El Josep

Fa temps que veig pel que abans era twitter (ara com ho hem de dir? X?) a la Maria Pilar. En les seves piulades parla del Josep, el seu fill, assassinat per un descerebrat amb volant. Penja fotos seves, explica com era, amb una tendresa i un dolor escruixidor. 

Feia temps que volia dir-li alguna cosa, i avui, finalment he gosat dir-li, en un privat, que sento el Josep molt proper. He intentat enviar-li el meu escalf, sabent que no l'alleugerirà gens ni mica. No vull ser aficadissa, ni ser banal. No puc dir-li estic amb tu, i dir-li que em sap greu és tan petit, tan poca cosa, que em sap greu. Què pot alleugerir la pena de l'assassinat d'un fill?

Al cap de poc temps, la Pilar em contesta, i m'envia un petit clip del seu fill, una picadeta d'ulls, un petó, que a mi m'ha fet saltar les llàgrimes. Hi ha fets tan grossos que les paraules els van petites. I aquí la paraula injustícia és massa petita.

Just abans de dormir, doncs, obro altre cop l'aplicació, i veig que la Maria Pilar ha contestat un pare al que també li han matat un fill. No sé dir-ne accident, sabeu? Un accident és que et caigui un gerro de flors. Matar una altra persona perquè excedeixes de molt el límit de velocitat, perquè vas fins amunt de droga, o perquè vas mirant el mòbil no és ben bé "un accident".

Sí que hi ha accidents, i tant. I en alguns moren persones. 

Un dia, fa anys, em vaig saltar un stop. M'havien donat una molt mala notícia, (molt, molt mala notícia) tornava a casa conduïnt, i vaig passar una cruïlla sense aturar-me. Quan me'n vaig adonar se'm va glaçar la sang, i si algun dia tinc la temptació de queixar-me de la mala sort, recordo aquell moment en què hauria pogut matar algú, m'hauria pogut matar jo, també, i no va passar. Sé, doncs, que hi ha accidents que fan que mori gent, i no voldria que semblés que culpabilitzo a qui té la desgràcia de tenir-ne un. No sé què hauria estat de mi si hagués fet mal a algú, però segur que la pena i el remordiment m'acompanyarien tota la vida. Des d'aquí una abraçada a qui viu amb aquest pes tan feixuc. Sé de casos propers, i sé que ho han passat molt i molt malament.

En el cas del Josep, però, al dolor de la seva mort se li afegeix l'absoluta falta de penediment de la persona que el va matar, fent una imprudència molt gran que es va endur la moto en la que feia un viatge. És possible haver provocat un fet com aquest i no sentir-te penedit, no tenir unes paraules de consol, no canviar, no teniu un record, un respecte, per les vides destrossades? Es veu que sí. Deu ser un psicòpata, si no, no ho entenc.

Torno al twitter. Mirant el que contesta la Maria Pilar, veig altres persones que també intervenen. Parlen d'altres vides arrabassades en un instant. 

Penso en aquestes mares (i pares) que passen la nit en blanc. Aquests joves a qui els han robat la vida.

Jo sóc com una lloca i només dormo bé quan tinc els dos pollets a casa. No puc imaginar el dolor que passen. Potser si saben que també estic en vetlla pensant en els seus fills, senten alguna mena d'acompanyament, voldria que poguessin repartir una mica el dolor, alleugerir-los les hores.

I l'únic que puc fer és escriure els seus noms, Josep, Mario, Natàlia, Edu, Sara, Conrad... i tantes altres víctimes, intentant que els feu també vosaltres, que em llegiu, un lloc al vostre cor, i que visquin també en el nostre record.

U de desembre

Cada dia u de desembre penso en el Pere Mariano. En la seva veu de porcellana, el seu gest elegant, el seu cos lleuger, la seva rialla. En les xerrades apassionades al tren, camí del conservatori. En els seus ulls. Amb l'elegància amb la que abraçava la guitarra.
Algunes vegades penso també en la seva lluita. En com la diagnosi de la Sida va caure com una bomba. M'entristeix recordar com alguns amics, porucs, van desaparèixer, però no els culpo, perquè als 90, la por i la desinformació era encara més terrible del que és ara. A mi m'asserena saber que vaig estar al seu costat.
Penso en ell, i no deixo que pesin els darrers instants compartits, quan era un ecce homo amb crostes, ulls enormes i gest fatigat. No renego d'aquell Pere, però penso que, per a ser-li fidel, el que he de fer és recordar-lo cantant feliç aquesta ària.
Dient alegre als mariners que partissin a altres ports a buscar altres amors.

(Ària del mariner, de l'òpera Dido i Aeneas, de Purcell)

Aquella mirada de la Pilar Adan.

Fa molts, molts anys que participo a la missa de les Santes, a Mataró, us n'he parlat altres vegades. És una música molt estimada per mi, i la menciono a la meva segona novel·la (que sortirà, per cert, just d'aquí a un mes, el proper 27 d'agost!)
Quan vaig començar a tocar-la, encara cantava la Pilar Adan de soprano solista.
La Pilar Adan era una gran dama, amb una veu preciosa i un bon gust exquisit. D'aquelles dones que et preguntes què hauria pogut fer, professionalment, si no li hagués tocat viure els temps aspres de postguerra, la grisor i mediocritat d'aquella dictadura ferotge, tan poc propícia a la cultura i la sensibilitat que ella encarnava. 

Jo sempre esperava el Benedictus. És un duet preciós, de soprano i baix. Quan el Benedictus es conclou, les dues veus, que han estat jugant i contestant-se com papallones voluptuoses, es queden suspeses un instant i després reposen juntes, i sembla que tot quadri, que tot sigui com ha de ser, que res dolent ens pugui passar. 

