dimarts, 26 de juny del 2012
Fàbula de la política
Parla Tommy Douglas, activista i polític canadenc
dilluns, 25 de juny del 2012
In memoriam.
Pie Jesu, Qui tollis pecata mundi
Dona eis requiem.
Agnus Dei, qui tollis pecata mundi,
dona eis requiem
sempiternam
Requiem.
En un concert de Nadal amb Genia Kükmeier i Shintaro Nakajima cantant, i l'Orquestra simfònica de la Ràdio de viena, sota la direcció de Kerel Mark Chichon.
Avui fa vint-i-un anys que va morir el Bartolo.
diumenge, 24 de juny del 2012
Espanya guanya a França?
Perdoneu, però algú ho havia de dir.
I el dia que els aborregats que ahir sortiren pintant-se la cara, pensant que aquests milionaris en calça curta els representen, vegin que ens l'estan colant doblada amb el futbol i ens estem distraient del que és realment important, aquest dia, ai, aquest dia en què el futbol deixi d'atontolinar-nos i ens decidim a pensar cap on va el nostre país i què estan fent amb els diners dels nostres impostos…
Aquest dia en què la gent se n'adoni que el futbol és només futbol i s'aturi a pensar en què és el que realment fa un país gran…
Aquest dia.
Arribarà aquest dia?
I el dia que els aborregats que ahir sortiren pintant-se la cara, pensant que aquests milionaris en calça curta els representen, vegin que ens l'estan colant doblada amb el futbol i ens estem distraient del que és realment important, aquest dia, ai, aquest dia en què el futbol deixi d'atontolinar-nos i ens decidim a pensar cap on va el nostre país i què estan fent amb els diners dels nostres impostos…
Aquest dia en què la gent se n'adoni que el futbol és només futbol i s'aturi a pensar en què és el que realment fa un país gran…
Aquest dia.
Arribarà aquest dia?
dissabte, 23 de juny del 2012
L'ensenyament
S'acaba el curs. Ahir els nois van acabar les classes, els professors acabarem la setmana vinent.
Estic esgotada, deixeu que em queixi. Ha estat un curs molt dur emocionalment.
I el pitjor és mirar el curs vinent i preguntar-se si d'alguna manera serà millor o no.
Us explico: Ens treuen subvencions, cosa que vol dir, per exemple, que a l'escola on jo treballo l'any vinent no tindrem la vetlladora que acompanyava a una alumna que realment ho necessita (com ho farà ara? La mestra sortirà de classe per atendre-la quan ho necessiti? Se n'haurà d'encarregar el mestre de guàrdia?) Ens augmenten la ràtio dels alumnes, o sigui, ens demanen atenció a la diversitat, però ens omplen la classe fins al capdamunt d'alumnes realment molt diversos, als quals se'ns fa molt difícil atendre, perquè no ens donen eines. Constantment ens canvien els plans d'estudi. Ens rebaixen el sou. Carreguen sobre les nostres espatlles una responsabilitat enorme i confien en el nostre voluntariat per fer-la dignament.
A Mataró s'han reduït considerablement les places de PQPI, (Programa de Qualificació Professional Inicial) que era la sortida per els nois que no es veien amb cor de continuar amb la ESO. Ara aquests aniran al carrer. El que s'estalvien de professors s'ho gastaran d'aquí a uns anys en policies.
La feina de professor és absolutament vocacional. Compensa, perquè sents que estàs deixant empremta a nois que tiraran endavant i als quals tu ajudes. Perquè ni el sou, ni el reconeixement social, ni les condicions de treball compensen. Només compensa l'escalf dels nois i noies que tens a classe.
I estem igual de malament els treballadors de la pública com els de la concertada: a la pública no posen substitut per a baixes de menys de 15 dies. A la concertada estem sempre, i més en aquests moments, amb l'espasa de damocles a sobre de si la nostra escola podrà continuar o no, perquè la situació de crisi fa perillar moltes realitats que donen un servei imprescindible.
No se on anirem a parar. Els que decideixen com ha de ser l'educació estan molt lluny de la realitat que es viu a les aules i segur que no duen els seus fills a escola pública ni concertada, segur que la duen a la privada.
Perquè aquesta és una altra: redueixen les beques d'una manera que molts nois amb gran potencial hauran de deixar d'estudiar, perquè no s'ho podran permetre. A l'hora, però, obliguen a estar a l'aula a nois que no tenen ganes d'estudiar, i que saben que tanmateix no els podem fer res, perquè automàticament passaran de curs. Així que es dediquen a bombardejar les classes, perquè estan avorrits. I els professors hem de mantenir-los a l'aula fins que facin 16 anys. I els companys d'aquests s'acaben empeltant d'aquesta actitud, i moltes classes són absolutament demencials.
