padrí no morirà mentre jo visqui

divendres, 28 de setembre del 2012

Agraïda

Avui tres alumnes meus, en tres moments ben diferents, m'han fet sentir agraïda.
No puc donar detalls de com ha anat perquè la meva professionalitat ho impedeix, però vull compartir-ho aquí, perquè darrerament em sentia molt cremada, i crec que ho deixava traspuar en el blog, i em sap greu donar una idea equivocada.
Sabeu? A més, han arribat just ara, just quan més ho necessitava, humils mostres d'afecte, de reconeixement, que em fan sentir que malgrat l'extenuació, la feina d'educar és molt gratificant.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Els nens malalts.

Cada vegada es veuen pel carrer menys nens que estan malament, i els que es veuen solen ser nois amb paràlisis cerebrals, malalties que no es detecten amb l'amniocentesis, o problemes de durant el part. Hi vaig pensar ahir, quan vaig veure un nen que visiblement tenia una alteració cromosòmica molt més greu que una síndrome de Down. En Miquel es va impressionar molt, però gràcies a Déu ja ha après a ser discret, i va esperar a sortir de la botiga per preguntar.
Suposo que els diagnòstics prenatals fan que molts nens d'aquests no arribin a néixer. Ho dic sense ànims de jutjar a ningú, i prego que aquest post no derivi en un debat entre proavortistes i antiavortistes. Potser algun dia escriuré sobre l'avortament, no se si m'hi veuré amb cor.
A casa sabem el que és tenir un membre amb moltes mancances, us he parlat molt d'en Damià, i també la problemàtica que això suposa als pares de nens així, ho podeu llegir aquí, i també podeu llegir tot el que he escrit sobre el Damià clicant a l'etiqueta que veureu al final d'aquest missatge.

Ahir també parlàvem en el grup de revisió de vida, alguns tenim només fills biològics, altres tenen fills biològics i adoptats, altres tenen només fills adoptats, i una altra està esperant un fill. I jo els deia que tenir un fill és sempre arribar a assumir que la vida no és com tu volies que fos, sinó com és.
Vull dir, entre els molts dols que tenim en la vida, un d'ells és acceptar que els fills no són com nosaltres volíem, sinó com són. Alguns fins i tot han de viure aquest dol en el procés d'arribar a tenir un fill, havent d'acceptar una infertilitat, per exemple. Passa molt sovint amb tot això dels fills: el nostre esquema pre-fixat abans es topa amb la realitat, i cal encarar-ho amb amor, i amb humor, i amb optimisme.

Tot això ho dic per introduir aquest vídeo, que m'ha entendrit. Una nena autista que a més té la Síndrome de DiGeroge. No se si els seus pares van saber-ho abans que ella nasqués, o van decidir tirar endavant malgrat tot. Aquesta nena s'ha après tot el ballet de Coppèlia. De memòria! El que veieu és només un fragment.
Els pares la veien ballar per casa, i la van enregistrar. La nena dansava sense música! Després van comparar-ho amb el vídeo de Coppèlia i van veure que la nena ho reproduïa tot fil per randa.
Segur que no acabarà una carrera, no crec que tingui converses profundes, se del cert que els seus pares han passat un dol molt gran, i han lluitat molt i s'han sentit sovint enrabiats amb el destí.
Però mireu quin àngel, quina sensibilitat, quina alegria, quin entusiasme.
I no us perdeu el final del vídeo, segur que us arrenca un somriure.



dissabte, 22 de setembre del 2012

La vocació

Em truca a la feina l'antiga tutora d'un noi que ha entrat nou enguany. Em pregunta per ell. Li dic més o menys com va.
Després m'explica la situació, bastant complicada, que té aquest nou alumne a casa. Em diu les coses que ha fet amb ell, que encara ara s'envien mails, que és un noi que necessita molt d'afecte, i que si aconseguim que es senti estimat i valorat en traurem molt, d'ell.
Em demana que qualsevol cosa li ho faci saber.
Jo li agraeixo molt que hagi tingut aquesta atenció. No només perquè em facilitarà enormement la tasca que farem amb ell, sinó perquè sobretot, ha demostrat que és una gran professional. Va més enllà del que s'espera d'ella.
Sabeu, malgrat les retallades, hi ha gent que treballa a fons, que dóna molt més, que viu la seva vocació plenament i s'implica, que arriba on les estructures es queden curtes.