La Pilar va anar fent-se gran, però era fidel a aquesta cita amb els Mataronins. Cantava el Benedictus d'una manera tan dolça, que ben bé semblava una cançó d'amor. El cantava amb el Josep Pieres, molt més jove que ella, i que encara l'ha cantat avui. Al final, a la cadença, el Josep i la Pilar es miraven i es somreien. Jo els veia la complicitat, aquest extra que fa que la música vagi més enllà, i em sentia privilegiada d'haver-los acompanyat en aquell gran acte d'amor.
La Pilar va deixar de cantar la missa uns quants anys abans de morir. Després d'ella, altres sopranos l'han cantat, cadascuna posant-hi el seu toc personal, però aquella mirada del Josep i la Pilar no s'ha tornat a repetir més. Hi he pensat, avui, mentre tocava, en tots aquests petits gestos, bromes, complicitats que ens tenim entre nosaltres els músics. Feia poc que el Francesc Cortés, (que l'ha dirigit enguany) i jo ens havíem fet també una mirada de complicitat, perquè ha caçat una petita broma que ens fem sempre amb el Gener Salicrú, que toca el clarinet al meu costat.
He tingut present, avui, tots els que havien tocat la missa abans. Suposo que ja ho té, això de fer-se gran: vas tenint moments en els quals et manca gent que t'hi havia acompanyat. Quan en un moment de la missa hem recordat l'estimat Mia Puig, hi ha hagut un corrent de sentiment entre el cor, i entre els que el vam estimar. 
Aquesta música bellíssima queda, i nosaltres anem passant. I la mirada de la Pilar, com el gest que ens fem el Gener i jo, o com el somriure que faig en el moment del salm (és massa íntim, no ho puc explicar) o les vocalitzacions del Mia, o la veu de xocolata de la Montse Torruella, passaran. Un altre oboista tocarà la partitura que té les meves anotacions. I hi haurà altres somriures, i altres complicitats. 
I la música continuarà el seu camí. 
Glòria a les Santes!

Acomiadar els peluts que estimem

Després de vint-i-un anys i mig vivint juntes, la Polka va morir el passat dia 11 de desembre. 
Es va dormir, senzillament, als meus braços, mentre jo l'acaronava i li donava les gràcies per tot el camí que hem fet sent companyes, i el Miquel i el Jordi empassaven saliva. Mentre ella abandonava aquest món, nosaltres la miràvem en silenci i, malgrat les llàgrimes, li somrèiem. Ha estat una gata feliç, i va tenir un final dolç i digne. Quan ja va estar tot (que va ser molt curt i molt llarg a l'hora, no sé si m'explico) i el veterinari va marxar de casa, amb el cos lleuger de la meva companya de tants anys en una bossa etiquetada, vam recollir de seguida totes les seves coses: la seva manta groga, els plats del menjar, el recipient de la sorra.
Des d'aquell dia, es fa costa amunt arribar a casa i no trobar-la al costat del radiador, o en el racó de sol del migdia, o mirant fixament una paret abans d'anar a mirar-ne fixament una altra. Se'm fa estrany no donar-li sopar abans d'anar a dormir, no sentir els seus miols entusiastes quan arribo a casa, obrir la porta sense haver d'anar amb compte de no entrabancar-me amb ella, no tenir la seva cua melosa entortolligant-se a la meva cama mentre cuino, asseure'm al sofà sense que al cap d'un minut ella em salti a sobre, roncant de gust.
Tot i la pena, em sento agraïda del camí tan llarg que hem compartit i de les estones passades, però em queda un regust estrany, que voldria poder expressar sense semblar rara. 
He trobat a faltar els rites, i me n'adono de com d'importants són per a poder processar el dol. Quan mor un parent, tens uns gestos que t'ajuden a el·laborar el que està passant: ens trobem els que l'estimàvem, parlem, tenim uns ritus, religiosos o no, que, d'alguna manera tanquen el cercle. Fins i tot et permeten faltar a la feina per tal d'atendre a aquesta contingència

Però si es mor un animal, per més que sigui, d'alguna manera, com de la teva família, o si més no, part molt important del teu mapa sentimental, no es contempla que necessitis fer una aturada en el camí per acomiadar-lo.
La Silvana, que aquests dies ha tingut la seva companya peluda ingressada en un hospital veterinari, m'explicava coses semblants: l'angoixa d'haver de tornar a casa i deixar la petita Valentina allà, sense poder fer-li costat, acaronant-la tota la nit per ajudar-la a passar el tràngol, l'insomni ferotge a casa amb la incertesa de si qui t'ha acompanyat incondicionalment aquests anys morirà en solitud lluny de tu, i la impotència de no poder explicar-li que no està abandonada, que simplement els hospitals veterinaris no tenen la infraestructura que possibiliti que els animals puguin ser vetllats tota la nit pels que els estimen.

Comparteixo aquestes reflexions, simplement perquè sé que molta gent ho ha patit. Tothom qui ha estimat un company pelut sap com em sento, i s'ha angoixat en no poder explicar-li què està passant. Per a mi fou escruixidor no poder preguntar-li si preferia continuar amb el fil de vida que li quedava o acabar abans que el seu patiment fos insuportable. És dur haver de prendre aquesta decisió per a un animal que ha estat tant temps al teu costat. 

Em vaig quedar amb la pregunta de si els fantasmes dels gats es queden a viure als llocs on han estat feliços. Ella ho ha estat, molt, i durant molts anys.

No sé què he de fer.