Aleshores molts professors, per pura supervivència, passen a adoptar una actitud laxa. I aviat a la classe l'activitat principal serà dibuixar una o amb un canuto.
Ens cal un reset de l'ensenyament. A nivell estatal. Aturar-nos a mirar com és l'educació, què volem, i com ho podem aconseguir. Cal que els professors siguin tractats amb respecte i reconeixement per la tasca que fan, que es donin eines als docents per atendre la diversitat, que es re-dissenyin els plans d'estudi i sobretot, que es facin escoltant els professors que estan picant pedra dia a dia, i entenent que no tothom ha de passar pel mateix sedàs, i més quan s'omplen la boca parlant de diversitat. Cal que el fet que gent amb possibilitats no doni tot el que pot donar sigui viscut com una urgència que s'ha de solucionar.
Hi ha dos aspectes que ratllen la demagògia, els apunto sense desenvolupar-los: un és la indignació que provoca en molts de nosaltres veure que no hi ha diners per a ensenyament però si per rescatar la debacle de Bankia.
L'altre aspecte és preguntar-me si el que passa no és que a les classes dominants els interessa tenir una massa social inculta i aborregada per sota, i que reduint la qualitat de l'ensenyament s'assegurin que la gent continuarà sense qüestionar-se si un altre món és possible.
És urgent millorar la qualitat de l'ensenyament. Ens hi juguem el futur del país.
Estic esgotada, deixeu que em queixi. Ha estat un curs molt dur emocionalment.
I el pitjor és mirar el curs vinent i preguntar-se si d'alguna manera serà millor o no.
Us explico: Ens treuen subvencions, cosa que vol dir, per exemple, que a l'escola on jo treballo l'any vinent no tindrem la vetlladora que acompanyava a una alumna que realment ho necessita (com ho farà ara? La mestra sortirà de classe per atendre-la quan ho necessiti? Se n'haurà d'encarregar el mestre de guàrdia?) Ens augmenten la ràtio dels alumnes, o sigui, ens demanen atenció a la diversitat, però ens omplen la classe fins al capdamunt d'alumnes realment molt diversos, als quals se'ns fa molt difícil atendre, perquè no ens donen eines. Constantment ens canvien els plans d'estudi. Ens rebaixen el sou. Carreguen sobre les nostres espatlles una responsabilitat enorme i confien en el nostre voluntariat per fer-la dignament.
A Mataró s'han reduït considerablement les places de PQPI, (Programa de Qualificació Professional Inicial) que era la sortida per els nois que no es veien amb cor de continuar amb la ESO. Ara aquests aniran al carrer. El que s'estalvien de professors s'ho gastaran d'aquí a uns anys en policies.
La feina de professor és absolutament vocacional. Compensa, perquè sents que estàs deixant empremta a nois que tiraran endavant i als quals tu ajudes. Perquè ni el sou, ni el reconeixement social, ni les condicions de treball compensen. Només compensa l'escalf dels nois i noies que tens a classe.
I estem igual de malament els treballadors de la pública com els de la concertada: a la pública no posen substitut per a baixes de menys de 15 dies. A la concertada estem sempre, i més en aquests moments, amb l'espasa de damocles a sobre de si la nostra escola podrà continuar o no, perquè la situació de crisi fa perillar moltes realitats que donen un servei imprescindible.
No se on anirem a parar. Els que decideixen com ha de ser l'educació estan molt lluny de la realitat que es viu a les aules i segur que no duen els seus fills a escola pública ni concertada, segur que la duen a la privada.
Perquè aquesta és una altra: redueixen les beques d'una manera que molts nois amb gran potencial hauran de deixar d'estudiar, perquè no s'ho podran permetre. A l'hora, però, obliguen a estar a l'aula a nois que no tenen ganes d'estudiar, i que saben que tanmateix no els podem fer res, perquè automàticament passaran de curs. Així que es dediquen a bombardejar les classes, perquè estan avorrits. I els professors hem de mantenir-los a l'aula fins que facin 16 anys. I els companys d'aquests s'acaben empeltant d'aquesta actitud, i moltes classes són absolutament demencials.
Aleshores molts professors, per pura supervivència, passen a adoptar una actitud laxa. I aviat a la classe l'activitat principal serà dibuixar una o amb un canuto.
