Viure amb etiquetes

He estat fent un curs a la fundació hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. El curs es deia "pares conscients, fills feliços" Ahir el vam acabar, i m'ha agradat força, hi ha coses que va bé que te les vagin recordant.
És curiós observar que és veritat el que ens deia l'Anna Mascaró en el curs, que els nens són el que senten que diuen d'ells. Si constantment li dius a un nen que és un desastre, un patós, un maldestre, o un nen dolent, a la fi el nen acaba assumint el rol que els imposem. I encara que realment el nen sigui maldestre, el pitjor que es pot fer és reforçar la seva poca habilitat recordant-li cada dos per tres que tot li cau. Així quan agafa alguna cosa ja ho fa amb por, i mai aconseguirà sortir-se'n.
La teoria la sabem tots. Però és curiós com inconscientment anem penjant etiquetes als nostres fills, i moltes vegades, perquè siguin millor, els anem repetint que fan les coses malament, i ells assumeixen que no són bons, o pitjor, que no ens agrada com són. El repte, suposo, és trobar la manera d'ajudar-los a millorar sense "maxacar-los"
També nosaltres obeïm la imatge de nosaltres que tenen els demés.
I si això funciona per les coses dolentes, oh!, màgia! també funciona per les bones! i si saps que algú et troba simpàtic és possible que ho siguis més, i si algú t'ha dit que ets seductor, tendre, intel·ligent, amable, dolç... és possible que aconseguim ser-ho més.
Una vegada va venir a parar a mi un alumne de piano rebotat d'altres professors que se'l treien de sobre. El primer que vaig fer va ser canviar-li el repertori, buscar obres més assequibles per ell. I després, dir-li constantment que ho feia molt bé. Va fer una millora espectacular. Ell sabia que jo esperava la següent classe per veure com havia millorat, i això l'esperonava a estudiar. Als professors que havia tingut abans ell no els importava. No es van prendre la molèstia de buscar obres que fossin assequibles per ell (que no eren del seu curs, és veritat, però que feien que ell toqués a gust)I per això ell no tenia ganes de treballar. Va ser "baixar el nivell" i que ell el comencés a pujar. Al cap dels anys va recuperar tot el repertori que no havia fet abans.
Fer-li classes era esgotador, perquè no era un alumne fàcil, però súper enriquidor. I per primer cop ell es va sentir dir que tocava bé, i va ser la manera de tocar millor.
Potser es tracta de buscar a la gent que estigui a gust amb nosaltres, que ens accepti tal i com som, i que encara que ens sàpiga les mancances, que tots en tenim, ens reforci les nostres bones qualitats.
Acabo amb una frase de Goethe, que ens va regalar l'Anna. Funciona pels nens però també pels adults.
"Tractem els fills tal com són, i seguiran essent com són
Tractem-los com si fossin el que poden arribar a ser, i així els ajudarem a aconseguir-ho"

Post Reciclat

Tot el que us vull dir avui ja us ho vaig dir el passat Juny, està aquí

Dia de l'orgull friki

Doncs això, resulta que avui és el dia de l'orgull friki (ja no saben què inventar) Es fa en commemoració de l'aniversari de Star Wars, que es va estrenar avui fa just trenta anys.
Ho llegeixo al País, on llegeixo també que el Froilan de todos los Santos ha fet la primera comunió. Gran notícia. (serà també la darrera?) Sigui com sigui, no és de la meva incumbència, però a vegades penso que les ganes de tornar a anar a l'església són inversament proporcionals a la parafernàlia que es fa servir en aquestes ocasions. Hi ha una foto al diari, i com no podia ser d'altra manera, va vestit de mariner. Em pregunto què tenen a veure els mariners amb anar a combregar per primera vegada.
I ara em ve el dubte de si aquesta disfressa li van posar a la criatura per commemorar la Copa de l'Amèrica o el dia de l'orgull friki.

foto: EFE

Acudit

Ahir vaig veure a l'aparador d'una fleca a Vilassar de dalt dos anuncis.
El de dalt deia "es busca forner". El de sota deia "es busquen dependentes"
A mi em va recordar aquell acudit:
"Prestigiós quartet de corda reconegut mundialment busca segon violí, viola i violoncel"

Fixeu-vos com créixen les flors del camp

Queda una mica endogàmic, però mireu quin muntatge ha fet el Jordi:




Vaig anar a passejar amb ell pels boscos de Poblet, i no recordo haver vist tantes flors com va veure ell. Suposo que es tracta d'anar parant atenció.
Penso que aquest muntatge es diu molt amb aquest passatge de l'evangeli de Mateu:

"Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe?"
(Mateu 6, 25-30)