Mentre escric aquestes línies la tinc aquí, al meu costat, miolant. No vol res. Ni aigua, ni menjar, ni sortir, ni escalfor. Simplement es posa al meu costat i miola.
Què em vol dir?
Quan era joveneta pujava d'un salt sobre meu. Li encantava posar-se sobre el teclat de l'ordinador, no sé si per l'escalfor de l'aparell, perquè així se sentia observada, o perquè pretenia (des)ajudar-me a escriure. També se m'asseia a la banqueta quan tocava el piano i intentava jugar amb l'oboè quan jo el movia mentre estudiava. Ho feia perquè toqués dempeus, que és com s'han de tocar els instruments de vent? No ho sabré mai.
Ara ja té vint-i-un anys, i quan toco l'oboè protesta ostentosament fins que se'n va, tota indignada, on el so de l'instrument no la molesti. El piano, ves per on, no li molesta, com tampoc el so del violí del Miquel. Fins fa poc era una velleta una mica malhumorada, capritxosa però feliç. Fa cosa d'un mes, però, ha començat una davallada vertiginosa. Menja poquíssim, (però molt sovint) i beu molta d'aigua. Està molt prima, i dorm tot el dia. Abans em venia a rebre sempre que arribava a casa. Ara, pobreta, es queda al coixí del costat del radiador, i fa meeeeeu, des d'on està, una mica per dir-me t'he sentit arribar però em fa mandra venir a rebre't.
I sabeu, no sé què fer. No sé si ella preferiria acabar, o ja li està bé, aquesta placidesa d'hores lliscant suaus al costat del radiador calent. No sé si li fan mal els ossos, si té por a la foscor (per la nit sol fer molta fressa, però ho ha fet sempre) No sé si enyora els temps feliços, quan era jove i àgil, o si en sap més que jo i és capaç de viure el present sense pensar en el que ja no pot ser.
Em fa pànic dur-la al veterinari i que em diguin que pateix i no es pot fer res, i que més val estalviar-li els darrers dies. També em fa por que els meus dubtes estiguin allargant innecessàriament una situació de dolor.
Si fos una persona, si n'haguéssim pogut parlar, ella i jo que hem compartit tants silencis i complicitats, que ens hem dit tantes coses només mirant-nos als ulls o tancant-los amb dolcesa, i ves per on, ara, potser en el moment més important, no sé què vol. És dolorós ser responsable de la vida d'un animal que estimes en aquests moments finals. En parlo amb la gent propera, ho veuen més fàcil que jo. Però ella i jo hem estat tan unides, que em costa fer el pas. Em fa basarda posar-la al transportin per dur-la al veterinari. També quan estic unes hores fora de casa, em fa pànic tornar i trobar-la morta. No voldria que morís sola, però tampoc vull portar-la a morir. Faci el que faci, sabeu, pensaré que no estic fent el correcte.

Dos anys sense la Txelo

il·lustració Flavitabanana

Les primeres vegades és inevitable. Estimes, i te la fots. Ja és això. Després, van passant els anys i hi ha un moment en que entens que quan obres el teu cor, per una d'aquelles lleis estranyes, donant espai al que senties l'has enfortit, però també l'has fet terriblement vulnerable. Aleshores és forta la temptació de nadar i guardar la roba. Tanmateix, quines ganes de patir, oi?
Cadascú té el seu estil i els seus mecanismes, però la meva percepció és que sense una implicació intensa, sense un lliurament generós, no hi ha una patacada, és cert... però tampoc un gaudi intens.
La Txelo em va dir que estimar-la era un mal negoci. Em va sorprendre la seva cruesa, i vaig entendre, ja massa tard, que estava intentant protegir-me. En aquells moments estava molt més malalta del que ens deia, sabia que marxaria, i que els que l'estimàvem ploraríem molt.
I jo, sabeu, li vaig dir que no hi era a temps. Que ja l'estimava. I que es deixés de bestieses.
Trobo a faltar els seus missatges a hores intempestives, els seus bon dia guapa, les fotos que m'enviava. D'alguna manera, sento que no estic sola, és aquí al meu costat, amb els seus ulls de mel i la seva veu tan ben timbrada.
I potser sí, alguna vegada he pensat quin mal negoci. Vam tenir tan poc temps, i porto tant temps enyorant-la. Però sabeu què? Dono tota la pena per bona. Hauria estat encara molt més trist passar per la vida sense conèixer-la, o pitjor, no deixar-la entrar al meu cor per prevenció.

In memoriam.

 

Avui, en l'aniversari de la mort del Bartolo, us deixo una preciosa ària del Rèquiem Alemany de Brahms.
Hi ha penes que no caduquen mai. I sempre més tal dia com avui tindré un record tendre pel Bartolo. Com el primer amor, o el primer gat, la primera mort és quelcom que no s'oblida mai. El Bartolo no fou la primera mort propera, però sí la primera mort d'algú tan jove, el primer tast de l'absurda aleatorietat de la mort.
Vint-i-sis anys, ja, sense el Bartolo

L'eucaliptus del parc

Els nens eren molt petits, en Mateu amb prou feines caminava, i un dia vam intentar abraçar aquell enorme eucaliptus del parc. Ens vam ajuntar els tres, i jo tot just arribava a fregar les puntes dels ditets del Mateu, que s’esforçava a estirar-se per arribar a mi. 

En Miquel va dir que quan fossin més grans hi arribarien de sobres, i que fins i tot algun dia potser podrien fer-ho sense mi, i vaig pensar que això era una bona metàfora de la nostra família, que algun dia jo no hi seria, i que esperava que sí, que els dos germans es continuïn agafant de les mans, si ho necessiten.

Ahir vaig tenir un gran disgust. Vaig sortir a córrer pel matí, i vaig trobar-lo a terra: amb les pluges i el vent del passat cap de setmana, aquell arbre imponent es va desfalcar, va cedir i va caure, enduent-se pel camí el reixat del parc, que va quedar estripat com si fos fet de cartró, enlloc de ferro colat.