Ens cal un reset de l'ensenyament. A nivell estatal. Aturar-nos a mirar com és l'educació, què volem, i com ho podem aconseguir. Cal que els professors siguin tractats amb respecte i reconeixement per la tasca que fan, que es donin eines als docents per atendre la diversitat, que es re-dissenyin els plans d'estudi i sobretot, que es facin escoltant els professors que estan picant pedra dia a dia, i entenent que no tothom ha de passar pel mateix sedàs, i més quan s'omplen la boca parlant de diversitat. Cal que el fet que gent amb possibilitats no doni tot el que pot donar sigui viscut com una urgència que s'ha de solucionar.
Hi ha dos aspectes que ratllen la demagògia, els apunto sense desenvolupar-los: un és la indignació que provoca en molts de nosaltres veure que no hi ha diners per a ensenyament però si per rescatar la debacle de Bankia.
L'altre aspecte és preguntar-me si el que passa no és que a les classes dominants els interessa tenir una massa social inculta i aborregada per sota, i que reduint la qualitat de l'ensenyament s'assegurin que la gent continuarà sense qüestionar-se si un altre món és possible.
És urgent millorar la qualitat de l'ensenyament. Ens hi juguem el futur del país.
dilluns, 18 de juny del 2012
Estimar, quin pal.
La M., que està en els primers llocs del rànquing de bones amigues, està malalta. He estat uns dies missing per això. Avui ho explicava a unes companyes de feina, vaig anar a dormir a casa seva dos nits, ara està ingressada i està en mans professionals.
I les meves companyes de feina em deien que quin pal, ara amb el fi de curs, a sobre de la feinada que tenim, haver de dormir fora de casa. I jo he dit, i ho sento de tot cor, que és un goig tenir amics a qui estimar tant.
I és que tot ho podem mirar en plan negatiu i en plan positiu, i si bé he passat dues nits dolentes, no són res comparats amb els dies (i les nits!) intenses i vibrants que la M. i jo hem compartit. Estic molt agraïda a Déu per haver-la posat a la meva vida.
Potser hi ha gent que no té el pal d'haver d'estar pels amics, perquè són coneguts, o amics del Facebook.
Jo tinc la sort de tenir aquest pal, d'estimar-la. I de poder estar al seu costat en aquests moments.
(per cert, ja està molt millor, un dia d'aquests li donaran l'alta i em renyarà per aquest post)
I les meves companyes de feina em deien que quin pal, ara amb el fi de curs, a sobre de la feinada que tenim, haver de dormir fora de casa. I jo he dit, i ho sento de tot cor, que és un goig tenir amics a qui estimar tant.
I és que tot ho podem mirar en plan negatiu i en plan positiu, i si bé he passat dues nits dolentes, no són res comparats amb els dies (i les nits!) intenses i vibrants que la M. i jo hem compartit. Estic molt agraïda a Déu per haver-la posat a la meva vida.
Potser hi ha gent que no té el pal d'haver d'estar pels amics, perquè són coneguts, o amics del Facebook.
Jo tinc la sort de tenir aquest pal, d'estimar-la. I de poder estar al seu costat en aquests moments.
(per cert, ja està molt millor, un dia d'aquests li donaran l'alta i em renyarà per aquest post)
divendres, 15 de juny del 2012
Com han canviat les coses
El meu fill Miquel, que té onze anys com onze sols, em va fer dues preguntes l'altre dia que em van desmuntar.
Primer em va preguntar si quan jo era petita hi havia televisors. Al cap d'una estona, com per arreglar-ho, em va preguntar si ja existien els semàfors quan jo vaig néixer.
Tenint en compte que fa uns mesos li vaig haver d'explicar el que eren les cabines de telèfon i com funcionaven, suposo que seria qüestió d'acceptar que si, que vaig néixer en una altra època.
Si, Miquel, sóc gran. Quan jo era petita no hi havia telèfons mòbils, ni internet. Per escoltar música, ens compràvem discs de vinil, o ens copiàvem casettes. Els discs es rallaven, i era tot un drama. Els casettes tenien una pestanya per treure-la si no volíem que se'ns copiessin a sobre altres cançons.
Escrivíem cartes. Jo n'escrivia moltíssimes. I havíem de posar segells i anar-les a tirar a correus, i rebíem respostes a les coses que dèiem al cap de setmanes.
La única manera d'informar-nos era per premsa, ràdio o televisor. Moviments com el 15-M haurien estat molt més difícils d'organitzar-se. La Televisió Espanyola era la única. Quan ja era adolescent va sortir TV3, i va ser un xoc sentir el JR parlant en català, però bé, tampoc deus saber qui és el JR, o sigui que millor deixar-ho.
Quan arribàvem a escola deiem "vas veure la peli d'ahir"? i és que tots els nens miràvem les mateixes sèries, pel·lícules, etc, perquè només hi havia aquelles.