Per cert, la noia que m'ha trucat és funcionaria. 

dimarts, 18 de setembre del 2012

Morirem, i per això som afortunats

Aquest és un fragment del que va escriure el famós científic Richard Dawkin per ser llegit en el seu funeral. Podeu sentir-lo sencer (val molt la pena) en el vídeo que ve a continuació:
 A vegades passa, oi? Ens queixem. Les coses no van com volíem. I estem decebuts, sentim que no tenim el que mereixem. Que hem lluitat molt i no se'ns ha donat el que tocava. Cal tenir-ho molt clar. Tenim el privilegi d'haver nascut. Vam esclatar a la vida, nosaltres, amb les nostres mancances, les nostres incoherències, les nostres aspiracions, aquí estem. Almenys vam ser l'espermatozou guanyador!
Ni que sigui per respecte a qui no ha pogut arribar fins aquí, cal ser feliços, per tal de ser agraïts.

dissabte, 15 de setembre del 2012

El camí de la vida

La Dolores m'envia aquest vídeo, d'una tendresa que m'ha fet emocionar com feia molt temps que no em passava.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Començant el curs

Hi ha cursos que costen més de començar que altres, i aquest és un dels difícils. No dic que no tingui ganes, en tinc, i moltes. Només que emocionalment estic molt tocada per massa coses.
Però sabeu què? els meus alumnes, els adolescents vibrants que avui rebré a 1er B, no en tenen cap culpa.
O sigui que faré el cor fort, i m'implicaré i els donaré el millor de mi.

I potser alguns dies seran aspres. Però nostres alumnes es mereixen el nostre alè, el nostre entusiasme, les nostres ganes d'obrir-los a la vida.
Va. Som-hi tots!

Us deixo amb una audició del cantània de l'any passat, on hi va participar el meu fill Miquel. Una d'altres mil activitats que fan les mestres, invertint-hi moltes hores per tal que els nostres nens tinguin un ensenyament de qualitat.

dimarts, 11 de setembre del 2012

La manifestació d'avui

Si quan jo tenia trenta anys m'haguessin dit que aniria a una manifestació independentista, hauria somrigut benèvolament i hauria dit va vinga, deixa de somniar truites.
Jo no era independentista.
Entre altres coses, estimo molt Espanya. Les seves cultures em fascinen (quina mania de posar Espanya en un paquet unitari... com si tingués alguna cosa a veure un gallec amb un andalús, un aragonès d'un valencià) Estic molt contenta de parlar bé el castellà, i de poder llegir la seva literatura. Hi tinc grans amics, a Espanya.
Jo no era independentista,  a mi m'han fet independentista. I ara, cada vegada més, penso que necessitem un cop de cap. Ho penso serenament, sense agressivitat, sense rancúnia. Vull un canvi de rumb. Penso que ens mereixem poder decidir nosaltres el nostre futur. Sense amenaces ni mals rotllos, simplement, volem la independència.
I com que sóc optimista (això ja ho he estat sempre, i em nego a deixar de ser-ho) vull pensar que és possible avançar en aquest camí per la via pacífica, i que aquesta manifestació pot ser un exemple. O sigui que avui aniré a la manifestació, a més, amb els meus fills, perquè vull que ells puguin dir que hi han estat, i que ho recordin com un fet històric.
No se (no crec) que la independència sigui una cosa d'avui per demà, se que hi ha moltes passes a fer.
Però si que se que una manifestació multitudinària és una gran passa, i sabeu, hi vull ser.
Bona diada a tots.
I una abraçada forta als germans espanyols. Encara us estimem, però és que ja volem caminar al nostre ritme.

dijous, 6 de setembre del 2012

Coses de ser mare.