Assetjament

Tornant de l'escola on treballo coincideixo amb la sortida dels alumnes de l'institut que hi ha al costat de casa.
L'altre dia em va avançar un nano d'uns dotze o tretze anys, amb un caminar nerviós i forçat. Era baix i grassonet. Portava el jersei a una mà, i una motxil·la penjada a l'altre braç. Anava forçadament depressa i mirava enrera temerós. Al cap de res va aparèixer un bordegàs molt més gran que ell, tant d'edat com d'envergadura, que el va començar a empènyer. Ell no feia cas i l'altre li anava donant cops fins que li va tirar la motxil·la a terra. Quan el nano es va ajupir per recollir-la l'altre va escopir, no vaig veure on va anar a parar l'escopinada, si a la motxil·la, al terra o al noi.
Després l'agressor va girar cua. Quan va passar pel meu costat jo li vaig dir quelcom semblant a "què! et sents molt valent, oi?" Però em va ignorar absolutament. Mentre el noi havia recollit la motxil·la i tornava a caminar depressa.
Vaig haver de córrer per aconseguir arribar on estava ell. L'anava cridant, i ell passava de mi. Potser tenia por que jo també l'escopís!
Quan vaig arribar a la seva alçada el vaig agafar per l'espatlla i ell es va tensar com si fos una pedra. Li vaig dir "no t'ho deixis fer, això! Parla amb algú, amb el tutor, amb els teus pares, amb algun amic"
Em va mirar amb uns ulls al·lucinats. No em va dir ni una paraula, l'expressió que vaig llegir-li als ulls era "i tu què saps!"
No vaig saber fer res més, no l'he tornat a veure, no crec que l'ajudés massa, em pregunto si està tan sol com semblava, si allò era un fet puntual o passa sovint, em pregunto si els seus pares saben el que està passant el noi, si els seus companys d'escola tenen aquella pretesa neutralitat còmplice que no fa més que afavorir l'abús, si algú sap que s'ho està passant malament.
Es va desfer de la meva mà i se'n va anar, caminant trist i lleuger, i a mi em va semblar la imatge viva de la soledat.

Micro-conte

La lengua de pan

Existe un pueblo en China cuya lengua es exquisita: sabe a pan recién horneado.
Los que aprenden a hablarla correctamente no necesitan comer nunca más y se alimentan charlando

( De Víctor González: "El río que se secaba los jueves y otros cuentos imposibles", ed Anaya)

Els trens que s'escapen

En resposta al J., que em va fer un comentari en un post anterior:
En tota opció de vida hi va inclòs el dolor de les altres vides a les quals hem renunciat. I els capellans recorden amb tendresa algú a qui van estimar, i els funcionaris es pregunten què hauria passat si s'haguessin atrevit a muntar aquell negoci, i alguna dona es pregunta si hauria estat tan greu tenir un fill als 17 anys enlloc de viatjar a Londres i sentir sempre aquell buit que ni els fills que te ara han aconseguit omplir, i els professors de música es pregunten perquè no es van atrevir a anar a fora a estudiar, i algú que ha anat a fora es pregunta si valia la pena tant d'esforç i tanta renúncia.
Renúncia. Vaja una paraula. Sempre estem renunciant. És la manera d'encaminar la nostra vida. Perquè no es pot anar en dues direccions a la vegada. Encara que alguna vegada siguin camins més o menys paral·lels. Hi ha moments en què no es pot jugar a dues bandes.
Quan érem més joves podíem, encara, saltar d'un camí a un altre: canviar de carrera si pensàvem que ens havíem equivocat, per exemple: ens havíem separat dels altres camins feia poc i encara eren prou propers com per canviar sense gaires trasbalsos. A més, normalment aquestes decisions ens afectaven només a nosaltres.
Dius que has deixat escapar un tren. T'has quedat a l'andana veient com s'escapava una possibilitat important de canviar la vida. Entenc el teu dolor.
Et preguntes si has fet bé. Sempre tindràs en la teva vida aquesta pregunta gravitant, i de fet penso que tens sort si a la teva edat és la primera vegada que et passa.
Tots hem deixat escapar trens. A tots se'ns han caigut flors pel camí.
En la mesura que siguem ara feliços, amb la vida que finalment hem triat, (si és que l'hem triat nosaltres, també pot ser que ens hi hagem trobat sense donar-nos compte, aquesta és una altra pregunta del milió!) En la mesura, doncs, que ens sentim plens en la nostra vida, sabrem estimar també els camins que no vam prendre, conviure amb el dolor del que no va ser. No deixar que controli la nostra emotivitat. Però tampoc pretendre que no hi és. Una mica, també és la prova de que la nostra opció de vida valia la pena, perquè cap cosa que val la pena s'aconsegueix sense esforç.

Pagannini per la cara

M'ho van enviar per mail l'altre dia.

Penso que va molt bé per explicar la gran expressivitat que té el violí... I aquest noi, suposo que amb aquests ullets és capaç de convèncer a qualsevol, oi?
Apa, pujeu els altaveus i gaudiu-ne