Em pregunto quan siguis com jo, com faràs les reunions nostàlgiques amb els amics: nosaltres parlem de la Heidi, del Mazinger Z, o del Marco. Ara, amb tantes cadenes, cadascú mira una cosa diferent.
Ens sabíem els números de telèfon dels amics de memòria. Els pares sabien quins eren els nostres amics, perquè trucaven a casa, no al mòbil. Era molt més difícil mentir: si deies que eres a tal lloc els pares podien trucar al telèfon de tal lloc. Ara et truquen al mòbil i tu pots dir que ets a un lloc i en realitat ser a un altre.
Tu tens més fotos del teu primer mes de vida que jo dels meus primers vint anys. Pensa que abans quan anàvem de viatge dúiem una càmera amb rodet, de 12, 24, o 36 fotos. Dosificàvem les fotos que fèiem.
En tornar de viatge les dúiem a revelar a una botiga, i quan les anàvem a buscar, al cap d'uns dies, obríem el sobre nerviosos i tornàvem a veure ells llocs, les cares. Molt sovint no sabíem si havíem sortit amb els ulls tancats a una foto fins al cap de quinze dies!
I triàvem si volíem les fotos mate o brillant. I alguna vegada fèiem àlbums de fotos.
Han canviat un munt de coses. No em posaré nostàlgica, però.
Si, Miquel, quan jo vaig néixer ja hi havia televisor, tot i que era en blanc i negre, i ja hi havia semàfors. I la imatge que tenia el semàfor quan es posava verd era un senyor que duia barret.
Primer em va preguntar si quan jo era petita hi havia televisors. Al cap d'una estona, com per arreglar-ho, em va preguntar si ja existien els semàfors quan jo vaig néixer.
Tenint en compte que fa uns mesos li vaig haver d'explicar el que eren les cabines de telèfon i com funcionaven, suposo que seria qüestió d'acceptar que si, que vaig néixer en una altra època.
Si, Miquel, sóc gran. Quan jo era petita no hi havia telèfons mòbils, ni internet. Per escoltar música, ens compràvem discs de vinil, o ens copiàvem casettes. Els discs es rallaven, i era tot un drama. Els casettes tenien una pestanya per treure-la si no volíem que se'ns copiessin a sobre altres cançons.
Escrivíem cartes. Jo n'escrivia moltíssimes. I havíem de posar segells i anar-les a tirar a correus, i rebíem respostes a les coses que dèiem al cap de setmanes.
La única manera d'informar-nos era per premsa, ràdio o televisor. Moviments com el 15-M haurien estat molt més difícils d'organitzar-se. La Televisió Espanyola era la única. Quan ja era adolescent va sortir TV3, i va ser un xoc sentir el JR parlant en català, però bé, tampoc deus saber qui és el JR, o sigui que millor deixar-ho.
Quan arribàvem a escola deiem "vas veure la peli d'ahir"? i és que tots els nens miràvem les mateixes sèries, pel·lícules, etc, perquè només hi havia aquelles.
Em pregunto quan siguis com jo, com faràs les reunions nostàlgiques amb els amics: nosaltres parlem de la Heidi, del Mazinger Z, o del Marco. Ara, amb tantes cadenes, cadascú mira una cosa diferent.
Ens sabíem els números de telèfon dels amics de memòria. Els pares sabien quins eren els nostres amics, perquè trucaven a casa, no al mòbil. Era molt més difícil mentir: si deies que eres a tal lloc els pares podien trucar al telèfon de tal lloc. Ara et truquen al mòbil i tu pots dir que ets a un lloc i en realitat ser a un altre.
Tu tens més fotos del teu primer mes de vida que jo dels meus primers vint anys. Pensa que abans quan anàvem de viatge dúiem una càmera amb rodet, de 12, 24, o 36 fotos. Dosificàvem les fotos que fèiem.
En tornar de viatge les dúiem a revelar a una botiga, i quan les anàvem a buscar, al cap d'uns dies, obríem el sobre nerviosos i tornàvem a veure ells llocs, les cares. Molt sovint no sabíem si havíem sortit amb els ulls tancats a una foto fins al cap de quinze dies!
I triàvem si volíem les fotos mate o brillant. I alguna vegada fèiem àlbums de fotos.
Han canviat un munt de coses. No em posaré nostàlgica, però.
Si, Miquel, quan jo vaig néixer ja hi havia televisor, tot i que era en blanc i negre, i ja hi havia semàfors. I la imatge que tenia el semàfor quan es posava verd era un senyor que duia barret.
dijous, 7 de juny del 2012
La lluitadora (1)
Me la trobo pel centre de Mataró. Té els ulls lluents, com estàs, li dic, i ella em contesta Maria, m’acabo de treure el segon de batxillerat.