Jo deia "Jo seré una mare de les que no criden". Ho tenia claríssim. Que no s'havien de perdre els nervis, que si amb els fills es raonava ells ho entenien. Que sentaria molt bé les bases, que no aniria saturada, que no reproduiria esquemes caducs, que no repetiria frases fetes, que a casa les coses es parlarien molt i que viuria la meva maternitat serenament.
I després ve la veritat i t'estavella totes les teories amb personetes a les quals se'ls ha de repetir les coses mil i una vegades, que et treuen de polleguera, que esgoten la teva energia fins a límits insospitats. Que no saben que tu tenies uns plans d'abans que ells nasquessin.
I et trobes després un vídeo com aquest a internet, i somrius, perquè veus retratat tot el que estàs fent ara.
Aquesta senyora més que mare és àvia, i a més està en argentí, però de debò que m'he sentit tan i tan identificada que no puc evitar de penjar-ho.

 Per cert, que hi ha una altra versió, sense censura, que em temo que és més fidel a la realitat

divendres, 31 d’agost del 2012

Bonica lluna

He sortit fora al balcó. La lluna m'enamora. Mig amagada darrera els núvols, es reflexa en el mar en calma. Jo la miro. Que maca que estàs avui, li dic, com si pogués sentir-me o l'importés una mica el que penso d'ella.
Després penso que de fet, no és la lluna que està maca. Ella està igual, però em guaita des d'una cortina de núvols trencats i em captiva amb els jocs de llum que fa al cel, i sobre el mar.
Potser amb la nostra vida passa igual. El que la fa irrepetible, preciosa, són els núvols, els problemes que ens tapen, i la nostra capacitat de brillar per sobre de les dificultats que ens entelen.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Em volien fer fora

Normalment no vaig a la platja en cap de setmana, hi ha massa gent. Però avui amb les ones era impossible banyar-se a les roques, i amb la calor que feia no s’hi podia estar, o sigui que he anat a la platja, jo sola, amb els nens. 
La platja, com no, estava estibada de gent. He caminat una bona estona i finalment he trobat un lloc, a uns dos metres d’una de les ombrel·les dels xiringuitos. M’hi he posat i del no res ha sortit una italiana, cridant com una energúmena, exigint-me que me n’anés del seu lloc, que ella havia pagat. Jo m’he retirat una mica, però ella ha continuat cridant. Finalment li he dit que la platja era de tots, m’he estirat i l’he ignorat. 
Quan he anat a banyar-me ella ha aprofitat per posar la seva tumbona sobre la meva tovallola. Quan he tornat de l’aigua he hagut de tornar-me a fer lloc, i ella tenia reforços: una altra italiana que m’ha cridat també. 
El seu argument era que elles havien pagat per estar a aquell lloc. Jo, però, ni estava sota la seva ombrel·la ni a la seva hamaca: només a uns dos metres (en una platja, repeteixo, atiborrada)
Elles em cridaven en italià, em tiraven sorra, jo només els deia que jo he pagat els meus impostos i tinc dret a estar a la meva platja. Els meus fills al·lucinaven, jo em mantenia ferma, elles ho han donat per impossible i se n'han anat.
Al cap d’una estona ha vingut el senyor de les hamaques, que m’ha dit que me n’havia d’anar. Jo li he dit que marxaria quan em mostrés la llei que diu que no puc asseure’m allà. Ell m’ha dit que la llei no la tenia impresa, però que si no marxava cridaria a la policia. Jo l’he convidat a cridar-la, i li he dit que conec la llei de costes i se que no em poden impedir estar allà, i que ningú em mouria d’allà, que al cap de mitja hora me n’aniria. 
Mentre, la italiana, que també havia fet fora a dues adolescents que no han volgut lluitar pels seus drets, (i que també estaven a més de dos metres d’ella) se n’ha anat a banyar. 
I allà estava jo, sola, amb els nens entusiasmats preguntant-me si se m’endurien emmanillada, jo amb un mal de ventre brutal, i preguntant-me perquè sempre em passen aquestes coses quan vaig sola. 
Al cap d’una estona, quan era hora de marxar, m’he adreçat a un senyor que semblava anar amb elles. En anglès, m’ha dit que era la seva dona. Li he dit que me n’havia d’anar perquè ja era tard, que no m’havien fet fora, i que li digués a la seva senyora que si m’hagués demanat una mica amablement que no em posés allà me n’hauria anat. Que ha d’aprendre amabilitat. 
Me n’he anat, i encara em tremolen les cames. 
Després he pensat altres coses que li podria dir. Sempre passa igual. 
Ja a ca nostra, mentre em dutxava amb aigua dolça i intentava endolcir el meu ànim, em preguntava, què passarà si arriben a construir la salvatjada de l’hotel a Sa Ràpita (us imagineu, mil persones més a la platja, cada dia?)
I també pensava que aquest és el perill dels mallorquins: que ens acabem creient que com que els turistes han pagat, tenen dret a fer-nos fora.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Desclavant l'àncora