No vaig poder evitar aturar-me de córrer i mirar-me'l, i pensar en tot el que hauria viscut aquell arbre immens, de més de cent cinquanta anys, que perfumava i embellia aquell racó del parc.

Una senyora que estava passejant el gos es va aturar a comentar-ho amb mi, quina pena, va dir, i jo vaig intentar respondre-li, però se'm va trencar la veu de l'emoció. No era només un arbre gros, per a mi aquell eucaliptus era molt més, era el record d'estones molt intenses que ja mai tornaran, de les ganes de créixer dels meus fills. I vaig pensar que m'estava donant una altra metàfora.

Perquè dilluns vam acomiadar el Miquel Roger. M'havia donat classes d'estètica i història al conservatori de Badalona. Però no era només un professor: fou molt més.  Aquelles assignatures havien de ser unes "maries", dues teòriques que havia de fer de pur tràmit per obtenir el títol. En canvi, es van convertir en troncals en la meva formació, no ja com a músic, sinó com a persona. Vivia la setmana esperant la classe, i no me'n vaig perdre ni una. Fins aleshores, jo estava acostumada a classes magistrals on els mestres pontificaven i els alumnes escoltaven. En Miquel em va sacsejar d'una manera brutal. En aquell moment jo (i ara veig que ell també!) era molt jove, i pretenia tenir les idees molt clares. Ell va fer trontollar moltes de les meves certeses. Va capgirar del tot conceptes fonamentals, però ho feu des del debat, amb els seus ulls brillants mentre els seus alumnes raonàvem en veu alta i discutíem i anàvem arribant a conclusions que ens descol·locaven. 

El seu carisma era tan gran, que al seu funeral van assistir antics alumnes de molts cursos: gent que feia trenta anys que havia passat per les seves classes i encara ara el tenim com referent. El sentiment d'orfandat que molts músics de varies generacions tenim des d'aquest cap de setmana és molt intens.

No us penseu, però, que en Miquel era un iaio savi i venerable. En Miquel era un home encara molt jove, que es llençava de cap als mil projectes amb la passió dels artistes, i que vivia intensament, assaborint amb avarícia la vida a fons. Sembla injust, grotesc, que tanta saviesa, tan bon rollo, tants projectes, se'n vagin al carall per una mala maniobra de cotxe i el mal temps. 

Perquè resulta que, al Miquel se'l va endur un accident de cotxe, provocat per la mateixa tempesta que va matar el meu eucaliptus, i és per això que en veure aquell gegant derrotat a terra vaig tornar a pensar en el meu professor, en estones molt intenses que ja no tornaran i en les ganes de créixer que va despertar en mi.

Tant poder arrabassat per una tempesta.

El Rèquiem de Mozart

És quelcom que em passa habitualment, i suposo que a tots els músics ens passa: hi ha obres amb les que et vas trobant, al llarg de la vida van tornant a tu, t'hi has d'endinsar una i altra vegada, i recordes els versos de Neruda, 

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles

nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos

I penses com has crescut, com ets tu però ja no ets tu, potser ets "més tu". No sabria explicar-ho, per una banda tinc les coses molt més clares, per altra, qüestiono moltes certeses d'aquell moment. 

M'està passant ara amb el Rèquiem de Mozart. 

L'agost del 1991 vaig anar, com a membre de l'orquestra pilot, a un curs de direcció que feien a Lleida, a la Caparrella, a finals d'agost. Ai, no em pregunteu qui ho organitzava, ho he oblidat totalment. 

Bé, la cosa està en que a una de les obres que tocaven, el Rèquiem de Mozart, no hi ha oboès. Com que lliurava, vaig aprofitar per afegir-me al cor i assajar-ho. 

El Bartolo havia mort feia uns mesos, i jo estava escruixida. No em veia capaç de tornar a somriure des de dins, de tornar a ser jo. Em pensava que sempre més la vida seria esmorteïda, apagada, com si cantés amb sordina, com si, per evitar el dolor intens, hagués d'evitar també el goig.

D'alguna manera la música em va sanar. No només vaig recuperar el somriure: també vaig viure intensament aquells dies, vaig conèixer gent que encara ara és importantíssima per a mi, i em va passar quelcom iniciàtic: vaig saber conjugar el dol, la pena intensa, amb una gran joia de viure, amb una alegria vibrant, amb un sentiment d'estar assaborint a fons l'estiu, els meus vint-i-un anys, l'amistat i la música.

I vaig entendre que sempre més ploraria el Bartolo, però que seria feliç. I que, d'alguna manera, li ho devia a ell.

Ara, tants anys després, el Rèquiem torna a mi*. És també un moment molt intens: a l'any 91 em sentia vella, tenint 21 anys. Ara em sento madura, i sóc conscient d'una força i una acceptació que mai havia sospitat poder tenir.  És curiós, sempre havia pensat que em sabria greu, i al contrari, m'encanta tenir l'edat que tinc i deixar enrere les servituds de la joventut. La meva vitalitat no me la donen els pocs anys, sinó tots els camins recorreguts, tot el que he après, i una ferma voluntat de viure intensament.

O sigui que, després de tants anys, i tanta música, tant goig i tant dol, torno a cantar-lo, revisant el que vaig ser, acceptant el que sóc, encaminant el que vull ser.