L’abraço. Estic molt i molt contenta per ella.
Va ser alumna meva, fa molts anys. Estava malalta. Va estar tot el curs entrant i sortint de l’hospital. Tenia anorèxia.
Va perdre aquell curs, i dos de després, lluitant contra aquesta terrible malaltia, contra l’angoixa que li produïa el seu cos fràgil i escardalenc que ella veia enorme.
Després va marxar de l’escola on treballo.
A hores d’ara els seus companys ja han acabat la carrera. Ella ha repetit molts cursos, però no s’ha rendit. Ha continuat lluitant. Contra l’angoixa, contra el cansament, contra l'auto-odi, contra els que li deien que es posés a treballar i deixés de ser una càrrega.
Que terribles que són les malalties mentals.
Que terribles que són les malalties mentals.
Ahir em va dir que la setmana vinent té la selectivitat, i que vol fer infermeria. Penso que serà una bona infermera, perquè sap el que és lluitar per sortir-se’n, i treure forces d’on no n’hi ha.
Penso que si, que serà molt bona, i li ho dic, i ella somriu, i jo li dic, estic contenta, molt contenta per tu.
Se’n va, menuda i feliç, trotant nerviosa, jo la miro allunyant-se i me n’alegro de pensar com aquesta història dura està tenint un final feliç
Etiquetes de comentaris:
Adolescents,
educació
dilluns, 4 de juny del 2012
Doncs serà que no
No se vosaltres, però jo m'hi sento molt identificada, amb aquesta imatge.
I és que les pel·lícules, i als anuncis, i a tot arreu, ens diuen que sí, que si ho intentem, i lluitem molt "ho podrem aconseguir".
I ens esforcem i lluitem.
Però no.
I com que no ho aconseguim, ens ofereixen cremes miraculoses, i tractaments, i dietes, i mil sacrificis. I així com les nostres àvies castigaven la seva sensualitat perquè era "pecat", ara nosaltres castiguem també el nostre cos, però no per "arribar al cel", sinó perquè ens han fet creure que si, que ho hem d'estar bones, i vinga esport, i vinga dietes, i vinga renúncies.
I sabeu? Doncs que ja no puc estar com quan tenia vint anys. No tornaré a tenir el ventre llis, després de varis embarassos, per més cremes que em posi, tot i que faig pilates i vaig a córrer. I els meus pits han alletat dos infants, i la meva pell té el rastre de mil dies al sol i al vent i al salitre de l'estiu, i no m'he estalviat cap rialla, i les galtes ho duen escrit, i els meus ulls han plorat tanta llàgrima que diria que són més clars que quan era jove.
Si nois, sóc una quarentona. Amb el meu cos tinc una relació que varia entre el "todavía" i el "a la mierda". No estic com quan tenia vint anys, però en se molt més (de tot!) i penso que tinc molt més art.
I m'estimo més. I no seré mai un unicorni bellíssim, però potser seré un rinoceront encantador i més a l'abast, i sabeu? Fins i tot més sexi.
I és que les pel·lícules, i als anuncis, i a tot arreu, ens diuen que sí, que si ho intentem, i lluitem molt "ho podrem aconseguir".
I ens esforcem i lluitem.
Però no.
I com que no ho aconseguim, ens ofereixen cremes miraculoses, i tractaments, i dietes, i mil sacrificis. I així com les nostres àvies castigaven la seva sensualitat perquè era "pecat", ara nosaltres castiguem també el nostre cos, però no per "arribar al cel", sinó perquè ens han fet creure que si, que ho hem d'estar bones, i vinga esport, i vinga dietes, i vinga renúncies.
I sabeu? Doncs que ja no puc estar com quan tenia vint anys. No tornaré a tenir el ventre llis, després de varis embarassos, per més cremes que em posi, tot i que faig pilates i vaig a córrer. I els meus pits han alletat dos infants, i la meva pell té el rastre de mil dies al sol i al vent i al salitre de l'estiu, i no m'he estalviat cap rialla, i les galtes ho duen escrit, i els meus ulls han plorat tanta llàgrima que diria que són més clars que quan era jove.
Si nois, sóc una quarentona. Amb el meu cos tinc una relació que varia entre el "todavía" i el "a la mierda". No estic com quan tenia vint anys, però en se molt més (de tot!) i penso que tinc molt més art.
I m'estimo més. I no seré mai un unicorni bellíssim, però potser seré un rinoceront encantador i més a l'abast, i sabeu? Fins i tot més sexi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)