Aquests dies d’estiu he estat pensant en escriure un post sobre el que he après navegant, que és molt. Ahir, però, va passar una cosa que penso que mereix un post per si sola. 
Vam anar a sopar en barca a una platja solitària. Una de les poques que queden a Mallorca. Vam arribar sobre les vuit del vespre, vam tirar l’àncora i ens vam llençar a l’aigua. Poc a poc el sol agònic es capbussà en el mar donant pas a una nit tota esquitxada d’estrelles. Nosaltres nedàvem encara quan la nit s‘obria pas. No hi havia lluna. Com que és un lloc que no està urbanitzat, l’única llum que hi havia era la de les barques que quedaven, que poc a poc anaven encenent les llums de fondeig.
Vam pujar a la barca quan el cos ja estava enredat de fred. Vam sopar amb llumetes d’espelma i una petita làmpada que penjava d’una corda. Va ser un moment molt agradable, d’aquells que saps que recordaràs tot l’hivern. Després de la xafogor insuportable del dia, amb el bany i l’oratge de la nit, teníem fred, i ens vam haver d’abrigar. Jo anava amb pantalons llargs i suadora!
Ja a quarts de dotze, després d’un munt de rialles, vam decidir tornar a casa, teníem una bona tirada fins al port. 
Vam intentar desclavar l’àncora. I no podíem, de cap de les maneres. Ho vam intentar tres persones diferents, mentre la quarta feia anar el timó per intentar enganyar la cadena i desclavar-la. No hi havia forma. 
El més fàcil era tallar la corda i llençar l’àncora. Al fons del mar hi ha un munt d’àncores clavades. Però a mi se’m va posar entre cella i cella recuperar-la. 
O sigui que em vaig treure la roba i vaig respirar fons. Els meus amics apuntaven amb la làmpada a l’aigua negra, però la llum era tènue i semblava que rebotés en el mirall de l’aigua.
Jo sabia que tenia només una oportunitat d’arribar a l’àncora, perquè estava clavada molt profunda i necessitaria l’inèrcia de llençar-me de cap per arribar tan a fons. 
Dit i fet. 
Primera sorpresa: l’aigua, que des de la barca era negra i gairebé amenaçant, un cop a dintre ve resultar ser tèbia, i, no us ho creureu, sota l’aigua s’hi veia millor que des de dalt la barca. Com si el mar hagués guardat una mica de la claror de la tarda i la tingués reclosa.
Vaig agafar-me a la cadena i ràpidament la vaig seguir. Això que us explico va durar poc menys d’un minut, però en aquell moment, com si el temps fos elàstic, diria que fins i tot vaig poder veure els peixos despistats, les algues que dansaven amb les ones, i sobretot, la roca on estàvem enganxats. 
Quan arribar a l’àncora vaig entendre que, de la manera que estava enganxada, era impossible treure-la si no era de la manera que ho vaig fer jo.
Va ser més qüestió de manya de que força: la vaig desclavar i la vaig posar sobre la roca. Després vaig pujar assaborint la velocitat de les bombolles d’aigua relliscant sobre el meu cos. 
Un cop ja de tornada, un altre cop vestida, encara amb el cabell moll, a la proa de la barca, amb casiopea mirant-me indiferent, vaig estar pensant en tot això.
En les coses que em lastren. Les àncores que no em permeten avançar. Les pors, les idees preconcebudes que no em permeten ser feliç. 
Quants cops intento deslliurar-me’n des de dalt la barca. Estirant amb força. Em fa por llençar-me a l’aigua, quan és l’única manera de sortir-me’n.
L’única manera de deslligar-me del que m’impedeix avançar és aquesta: Llençar-m’hi de cap, vencent la por, decididament. Arribant a fons. 
Qui sap, per ventura quan em llenci, descobriré, com vaig fer ahir, que l’aigua que des de la superfície era negra, de dins és acollidora, plena de vida, càlida i vibrant. Potser resultarà que no és tan difícil com em pensava. Potser, un cop ja navegant, veuré que m’ha agradat capbussar-me en la nit. 