*Podeu venir a escoltar-nos el proper divendres dia 21 d'abril, al teatre monumental de Mataró, a les 20:30. Cantem el Cor Ciutat de Mataró, dirigits per Jordi Lluch, la versió per a cor, quartet solista i piano a quatre mans que en va fer Czerny. Més informació aquí

El dia que la mort es va enamorar

Això és el que vull. Atrevir-me a mirar-la cara a cara. Ser conscient que m'acompanya sempre. Saber abraçar-la serenament, quan arribi el moment.

El sucre de coco

L'estimada Txelo em va regalar un pot de sucre de coco. Ja ho feia, això de donar-nos consells a totes, de com alimentar-nos, de com viure. No us penseu, però, que el fet de tenir la mort tan a prop i ser-ne conscient la fes una dona pesada, d'aquelles que pontifiquen i tenen la veritat absoluta. Al contrari, a mi em recordava una mica a Santa Teresa, allò de "encontrar a Dios en los pucheros". En les petites coses, la Txelo anava deixant la seva empremta. 
Com per exemple, doncs, en el sucre. Mentre me'l posava en el pot de vidre, em va dir que el sucre de coco té un índex glucemi molt baix, i que és molt millor que els sucres refinats, els morenos, o la sacarina.
I jo me'n vaig anar a casa amb aquell pot de sucre, el vaig tastar, el vaig abocar a un recipient hermètic, i des d'aleshores, malgrat és molt més car, és el sucre que faig servir.
Però sabeu què?
He fet de manera que mai s'acabés,  aquell sucre. Sempre en compro quan al fons n'hi ha encara una mica. 
Vull pensar que a aquest pot encara hi ha alguns cristalls del sucre que em va regalar la Txelo. És quelcom tan fi, que segur que s'ha barrejat, qui sap, i a cada cullerada tinc una mica del dolç que em va donar la Txelo. 

Potser us sembla naïf, però cada dia que me'n poso al iogurt, penso en ella. El sucre deixa el iogurt tenyit d'un color com de canyella, i penso, ves quina beneitura, que estimar a una persona morta és això: tu vas funcionant i vas fent, tornes a omplir la teva vida d'altres dolceses, però guardes una mica del que aquella persona et va deixar, i endolceix la teva vida, i la deixa d'un color especial.

No sóc com la Josefina.

Fa poc ha mort al convent de les carmelites de Mataró, la Josefina, amb 99 anys, dels quals n'ha viscut 70 de monja. 

Era una dona intensa i riallera. Vaig anar a la vetlla. Reposava serena en el taüt senzill de fusta clara, amb una expressió de felicitat que a mi em va fer bastanta enveja. 

No sé ben bé per què em va fer enveja. Potser perquè en la seva vida va ser capaç de conformar-se amb les coses petites, de viure planera, meravellant-se de la simplicitat, enamorant-se de tot lo quotidià, sense demanar gaires escarafalls a la vida. 

Voldria que m'expliqués si li va valer la pena. Espero que sí. Però a l'hora voldria que ella hagi viscut així, no pensant en una recompensa, sinó simplement perquè la feia feliç.

Després, sabeu, em poso a pensar en mi. Per què no sóc capaç de conformar-me amb tot el que m'ha estat concedit, que d'altra banda és tant?

Em fa enveja la Josefina, perquè jo, quan porto massa temps a un lloc, ja estic pensant a marxar, perquè a mi em fa ràbia que els dies tinguin només 24 hores i a sobre unes quantes les hagi d'invertir en dormir, perquè em sap greu tenir només una vida i tants llibres encara per llegir.

Potser si fos capaç de ser com ella, seria molt més feliç, no ho sé.

Però el cas és que no ho sóc. I potser és que no ho he de ser, així. Potser aquesta inquietud és el que estic cridada a ser, la meva vocació, i això em fa patir i a vegades m'estressa. Però és el que jo sóc

O sigui que potser que deixi de sentir-me culpable per aquestes ganes immenses de menjar-me el món que tinc, i accepti que sóc així. Que mai en tindré prou. Que cercar és en mi tan connatural com respirar.

I malgrat alguns dies tot se'm faci tan enorme, amb tantes batalles que tinc armades arreu, és que jo sóc així.

I suposo que obeir a la meva tendència natural a complicar-me la vida és la manera més planera que tinc d'agrair a Déu que m'hagi fet com sóc. 

Els meus morts

La recordo com si fos ara mateix. És curiós com la memòria guarda gestos innocents, paraules dites sense ànims de transcendència, però que, per alguna raó, queden impreses a foc en la consciència i ja mai t'abandonen.

La meva padrina Maria em va donar el nom, un to tràgic, i un munt de moments que encara ara m'acompanyen. Com aquest: La tinc al meu costat, al sofà florejat i un tant passat de moda de casa seva. Porta una bata grisosa i un mocador fet una pilota a la màniga. El gos vell, mig coix i amb la cua torta, dormitant feliç a sobre el meu padrí, que mirava la tele. El tio Damià trescava per la casa. Sa padrina i jo, però, miràvem fotos.

I hi va haver un moment en que ella va fer un lament anguniós. Em va passar una foto on estava ella en un grupet. I em va dir, ai Maria, no saps quants d'aquests ja són morts?

I a mi em va passar de llarg, aquella angoixa. Perquè sabeu, tots aquells ja eren morts, quan jo havia nascut. Cap era un mort meu, tots eren seus. I jo, tot i que la teoria la sabia, no ho vivia en carn pròpia. Els morts de la meva àvia eren seus. Veia el seu dolor, però era incapaç de fer-me'l meu. Perquè en aquell moment jo no en tenia, de morts. 

Ara sí que en tinc. Ja m'estremeixo en mirar algunes fotos.

Avui hem anat a visitar la seva tomba, al cementiri. Estan els tres juntets, com sempre van estar. Ells son els meus morts. En tinc d'altres, i per una mena de solidaritat d'ultratomba, quan els visito a ells també visito els altres, i quan m'emociono pensant en els altres també estic pensant en ells.

