Vam estar juntes el primers anys de la nostra vida, els que diuen que són els més importants. Vam florir a l'adolescència juntes. Les primeres lletres, els jocs en aquell pati que ens semblava enorme, excursions en autobusos vetustos, la pista d'atletisme amb les valles inexpugnables, equacions amb el Sr Alarcon, aquell uniforme que feia tan fret a l'hivern i que a l'estiu picava tant, i que a més tenia aquell botó que quan arribavem a la pubertat semblava esclatar, lluitant amb els nostres pits.
Vam aprendre, les unes de les altres. La madre Honorata, amb aquells ulls tan blancs i la pell tan negra, i la Lucía, que era una monja tan marxosa que no ens semblava monja, i la Rufina, una directora que li va tocar el difícil paper de tancar l'escola i la nostra infantesa.
Quan vam acabar cada una va anar més o menys pel seu camí. El dia del sopar vam fer recompte: una viu a Betlem, dues a Itàlia, en tenim també a Estats Units, Andalusia, Galicia, Mallorca, i n'hi havia una a la Índia i una altra a Xina.
La vida ens ha anat portant, amb més o menys fortuna, però m'agrada que malgrat els anys passats, siguem capaces de trobar-nos, riure, i compartir una bona estona.
Una abraçada a totes, gràcies per créixer amb mi.
