De sobte, te n'adones que han passat vint-i-dos anys, i que tot i així, la teva pena continua allà, intacta. Que encara plores per Sant Joan, perquè recordes que el dia següent el Bartolo va morir.
Us deixo una cançó: Una petite cantate. La cantant Barbara la va dedicar a Liliane Benelli, una amiga seva pianista, amb la qual havia composat dues cançons, i que va morir, com el Bartolo, d'un accident de circulació.
La versió d'aquesta cançó amb subtítols no es deixa inserir, però podeu veure-la clicant aquí.
dimarts, 25 de juny del 2013
dissabte, 15 de juny del 2013
Retrobada
Me la trobo en una oficina on vaig a fer una gestió. M'ha d'atendre ella. Quan m'assec, gairebé ni aixeca la vista de l'ordinador. Li dic el meu nom somrient, esperant que aixequi el cap i em reconegui, però ella no reacciona.
Deixo que el silenci agafi espai entre les dues. Ella em mira interrogant, i em pregunta què vull.
– No te'n recordes de mi? –li dic finalment.
I ella diu que no.
Havíem anat juntes a escola. Ella va marxar a primer o a segon. Era una nena molt poc acceptada i en aquella època les professores no tenien la cura que es té ara davant les situacions d'abús.
La recordo sempre trista, a un racó del pati, amb la bata mal cordada i els mitjons avall. Sempre duia els mocs penjant. Un dia que unes nenes grans la van pegar ella es va pixar de pur pànic. Des d'aquell dia va arrossegar un nom que em nego a reproduir.
No me'n recordo de tu, em diu. I a mi se'm trenca el cor.
– Saps? –li dic– tu eres la meva única amiga, i vas marxar.
De fet, ho hauria pogut dir a l'inrevés. Jo era la seva única amiga. De petita jo solia ajuntar-me amb les nenes especials: em sabia greu que estesin soles al pati, i ara que ho penso, potser el que fèiem era ajuntar soledats, perquè jo tampoc vaig ser una nena gaire popular.
Quan ella va marxar, vaig haver de buscar-me la vida. A partir d'aquell moment vaig construir amistats molt sòlides, moltes d'elles les he conservat sense interrupció des d'aleshores, i altres les he retrobat feliçment al cap dels anys, pel carrer, o pel facebook.
Em va fer pena que la meva amiga se n'anés, però ara veig que em va obligar a créixer. Ja ho diu ma mare, que la sort mai sabem on és.
A ella sembla que les coses li hagin anat bé. És funcionaria i l'he vista algun cop passejant amb una nena que és talment ella de petita.
Espero que fos feliç a l'altra escola. A la nostra, no ho va poder ser.
Deixo que el silenci agafi espai entre les dues. Ella em mira interrogant, i em pregunta què vull.
– No te'n recordes de mi? –li dic finalment.
I ella diu que no.
Havíem anat juntes a escola. Ella va marxar a primer o a segon. Era una nena molt poc acceptada i en aquella època les professores no tenien la cura que es té ara davant les situacions d'abús.
La recordo sempre trista, a un racó del pati, amb la bata mal cordada i els mitjons avall. Sempre duia els mocs penjant. Un dia que unes nenes grans la van pegar ella es va pixar de pur pànic. Des d'aquell dia va arrossegar un nom que em nego a reproduir.
No me'n recordo de tu, em diu. I a mi se'm trenca el cor.
– Saps? –li dic– tu eres la meva única amiga, i vas marxar.
De fet, ho hauria pogut dir a l'inrevés. Jo era la seva única amiga. De petita jo solia ajuntar-me amb les nenes especials: em sabia greu que estesin soles al pati, i ara que ho penso, potser el que fèiem era ajuntar soledats, perquè jo tampoc vaig ser una nena gaire popular.
Quan ella va marxar, vaig haver de buscar-me la vida. A partir d'aquell moment vaig construir amistats molt sòlides, moltes d'elles les he conservat sense interrupció des d'aleshores, i altres les he retrobat feliçment al cap dels anys, pel carrer, o pel facebook.
Em va fer pena que la meva amiga se n'anés, però ara veig que em va obligar a créixer. Ja ho diu ma mare, que la sort mai sabem on és.
A ella sembla que les coses li hagin anat bé. És funcionaria i l'he vista algun cop passejant amb una nena que és talment ella de petita.
Espero que fos feliç a l'altra escola. A la nostra, no ho va poder ser.
dimecres, 12 de juny del 2013
Som un món sencer
... a vegades em sento tan petita, i a vegades em sento tan i tan gran!
Traducció:
La superfície de la nostra pell té més bacteris que persones viuen al món.
El nostre cos té 62.000 milles de vasos sanguinis, que podrien encerclar dos cops la terra.
La nostra llengua té més papil·les gustatives que restaurants hi ha a Sant Francisco
Quan tossim traiem l'aire a la mateixa velocitat que els tornados
Un home produeix 10 milions d'espermatozous al dia! Si cada un d'ells creés un infant, un sol home podria repoblar la terra en dos anys
La suma de les neurones del nostre cervell és equivalent a la meitat de les estrelles que conté la via lactea
Nosaltres som un món sencer.
diumenge, 2 de juny del 2013
En la primera comunió d'en Mateu
Acostar-te a Jesús. Amb la tendresa dels teus deu anys. Amb les teves il·lusions, amb el món ple de projectes, la teva innocència i el teu gran somriure.
Comunió. Sentir-te unit a l'església. Aquesta comunitat de creients. Que algunes vegades ens pareix tan llunyana, és cert. Però que per molts defectes que tingui (que en té, perquè les persones tenim defectes, i som incoherents a vegades) ens ha donat una riquesa de la que mai acabarem de donar gràcies: l'evangeli, la bona notícia.
Bona notícia, Mateu: Jesús t'estima. Ho has de viure cada dia com una sorpresa, com un gran regal: Jesús t'estima, no ho oblidis mai. Per costeruts que siguin els camins, per fosques que siguin les nits, per boirosos que s'aixequin els matins: Jesús t'estima. Tal i com ets.
Quan eres petit et vam batejar: fou un pas nostre, familiar.
Avui fas la primera comunió. Ja ha estat una decisió presa entre tots: tu també hi has participat activament, d'aquest camí que ens ha dut aquí.
Recordes quan començaves a anar en bicicleta? Primer el pare o jo t'acompanyàvem, corrent al teu costat i aguantant amb fermesa per poc a poc deixar-te anar. Tu feies unes quantes esses i d'alguna banda trobaves l'equilibri i t'allunyaves sol, mentre nosaltres joiosos et miràvem. Durant aquests dos anys de catequesi, junt amb altres pares i els amics que combregaran també avui, hem anat fent un acompanyament. Poc a poc tu prens el manillar, respires fons i comences a avançar pel teu compte. Nosaltres, els teus pares, correm encara al teu costat, una mica més enrere, per ajudar-te si caus.
Saps, Mateu? Algun dia correràs tan i tan lluny que no tindràs la mà del pare o la mare. I segurament la vida et donarà algun sotrac, i estaràs a punt de caure, i d'algun lloc trobaràs la força per continuar pedalant. I és que, malgrat nosaltres no hi puguem ser, sempre tindràs la presència ferma i amorosa de Déu al teu costat.
Etiquetes de comentaris:
Fe,
nens,
tradicions
Subscriure's a:
Missatges (Atom)