Els meus fills m'acompanyaven amb respecte, però per ells, aquests són els meus morts. Als meus padrins no els van conèixer, i el Damià estava ja tan atrotinat que no sé si l'enyoren.

Algun dia seré jo, la seva morta. I potser ells entenen el que estic sentint jo ara pels meus morts. Que m'acompanyen. Que em fan sentir agraïda, feliç, plena de records. Els meus morts, que van omplir la meva vida de moments vibrants. Que em van estimar tant.

Potser us sembla contradictori, però jo, en un dia com avui, em sento més viva que mai. Perquè visc plena de l'amor dels meus morts.

La mort i el pa bimbo

Quan vam veure que el tio Damià es moria, eren aproximadament les cinc de la tarda. Vam anar a la residència la seva família més íntima: els meus pares, la meva germana Antònia i jo. El Damià jeia al llit, sense reaccionar, i respirava desordenadament.

Vam demanar estar els quatre amb ell durant la seva agonia. Això va provocar un trasbals. La residència no estava preparada, deien, les instal·lacions no són les adequades…

Vam estar negociant, no us podeu imaginar com vaig pregar per trobar les paraules adequades. Ens van donar permís fins a una hora determinada, i després havíem de marxar dues persones. Gràcies a Deu, el Damià va morir abans del plaç que ens havien donat, i va poder acomiadar-se d’aquest món rodejat dels que més l’estimàvem, de tots quatre. 

L’endemà una de les infermeres ens va dir que no s’hi havien trobat mai. O sigui, que mai, en els quinze anys que fa que funciona aquella residència, mai, repeteixo, cap família havia demanat estar tots junts amb el malalt moribund.

Encara me’n faig creus. No ho acabo d’entendre, doncs tinc la impressió que vivim en un món on es busca molt l’emoció. Ho veig treballant amb adolescents, però també ho veig amb els programes de televisió, amb la manera que té de fer la gent, amb les converses que sento al super, amb els amics que cada dos per tres s’enamoren de “la persona de la seva vida”. Com que tinc aquesta malaltia que tothom m’explica les seves coses, al·lucino de veure com l’emoció, la llàgrima i l’alegria extremes tenen tanta cabuda, se li dóna tant espai. 

Potser és que volem emocions tipus pa bimbo. Perdoneu la metàfora barata, però heu tastat alguna cosa més insípida i sense personalitat? És tou, i queda bé amb dolç i salat, perquè no té gust de res, no és res. Pot durar setmanes amb el mateix aspecte. Així volem, les emocions: fàcils d’empassar, que no ens canviïn gaire la vida, amb poc gust, i que no evolucionin gaire. A mi, el pa, com les emocions, m’agraden amb gust d’alguna cosa. Amb crosta, amb personalitat.

Potser la gent menja pa bimbo com per dir he menjat pa, i es lliura a les emocions, però en realitat tot plegat ho fa light, no el commou gens.

Si no és així, no entenc com tanta gent ha renunciat a aquest moment, com és que una emoció intensíssima com és acompanyar un moribund els fa por. No sé, com si fos “massa fort”. Realment és molt fort, acompanyar una persona estimada mentre s’està morint. Jo he tingut la sort de poder acompanyar a tres dels meus avis i al tio Damià. Portaré aquests moments sempre al meu cor, i és un gran regal de la vida ser present en una mort. Vius millor després d'haver acompanyat en la mort, i és un dels actes més grans d'amor.

No vull jutjar a ningú, eh?

Només volia dir que ho trobo molt estrany.

Damià

Quan en una família neix algú com tu és un trasbals. Els pares volem que els fills siguin sans i feliços, i un fill com tu trenca els esquemes i ens obliga a replantejar-nos moltes veritats que abans eren només una teoria. 

Una persona com tu, dic, trenca els esquemes, i condiciona varies generacions d’una família. Perquè la teva vida, la teva innocència, la teva petitesa, posa a prova la nostra fe i ens col·loca davant una realitat: quan Jesús va dir les benaurances no feia cap metàfora, quan va dir que el seu regne no és d’aquest món, no feia poesia. Deia la veritat. I la veritat cou molt, en casos com el teu. 

Durant tots aquests anys, els que t’hem conegut i estimat ens hem plantejat quin era el sentit de la teva vida, sobretot cap al final, quan costava reconèixer en tu el noi alegre i nerviós que havies estat de jove. 

Quin és el sentit de tot plegat.

Què has vengut a fer tu al món. 

Penso que has estat un gran mestre. I tot i que em molesta que algú pensi que la vida és tan cruel com perquè algú sigui al món només per donar una lliçó als altres, sí que vull dir-te unes quantes coses que hem après de tu.

Primer, que els àngels són incòmodes. El meu àngel, que vas ser tu, em prenia les joguines, era una mica pesadet i molt sovint cridava massa l’atenció. Eres l’àngel de la família, però quan n’Antònia i jo érem petites ens empipaves, i protestaves quan els meus pares sortien de nit. Eres l’àngel incòmode. Tu, Damià, com el petit príncep, no renunciaves mai a cap pregunta… i eres capaç de repetir-la fins a l’extenuació. I no s’hi valien presses ni ara no toca. Allà estaves, amb la teva perseverança, posant a prova la paciència amb les teves “manies tontes”, que deies tu.

I és que un altre ensenyament ha estat que hi ha preguntes que mai sabrem contestar. Com per exemple, per què et va tocar a tu, per què va tocar a la nostra família i no a alguna altra família potser més preparada o amb més recursos, o simplement amb més gent, per poder repartir millor la feina que donaves. Sense cap raó, tu vas formar part de la nostra família, i has estat una pregunta immensa a la nostra vida. Amb tu hem après a acceptar que les coses són com són, i no com voldríem que fossin.