dimecres, 15 d’agost del 2012

Per què escric?


Per què escrius?
M’ho va preguntar la Teresa, a principis d’estiu. Mai m’havia plantejat per què escriure, com tampoc em plantejo per què respirar o per què anar a fer esport. Escric, simplement. 
Vaig anar a la resposta fàcil: qui no té feines, el gat pentina. És ben cert que amb la feinada que tinc, embarcar-me amb el blog, amb la novel·la i amb les col·laboracions que puntualment faig a algunes publicacions, sembla una mica de bojos. 

Per què escric?

Aquest estiu hem anat de creuer pel Mediterrani. Ha estat una setmana molt intensa, ja aniré penjant entrades al blog. 
Un dels motius del viatge era poder visitar, finalment, Pompeya. 
Quan vaig ser-hi vaig sentir un pessigolleig especial. M’emocionava trepitjar les mateixes pedres que segles enllà trepitjaren altres peus tan llunyans i tan propers a la vegada. 
I allà, entre carrers mil·lenaris i temps congelat, vaig entendre per què escric. 

Escric per no morir. Perquè d’alguna manera, el que jo sóc passi als altres. 
Escric la novel·la per salvar de la mort als seus protagonistes.

Construeixo la meva Pompeya particular. Un moment en el què la història s’aturi, i puguem palpitar amb les vides anònimes dels que ens van precedir. 

Escric per guaitar al passat, per entendre el meu present. Escric amb l’esperança que el futur em contempli. 

dimarts, 14 d’agost del 2012

La Presentació del llibre a Campos


Ahir vam presentar el llibre “Super-vivències quotidianes” a Campos. Va ser molt i molt emocionant per a mi. Moltes gràcies als que hi vau ser, a l’Obra Cultural Balear que ho va organitzar, a don Francesc Munar que va fer una presentació tan entusiasta. 
Quan duia uns quants llibres signats, vaig veure amb espant que n’hi havia un que el cos del llibre no era el meu, o sia, la coberta s’hi corresponia, però el contingut era el d’un altre llibre.
Vam trobar-ne uns quants que tenien aquest problema, però ara pateixo que alguns haguéssiu comprat el llibre i ara tingueu, enlloc de “Super-vivències quotidianes”, “Esposos i esposes sants”.
Si és aquest el cas, si us plau, poseu-vos en contacte amb mi (podeu deixar un missatge al blog) o amb l’Obra Cultural Balear de Campos, per tal d’esmenar el problema. 
Mil excuses per la incomoditat. 

dijous, 9 d’agost del 2012

Presentació del llibre a Mallorca



Després d'aquests dies en què he estat absolutament desconectada (ja us explicaré què he fet en propers posts), torno a escriure per convocar-vos a la presentació de “Super-vivències quotidianes” a Mallorca.
Serà a Campos, i ho organitza l'Obra Cultural Balear.
Així doncs, lectors que em seguiu des de Mallorca (que no sou pocs!) m'agradaria molt veure-us i poder-vos agrair la vostra fidelitat, el proper dilluns dia 13, a les 21,30 al centre cultural polivalent (antic convent de Franciscanes)
Presentarà el llibre Francesc Munar, rector de Campos, i jo mateixa. 
Us hi espero!