Una altra cosa que ens has ensenyat ha estat a tenir ben clara l’escala de valors: algú com tu ens ha fet mirar les preocupacions diàries de manera molt diferent. Quin és l’objectiu de la vida? Què hi hem vingut a fer?

Tio Damià, ens has omplert la vida de preguntes, però ens has donat la gran resposta. Tu ens has ensenyat que la raó de viure és estimar, i que totes les altres coses són anecdòtiques, afegitons.

Tio Damià, repeteixo, tu ens has ensenyat a estimar. A estimar sense mesura, més enllà de la pena i la ràbia per totes les teves mancances i el que això significava per a nosaltres, hem après a estimar, i t’hem estimat.

Et van estimar els teus pares. I t’ha estimat el teu germà Com-me, i la teva cunyada Menenena. T’hem estimat n’Antònia i jo, nebodes teves… I t’ha estimat un munt de gent que s’ha topat amb tu i s’ha entendrit amb la teva innocència, la teva tossuderia o la llum de la teva mirada.

Durant la revetlla de Sant Joan, mentre a fora la nit esclatava d’alegria i petits amb ulls brillants movien bengales, estàvem els quatre, el pinyol de la teva família, fent-te costat en l’agonia. N’Antònia i jo a una banda, els nostres pares a una altra, del llit d’on fa dies que ja no et movies. Pensàvem molt en els padrins, els teus pares, i en com de contents haurien estat de veure que estàvem tots amb tu. Ens sentíem afortunats de poder ser-hi. Els quatre t’estàvem agafant de la mà o del braç, i estem segurs que vas saber que no estaves sol. Ara t’acomiadem amb una tristor serena, un agraïment profund pel do d’haver-te estimat, i com en tota la teva vida, continuam fent-nos preguntes.

Damià, bon viatge. Vas al regne dels petits, dels nets de cor. Estaves molt preocupat pel cel, deies que d’allà no torna ningú, i quan vas saber que al cel no hi ha crisis et vas posar contentíssim. Et trobaràs amb el papà i la mamà, i potser tornareu a fer aquelles llargues caminades que fèieu.

Fa molts anys em vas fer una pregunta, i curiosament només me la vas fer una vegada, tu que repeties les preguntes mil cops… Que bé que m’hauria anat que aquesta pregunta me l’haguessis fet més vegades: per poder-t’ho repetir, una i altra vegada. 

Ara necessito tornar a contestar-la, necessito tornar a dir-t’ho.

Damià, deixa’m tornar a dir-t’ho: al cielo cabemos todos, i sobretot, el cielo està fet de gent com tu.

No hi ets. Montserrat Abelló

No hi ets.
Obro els ulls i veig
aquell mateix retall de cel
avui d’un blau intens
i transparent.
Penso en tu,
i et sé present en mi
en cada gest, en cada
paraula.
Lentament, sense
adonar-me’n, aquest
sentir-te tan a prop
fa que se’m fongui
la tristesa.

Com cada any, una poesia en record del Bartolo, la pena que mai caduca. 
Avui fa vint-i-cinc anys que va morir

Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.

Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.

Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.

Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 

Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 

Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.

La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.

Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.

Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?

El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 

Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 

Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 

I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 

I vaig fer aquesta foto.

Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.

Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 

Però sí. 

Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.

El mal negoci

Vas aparèixer a la meva vida com un àngel, per sostenir-me quan tot s’ensorrava. Tu eres només la mare d’uns bons alumnes, però quan vas saber que a la meva mare li havien diagnosticat un càncer, em vas venir a buscar i, amb la teva veu de mel em vas dir:

–Jo he sobreviscut al càncer. 

I em vas fer costat d’una manera ferma, segura, càlida, acollidora, en els moments més aspres estaves tu, per fer-me costat, a mi, a una persona que gairebé acabaves de conèixer. 

Ja ho té, aquesta malaltia: fa aparèixer àngels, amics que recullen les teves engrunes i les tornen a apedaçar per ajudar-te a continuar endavant. Quan jo ja no podia més apareixies tu, la meva super Txelo. Un dia et vaig dir que només et faltava la capa.

Ens vam prometre que ho aniriem a cel·lebrar, quan ella estigués curada. No va poder ser: per una d’aquelles males jugades del destí, la mateixa setmana que vam saber que la meva mare estava curada, a tu et van dir que havies de començar el segon round.

Recordo que era la setmana del comiat de batxillerat de l’Enric i tu estaves seriosa, però mantenint el tipus. Ja ho sabies, que et tocaria tornar a arremengar-te i lluitar, però no volies enterbolir la festa del teu fill. Tenies molt clar que, en un procés de malaltia com el teu, hi ha d’altres “malalts”, la gent que t’estima i que pateix amb tu. I els volies protegir de totes maneres.

De fet, també a mi em vas voler protegir. Em vas dir que crear llaços amb tu era un mal negoci. Sabies que potser tocaria plorar, i em volies advertir. Jo et vaig dir que el mal negoci era no estimar-te. I de cor et dic, com et diu la Montse, a qui també vas voler advertir, que ha valgut la pena. Tant de bo tots els mal negocis fossin com aquest.

Durant tot aquest temps he estat testimoni de la teva lluita. De la força. També d’alguns moments de defalliment, però sempre recerca tossuda de l’esperança, mira que ets tossuda, eh?

I és que la mort t’ha guanyat, però no t’ha vençut, no ha aconseguit derrotar-te. Ha arribat a buscar-te, traidora, i t’ha trobat plena de vida, lluitant amb ungles i dents. Perquè ets una campiona.

Aquests darrers mesos, quan ja racionaves les visites, teníem una intensa comunicació pel what’s up. Cada matí ens enviavem petonets, algun acudit, una frase d’ànim. Em llevava contenta, sabent que m’hauries dit alguna cosa. Ara m’està costant molt posar en marxa el telèfon pel matí, i no trobar cap what’s up teu.

Ja a Sant Jaume, un dia em vas enviar una foto del campanar de Santa Maria, que es veia des de la teva habitació. A mi em va fer gràcia, perquè des del balcó de casa meva també es veu, i et vaig enviar una foto, també jo, des del balcó de casa.

I et vaig dir, mira, mirem les dues el mateix, des de la meva banda es veu així. 

Una mica això és el que passarà a partir d’ara. Mirem les dues el mateix, encara. Però cadascuna des de la seva banda. 

Txelo: miraré el món que tu estimaves des de la meva banda. Tu el miraràs des de la teva banda. Estem unides en la mirada. Cada matí, quan surti a mirar el mar i la ciutat que encara dorm, pensaré en tu i rebré el teu amor, des d'allà on ets ara.

Em sento estimada i acompanyada per tu.

I vull agrair-te l’immens luxe d’haver-te tingut, el gran regal d’aquest mal negoci.

Pel color del blat

M'empasso la fruita amarga del dolor, tota sencera. Ja sabia que tocaria fer-ho si deixava que el meu cor fos vulnerable, i ho vaig acceptar. 
Dins hi trobo un pinyol d'agraïment. Tot el que he rebut. Malgrat tot, ha valgut la pena, i tant! Malgrat tot, hi sortiré guanyant, pel color del blat.
Aquest pinyol arrelarà en mi, i donarà molt fruit.

Apliqueu-vos-ho.
A la vida, a l'amor. Al que sigui. Val la pena, malgrat tot.

1 de desembre. Pere Mariano, in memoriam.

Quedàvem a la Renfe, i anàvem junts cap al conservatori. Repassàvem harmonia. Sempre que explico les dominants secundàries et recordo a tu, amb el sol poruc del matí reflectint-se en el mar, enlluernant-nos i amorosint el color castany dels teus cabells, mentre el tren avançava feixuc i atapeït de gent, i nosaltres fèiem equilibris amb la llibreta, el llapis, la goma, i vinga esborrar i vinga escriure, i tu maleint les cinquenes paral·leles, i fins i tot enfadat amb mi si jo te'n trobava una. ("no m'ho diguis, dona!! Tan feliç que era!)
I parlàvem. De música. D'art. De la veu (quina veu que tenies, Pere...) I també de xorrades. Fèiem safareig. I rèiem molt. Moltíssim. Tu eres cinc o sis anys més gran que jo. Alguna vegada tenies un punt paternal, i jo em deixava estimar. M'aconsellaves. De música, de nois, de roba, de xocolata, del que fos. Jo, amb tu, em sentia tranquil·la.
Eres un bon amic. I molt bona gent.
Solíem esmorzar a mitges. Però un dia no vas voler compartir el suc que t'oferia. Tu sempre tan llaminer. I no vas voler. Va ser tot estrany, però no li vaig donar importància.
Al cap d'unes setmanes, quan et vaig tornar a oferir la palleta amb el suc, el vas rebutjar una altra vegada. En veure la meva cara d'estranyesa em vas dir "bé, dona'm el darrer culet". 
Jo vaig fer un acudit sobre aquesta frase, que et va fer esclatar en rialles, i acabar fent un rànquing de culets d'amics nostres, tu eres tot un crític.
No ho vaig entendre fins molt més tard, per què de sobte vas deixar de compartir les begudes amb mi. Per què de sobte vas com esborrar-te. Per què vas fer aquella cara de pànic el dia que vas esternudar tan aparatosament i no tenies mocador. Vaig entendre, després de molts anys, que em volies protegir, perquè no se sabia ben bé com es contagiava la malaltia que t'acabaven de diagnosticar, o potser sí se sabia, però no les teníem totes. Vaig entendre que no volies que jo pogués pensar que m'havies posat en perill, o que em sabés greu la complicitat que havíem tingut sempre.
M'ho vas dir molt més tard, ja ingressat a l'hospital. Quan la teva pell ja estava plena de crostes ben lletges, i estaves tan prim que feia com por tocar-te. 
Sí, Pere, em feia por tocar-te. No perquè tinguessis la Sida. Perquè eres tot pell i ossos, perquè eres tan  fràgil, que feia la impressió que només de fregar-te et podíem fer mal.
I vas obrir els ullassos, que amb la malaltia se t'havien fet grossos fins gairebé engolir-te tota la cara. I em vas dir Tinc Sida, Maria... Sida! I m'ho deies furtivament, semblava que tinguessis por que fugís, com van fugir tants altres que es deien amics teus.
I jo et vaig agafar de les mans, i tu em vas dir m'estic morint. I et vaig prometre que, mentre jo visqués, tu no moriries. 
Tantes vegades he pensat en tu. Escoltant òpera barroca, trobant programes antics de concerts, o exercicis d'harmonia en fulles groguenques.
Demà és el dia contra la Sida, que ara és, al primer món, una malaltia crònica. Ai, Pere, si t'haguessis contagiat una mica més tard, potser t'hauries de prendre mil píndoles, però encara somriuries als matins, i encara, qui sap, cantaries.
Saps? No tinc cap foto teva. I he perdut el compte dels anys que fa que vas morir. 

Quan ja he publicat aquesta entrada, veig que no és la primera que té dedicada el Pere. Podeu llegir una altra entrada clicant aquí